Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ricard Maxenchs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ricard Maxenchs. Mostrar tots els missatges

14 de febr. 2017

El Barça de Miquel Rivero

El Barça del Miquel Rivero és el Barça del fax i dels telegrames. Dels pins i dels dècims de loteria per Nadal. De la panera dels empleats i de les Penyes. Un club analògic per una persona irrepetible i difícil d’oblidar. De quan els presidents estaven més de 20 anys al càrrec i ens semblava tan normal; no havíem vist una altra cosa. Jo tampoc l’havia vist ni el coneixia fins que vaig aterrar al Barça a finals del segle passat. “Vigila que els dilluns al matí li costa arrencar”, em van avisar ben aviat. Després del cap de setmana, era important no acostar-s’hi gaire si no volies rebre algun estirabot. Però no trigaves gaire a descobrir que era un posat i una protecció davant la vida, que no sempre l’havia tractat bé. El Miquel Rivero no s’enfadava, renegava una mica i prou. Si el tractaves amb una mica d’afecte, te’l retornava a cabassos. I si et guanyaves la seva confiança, podies estar tranquil que no et deixava mai penjat.
És cert que la nostàlgia ens recorda la vida amb els filtres que més ens agraden. Però és que el filtre d’aquell Barça era molt autèntic. El Barça dels Mayoral, del Miguel Cañadas o del Vicente Egido, per citar alguns amb els que més vaig riure. Un Club que es podia permetre l’anomalia que un paio com el Miquel Rivero estigués al departament de Relacions Públiques. Ell no necessitava la formació de cap universitat per tractar un periodista o per acompanyar un directiu a qualsevol acte. Ni per entrar al vestidor i parlar amb els jugadors cara a cara. Ni per fer de xofer les vegades que fes falta. Sempre al costat del Ricard Maxenchs, qui va saber-lo acollir amb afecte i mà esquerra, va fer del Barça la seva raó de viure, entre el Palau i el Mini, de la Llotja del Camp Nou al sopar de qualsevol Penya que el convidés. Un personatge d’aquell Barça on els dorsals anaven només de l’1 a l’11. Avui li retirem la samarreta amb el seu nom a l’esquena.

Share/Bookmark

26 de des. 2010

El discurs de Ramon Besa sobre Ricard Maxenchs

RAMON BESA sobre RICARD MAXENCHS by davidsaura


Són només 13 minuts, però val la pena. És un curt viatge per redescobrir una bona part de la relació del FC Barcelona i els mitjans de comunicació, en els últims 25 anys. El periodista Ramon Besa va ser l'encarregat de glossar la figura de Ricard Maxenchs el dia que el FC Barcelona, empès per la voluntat de periodistes com Joaquim Maria Puyal o Jordi Basté, va accedir a batejar la sala de premsa del Camp Nou com a Sala de Premsa Ricard Maxenchs. El discurs de Besa, ampliament elogiat i aplaudit (no recordo una ovació similar a un periodista), és un reflex fidel del que la gran majoria de periodistes sentien pel Ricard Maxechs.


Afortunadament vaig tenir la sort de treballar prop de 5 anys amb el Ricard Maxenchs. No ho vaig fer sol. M'acompanyaven, entre d'altres, el Miquel Rivero, Toni Ruiz, Chemi Terés i Gustau Galvache. El dimecres ens vam poder fer una foto (gràcies Àlex Caparrós), que us adjunto. D'aquells 5 anys, també us deixo el meu relat personal.


Share/Bookmark

22 de des. 2010

En record de Ricard Maxenchs

Sempre em parlava de vostè. I jo també, evidentment. Era el meu cap. El tractament era mutu, malgrat la diferència d’edat (21 anys). Tot i que pugui semblar el contrari, aquest tracte no es corresponia amb un posat distant. Ans al contrari: el Ricard Maxenchs era una persona pròxima. Ho vaig poder comprovar, per primera vegada, en l’entrevista de feina que va fer-me personalment a finals de febrer de 1998. I durant els 10 anys posteriors. Com li vaig dir el dia que el van acomiadar del Barça, ell va ser una de les dues persones que em va obrir les portes del Barça. L’altra, el Toni Ruiz (d’altra banda i tirant de tòpic merescut, el seu alumne més avantatjat).

Aquesta afabilitat, que el van fer mereixedor d’un prestigi públic de pedra picada, es transformava en compromís exigent durant l’horari laboral. Un concepte, el de l’horari laboral, entès amb tota la flexibilitat que permeten aquestes dues paraules. Quan, de sobte, miraves el rellotge, sempre era tard. No he vist mai ningú amb la seva capacitat de treball. Ni amb la seva persistència. Encara recordo el dia que, després d’una intensa jornada, em va trucar a casa dels pares. Aleshores el mòbil era una ‘rara avis’ i aquesta era l’única manera de localitzar-me. Jo feia pocs mesos que treballava al Barça. “El señor Maxenchs”, em va dir ma mare mentre em passava el telèfon. La urgència de la trucada era per confirmar si durant el dia havia enviat el corresponent fax a l’hotel on estava allotjada una selecció nigeriana de categories inferiors, on hi jugava un jove Haruna Babangida, aleshores estrella emergent blaugrana. Sempre que jugaven els futbolistes internacionals del Barça, era habitual fer-los arribar un fax o un telegrama en nom del president del Barça, aleshores Josep Lluís Núñez, per desitjar-los sort en el compromís esportiu. El fax ja l’havia enviat (i en cas contrari, no hauria estat capaç de dir-li que no). Serveixi el detall per exemplificar l’obsessió i la dedicació absoluta que tenia per la feina.

Li agradava matinar i ser el primer al despatx. També era l’últim en sortir, conseqüència d’un creixent volum de feina i d’una poca disponibilitat a delegar. Sempre volia estar al cas de tot: des del que havia dit l’entrenador a la sala de premsa fins a la revisió, bolígraf en mà, d’una carta de felicitació a un conegut que havia estrenat un nou càrrec. Potser per això, sempre necessitava estar rodejat del seu equip de treball. I de papers. I de carpetes. La seva aversió a la tecnologia augmentava, en paral·lel, la seva dependència dels altres. I és que mai va ser gaire amic dels ordinadors ni d’internet, possiblement per un fet generacional. En canvi, el telèfon mòbil va ser una de les seves grans troballes. Era una extensió del despatx, operatiu les 24 hores. Una eina, per tant, que s’adaptava perfectament a les seves necessitats i exigències. Era poc metòdic, però d’una fiabilitat absoluta.

De dinars desordenats i poc consistents, li agradava la xerrada de sobretaula, on la feina ocupava també gran part de la conversa. I també l’humor, barrejat amb alguna xafarderia. Després d’una llarga jornada, aprofitava la part final del dia per relaxar-se i fer aquelles trucades que la voràgine diària havien convertit, només temporalment, en impossibles. Però en la foscor del dia, sabia buscar el moment per afluixar el nus de la corbata, posar els peus sobre la taula i atendre una nota pendent o tornar la trucada a aquell periodista que havia quedat desatès enmig d’una de tantes reunions. Un moment de complicitat. La quintaessència del detall.

És l’única persona que he conegut que obria ‘La Vanguardia’ per la pàgina de les esquel·les. Un cop d’ull de dalt a baix li permetia, de bon matí, repassar els cognoms dels finats i processar-los al seu cervell per si trobava alguna connexió amb alguna persona vinculada amb el Barça o amb algun càrrec públic. Mai podia faltar la trucada, la corona de flors o la carta de condol del Barça. De fet, sabies que, en el moment de la mort d’algun familiar o conegut, el Ricard sempre estaria al teu costat. Segurament per aquests detalls, més pròxims a la relació humana que a la professional, va guanyar-se la confiança bona part de la gentada que van acomiadar-lo ara fa poc més de dos anys a la parròquia de Sant Ramon Nonat.


Quan enfilem les acaballes del 2010, el FC Barcelona recorda ara la figura del Ricard Maxenchs de manera pública. Sensible al desig d’una bona part de la premsa esportiva, el club ha decidit posar el seu nom a la sala de premsa del Camp Nou. Un reconeixement que, cap dels que el vam conèixer, posa en dubte. Serveixi aquest relat personal per afegir-me al record i a l’homenatge.

Fotos: FC Barcelona / R. Molina

Share/Bookmark