30 de nov. 2010

El 5-0 a la premsa escrita: de 1994 al 2010

Han passat prop de 17 anys des de l’últim 5-0 al Camp Nou. Des d’aleshores, el futbol i la premsa han canviat força. El Barça, en canvi, es podria dir que manté la mateixa essència. De fet, aquesta és la lectura que va fer-ne Pep Guardiola al final del partit, quan va dedicar el triomf a Johan Cruyff i Carles Rexach, entrenadors d’aquell memorable Dream Team que ben aviat, si no ho ha fet ja, podria cedir el testimoni de la màxima glòria culé al Barça de Guardiola.

Quan deia que la premsa ha canviat en aquests més de 16 anys no pretenia fer una anàlisi en profunditat. És evident que l’evolució tecnològica, la irrupció d’internet i la consegüent crisi del model de negoci de la premsa escrita són elements clau per entendre aquest canvi. Però, en aquest exercici 
barreja de curiositat periodística i afició culé em quedo amb elements més superficials. Per exemple, aquest: des del 1994 tots els diaris analitzats han canviat o evolucionat la seva capçalera, de manera dràstica o amb petits matisos. Si us sembla, anem a pams i analitzem les portades comparades, mitjà per mitjà.

AS 
 És, conjuntament amb l’’Avui’ i el ‘Marca’, la publicació on més es nota el canvi de maqueta i l’evolució tecnològica. El titular del 1994, ‘Palizón’, difícilment seria reproduïble ara, on el madridisme de la publicació encara més accentuat no permet aquest tipus d'autoflagelacions públiques. Aleshores, ‘As’ pertanyia al Grupo Montiel i encara no era un negoci en mans de Prisa, que va adquirir-lo al 1996.



AVUI – La nit i el dia. Podríem dir que són dos diaris diferents, sota la mateixa marca. També han canviat de propietart. L’’Avui’ ja no té secció d’esports, que des que va comprar-lo el Grup Hermes va quedar integrada dins ‘El 9’, que ara es reparteix com a suplement d’esports.



MUNDO DEPORTIVO – En aquest trajecte de 16 anys ha perdut l’article ‘El’ que precedia aquesta marca centenària. Però, com el Barça, podríem dir que, malgrat el pas dels anys, manté l’essència: el titular és el mateix, un rotund 5-0. Segurament, el fet que el diari estigui en mans del mateix grup editorial –Grupo Godó
 i del mateix director –Santi Nolla ajuda a entendre aquest continuïsme. 




LA VANGUARDIA – Com el seu predecessor, pocs canvis. L’èxit esportiu ocupa un espai central de la portada curiosament amb una foto similar, d’un jugador del Barça amb els braços oberts, però comparteix protagonisme amb altres temes d’actualitat. 


MARCA – Serveix el mateix que he escrit per a l’'As', tant pel titular de portada com pels canvis de propietari com per la seva evolució editorial. Aleshores, la publicació de Recoletos era la referència del periodisme esportiu a l’estat. Ara, en mans d’Unidad Editorial, és una referència del madridisme més militant.



EL PERIÓDICO – La seva aposta pel futbol es manté intacta: tema gairebé únic de portada, titular curt i foto potent. De cara a barraca. Fins i tot la capçalera es la mateixa, però amb justificació a l’esquerra.



SPORT – És un cas curiós: el mateix editor 
JM Casanovas, la mateixa propietat –Grupo Zeta, però un producte final força diferent. Aquí no hi ha evolució editorial la seva aposta pel Barça es manté ferma i inalterable des del primer dia, però sí una clara evolució gràfica.  




Després d'aquesta lectura comparada, us deixo amb un recull de les portades de la premsa escrita en què la presència del 5-0 ha tingut una presència més destacada, tant aquí com a l'estranger. Quina us agrada més?



Share/Bookmark

25 de nov. 2010

Laporta: primer, el Barça; després, la política

Avui, Joan Laporta ha arribat a casa. Ho ha fet en forma de propaganda electoral, aquest spam versió 1.0 que, durant les campanyes electorals, es persisteix a desaparèixer. A banda del sobre i la llista electoral de Solidaritat Catalana, també hi havia diversos fulletons amb la prosa habitual d’aquests casos. M’ha estat impossible eviar els paral·lelismes amb la campanya del 2003 a les eleccions a la presidència del FC Barcelona. Aleshores, Laporta va prometre dedicar “els millors anys de la nostra vida al Barça”. Ara, segons es pot llegir en la carta de presentació, està convençut que “a partir del 28 de novembre viurem els millors anys de la nostra història”.


Al 2003 volia trencar amb el poder establert. Ara, vol fer-ho amb l’estat. Malgrat el pas dels anys, l’augment de pes i l’aparició d’alguna cana, el somriure de les fotos és gairebé idèntic. Manté la façana de candidat fotogènic, però ara ja no és un líder per descobrir, com al 2003, quan només tenia el passat rebel de l’Elefant Blau. Ara, el seu passat és més dens i gruixut. Manté la capacitat de lideratge i de comunicar, dues condicions innates, però ha perdut aquella capacitat de sorpresa. Tothom el coneix.

Al 2003 apostava per un concepte que va quallar: el cercle virtuós. Era fàcil d’explicar i d’entendre: inversió en els millors jugadors, per aconseguir èxits esportius, que permetin el rellançament social del club i el conseqüent augment d’ingressos. Al 2010, el concepte segueix sent vàlid, però canvia la formulació, en base a un estat propi que acabi amb l’espoli fiscal: rellançar l’economia, gaudir d’un autèntic estat del benestar, millorar les pensions, reduir l’atur, ajudar els joves i generar riquesa.

Només hi trobo a faltar Ronaldinho.

Share/Bookmark

16 de nov. 2010

Quin diari va fitxar abans Afellay?


Ho reconec: m’apassiona quan els mitjans disparen els uns contra els altres (amb perdigons i sense apuntar a les parts vitals, que quedi clar). La deformació professional hi deu tenir alguna cosa a veure. I m’agrada, encara més, quan discuteixen per atribuir-se la precocitat a l’hora d’avançar un fitxatge. Ho trobo especialment pervers. Sobretot quan el percentatge d’encert, difícilment supera el 5%, si comptem els noms que a les portades amb força lleugeresa i un cert punt d’interès comercial (està demostrat que les vendes augmenten quan la rumorologia i els noms propis surten a la portada). Recordo que a Rac 1, quan feien el Cafè Baviera, recomptaven al final de l’estiu tots els noms de jugadors que, durant l’època de fitxatges, havien sortit a la premsa vinculats al FC Barcelona. No hi cavien tots ni en 4 plantilles professionals.

La reflexió ve a tomb pel cas d’Ibrahim Afellay. Avui s’ha confirmat que ja hi ha acord entre els dos clubs per al fitxatge del mitjapunta holandès, però va ser dissabte quan la premsa escrita va avançar, fil per randa, que l’acord estava fet entre el Barça i el PSV Eindhoven. Llegint la premsa esportiva de paper a Barcelona, dissabte n’hi havia per sucar-hi pa (n’escloc ‘El 9 Esportiu’, perquè gairebé mai participa en aquest joc). Ben aviat, a les pàgines 2 i 3, tant ‘Mundo Deportivo’ com ‘Sport’ informaven del cas i treien pit del seu ‘descobriment’. Al diari del Grup Godó es podria llegir en un destacat ‘El mejor seguimiento del fichaje, en MD’, mentre que al rotatitu del Zeta asseguraven: ‘Sport, siempre en la pole position de la información’.

Però més enllà del titular, em quedo amb la lletra petita. I, en especial, en la manera de referir-se a la competència, sense citar, esclar. “Pero no se dejen engañar por alguien que se apunte el tanto”, alerten al ‘Sport’, poc abans d’afegir que ells van ser, el passat 27 d’octubre, els primers en posar el nom d’Afellay “en la palestra”; una informació que els lectors de ‘Sport’ han de tenir clar “pese a que algunos persistan en su afán de ponerse medallas”.

En el cas de ‘Mundo Deportivo’, les referències a la competència les signa personalment Francesc Aguilar en un article d’opinió. “Ya lo saben, si lo publica MD pueden apostar por ello y citar. ¡Gracias!”, acaba dient. Tot això, després de recordar “que nuestro diario no engaña, que bebe de buenas fuentes.”

De fet, cap dels dos diaris enganya, però diuen veritats a mitges. Més o menys com quan cadascú interpreta els números de l’OJD o de l’EGM al seu gust (el pròxim 2 de desembre segurament tindrem l’opció de viure un nou episodi).

I què ha dit cada diari en cada cas? Doncs ‘Sport’ assegurava que el 27 d’octubre ja va publicar el nom d’Afellay al seu diari i que van ser els primers a viatjar a Eindhoven i parlar amb el jugador. I ‘Mundo Deportivo’ feia bandera que 20 dies abans, el 7 d’octubre, ja havien obert la portada anunciant “¡Fichaje!”, però sense nom propi. De fet, avançaven que “el Barça meditaba fichar en invierno, después de que Pep hubiese dado permiso a Zubi para peinar el mercado”. I el 5 de novembre “dijimos que Afellay podría venir ya en enero”. Sovint em pregunto si els lectors estan molt interessats en aquesta gestió de l’autopropaganda que fan els mitjans. És informació útil o periodisme per periodistes?

Foto: www.psv.nl (Pics United)

Share/Bookmark

5 de nov. 2010

El joc viral d’Iniesta i Puyol

José Manuel Pinto és porter suplent del Barça. Però també és sabut que és productor i compositor de música. Wahin Makinaciones és el seu ‘alter ego’, fora dels terrenys de joc. És la marca del seu segell discogràfic, amb la qual desenvolupa una altra tasca, que ell vincula estrictament a la seva vida privada i de la qual no en parla mai en públic.

A finals del 2006, quan encara era porter del Celta, va treure al mercat el seu primer àlbum, que definia com “un vehicle d’expressió per a noves bandes però també per a d’altres consagrades”. En aquell cas, fins i tot va desplaçar-se fins a Nova York per polir el seu treball als estudis Masterdisk. La seva veu apareixia de manera esporàdica en alguna peça. L’última aportació de Pinto dins el món de la música ha esta el llançament de l’Ep del grup Delahoja, anomenat ‘Nuestra B.S.O.’.

Però més enllà de l’anècdota i els gustos musicals, el que més m’interessa d’aquesta història és la col·laboració de Carles Puyol i Andrés Iniesta en aquest projecte de Pinto. Primer va ser el capità del Barça qui, el passat 27 d’octubre, després del desplaçament a Ceuta, tuitejava als seus més de 360.000 seguidors, des de la seva Blackberry, un link del Youtube amb l’últim tema de Delahoja.


Avui, el torn ha estat per a Andrés Iniesta (414.366 seguidors al twitter), que ha fet el mateix que el seu company d’equip i de selecció. En definitiva, tots dos s’han encarregat de promocionar els interessos musicals de Pinto a un públic que en xifres rodones s’acosta a 800.000 seguidors, sense comptar els possibles RT que hagin fet els seus respectius followers.


Desconec si va ser una juguesca, un favor o una petició expressa per part del porter, però el resultat és evident: la cançó del Youtube supera les 80.000 reproduccions, quan la majoria de vídeos publicats a la plataforma de vídeo per Wahin Makinaciones no sobrepassa les 5.000 (hi ha una excepció: un vídeo amb més de 100.000 reproduccions, un altre cas curiós).

La presència dels jugadors professionals a les xarxes socials, que en la majoria de casos no està regulada pels propis clubs, els ha obert un ventall de possibilitats immenses, tant a nivell de comunicació com comercials, entre moltes altres. En aquest cas, un exemple de col·laboració espontània en què no ha calgut que ni Puyol ni Iniesta obrin la boca. Dos tweets han estat suficients per mobilitzar un públic nombrós. I perquè jo hagi escrit aquest post. 

Share/Bookmark