Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Periodisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Periodisme. Mostrar tots els missatges

23 de des. 2013

El Barça, els mitjans de comunicació i els periodistes, segons Joaquim Maria Puyal

El Nadal de 2013 va ser el torn de Ramon Besa. I en aquest 2013, ha estat el de Joaquim Maria Puyal. El dinar de Nadal que organitza el FC Barcelona i l’anunci del guanyador del premi Vázquez Montalbán de periodisme esportiu són l’excusa perfecta per reflexionar, de tant en tant, sobre la relació dels mitjans de comunicació, els periodistes i el Barça. Fa tres anys, Ramon Besa va iniciar aquesta reflexió fruit de la glosa que li va dedicar a Ricard Maxenchs. Fa pocs dies, després de dedicar paraules d’elogi a Sergi Pàmies, Joaquim Maria Puyal va referir-se a aquesta relació i a la necessitat de “sobreviure entre el foc creuat”. Aprofitant que el Departament de Comunicació del FC Barcelona va passar la transcripció del discurs de Puyal, he decidit penjar-lo al blog, conjuntament amb el vídeo de l’acte, que va produir Barça TV.



“Bon dia a tothom, enguany el Premi Manuel Vázquez Montalbán arriba a la desena edició. Tot i que algunes coses s’haurien pogut fer millor, deu edicions ja comencen a fer goig. Ara cal fixar-se, com deia el president, l’objectiu que els pròxims deu anys el premi rebi un nou impuls, sigui més rigorós i assoleixi més gran incidència, qualitat i prestigi.

Crec interpretar el sentiment de molts companys del jurat, si demano als organitzadors en la línia que deia el president Rosell, que amb l’esforç de tots plegats el revitalitzem professionalitzant-ne l’organització i promoció i tot aprofitant l’impacte global del nostre estimat club, i la difusió internacional de l’obra de Manolo Vázquez Montalbán, arribi a tenir la visibilitat i la consideració general que mereix.

Si no ho féssim podríem entrar en una deriva que no ens interessa, una deriva que no seria digna ni de la memòria de Manolo, ni del Club, ni de l’ofici de periodista. Com heu sentit, el jurat ha acordat concedir l’edició d’enguany del premi a l’escriptor Sergi Pàmies. Sergi Pàmies, com heu sentit, nascut a París l’any 1960, és com sabeu un narrador articulista i traductor que des dels inicis dels anys noranta, entrant al terreny del joc mediàtic amb articles de mena diversa, destaquen la crítica televisiva i sobretot les col•laboracions entorn a l’esport, al futbol, i particularment al Barça.

Ha col•laborat a la ràdio i a la televisió i és un apassionat del cinema i de les sèries televisives. El seu perfil com el d’altres guanyadors del premi fins ara, encaixa perfectament amb la síntesi de dues característiques presents en la personalitat periodística de Manolo Vázquez Montalbán. Una, d’interès per l’esport, particularment pel futbol i concretament pel Barça. L’altra, la condició d’home cultivat i curiós interessat per la ‘res pública’ i els afers de la problemàtica social. Aquesta síntesi, gràcies a la intel•ligent mirada de Manolo, donava a Vázquez Montalbán un grau d’autoritat i jerarquia que avui, als deu anys de la seva mort, es mantenen presents en la consideració col·lectiva. He dit moltes vegades que va ser gràcies a Vázquez Montalbán que aquells que en els anys seixanta i setanta ens dedicàvem a la informació esportiva, vam començar a alimentar un tènue sentiment d’autoestima. Era un sentiment que les elits intel·lectuals de l’època ens havien negat des de la seva indiferència i fins i tot, en alguns casos, des del menyspreu. Fer aleshores periodisme esportiu estava molt poc valorat. Les biografies de Manolo Vázquez Montalbán i de Sergi Pàmies tenen punts d’encreuament que a mi em resulten particularment interessants i que ara em permetré ressaltar.

Durant la dècada dels noranta, a la secció d’esports d’‘El País’, Manolo Vázquez Montalbán feia col•laboracions complementàries a la crònica del partit i articles de reflexió de dilluns. Cap a mitjans d’aquella dècada de Sergi Pàmies, va començar a col•laborar al ‘Quadern de Cultura’ del mateix diari. Abans havia passat pel ‘Diari de Barcelona’, per ‘El Observador’ i per ‘El Temps’, entre altres publicacions. Els dies que Vázquez Montalban no podia fer la seva col•laboració, Agustí Fancelli, un savi i estimat periodista, un gran company recentment traspassat, demanava a Sergi Pàmies que la fes ell. Fins que un dia Manolo va dir: que ho faci sempre el Sergi, això. Per això, Ramon Besa diu que en Pàmies és el successor del Manolo Vázquez. Alguns anys abans, en una reunió del PSUC, Gregorio López Raimundo havia preguntat al Manolo si ell creia que en Sergi feia bé d’orientar la seva vida professional cap al terreny de l’escriptura. Vázquez Montalbán va tranquil•litzar aquell gran personatge que era el López Raimundo, però pel que fa al cas que ara ens ocupa, era només un pare amoïnat per l’esdevenidor del seu fill. El pas del temps ha confirmat el bon pronòstic de Manolo. Sergi ha fet articles dedicats al món del futbol de manera regular durant gairebé vint anys.

El 18 de maig de 1996, quan el president Núñez va anunciar la destitució de Cruyff com a entrenador, Pàmies va publicar un article titulat ‘La venganza de Fu-Manchú’. El títol ja és prou insinuador. M’estalvia fer cap més comentari. Sergi Pàmies ha tractat de mantenir sempre l’esperit crític però introduint l’humor i la ironia en els textos escrits. Serà només amb el pas dels anys que certament els seus escrits aniran tenint més intuïció analítica sòbria. També això ens remet a l’obra periodística de Manolo i a la doble naturalesa dels seus escrits.

L’humor subversiu al ‘Por Favor’ i la reflexió més elaborada a ‘Triunfo’. El 25 d’octubre de 1969, Vázquez Montalbán va publicar justament a ‘Triunfo’ l’article titulat ‘Barça, Barça, Barça’, que encara avui és ben viu a la memòria dels professionals de la comunicació i a les hemeroteques de molts barcelonistes. Manolo Vázquez Montalbán va contribuir molt poderosament a aportar una visió personal, real i viscuda que va resultar clau en la construcció de l’imaginari sentimental col•lectiu dels catalans. I és clar, que va fer-ho no solament amb la relectura del fet futbolístic i l’hermenèutica corresponent, sinó també amb la reivindicació de la cultura popular del carrer. Puc oferir un exemple en primera persona perquè per voluntat d’ell, tots dos, l’un al costat de l’altre, vam escoltar sencera la cançó ‘Tatuaje’, cantada per Concha Piquer durant la preparació d’una entrevista. Manolo va caminar també per altres viaranys, endinsant-se amb respecte en l’exploració de l’univers culinari i al gaudi confessat sense avergonyiment dels plaers de la taula. També aquí en va recordar quan junts practicàvem menjar tot el cap de la gamba sense que se’n perdés ni una gota, ni una gota de substància, amb la condició de no poder xuclar-la ni mastegar la part exterior del cap. Però Manolo, i això és el que avui ens interessa, també va vestir un corpus d’estereotips intel·lectuals a l’entorn de la culerada. Va fer evident que la ironia és una bona eina per acompanyar una anàlisi inigualada de les disfuncions emocionals del barcelonisme a l’últim terç del segle passat.

I aquí trobem un altre punt de contacte amb el Sergi. El premiat d’aquest any declara que li interessa la patologia psicològica del culer, i ho diu així. Reconeix que davant de les tensions que cíclicament genera aquest club, l’humor ajuda a prendre distància a l’hora de valorar la realitat. Que és una bona eina per afavorir la distensió quan hi ha conflictes de bàndols. De fet, aquell doctor culer que durant tants anys va tenir consultori obert a la columna del Pàmies, no deixava de ser una tercera via, mai justament prou reconeguda per les tensions en conflicte que sempre acaben pensant que qui no està al seu costat, el tenen en contra i que qui critica no és un analista honrat, sinó un mercenari venut als interessos de l’adversari circumstancial. No hi ha dubte que davant d’aquesta disjuntiva perversa, la ironia és una bona eina per sobreviure entre el foc creuat. El foc creuat. És inevitable? Potser no, però potser pot ser menys intens. Qualsevol persona o grup que gestiona o administra interessos del grup col•lectiu, ha d’acceptar la crítica. Però també és clar que aquells que valorem la gestió pública, hem de fer-ho amb responsabilitat. El periodisme s’ha d’exercir amb responsabilitat. És cert que l’època en què estem vivint no és gaire bona per al nostre ofici. Com algú de vosaltres ja m’ha sentit dir alguna vegada, l’ofici del periodisme és un ofici amenaçat pels interessos de la propietat dels mitjans que si redueix la producció de missatges a un simple fons de negoci, ens aboca a un mercantilisme desproporcionat esclau del compte d’explotació. Això ens porta al sensacionalisme, a discursos inconsistents i efectistes, que són els que serveixen per farcir la hipertrofia de l’oferta banal. També estem amenaçats pels interessos dels poderosos quan ens surt la condició de seleccionadors i avaladors dels continguts o quan influeixen en l’elaboració i orientació de les notícies. El màxim damnificat d’aquesta tenalla d’interessos és el ciutadà en tant que receptor. La pèrdua de pes de la figura professional d’un periodista curiós, compromès, amb mirada pròpia i més o menys lliure, exigent, rigorós, incòmode, que vetlla abans que per cap altre, pels interessos del receptor, pot ser irreparable si el conjunt de la professió no hi fem front. Però com podem fer-hi front? Em permeto suggerir una resposta. Exigim-nos responsabilitats i protegim-nos, fem-nos imprescindibles.

Acreditar i consolidar el nou periodisme del futur vol dir fer-nos necessaris per la nostra qualitat basada en la utilitat, l’expertesa, l’honradesa, el rigor, l’eficiència i la confiança. És a dir, per la nostra responsabilitat. Els que som aquí, que fem informació del Barça, no podem demanar a ningú, ni als jugadors, ni als entrenadors, ni als gestors, ni als directius, que respectin unes regles del joc si nosaltres no respectem les nostres. I quan dic nosaltres, vull dir és clar també i sobretot les nostres empreses. El que sí que hem de demanar als esportistes i dirigents és que no vegin sistemàticament en qualsevol crítica o comentari de disconformitat una raó interessada fosca, inconfessable, corrupta. La directiva no és el club. El club som tots els socis i els seus dirigents han d’integrar l’acceptació crítica com una part de la garantia de joc democràtic basat en la llibertat d’expressió. El nostre és un ofici extraordinari que proporciona enormes gratificacions. Jo les he experimentades i li estaré agraït fins que em mori. El Barça és un club excepcional, únic, també a ell estic i estaré agraït. Crec honradament, que tots nosaltres hauríem de saber estar a l’alçada que la grandesa del club i del nostre ofici exigeixen.

Recentment, Albert Montagut ha estat promogut com a director de comunicació del Club i és un professional reconegut. Com a mínim fins ara. Seria interessant que entre tots plegats, més enllà del desànim i la desconfiança que planen, exploréssim si som capaços d’oferir un millor servei de comunicacions als socis i una millor informació als barcelonistes. És a dir, que exercint una bona praxi professional periodística, comptéssim amb una millor acceptació crítica dels al•ludits. Això és bàsic. Ens hem de trobar en tot allò que afavoreixi aquests objectius, hem de col•laborar de manera lleial. No és una ingenuïtat això que dic. No és una afirmació còmoda de fer ara des d’aquí per algú que com jo podria veure’s temptat de fer un discurs per quedar bé. No és el meu propòsit quedar bé. No he vingut aquí ni a quedar bé ni a donar lliçons de res a ningú. No es tracta d’això. Es tracta d’impedir que progressi aquesta espiral de malfiança i distanciament que retroalimentada pels greuges argumentats per les parts, només serveix per perjudicar el Club, augmentar les tensions, empobrir els discursos públics i per tant, empitjorar el servei que la societat i els barcelonistes esperen de nosaltres, de la directiva i dels gestors del Club, dels periodistes i de les nostres empreses. De nosaltres depèn. Només de nosaltres depèn assolir un marc de relacions respectuoses i responsables que ens permetin guanyar un futur millor amb rendiment informatiu per a tots els barcelonistes. Al cap i a la fi, és l’única cosa essencial, que el lector, oient, espectador, que el soci o seguidor, tingui ben cobertes les seves necessitats comunicatives.

President, si això que dic et sembla bé, compta amb mi. A tots els que sou aquí moltes gràcies per escoltar-me i una salutació molt particular per als companys que hi estan treballant.”
Share/Bookmark

12 d’abr. 2011

Curso de ética periodística de CQC

Entre la indignació i el sentit de l'humor he optat per la segona opció. Els 4 Barça-Madrid que es dibuixen a l'horitzó conviden a manipular portades i a encendre les més baixes passions. Per a casos com aquest, us recomano la revisió de la mítica secció 'Clases de ética periodística' del programa 'Caiga quin caiga' (CQC). Gaudiu.



Curso de ética periodística - Caiga quien caiga (CQC)
Share/Bookmark

16 de març 2011

De Juan Antonio Alcalá a Ana Pastor

Com a periodista que sóc (per formació, per professió, però sobretot per convicció) em sento desorientat i perplex. I no ho dic per la situació laboral del sector, amb acomiadaments constants, que per si sol ja seria un motiu amb prou de pes. Tampoc ho dic per la progressiva banalització de la informació, convertida en una mercancia devaluada en l’imperi de l’audiència i del groguisme. Ni tampoc per la precarietat de moltes de les feines associades a la professió de periodista.

En el meu estat d’ànim hi han influït, precisament, les actuacions de dues persones que exerceixen la professió a la primera línia mediàtica, tot i que la definició pugui semblar reiterativa. N’hi ha hagut prou amb poc més de 24 hores per trobar els dos exemples. El primer, la matinada del diumenge, quan Juan Antonio Alcalá, que dirigeix ‘El partido de las 12’ de la cadena Cope, va explicar que el Reial Madrid volia parlar amb la Federació per millorar els controls antidopatge, al mateix temps que posava en dubte la professionalitat dels metges del Barça i del València. L’acusació, que ell posava en mans d’una tercera persona sense nom, era clara i directa, però el tret li va sortir per la culata. Entre d’altres coses, perquè només estava basada en una única font d’informació (interessada) i, encara pitjor, sense contrastar. L’explicació que dóna el propi Alcalá s’acosta a la definició del que podríem anomenar el periodista-portaveu: “Esto es una información que me llega (…). A mí ayer me hacen llegar una información y yo la pongo en antena.” Amb dos collons.

A l’altra costat, hi trobem l’entrevista que Ana Pastor, que presenta ‘Los Desayunos’ a TVE, li ha fet al president iraní Mahmud Ahmadineyad. Com fa habitualment, la periodista persevera en un principi bàsic: fer les preguntes que considera interessants fins que l’interlocutor les respon. Ni més, ni menys. És cert que que fer-ho davant del líder d’un país on els drets de les dones són menystinguts, té un valor afegit. Val la pena puntualitzar-ho. Dit això, em sembla excessiu aquest reconeixement unànime cap a Ana Pastor (ha estat TT mundial a twitter durant tot el matí) per la valentia de preguntar. De fet, preguntar és el verb que més ha de conjugar un periodista. Quin és el mèrit, doncs? Potser en la resposta d’aquesta pregunta trobem la radiografia a la situació del periodisme. Quan preguntar és un mèrit, cal preguntar-se quantes coses estem fent malament els periodistes.
PD: Tot això ha passat el mateix dia que el director del diari 'Marca', Eduardo Inda, ha fet una conferència a la Universitat de Navarra, a la Facultat de Periodisme, on ha lamentat la “tendencia al amarillismo y a que el espectáculo se imponga sobre la información.” Us adjunto la portada de 'Marca' l’endemà de la classificació del FC Barcelona per a quarts de final, per quarta vegada en cinc anys.




Share/Bookmark

31 d’ag. 2010

El mercat de fitxatges dels periodistes esportius catalans

La marxa de Paco González i de Pepe Domingo Castaño a la Cope, després de 18 anys amb el Carrusel Deportivo de la SER, han suposat una sotragada espectacular al panorama dels mitjans esportius a l'Estat espanyol, especialment en l'àmbit radiofònic. Com era de preveure, això també ha afectat, de manera directa o indirecta, a un nombrós grup de periodistes catalans.

Avui que es tanca el mercat de fitxatges de futbol (una excusa com qualsevol altra), he intentat resumir en aquest post els canvis que s'han produït durant aquest estiu i que afecten a periodistes catalans que es dediquen (o s'han dedicat) a la premsa esportiva. El balanç és aquest, pendent d'algun nom que m'hagi pogut deixar i que estaré encantat d'incloure si me'l feu saber:

Cope: Manolo Oliveros (SER), Tomas Guasch (AS), Sònia Sanz (Barça TV), Joan Batllori (COM), Quique Iglesias (SER) i Dani Senabre (ex SER).
As: Santi Giménez (Sport).
Intereconomia TV: Quim Domènech (Punto Radio).
Ona FM: Miquel Agut (Barça TV), Ivan Álvarez (Cope) i David Guerrero (http://www.esportiu.cat/).
Rac 1: Eduard Pujol (Barça TV).
RCD Espanyol (Comunicació): Andrés Merello (Efe).

A més, també cal tenir present que Laura Martínez, fins ara cap d'Esports de Ràdio Barcelona / Ona FM, ha passat a dirigir els esports de la SER des de Madrid. Edu Polo ha ocupat la responsabilitat que fins ara tenia Laura Martínez. També a Rac 1 han canviat la direcció d'esports, que passa de Xavi Puig a Raül Llimós. Pel que fa a Mundo Deportivo, han recuperat a Joanjo Pallàs, redactor en cap, després d'un any a Suècia. A banda d'aquests noms, també s'ha produït ascensos interns en diversos mitjans degut a aquest moviment de peces, però que no estan detallats en aquest article.
M'ajudeu a completar la llista?

PD: Gràcies a les aportacions de Sergi Sabaté (http://www.sergisabate.cat/) i Paco Ávila (http://www.guso.lacoctelera.net/) .

Share/Bookmark

9 d’ag. 2010

Gira asiàtica (i III): periodisme 2.0 a la Xina


Amb aquest article tanco la sèrie de la gira asiàtica de només tres capítols, malgrat que m’hauria agradat que hagués tingut un mínim de 7 capítols. El cert és que a la Xina és difícil mantenir un perfil 2.0 amb cara i ulls: no pots accedir a Blogspot, Twitter, Youtube, Facebook, Twitpic, Flickr... Ni tampoc a d’altres aplicacions on-line que et permetin gestionar els teus perfils digitals, com ara Hootsuite, la meva eina habitual.

Sort he tingut que he pogut anar piulant amb la Blackberry, gràcies a una aplicació que tenia instal·lada abans d’arribar a Pequín. Em sembla que era l’únic periodista dels que viatjàvem amb l’equip que hi podia accedir (també ho feia el directiu @didaclee). Amb aquestes limitacions per a la resta de periodistes, he intentat ser més actiu amb les actualitzacions (fet que, per cert, també m’ha permès incrementar els followers per sobre de la mitjana) i explicar notícies i curiositats d’una gira força accidentada (la participació de Messi al partit de Corea, el desenllaç del cas Cesc, el conflicte dels internacionals espanyols...). 

En absència de Youtube, sort n’he tingut de Twitvid, una aplicació que m’ha permès donar sortida a alguns vídeos sobre alguna petita interioritat de la gira. M’ha sorprès també la gran quantitat de mostres de gratitut que he rebut d’alguns followers, força interessats per trobar a la xarxa una altra font d’informació complementària sobre la gira, a banda de les habituals (com per exemple, la web del club, on hi he abocat la majoria dels esforços).

Comptat i debatut, el balanç 2.0 de la gira és força satisfactori, malgrat aquestes dificultats tècniques (o n’hauríem de dir polítiques?). Però aquests impediments no han estat els més destacats. De fet, a la Xina, els periodistes forans fan més nosa que servei al govern xinès, com he pogut comprovar amb alguna xerrada amb corresponsals catalans a Pequín. 

Amb tot, tampoc calien gaires explicacions complementàries: només arribar vam comprovar ‘in situ’ com es quedaven fora del país tres periodistes de Cuatro perquè tenien el visat caducat per només una hora i mitja. Els van fer dormir a l’aeroport i els van enviar a l’endemà cap a Hong Kong, la destinació més pròxima on es podia accedir sense visat... Amb aquest avís, quedava clar d’entrada que l’estada a la Xina no seria còmoda. 


PD: Les fotos superior i inferior són del Miguel Ruiz. La del mig és meva.

Share/Bookmark

29 de juny 2010

Una anàlisi de Ramon Besa

Fa setmanes que hi anava al darrera, per fins avui no he pogut posar fil a l'agulla. De fet, ho volia fer des del dia que es va lliurar el VI Premi Internacional de Periodisme Vázquez Montalban a Ramon Besa. Les seves reflexions, tant en el moment de rebre el premi com en l'entrevista que va concedir a 'El Pais', mereixien una relectura pausada, que ara he pogut fer. A banda dels aspectes relacionats amb el FC Barcelona i la figura de Manuel Vázquez Montalban, en aquest cas el meu interès se centrava en les reflexions al voltant del periodisme, el periodista, els mitjans i l'empresa. M'he permès resumir les coses que m'han semblat més interessants:

La situació del periodisme esportiu
"A la premsa esportiva, el periodisme d'opinió s'ha menjat el veritable periodisme d'esports, el que explica una realitat; s'imposa la tesi o el hooliganisme al fet objectiu; avui no hi ha premsa esportiva sinó de club. El subjecte ja no és el partit sinó el Madrid o el Barça; no es parla del mundial de motos sinó de Jorge Lorenzo..."

La barreja d'informació i opinió
"És i ha estat sempre molt difícil ser imparcial en la informació esportiva; a mi em pesa ser del Barça, és clar. Potser la premsa esportiva mai no ha sabut crear les distàncies, però ara això ja és un escàndol. (...) La qüestió emocional als esports ha guanyat massa terreny al fet; només conec un diari esportiu que tingui editorial: als altres no els cal perquè ho barregen tot."

La formació del periodista
"En general, els periodistes esportius estem poc preparats. Quants tenim bones nocions d'economia, d'idiomes, d'educació física? La formació comença per llegir i per escriure molt... i també per esparracar molts papers: aquell soroll i aquella feinada enviada a can pistracs ensenyava molt..."

El periodista estrella
"Ara l'important no és la notícia sinó la teva fotografia i la firma. Avui, els becaris pregunten: "On va la meva peça?", i els redactors seniors , que per menys de 60 línies no s'hi posen... D'altra banda, abans començaves la teva carrera periodística una mica com la d'un esportista: feies la informació d'infantils, després la de juvenils, més tard passaves a cobrir la de l'Español i, si eres molt bo, arribaves a fer la del Barça."
"El periodista no pot ser mai més important que la notícia."

L'adaptació als canvis del sector
"D'entrada, internet vol una altra mena de crònica en el temps, obrir més la història del partit... El que és segur és que ens portarà als periodistes a ser només creadors de contingut i l'empresa decidirà on ho posa, i no estic segur que això sigui bo..."

Les redaccions, avui
"La redacció dels mitjans ha perdut pes, vida, presència, els equips directius i els editors s'han allunyat com mai i el periodista és molt més dòcil, quan el periodista sempre ha de ser rebel, un torracollons: a la família, a l'empresa i a la societat; un descregut i un rebel. I avui ja no és així."
"Avui es pot fer un diari sense sortir de la redacció, només escoltant la ràdio, mirant la televisió i aprofitant els avantatges de les noves tecnologies. Les redaccions estan plenes de gent, però buides de notícies."
"Ja no passa gent pel diari, si crides et prenen per boig, i només se senten les sintonies del mòbil."

Els periodistes i l'empresa
"Els periodistes són substituïts per relacions públiques i els amos ja no inverteixen en el paper, sinó en les promocions."
"No sé per quins setze ous en aquest país cada cop que t'augmenten el sou o et pugen la categoria t'allunyen una passa més del camp, de la notícia, de la feina. És més important tenir una bona llista de contactes que un bon currículum."
"Avui molts dels que manen estan més a prop dels consells d'administració que dels de redacció"
"El periodisme hauria de ser el que vulguem els periodistes i no les empreses periodístiques."

Espero que les frases que he destacat no hagin quedat fora de context i s'entenguin correctament. Per evitar els malentesos, us deixo aquí els links al discurs complet de Ramon Besa i a l'entrevista que va publicar Carles Geli a 'El Pais', que han estat les fonts d'aquest recull. Una d'aquestes frases no he sabut on ubicar-la, però no per això voldria acabar l'article sense citar-la. És un consell que Joaquim Maria Puyal va fer-li a Ramon Besa fa temps. I diu així: "No vulguis ser més ni menys que el que vulguis que representi la teva firma".


Share/Bookmark

11 de juny 2010

Ipad + Time = nou periodisme

S'ha parlat molt del futur del periodisme, de la desaparició del suport paper, de la convergència de formats, dels continguts multiplataforma... Aquest vídeo, que presenta la revista 'Time' en el seu format per a Ipad, crec que dóna moltes respostes a tots aquests dubtes.


Share/Bookmark