Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ramon Besa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ramon Besa. Mostrar tots els missatges

23 de des. 2013

El Barça, els mitjans de comunicació i els periodistes, segons Joaquim Maria Puyal

El Nadal de 2013 va ser el torn de Ramon Besa. I en aquest 2013, ha estat el de Joaquim Maria Puyal. El dinar de Nadal que organitza el FC Barcelona i l’anunci del guanyador del premi Vázquez Montalbán de periodisme esportiu són l’excusa perfecta per reflexionar, de tant en tant, sobre la relació dels mitjans de comunicació, els periodistes i el Barça. Fa tres anys, Ramon Besa va iniciar aquesta reflexió fruit de la glosa que li va dedicar a Ricard Maxenchs. Fa pocs dies, després de dedicar paraules d’elogi a Sergi Pàmies, Joaquim Maria Puyal va referir-se a aquesta relació i a la necessitat de “sobreviure entre el foc creuat”. Aprofitant que el Departament de Comunicació del FC Barcelona va passar la transcripció del discurs de Puyal, he decidit penjar-lo al blog, conjuntament amb el vídeo de l’acte, que va produir Barça TV.



“Bon dia a tothom, enguany el Premi Manuel Vázquez Montalbán arriba a la desena edició. Tot i que algunes coses s’haurien pogut fer millor, deu edicions ja comencen a fer goig. Ara cal fixar-se, com deia el president, l’objectiu que els pròxims deu anys el premi rebi un nou impuls, sigui més rigorós i assoleixi més gran incidència, qualitat i prestigi.

Crec interpretar el sentiment de molts companys del jurat, si demano als organitzadors en la línia que deia el president Rosell, que amb l’esforç de tots plegats el revitalitzem professionalitzant-ne l’organització i promoció i tot aprofitant l’impacte global del nostre estimat club, i la difusió internacional de l’obra de Manolo Vázquez Montalbán, arribi a tenir la visibilitat i la consideració general que mereix.

Si no ho féssim podríem entrar en una deriva que no ens interessa, una deriva que no seria digna ni de la memòria de Manolo, ni del Club, ni de l’ofici de periodista. Com heu sentit, el jurat ha acordat concedir l’edició d’enguany del premi a l’escriptor Sergi Pàmies. Sergi Pàmies, com heu sentit, nascut a París l’any 1960, és com sabeu un narrador articulista i traductor que des dels inicis dels anys noranta, entrant al terreny del joc mediàtic amb articles de mena diversa, destaquen la crítica televisiva i sobretot les col•laboracions entorn a l’esport, al futbol, i particularment al Barça.

Ha col•laborat a la ràdio i a la televisió i és un apassionat del cinema i de les sèries televisives. El seu perfil com el d’altres guanyadors del premi fins ara, encaixa perfectament amb la síntesi de dues característiques presents en la personalitat periodística de Manolo Vázquez Montalbán. Una, d’interès per l’esport, particularment pel futbol i concretament pel Barça. L’altra, la condició d’home cultivat i curiós interessat per la ‘res pública’ i els afers de la problemàtica social. Aquesta síntesi, gràcies a la intel•ligent mirada de Manolo, donava a Vázquez Montalbán un grau d’autoritat i jerarquia que avui, als deu anys de la seva mort, es mantenen presents en la consideració col·lectiva. He dit moltes vegades que va ser gràcies a Vázquez Montalbán que aquells que en els anys seixanta i setanta ens dedicàvem a la informació esportiva, vam començar a alimentar un tènue sentiment d’autoestima. Era un sentiment que les elits intel·lectuals de l’època ens havien negat des de la seva indiferència i fins i tot, en alguns casos, des del menyspreu. Fer aleshores periodisme esportiu estava molt poc valorat. Les biografies de Manolo Vázquez Montalbán i de Sergi Pàmies tenen punts d’encreuament que a mi em resulten particularment interessants i que ara em permetré ressaltar.

Durant la dècada dels noranta, a la secció d’esports d’‘El País’, Manolo Vázquez Montalbán feia col•laboracions complementàries a la crònica del partit i articles de reflexió de dilluns. Cap a mitjans d’aquella dècada de Sergi Pàmies, va començar a col•laborar al ‘Quadern de Cultura’ del mateix diari. Abans havia passat pel ‘Diari de Barcelona’, per ‘El Observador’ i per ‘El Temps’, entre altres publicacions. Els dies que Vázquez Montalban no podia fer la seva col•laboració, Agustí Fancelli, un savi i estimat periodista, un gran company recentment traspassat, demanava a Sergi Pàmies que la fes ell. Fins que un dia Manolo va dir: que ho faci sempre el Sergi, això. Per això, Ramon Besa diu que en Pàmies és el successor del Manolo Vázquez. Alguns anys abans, en una reunió del PSUC, Gregorio López Raimundo havia preguntat al Manolo si ell creia que en Sergi feia bé d’orientar la seva vida professional cap al terreny de l’escriptura. Vázquez Montalbán va tranquil•litzar aquell gran personatge que era el López Raimundo, però pel que fa al cas que ara ens ocupa, era només un pare amoïnat per l’esdevenidor del seu fill. El pas del temps ha confirmat el bon pronòstic de Manolo. Sergi ha fet articles dedicats al món del futbol de manera regular durant gairebé vint anys.

El 18 de maig de 1996, quan el president Núñez va anunciar la destitució de Cruyff com a entrenador, Pàmies va publicar un article titulat ‘La venganza de Fu-Manchú’. El títol ja és prou insinuador. M’estalvia fer cap més comentari. Sergi Pàmies ha tractat de mantenir sempre l’esperit crític però introduint l’humor i la ironia en els textos escrits. Serà només amb el pas dels anys que certament els seus escrits aniran tenint més intuïció analítica sòbria. També això ens remet a l’obra periodística de Manolo i a la doble naturalesa dels seus escrits.

L’humor subversiu al ‘Por Favor’ i la reflexió més elaborada a ‘Triunfo’. El 25 d’octubre de 1969, Vázquez Montalbán va publicar justament a ‘Triunfo’ l’article titulat ‘Barça, Barça, Barça’, que encara avui és ben viu a la memòria dels professionals de la comunicació i a les hemeroteques de molts barcelonistes. Manolo Vázquez Montalbán va contribuir molt poderosament a aportar una visió personal, real i viscuda que va resultar clau en la construcció de l’imaginari sentimental col•lectiu dels catalans. I és clar, que va fer-ho no solament amb la relectura del fet futbolístic i l’hermenèutica corresponent, sinó també amb la reivindicació de la cultura popular del carrer. Puc oferir un exemple en primera persona perquè per voluntat d’ell, tots dos, l’un al costat de l’altre, vam escoltar sencera la cançó ‘Tatuaje’, cantada per Concha Piquer durant la preparació d’una entrevista. Manolo va caminar també per altres viaranys, endinsant-se amb respecte en l’exploració de l’univers culinari i al gaudi confessat sense avergonyiment dels plaers de la taula. També aquí en va recordar quan junts practicàvem menjar tot el cap de la gamba sense que se’n perdés ni una gota, ni una gota de substància, amb la condició de no poder xuclar-la ni mastegar la part exterior del cap. Però Manolo, i això és el que avui ens interessa, també va vestir un corpus d’estereotips intel·lectuals a l’entorn de la culerada. Va fer evident que la ironia és una bona eina per acompanyar una anàlisi inigualada de les disfuncions emocionals del barcelonisme a l’últim terç del segle passat.

I aquí trobem un altre punt de contacte amb el Sergi. El premiat d’aquest any declara que li interessa la patologia psicològica del culer, i ho diu així. Reconeix que davant de les tensions que cíclicament genera aquest club, l’humor ajuda a prendre distància a l’hora de valorar la realitat. Que és una bona eina per afavorir la distensió quan hi ha conflictes de bàndols. De fet, aquell doctor culer que durant tants anys va tenir consultori obert a la columna del Pàmies, no deixava de ser una tercera via, mai justament prou reconeguda per les tensions en conflicte que sempre acaben pensant que qui no està al seu costat, el tenen en contra i que qui critica no és un analista honrat, sinó un mercenari venut als interessos de l’adversari circumstancial. No hi ha dubte que davant d’aquesta disjuntiva perversa, la ironia és una bona eina per sobreviure entre el foc creuat. El foc creuat. És inevitable? Potser no, però potser pot ser menys intens. Qualsevol persona o grup que gestiona o administra interessos del grup col•lectiu, ha d’acceptar la crítica. Però també és clar que aquells que valorem la gestió pública, hem de fer-ho amb responsabilitat. El periodisme s’ha d’exercir amb responsabilitat. És cert que l’època en què estem vivint no és gaire bona per al nostre ofici. Com algú de vosaltres ja m’ha sentit dir alguna vegada, l’ofici del periodisme és un ofici amenaçat pels interessos de la propietat dels mitjans que si redueix la producció de missatges a un simple fons de negoci, ens aboca a un mercantilisme desproporcionat esclau del compte d’explotació. Això ens porta al sensacionalisme, a discursos inconsistents i efectistes, que són els que serveixen per farcir la hipertrofia de l’oferta banal. També estem amenaçats pels interessos dels poderosos quan ens surt la condició de seleccionadors i avaladors dels continguts o quan influeixen en l’elaboració i orientació de les notícies. El màxim damnificat d’aquesta tenalla d’interessos és el ciutadà en tant que receptor. La pèrdua de pes de la figura professional d’un periodista curiós, compromès, amb mirada pròpia i més o menys lliure, exigent, rigorós, incòmode, que vetlla abans que per cap altre, pels interessos del receptor, pot ser irreparable si el conjunt de la professió no hi fem front. Però com podem fer-hi front? Em permeto suggerir una resposta. Exigim-nos responsabilitats i protegim-nos, fem-nos imprescindibles.

Acreditar i consolidar el nou periodisme del futur vol dir fer-nos necessaris per la nostra qualitat basada en la utilitat, l’expertesa, l’honradesa, el rigor, l’eficiència i la confiança. És a dir, per la nostra responsabilitat. Els que som aquí, que fem informació del Barça, no podem demanar a ningú, ni als jugadors, ni als entrenadors, ni als gestors, ni als directius, que respectin unes regles del joc si nosaltres no respectem les nostres. I quan dic nosaltres, vull dir és clar també i sobretot les nostres empreses. El que sí que hem de demanar als esportistes i dirigents és que no vegin sistemàticament en qualsevol crítica o comentari de disconformitat una raó interessada fosca, inconfessable, corrupta. La directiva no és el club. El club som tots els socis i els seus dirigents han d’integrar l’acceptació crítica com una part de la garantia de joc democràtic basat en la llibertat d’expressió. El nostre és un ofici extraordinari que proporciona enormes gratificacions. Jo les he experimentades i li estaré agraït fins que em mori. El Barça és un club excepcional, únic, també a ell estic i estaré agraït. Crec honradament, que tots nosaltres hauríem de saber estar a l’alçada que la grandesa del club i del nostre ofici exigeixen.

Recentment, Albert Montagut ha estat promogut com a director de comunicació del Club i és un professional reconegut. Com a mínim fins ara. Seria interessant que entre tots plegats, més enllà del desànim i la desconfiança que planen, exploréssim si som capaços d’oferir un millor servei de comunicacions als socis i una millor informació als barcelonistes. És a dir, que exercint una bona praxi professional periodística, comptéssim amb una millor acceptació crítica dels al•ludits. Això és bàsic. Ens hem de trobar en tot allò que afavoreixi aquests objectius, hem de col•laborar de manera lleial. No és una ingenuïtat això que dic. No és una afirmació còmoda de fer ara des d’aquí per algú que com jo podria veure’s temptat de fer un discurs per quedar bé. No és el meu propòsit quedar bé. No he vingut aquí ni a quedar bé ni a donar lliçons de res a ningú. No es tracta d’això. Es tracta d’impedir que progressi aquesta espiral de malfiança i distanciament que retroalimentada pels greuges argumentats per les parts, només serveix per perjudicar el Club, augmentar les tensions, empobrir els discursos públics i per tant, empitjorar el servei que la societat i els barcelonistes esperen de nosaltres, de la directiva i dels gestors del Club, dels periodistes i de les nostres empreses. De nosaltres depèn. Només de nosaltres depèn assolir un marc de relacions respectuoses i responsables que ens permetin guanyar un futur millor amb rendiment informatiu per a tots els barcelonistes. Al cap i a la fi, és l’única cosa essencial, que el lector, oient, espectador, que el soci o seguidor, tingui ben cobertes les seves necessitats comunicatives.

President, si això que dic et sembla bé, compta amb mi. A tots els que sou aquí moltes gràcies per escoltar-me i una salutació molt particular per als companys que hi estan treballant.”
Share/Bookmark

26 de des. 2010

El discurs de Ramon Besa sobre Ricard Maxenchs

RAMON BESA sobre RICARD MAXENCHS by davidsaura


Són només 13 minuts, però val la pena. És un curt viatge per redescobrir una bona part de la relació del FC Barcelona i els mitjans de comunicació, en els últims 25 anys. El periodista Ramon Besa va ser l'encarregat de glossar la figura de Ricard Maxenchs el dia que el FC Barcelona, empès per la voluntat de periodistes com Joaquim Maria Puyal o Jordi Basté, va accedir a batejar la sala de premsa del Camp Nou com a Sala de Premsa Ricard Maxenchs. El discurs de Besa, ampliament elogiat i aplaudit (no recordo una ovació similar a un periodista), és un reflex fidel del que la gran majoria de periodistes sentien pel Ricard Maxechs.


Afortunadament vaig tenir la sort de treballar prop de 5 anys amb el Ricard Maxenchs. No ho vaig fer sol. M'acompanyaven, entre d'altres, el Miquel Rivero, Toni Ruiz, Chemi Terés i Gustau Galvache. El dimecres ens vam poder fer una foto (gràcies Àlex Caparrós), que us adjunto. D'aquells 5 anys, també us deixo el meu relat personal.


Share/Bookmark

18 de des. 2010

Periodisme esportiu: ètica i... estètica (I)

Avessats com estem els periodistes a fer servir el llenguatge mèdic, podríem dir que la premsa esportiva catalana s’ha sotmès aquest divendres a una ressonància magnètica. Els periodistes, en el marc d’una jornada sobre ‘Informació esportiva i ètica’ organitzada pel Consell de la Informació de Catalunya al Col·legi de Periodistes, han estat els responsables també d’analitzar el resultat d’aqueses proves, enteses com una reflexió en veu alta que han inclòs una bona dosi d’autocrítica.

Amb el risc que comporta fer un resum a base només de titulars, especialment per la falta de contextualització i pel reduccionime de les reflexions, intentaré deixar constància de les notes que he pres (mentre tuitejava, cosa que també convida a perdre el fil de la conversa) durant les prop de 5 hores que han ocupat les dues taules rodones. Us deixo les principals frases per ordre d’intervenció, sense fer constar les aportacions del públic ni dels moderadors (Olga Viza i Ramon Besa), que, dit sigui de pas, també han estat força valuoses.

Miquel de Moragas, catedràtic de comunicació UAB
“Els mitjans no són només intèrprets sinó coautors de l’espectacle esportiu”
“Els mitjans traspassen a l’esport les formes naratives de la ficció i l’entreteniment, amb l’objectiu d’aconseguir grans audiències”
“Es pot ser un periodista independent però al mateix temps ser seguidor d’un equip”

Xavier Batalla, periodista
“La no imparcialitat és el principal problema de la premsa esportiva a Espanya. La crítica es fa més com a ‘hincha’ que com a periodista “
“Durant el franquisme, llegíem el ‘Le Monde’ per saber què passava a Espanya. Ara, per saber què passa en l’àmbit esportiu, hauríem de llegir ‘L’Equipe’ (fent referència al 5-0 al Reial Madrid)”

Antonio Franco, periodista
“El partidisme s’ha convertit en un element comercial en el periodisme esportiu. És l’imperi de la informació espectacle”
“L’enfrontament públic entre els periodistes és avui un dels espectacles centrals de la comunicació esportiva. El periodista partidista forma part de l’espectacle. I això no és espectacle, és una crisi del periodisme”

Enric Bañeres, periodista
“El codi ètic (del Col·legi de Periodistes) té un punt d’utopia difícil d’aconseguir. Tenim petites col·lisions”
“Hem de mantenir posicions honestes, evitant caure en el forofisme. No travessar la línia que separa el periodista del ‘forofo’”
“Escampem rumors sense fonament, de vegades de manera arbitrària i demagògica”
“La seducció (amb el personatge de Guardiola) ens porta a la complicitat amb els protagonistes”

Miguel Rico, director adjunt de 'Mundo Deportivo'
“De vegades els diaris estan més interessats en vendre una cullera que una notícia”
“El periodisme no ha buscat lectors, sinó clients. És una perversió”
“De vegades els jugadors parlen més a través de les marques que els patrocinen que a través del seu club”
 “L’essència és saber si els propietaris dels mitjans prefereixen vendre o informar millor”
“El codi deontològic és com el codi de circulació: si tothom el respectés hi hauria un caos”
“Si la premsa escrita esportiva no parlés de rumors, de vegades hi hauria dies en què només encertarien el preu del diari”

David Torras, cap d’esports d’'El Periódico de Catalunya'
“S’ha canviat el periodisme pel forofisme, o pitjor, pel clientelisme. S’ha perdut autenticitat i s’ha guanyat clientelisme”
“La informació és cada cop menys accessible. S’ha enterrat la informació per imposar l’opinió”
“Tenim el vici de fer periodisme per als periodistes”
“Abans, si algú treia una notícia generava admiració per part dels companys. Ara, penses: ‘li haurà filtrat el Club...’”

Lluís Mascaró, director adjunt de 'Sport'
“Amb la passió que es viu el futbol, la neutralitat és gairebé impossible. La gent vol llegir coses maques dels seus equips”
“Intentem fidelitzar els clients donant la millor informació possible i a través de les promocions”
“Es poden vendre 20.000 o 30.000 diaris més o menys en funció de si encertes o no una promoció”

Raül Llimós, cap d’esports de RAC1
“El periodisme esportiu està en evolució; encara s’està reciclant”
“Els clubs s’han bunkeritzat. El Barça sovint actua com a agència de notícies”
“Els periodistes són empreses i sovint no necessiten als periodistes. Canvia la relació dels periodistes amb els protagonistes”

Carme Barceló, cap de premsa del DiR
“Hem de desdramatitzar i divertir-nos. Els periodistes fan de personatges perquè no hi ha protagonistes”
“A Punto Pelota, quan es fa reflexió o no els parla del Barça o el Madrid, la gent canvia de canal”

Per no fer-me pesat i allargar massa aquest resum, deixo per un altre post les meves reflexions personals.

Share/Bookmark

22 d’oct. 2010

L’Assemblea i l’opinió publicada

L’Assemblea més moguda de la història recent del FC Barcelona –competeix directament amb la de 1990, quan Núñez va ratificar Johan Cruyff com a entrenador- comença a prendre la distància temporal suficient com per no fer una anàlisi a cor calent. De fet, no em centraré en l’anàlisi estricte dels fets, que permeten interpretacions de tot tipus, encara que es vulgui analitzar de manera objectiva, deixant de banda la militància per un dels dos bàndols. Jo només milito al Barça.

Personalment, el que més m’ha cridat l’atenció ha estat l’evolució de les valoracions sobre el desenllaç de l’acte, especialment pel que fa a la votació de l’acció social de responsabilitat contra la Junta de Joan Laporta. Davant la sorpresa de molta gent, Sandro Rosell va assumir personalment el lideratge de la votació. Primer, responent les inquietuds dels socis. Obro aquí un immens parèntesi figurat per lloar les aportacions de la gran majoria dels compromissaris, sovint menystinguts i caricaturitzats amb el paper de titelles. Val a dir que les opinions expressades reflectien àmpliament el ventall de sensacions i invcerteses que a molts barcelonistes ens passaven pel cap. Estaven fetes amb coherència, raonament i sobretot amb responsabilitat. Tanquem el parèntesi.

Dèiem que Sandro Rosell va respondre totes les intervencions i, afegeixo ,amb un to que personalment em va semblar ponderat i tranquil. Tot seguit, va assegurar que arribava el moment de la decisió social més important de la història del Barça i anunciava llibertat de vot per als seus companys de Junta (segona sorpresa). Per acabar, amb certa solemnitat, anunciava arguments que podien fer seus la majoria de barcelonistes per triar una opció o l’altra, davant la sorpresa de tota la sala, inclosos la majoria de directius. I va votar en blanc, entenc que amb una volutat de no condicionar el sufragi dels compromissaris.

Quan el pensament més extès convidava a què Sandro Rosell fes sang de Joan Laporta, especialment quan encara estaven calentes algunes interioritats de la due dilligence, va aparcar decididament aquesta opció. Poc predisposat a expressar-se en públic, l’actuació del president del Barça va sobtar molta gent per la seva claredat, concrecció i sinceritat –en aquest cas, no va llegir cap discurs, sinó que sabia molt bé què volia dir-. Molts periodistes així ho expressaven immediatament a través del twitter, veritable termòmetre de l’opinió en temps real. Una valoració que s’estenia també entre les tertúlies improvitzades que es feien a cuita correns. Rosell havia agafat el toro per les banyes per conduir el procés de reflexió prèvia a la votació. Magnànim era l’adjectiu que més vaig sentir. I així ho va reflectir l’opinió publicada a la majoria de la premsa de diumenge.

Trobem, però, una excepció amb majúscules. Segurament n’hi vahaver d’altres, però destaco la de Ramon Besa, a ‘El País’, perquè crec que és la que ha contribuït de manera més decisiva obrir una línea argumental que jo no havia sentit fins aleshores: la falta de lideratge de Sandro Rosell, identificada amb el seu vot en blanc. Tot i que a l’article ‘La perversidad del voto en blanco’ destaca algunes coses positives del president del Barça –diu per exemple que “el presidente se reservó una actuación particular y estuvo especialmente lucido en su exposición, como si por una vez actuara de forma natural”- el pòsit que deixa la lectura completa de l’article d’opinió va en una direcció totalment contrària –“Rosell desorienta a los barcelonistas con su actitud”, assegura. I va crear escola. Alguns periodistes i opinadors van fer-la seva i la idea ha quallat entre part de l’opinió pública. Fins i tot ha estat utilitzada per Xavier Sala i Martín com un actiu de la defensa de la seva causa.

Un exemple poc habitual en què l’opinió publicada en converteix en pública. I molt transcendent.


Share/Bookmark

29 de juny 2010

Una anàlisi de Ramon Besa

Fa setmanes que hi anava al darrera, per fins avui no he pogut posar fil a l'agulla. De fet, ho volia fer des del dia que es va lliurar el VI Premi Internacional de Periodisme Vázquez Montalban a Ramon Besa. Les seves reflexions, tant en el moment de rebre el premi com en l'entrevista que va concedir a 'El Pais', mereixien una relectura pausada, que ara he pogut fer. A banda dels aspectes relacionats amb el FC Barcelona i la figura de Manuel Vázquez Montalban, en aquest cas el meu interès se centrava en les reflexions al voltant del periodisme, el periodista, els mitjans i l'empresa. M'he permès resumir les coses que m'han semblat més interessants:

La situació del periodisme esportiu
"A la premsa esportiva, el periodisme d'opinió s'ha menjat el veritable periodisme d'esports, el que explica una realitat; s'imposa la tesi o el hooliganisme al fet objectiu; avui no hi ha premsa esportiva sinó de club. El subjecte ja no és el partit sinó el Madrid o el Barça; no es parla del mundial de motos sinó de Jorge Lorenzo..."

La barreja d'informació i opinió
"És i ha estat sempre molt difícil ser imparcial en la informació esportiva; a mi em pesa ser del Barça, és clar. Potser la premsa esportiva mai no ha sabut crear les distàncies, però ara això ja és un escàndol. (...) La qüestió emocional als esports ha guanyat massa terreny al fet; només conec un diari esportiu que tingui editorial: als altres no els cal perquè ho barregen tot."

La formació del periodista
"En general, els periodistes esportius estem poc preparats. Quants tenim bones nocions d'economia, d'idiomes, d'educació física? La formació comença per llegir i per escriure molt... i també per esparracar molts papers: aquell soroll i aquella feinada enviada a can pistracs ensenyava molt..."

El periodista estrella
"Ara l'important no és la notícia sinó la teva fotografia i la firma. Avui, els becaris pregunten: "On va la meva peça?", i els redactors seniors , que per menys de 60 línies no s'hi posen... D'altra banda, abans començaves la teva carrera periodística una mica com la d'un esportista: feies la informació d'infantils, després la de juvenils, més tard passaves a cobrir la de l'Español i, si eres molt bo, arribaves a fer la del Barça."
"El periodista no pot ser mai més important que la notícia."

L'adaptació als canvis del sector
"D'entrada, internet vol una altra mena de crònica en el temps, obrir més la història del partit... El que és segur és que ens portarà als periodistes a ser només creadors de contingut i l'empresa decidirà on ho posa, i no estic segur que això sigui bo..."

Les redaccions, avui
"La redacció dels mitjans ha perdut pes, vida, presència, els equips directius i els editors s'han allunyat com mai i el periodista és molt més dòcil, quan el periodista sempre ha de ser rebel, un torracollons: a la família, a l'empresa i a la societat; un descregut i un rebel. I avui ja no és així."
"Avui es pot fer un diari sense sortir de la redacció, només escoltant la ràdio, mirant la televisió i aprofitant els avantatges de les noves tecnologies. Les redaccions estan plenes de gent, però buides de notícies."
"Ja no passa gent pel diari, si crides et prenen per boig, i només se senten les sintonies del mòbil."

Els periodistes i l'empresa
"Els periodistes són substituïts per relacions públiques i els amos ja no inverteixen en el paper, sinó en les promocions."
"No sé per quins setze ous en aquest país cada cop que t'augmenten el sou o et pugen la categoria t'allunyen una passa més del camp, de la notícia, de la feina. És més important tenir una bona llista de contactes que un bon currículum."
"Avui molts dels que manen estan més a prop dels consells d'administració que dels de redacció"
"El periodisme hauria de ser el que vulguem els periodistes i no les empreses periodístiques."

Espero que les frases que he destacat no hagin quedat fora de context i s'entenguin correctament. Per evitar els malentesos, us deixo aquí els links al discurs complet de Ramon Besa i a l'entrevista que va publicar Carles Geli a 'El Pais', que han estat les fonts d'aquest recull. Una d'aquestes frases no he sabut on ubicar-la, però no per això voldria acabar l'article sense citar-la. És un consell que Joaquim Maria Puyal va fer-li a Ramon Besa fa temps. I diu així: "No vulguis ser més ni menys que el que vulguis que representi la teva firma".


Share/Bookmark