29 de juny 2010

Una anàlisi de Ramon Besa

Fa setmanes que hi anava al darrera, per fins avui no he pogut posar fil a l'agulla. De fet, ho volia fer des del dia que es va lliurar el VI Premi Internacional de Periodisme Vázquez Montalban a Ramon Besa. Les seves reflexions, tant en el moment de rebre el premi com en l'entrevista que va concedir a 'El Pais', mereixien una relectura pausada, que ara he pogut fer. A banda dels aspectes relacionats amb el FC Barcelona i la figura de Manuel Vázquez Montalban, en aquest cas el meu interès se centrava en les reflexions al voltant del periodisme, el periodista, els mitjans i l'empresa. M'he permès resumir les coses que m'han semblat més interessants:

La situació del periodisme esportiu
"A la premsa esportiva, el periodisme d'opinió s'ha menjat el veritable periodisme d'esports, el que explica una realitat; s'imposa la tesi o el hooliganisme al fet objectiu; avui no hi ha premsa esportiva sinó de club. El subjecte ja no és el partit sinó el Madrid o el Barça; no es parla del mundial de motos sinó de Jorge Lorenzo..."

La barreja d'informació i opinió
"És i ha estat sempre molt difícil ser imparcial en la informació esportiva; a mi em pesa ser del Barça, és clar. Potser la premsa esportiva mai no ha sabut crear les distàncies, però ara això ja és un escàndol. (...) La qüestió emocional als esports ha guanyat massa terreny al fet; només conec un diari esportiu que tingui editorial: als altres no els cal perquè ho barregen tot."

La formació del periodista
"En general, els periodistes esportius estem poc preparats. Quants tenim bones nocions d'economia, d'idiomes, d'educació física? La formació comença per llegir i per escriure molt... i també per esparracar molts papers: aquell soroll i aquella feinada enviada a can pistracs ensenyava molt..."

El periodista estrella
"Ara l'important no és la notícia sinó la teva fotografia i la firma. Avui, els becaris pregunten: "On va la meva peça?", i els redactors seniors , que per menys de 60 línies no s'hi posen... D'altra banda, abans començaves la teva carrera periodística una mica com la d'un esportista: feies la informació d'infantils, després la de juvenils, més tard passaves a cobrir la de l'Español i, si eres molt bo, arribaves a fer la del Barça."
"El periodista no pot ser mai més important que la notícia."

L'adaptació als canvis del sector
"D'entrada, internet vol una altra mena de crònica en el temps, obrir més la història del partit... El que és segur és que ens portarà als periodistes a ser només creadors de contingut i l'empresa decidirà on ho posa, i no estic segur que això sigui bo..."

Les redaccions, avui
"La redacció dels mitjans ha perdut pes, vida, presència, els equips directius i els editors s'han allunyat com mai i el periodista és molt més dòcil, quan el periodista sempre ha de ser rebel, un torracollons: a la família, a l'empresa i a la societat; un descregut i un rebel. I avui ja no és així."
"Avui es pot fer un diari sense sortir de la redacció, només escoltant la ràdio, mirant la televisió i aprofitant els avantatges de les noves tecnologies. Les redaccions estan plenes de gent, però buides de notícies."
"Ja no passa gent pel diari, si crides et prenen per boig, i només se senten les sintonies del mòbil."

Els periodistes i l'empresa
"Els periodistes són substituïts per relacions públiques i els amos ja no inverteixen en el paper, sinó en les promocions."
"No sé per quins setze ous en aquest país cada cop que t'augmenten el sou o et pugen la categoria t'allunyen una passa més del camp, de la notícia, de la feina. És més important tenir una bona llista de contactes que un bon currículum."
"Avui molts dels que manen estan més a prop dels consells d'administració que dels de redacció"
"El periodisme hauria de ser el que vulguem els periodistes i no les empreses periodístiques."

Espero que les frases que he destacat no hagin quedat fora de context i s'entenguin correctament. Per evitar els malentesos, us deixo aquí els links al discurs complet de Ramon Besa i a l'entrevista que va publicar Carles Geli a 'El Pais', que han estat les fonts d'aquest recull. Una d'aquestes frases no he sabut on ubicar-la, però no per això voldria acabar l'article sense citar-la. És un consell que Joaquim Maria Puyal va fer-li a Ramon Besa fa temps. I diu així: "No vulguis ser més ni menys que el que vulguis que representi la teva firma".


Share/Bookmark

22 de juny 2010

La celebració de Lakers.com

Com haurà celebrat la web dels Lakers el seu 16è campionat de la història? Empès per aquesta curiositat i, segurament, per deformació professional, m'he plantat a Lakers.com. I de la pàgina oficial dels campions de l'NBA, he passat a publicar aquest post.

Ho he fet per dos motius. El primer, pel format: és la primera splash page (pàgina principal destacada) en què hi trobo un vídeo. El segon, pel contingut: el vídeo de resum de la sèrie m'ha semblat fantàstic. Tot i que la durada (més de vuit minuts) supera amb escreix l'estàndard habitual d'internet, el contingut es fa veure. Més, encara: crec que si t'agrada l'esport, és obligatori veure'l.

 


Segueixo enlluernat amb la capacitat que tenen a l'NBA (i en la societat nord-americana, en general) per convertir l'esport en un producte de consum. En aquest cas, ho aconsegueixen amb un relat entre cinematogràfic i documental que barreja música i so ambient (amb alguna locució dels periodistes). I amb el valor afegir de poder accedir a espais reservats, com el vestidor, en la xerrada prèvia al setè partit. Mentrestant, a Europa, els entrenadors i jugadors segueixen restringint l'accés a aquest espai "sagrat". A l'NBA, és un espai més del business.

Share/Bookmark

18 de juny 2010

10 coses que m'han sorprès del desenllaç de l'ACB


Sense haver paït encara la desfeta del Regal Barça a la Lliga ACB, he intentat trobar, en els últims dies, elements racionals que expliquin un desenllaç que ha superat totes les previsions. M'ha costat. Segueixo una mica perplex i en estat de shock. És per això que en aquest post he intentat resumir les 10 coses que més m'han sorprès d'aquest desenllaç:
  1. Que un equip que només ha perdut tres partits a la fase regular (i 5 derrotes de 68 partits en total) sigui capaç de perdre'n tres més en només 5 dies i de manera consecutiva.
  2. Que després de 17 mesos sense perdre un partit al Palau, el Barça deixi escapar dos partits seguits a casa.
  3. Que l'aportació del joc interior del Regal Barça hagi reduït tant la seva aportació si comparem la lliga regular (amb 32.9 punts de mitjana) amb als tres partits de la final (23.26). Hi han tingut un protagonisme destacat dos jugadors com Lorbek (ha reduït la seva mitjana de 10 punts a 5) i Vázquez (de 7.4 a 2.3 en els últims tres partits).
  4. Que l'encert en els triples baixi del 39% de la lliga regular al 29% en la sèrie final.
  5. Que l'anotació del Regal Barça s'hagi vist tant minvada en aquests tres últims partits, amb una mitjana de 68.33 punts (comptant els 12 punts extres de la pròrroga), molt lluny dels 80.47 de mitjana de la lliga regular.
  6. Que el bàsquet decisiu de la victòria del Caja Laboral el faci un jugador, San Emeterio, que 10 mesos abans estava amb un peu i mig a Sevilla, fora de qualsevol planificació de Dusko Ivanovic, i que al final hagi estat l'home més utilitzat a l'ACB (31:05 minuts de mitjana).
  7. Que un equip pugui guanyar la lliga amb un jugador com a Milt Palacio de segon base i que Lior Eliyahu esperi 28 partits per fer la seva màxima anotació ACB (18 punts), en un partit contra el Barça.
  8. Que el Caja Laboral hagi guanyat totes les lligues ACB de la seva història amb el factor pista en contra i amb contundència (0-3).
  9. Que amb la derrota al Bruesa Arena, el Barça només hagi guanyat una lliga ACB de les últimes sis diputades (una menys que el Reial Madrid en el mateix període).
  10. Que una lliga que tothom deia, al principi de temporada (m'hi incloc), que seria una lluita entre el Barça i el Reial Madrid se l'acabi emportant el Caja Laboral.
No voldria que aquestes reflexions embrutessin una temporada quasi perfecta, on el nivell de bàsquet del Barça i la seva eficiència ha ratllat l'excel·lent. Tres partits no haurien d'enfosquir el que s'ha aconseguit en una temporada de 71 enfrontaments. Però ja ho deia Ciceró: "Recordo el que no voldria, i no puc oblidar el que voldria".


Share/Bookmark

16 de juny 2010

Sandro Rosell: una foto, un vídeo i un àudio

La llarga jornada electoral –i laboral, amb 15 hores a l’esquena– va permetre algun petit descans momentani, que vaig aprofitar per immortalitzar el dia que s’escollia el 39è president de la història del FC Barcelona. Vaig començar amb unes quantes fotos de la festa del Camp Nou, que vaig publicar en el post anterior, algun vídeo i un àudio. Repassant tot el material que vaig recollir, he rescatat una mostra de cada format, que curiosament em permet fer un repàs simbòlic d’alguns dels reptes que Sandro Rosell haurà d’assumir de manera ineludible, ara que deixa de ser candidat per convertir-se en president.

Els mitjans de comunicació. Les campanyes electorals són èpoques d’una exhuberància mediàtica espectacular. Els periodistes gaudeixen d’un accés als protagonistes inaudit i gairebé ilimitat. Un accés interessat per tots dos costats, tot sigui dit: els periodistes poden tractar de tu a tu als protagonistes, i els candidats busquen incansablement altaveus per multiplicar el seu missatge. El panorama canvia radicalment amb la responsabilitat institucional que assumeix el president. Ho sap ell i ho saben els mitjans. Trobar l’equilibri entre la complicitat generada durant la campanya i la distància prudent que requereix el nou càrrec, no és fàcil.

El tracte amb els socis. Durant la campanya electoral, Sandro Rosell és qui més ha posat en valor la figura del soci. De fet, ell es presentava, en tots els elements de comunicació, com el soci 12.556. I no s’ha cansat d’explicar, amb més insistència que la resta dels candidats, que el seu programa s’havia elaborat després d’escoltar a molts socis (i durant molts mesos). No és d’estranyar, doncs, mostres d’afecte com les d’aquest vídeo, captat per casualitat la tarda del mateix diumenge. Amb l’arribada a la presidència, és fàcil que aquesta proximitat prengui distància.



El compromís. Per últim, podeu escoltar el discurs que va fer com a president electe, a la Sala París. Podríem dir que aquests cinc minuts de ‘speech’ és la garantia que tindran “tots els barcelonistes” amb el nou president. Com el document segellat que et donen quan et compres un rellotge bo. Va ser curt, però clar. “No us fallaré, no us fallaré”, va insistir Sandro Rosell. Els culés confien que el rellotge del nou president no s’aturi. Els compromisos són per acomplir-los.


Share/Bookmark

13 de juny 2010

La festa dels socis al Camp Nou

Avui el Camp Nou fa goig... i no hi ha partit de futbol. La gentada ha estat constant a les instal•lacions del FC Barcelona, amb un breu descans per a l'hora de dinar. Molts socis han volgut participar de les eleccions per triar el nou president del seu club, un fet força excepcional en el context del futbol europeu. Segurament per això (i moltes altres coses) el FC Barcelona és un club únic. Com també ho és el seu caràcter familiar. Avui més que mai s'ha pogut comprovar que el sentiment blaugrana passa de pares a fills: la imatge dels nens amb samarretes del Barça ha estat una constant. Com també ho ha estat els cotxets amb nens petits que potser per primera vegada s'acostaven a l'estadi. En aquest sentit, les activitats que ha organitzat el club han conviscut perfectament amb aquesta realitat social. Aquesta efervescència culé m'han animat a fer algunes fotografies de la jornada. Són aquestes.

PD: Si algú està interessat en reproduir les imatges, pot fer-ho sempre que citi la font.

Share/Bookmark

11 de juny 2010

Ipad + Time = nou periodisme

S'ha parlat molt del futur del periodisme, de la desaparició del suport paper, de la convergència de formats, dels continguts multiplataforma... Aquest vídeo, que presenta la revista 'Time' en el seu format per a Ipad, crec que dóna moltes respostes a tots aquests dubtes.


Share/Bookmark

8 de juny 2010

Tres restaurants del Maresme que hauries de conèixer

Amb aquest post inicio la sèrie gastronòmica del blog, sense moltes pretensions. No sé si durarà gaire, però començaré amb un clàssic que no falla en aquests tipus d’articles: la recomanació. I he apostat per ser concís i directe: tres restaurant del Maresme que hauries de conèixer. En aquest cas només jo he marcat els criteris (absolutament subjectius, és clar) per elaborar aquest Top 3 que em sembla imprescindible.

Restaurant Terracotta
El millor restaurant d’Argentona i això que n’hi ha uns quants. Cuina amb productes de temporada, una bona presentació i racions suficients. Qualitat i bon gust, sense oblidar les postres, que mantenen l’excel·lència dels primers i segons. El preu a la carta, amb beguda inclosa, s’acosta als 40 euros, però plats com la patata emmascarada amb foie fresc a la planxa i ous de guatlla, els canelons d’albergínia amb salsa de formatge, el xai d‘Aranda del Duero amb crosta cruixent o el costellam de vedella a la llosa fan que la visita pagui la pena.
Imprescindible: el menú degustació (31 euros, beguda a banda). El canvien cada trimestre i, sigui quin sigui el període de l’any en què hi aneu, deixeu-vos seduir pels 5 plats: pica pica, entrants, peixos, carns, postres. No quedareu tips però sí satisfets.
Coses que no hauríeu d’oblidar: és aconsellable reservar prèviament. També fan un bon menú de migdia (sbre 10-11 euros), excepte dilluns i dimarts, que és tancat.
Contacte: Restaurant Terracotta (Carrer Gran, 64; ARGENTONA; telèfon 93 756 04 57)

Pizzeria Estrac
Mai un restaurant precedit de la paraula pizzeria mereix més elogis, i no només per les pizzes; és indubtable que  aquest és l’especialitat de la casa i mereix totes les lloances, especialment ara que tothom s’atreveix a fer-ne. La massa és casolana i gruixudeta és el secret de l’èxit, acompanyat de la voluntat de ser creatius, quan convé, amb els ingredients. Però ja us deia que hi havia molt més que pizzes: les amanides, les croquetes, la pasta fresca i els plats de temporada poden ser un preludi fantàstic, especialment si sou molts i opteu per fer un pica-pica previ abans de la ineludible pizza. El preu, al voltant dels 25 euros (tot inclòs). Tracte familiar.
Imprescindible: La pizza Pineda (amb formatge de cabra), la pizza que porta ceba caramelitzada i rúccula (no recordo el nom) i el rissotto de trompetes, ceps i parmesà. No podeu deixar passar les postres, si pot ser els gelats de la casa, d’elaboració pròpia i de gustos infinits.
Coses que no hauríeu d’oblidar: normalment no fan reserves i potser haureu de fer unamica de cua per sopar. Obren els camps de setmana, excepte els mesos d’estiu, que obren tots els dies. Bon lloc per anar-hi amb nens i grups.
Contacte: Pizzeria Estrac (Camí Ral, 5; CALDES D’ESTRAC; telèfon 937 913 188)

Ca la Pepa Fornera
L’etiqueta de cuina casolana s’hi adiu perfectament. Però cal afegir, tot seguit, l’adjectiu abundant. Les racions són pantagruèliques, especialment les carns: mai haureu menjat abans un entrecot o un churrasco tan grans. Estan servits a sobre d’una llosa calenta per mantener l’escalfor durant el llarg procés de degustación. L’indret, una casa antiga de dos plantes a la riera d’Arenys de Munt, convida a gaudir d’un lloc amb encant i d’un servei agradable.
Imprescindible: fer una barreja de primers abans d’abraonar-vos sobre la carn. Entre els primers, són imprescindibles les patates de la casa, l’assortit de coques, les torrades de ceba caramelitzada amb formatge de cabra o l’assortit de formatges calents. Si preferiu una ració de carn ‘normal’, el magret amb foie és una decisió encertada. En cas de dute, deixeu-vos aconsellar. Relació qualitat-preu, immillorable. Difícilment superareu els 25 euros.
Coses que no hauríeu d’oblidar: si demaneu un entrecot o un churrasco els hauríeu de compartir. Obren els caps de setmana i cal reservar. A l’agost obren totes les nits. Acostumen a fer dos torns. També idoni per agrups nombrosos.
Contacte: Ca la Pepa Fornera (Rambla Sant Martí, 10; ARENYS DE MUNT; telèfon 937 951 619).


PD: No descarto ampliar la llista, prèvia comprovació 'in situ' com a mínim en dues ocasions. Accepto suggeriments degudament contrastats.

Share/Bookmark

2 de juny 2010

Barça: supremacia ACB


El Regal Barça ha sentenciat la sèrie de semifinals per la via ràpida (3-0), amb una victòria (72-82) decidida als últims minuts. De fet, si mirem el balanç de victòries i derrotes d’aquesta temporada (63-5) podríem dir que la classificació del Barça per a la final no ha estat cap notícia destacada. Lorbek (16 punts) i Basile (20) han estat avui els encarregats de sentenciar l’Unicaja, gràcies especialment als llançaments de tres punts (7/12 entre tots dos). Una mostra més de la varietat de recursos de què disposa Xavi Pascual per decidir els partits.  L’equip ha pogut prescindir de l’encert habitual de Navarro (avui ha fet 2/7 en triples) i del bon moment de Morris (el millor jugador blaugrana al playoff abans d’arribar a Màlaga), que avui ha acabat amb 1 punt.  I no s’ha notat en el resultat final.

El Barça arriba a la final amb un balanç de 5-0 al playoff, sense desgast i amb la confiança intacta. I, encara més, amb la desconfiança dels rivals sobre la possibilitat de desbancar el vigent campió de l’ACB. Dubto que ni el Reial Madrid ni el Baskonia creguin que, avui per avui, són capaços d’eliminar els blaugrana a una sèrie de 5 partits.

En la seva tercera temporada al primer equip, Xavi Pascual ha tornat a portar l’equip a la final de la competició estatal. Un mèrit inqüestionable i que dóna més valor a la decisió de donar-li la responsabilitat de l’equip, al febrer de 2008. Però si agafem una mica de distància, comprovem que la final ACB és l’hàbitat habitual del FC Barcelona: en les 17 últimes edicions, els blaugrana hi han participat en 13 ocasions. Pascual és, doncs, un entrenador a l’alçada de les exigències de la banqueta del Palau. Per si algú encara hi dubtava...

Foto: Unicaja B. Fotopress/M. Pozo

Share/Bookmark