27 de jul. 2011

Show must go on

La Copa Audi ja és passat. El Barça va camí dels Estats Units, una vegada més (i ja són 3 en els últims 4 anys). Entre les gires americanes i les asiàtiques, no cal perdre gaire temps per decantar-se per les primeres. El motiu principal, l’organització: els nord-americans deixen poc espai per a la improvisació i tots els calendaris estan definits al detall. Un altres aspecte a considerar és l’idioma, que facilita força la necessitat d’aclarir malentesos o definir noves necessitats; tant al Japó i, especialment, a la Xina aquests detalls del dia a dia es converteixen en veritables odissees. Tampoc podem oblidar, per exemple, les restriccions d’accés a Internet que hi ha a la Xina, especialment a les xarxes socials i plataformes de distribució de continguts com Blogger o Youtube. A més, als Estats Units totes les instal·lacions estan degudament preparades per als equips d’elit, amb estàndards sovint més exigents dels que estem acostumats a Europa. I, per últim, tampoc cal oblidar el clima: la xafogor de l’Àsia no es pot comparar amb la certa bonança climatològica dels Estats Units (encara que aquest any sembla que ens espera una onada de calor). Arguments suficients, crec.

Més enllà d’aquests detalls logístics, el més interessant de les gires nord-americanes és la capacitat que tenen per convertir-les en un producte, degudament empaquetat i amb els atractius necessaris per als aficionats. Cada gira és un esdeveniment futbolístic però també un element de marxandatge esportiu i social. Els entrenaments, alguns d’ells oberts als aficionats, es combinen degudament amb una part de ‘show’. Aquest any, la visita al Seaquarium Discovery Cove de Miami, el partidet on es preveu la presència de Guardiola i Mia Hamm i alguna sorpresa d'última hora són alguns dels exemples del que comentava abans.

Si mirem enrere, el bagatge del Barça als Estats Units és entretingut. Podem començar, al 2006 a Los Ángeles, amb la primera trobada entre Kobe Bryant i Ronaldinho a l’exterior del Kodak Theatre en un centre comercial a l’aire lliure amb més de 5.000 persones. Aquell mateix any, la visita a les instal·lacions del Lyndon B. Johnson Space Center de la NASA, a Houston, també va tenir un gran impacte mediàtic, sobretot gràcies a la conversa de Rijkaard i els capitans del Barça amb els tres astronautes de l’estació espacial internacional.

Al 2008, amb Guardiola ja a la banqueta del Barça, molts dels esdeveniments més vistosos van fer-se a Nova York, com l’entrenament físic al mig de Central Park o la sessió inaugural al parquet del New York Stock Exchange (NYSE), on la lluita contra la malària va tenir un protagonisme destacat al centre financer internacional. Va ser un any en què un altre crack de l’NBA, Steve Nash, també va complir el seu desig de conèixer de prop els jugadors i les interioritats del Barça.

En l’última visita als EUA tampoc va faltar l’entertainment’. L’acte més vistós el va protagonitzar Messi, que va enfilar-se a la part superior del Space Needle de Seattle, per promocionar el partit contra els Sounders. L’argentí va fer malabarismes a la part superior d’aquest edifici simbòlic, mentre un càmera gravava des d’un helicòpter les genialitats del ‘10’ del Barça. També hi va haver temps perquè els jugadors practiquessin el beisbol, per tafanejar amb les principals novetats tecnològiques que Microsoft estava testejant a la seu de Redmon o de fer una patxangeta al terrat d’un teatre de Los Ángeles. En resum, gires amb molt més que futbol.

Share/Bookmark

19 de jul. 2011

El Barça a twitter

Feia dies que tenia ganes de fer-ho, però fins avui no m’hi he posat. Volia parlar sobre el Barça i twitter. Fa poc més d’un any i mig que el FC Barcelona hi va entrar de manera oficial. No va ser fàcil la posada en marxa de l’invent dels 140 caracters en clau culé, però ara tampoc bé al cas explicar-ne molts detalls. Després d’alguns dubtes (el soroll pròxim de les eleccions no hi ajudava), el FC Barcelona va obrir tres comptes oficials, segmentats per idioma, una pràctica que generava alguna complicació de gestió i que aleshores no estava gens estesa (el Reial Madrid, per exemple, barrejava, i encara ho fa, espanyol i anglès a @realmadrid) però que posteriorment han seguit d’altres clubs, sense anar gaire lluny l’Espanyol (@rcdespanyol_cat i @rcdespanyol_es).

Abans d’entrar, calia saber com estava representat el Barça en aquesta xarxa social. La sorpresa va arribar en comprovar que un compte no oficial (@f_c_barcelona) superava els 100.000 followers. Algú, de manera anònima, havia començat a llaurar el terreny molts mesos abans. Va ser el Marc Ambit (@marcambit), que tan bon punt va enterar-se que el Barça volia posar-se de manera oficial a twitter, va enviar un e-mail al club oferint la seva col·laboració desinteressada, una acció que encara avui crec que cal destacar. L’acció del Marc va ser degudament explicada i reconeguda a la web del Club. De seguida, aquell compte es va transformar en @FCBarcelona_cat, que naixia amb més de 100.000 seguidors de cop, mentre @FCBarcelona i @fcbarcelona_es agafaven embranzida a poc a poc.

D’aquella època iniciàtica a ara hi ha més de dos milions i mig de followers de diferència. Una mostra clara del creixement del fenòmen twitter i de la presència del Barça a les xarxes socials, on lidera aquest apartat malgrat alguns estudis esbiaixats. I és que és habitual l’errada de comptabilitzar només els seguidors del compte en anglès del club (@FCBarcelona), obviant que gairebé els mateixos tweets es poden seguir en català i castellà en altres comptes. En total, 2.644.202 followers, segons he comptat aquesta nit.

Aquesta consolidació del fenòmen ha anat acompanyat de la proliferació, a començament de 2011, d’altres comptes oficials amb informació segmentada. És el cas dels comptes de twitter de les seccions de bàsquet (@FCBbasket), handbol (@FCBhandbol), hoquei patins (@FCBhoquei), futbol sala (@FCBfutbolsala), així com del Barça B i el futbol base (@FCBmasia). Molt abans, va posar-se en marxa un altre compte (@premsaFCB), d’accés restringit a periodistes, que proporciona informació de servei sobre temes vinculats a la relació entre el Departament de Comunicació del FC Barcelona i els professionals que habitualment segueixen el dia a dia del club.

En paral·lel, la implantació de twitter entre els esportistes, directius, executius i empleats del FC Barcelona ha seguit la mateixa tendencia alcista. De la presència gairebé testimonial d’Andrés Iniesta (@andresiniesta8) i de Ricky Rubio (@rickyrubio9), hem passat a l’eufòria desmesurada dels Moooc mooooooooooc. I fins i tot a un president amb presència a twitter (@sandrorosell). El fenòmen és imparable. Per intentar posar-hi una mica d’ordre, he creat una llista a www.twitter.com/DSaura/FCBoficial, on vaig afegint esportistes, directius, executius i entrenadors del FC Barcelona dels equips professionals (A i B) i fins al juvenil, sempre que hagi pogut verificar l’autenticitat del compte. Ja són més de 50. La vostra col·laboració per completar-la serà benvinguda, deixant un comentari en aquest post o fent-me arribar una menció a @DSaura. Gràcies per avançat. 

Share/Bookmark

8 de jul. 2011

Leo Messi, molt a prop de 130 partits en dos anys


Ara fa poc més d’onze mesos que la presència de Messi en un partit de futbol semblava una qüestió d’estat. L’estiu passat, el Barça, sense els internacionals espanyols que acabaven de guanyar el Mundial, estava de gira a Corea del Sud, on havia de disputar el primer partit del tour contra un combinat de la K-League. Només havia fet un parell d’entrenaments i Guardiola va descartar, en roda de premsa, la presència del davanter argentí al partit. La moguda a l’hotel Mayfield de Seül, on estava allotjat l’equip, va ser intensa, entre els representants del Club i el promotor del partit. La reunió entre totes dues parts va durar fins a ben entrada la matinada. Diuen, fins i tot, que l’organitzador del partit va amenaçar de suicidar-se si Messi no jugava. Finalment, el ‘10’ del Barça es va vestir de curt a l’endemà. En va tenir prou amb 16 minuts per fer dos gols (2-5).

Des d’aquell ‘debut express’, Messi ha disputat un total de 64 partits oficials aquesta temporada 2010/11 (55 amb el Barça i 9 amb la selecció), considerant els partits de la Copa Amèrica com a enfrontaments d’aquest exercici. En onze mesos, ja ha igualat el rècord personal de 64 partits, que va disputar la temporada 2009/10.  I de ben segur que els superarà. En resum, molt a prop dels 130 partits en dos anys. De bojos.

És cert que Messi només és feliç sobre la gespa i, si pot ser, amb la pilota als peus. Ho sap molt bé Guardiola, que aquesta temporada passada només el va substituir dues vegades: una per voluntat de Tomas Ujfalusi, després d’una entrada criminal i molt mediàtica al Calderón; i l’altra, en un partit de Copa contra el Betis, després que Messi ja hagués fet un ‘hat trick’. És encara més cert que el crac del Barça té un deute pendent amb la seva selecció i amb el seu país, on volen que l’excel·lència que demostra a Europa serveixi també perquè l’Argentina torni a recuperar la glòria internacional. Tots els arguments són comprensibles, però de Messi, malauradament per al futbol, només n’hi ha un. I el sentit comú convida a protegir-lo i a gestionar-lo de la millor manera per als interessos del jugador i del propi Barça. Segurament aquesta no és l’explicació als 2 partits mediocres que ha jugat a la Copa Amèrica, però jo no me la trec del cap.

PD: La foto de Messi és dels afores de l'Hotel Mayfield, en un acte promocional amb Herbalife. Aquí n'hi ha més d'aquell acte.

Share/Bookmark