El discurs de Ramon Besa sobre Ricard Maxenchs

RAMON BESA sobre RICARD MAXENCHS by davidsaura

Són només 13 minuts, però val la pena. És un curt viatge per redescobrir una bona part de la relació del FC Barcelona i els mitjans de comunicació, en els últims 25 anys. El periodista Ramon Besa va ser l'encarregat de glossar la figura de Ricard Maxenchs el dia que el FC Barcelona, empès per la voluntat de periodistes com Joaquim Maria Puyal o Jordi Basté, va accedir a batejar la sala de premsa del Camp Nou com a Sala de Premsa Ricard Maxenchs. El discurs de Besa, ampliament elogiat i aplaudit (no recordo una ovació similar a un periodista), és un reflex fidel del que la gran majoria de periodistes sentien pel Ricard Maxechs.

Afortunadament vaig tenir la sort de treballar prop de 5 anys amb el Ricard Maxenchs. No ho vaig fer sol. M'acompanyaven, entre d'altres, el Miquel Rivero, Toni Ruiz, Chemi Terés i Gustau Galvache. El dimecres ens vam poder fer una foto (gràcies Àlex Caparrós), que us adjunto. D'aquells 5 anys, també us deixo el meu relat personal.

El discurs de Ramon Besa sobre Ricard Maxenchs

En record de Ricard Maxenchs

Sempre em parlava de vostè. I jo també, evidentment. Era el meu cap. El tractament era mutu, malgrat la diferència d’edat (21 anys). Tot i que pugui semblar el contrari, aquest tracte no es corresponia amb un posat distant. Ans al contrari: el Ricard Maxenchs era una persona pròxima. Ho vaig poder comprovar, per primera vegada, en l’entrevista de feina que va fer-me personalment a finals de febrer de 1998. I durant els 10 anys posteriors. Com li vaig dir el dia que el van acomiadar del Barça, ell va ser una de les dues persones que em va obrir les portes del Barça. L’altra, el Toni Ruiz (d’altra banda i tirant de tòpic merescut, el seu alumne més avantatjat).

Aquesta afabilitat, que el van fer mereixedor d’un prestigi públic de pedra picada, es transformava en compromís exigent durant l’horari laboral. Un concepte, el de l’horari laboral, entès amb tota la flexibilitat que permeten aquestes dues paraules. Quan, de sobte, miraves el rellotge, sempre era tard. No he vist mai ningú amb la seva capacitat de treball. Ni amb la seva persistència. Encara recordo el dia que, després d’una intensa jornada, em va trucar a casa dels pares. Aleshores el mòbil era una ‘rara avis’ i aquesta era l’única manera de localitzar-me. Jo feia pocs mesos que treballava al Barça. “El señor Maxenchs”, em va dir ma mare mentre em passava el telèfon. La urgència de la trucada era per confirmar si durant el dia havia enviat el corresponent fax a l’hotel on estava allotjada una selecció nigeriana de categories inferiors, on hi jugava un jove Haruna Babangida, aleshores estrella emergent blaugrana. Sempre que jugaven els futbolistes internacionals del Barça, era habitual fer-los arribar un fax o un telegrama en nom del president del Barça, aleshores Josep Lluís Núñez, per desitjar-los sort en el compromís esportiu. El fax ja l’havia enviat (i en cas contrari, no hauria estat capaç de dir-li que no). Serveixi el detall per exemplificar l’obsessió i la dedicació absoluta que tenia per la feina.

Li agradava matinar i ser el primer al despatx. També era l’últim en sortir, conseqüència d’un creixent volum de feina i d’una poca disponibilitat a delegar. Sempre volia estar al cas de tot: des del que havia dit l’entrenador a la sala de premsa fins a la revisió, bolígraf en mà, d’una carta de felicitació a un conegut que havia estrenat un nou càrrec. Potser per això, sempre necessitava estar rodejat del seu equip de treball. I de papers. I de carpetes. La seva aversió a la tecnologia augmentava, en paral·lel, la seva dependència dels altres. I és que mai va ser gaire amic dels ordinadors ni d’internet, possiblement per un fet generacional. En canvi, el telèfon mòbil va ser una de les seves grans troballes. Era una extensió del despatx, operatiu les 24 hores. Una eina, per tant, que s’adaptava perfectament a les seves necessitats i exigències. Era poc metòdic, però d’una fiabilitat absoluta.

De dinars desordenats i poc consistents, li agradava la xerrada de sobretaula, on la feina ocupava també gran part de la conversa. I també l’humor, barrejat amb alguna xafarderia. Després d’una llarga jornada, aprofitava la part final del dia per relaxar-se i fer aquelles trucades que la voràgine diària havien convertit, només temporalment, en impossibles. Però en la foscor del dia, sabia buscar el moment per afluixar el nus de la corbata, posar els peus sobre la taula i atendre una nota pendent o tornar la trucada a aquell periodista que havia quedat desatès enmig d’una de tantes reunions. Un moment de complicitat. La quintaessència del detall.

És l’única persona que he conegut que obria ‘La Vanguardia’ per la pàgina de les esquel·les. Un cop d’ull de dalt a baix li permetia, de bon matí, repassar els cognoms dels finats i processar-los al seu cervell per si trobava alguna connexió amb alguna persona vinculada amb el Barça o amb algun càrrec públic. Mai podia faltar la trucada, la corona de flors o la carta de condol del Barça. De fet, sabies que, en el moment de la mort d’algun familiar o conegut, el Ricard sempre estaria al teu costat. Segurament per aquests detalls, més pròxims a la relació humana que a la professional, va guanyar-se la confiança bona part de la gentada que van acomiadar-lo ara fa poc més de dos anys a la parròquia de Sant Ramon Nonat.

Quan enfilem les acaballes del 2010, el FC Barcelona recorda ara la figura del Ricard Maxenchs de manera pública. Sensible al desig d’una bona part de la premsa esportiva, el club ha decidit posar el seu nom a la sala de premsa del Camp Nou. Un reconeixement que, cap dels que el vam conèixer, posa en dubte. Serveixi aquest relat personal per afegir-me al record i a l’homenatge.

Fotos: FC Barcelona / R. Molina

En record de Ricard Maxenchs

Periodisme esportiu: ètica i... estètica (I)

Avessats com estem els periodistes a fer servir el llenguatge mèdic, podríem dir que la premsa esportiva catalana s’ha sotmès aquest divendres a una ressonància magnètica. Els periodistes, en el marc d’una jornada sobre ‘Informació esportiva i ètica’ organitzada pel Consell de la Informació de Catalunya al Col·legi de Periodistes, han estat els responsables també d’analitzar el resultat d’aqueses proves, enteses com una reflexió en veu alta que han inclòs una bona dosi d’autocrítica.

Amb el risc que comporta fer un resum a base només de titulars, especialment per la falta de contextualització i pel reduccionime de les reflexions, intentaré deixar constància de les notes que he pres (mentre tuitejava, cosa que també convida a perdre el fil de la conversa) durant les prop de 5 hores que han ocupat les dues taules rodones. Us deixo les principals frases per ordre d’intervenció, sense fer constar les aportacions del públic ni dels moderadors (Olga Viza i Ramon Besa), que, dit sigui de pas, també han estat força valuoses.

Miquel de Moragas, catedràtic de comunicació UAB

“Els mitjans no són només intèrprets sinó coautors de l’espectacle esportiu”

“Els mitjans traspassen a l’esport les formes naratives de la ficció i l’entreteniment, amb l’objectiu d’aconseguir grans audiències”

“Es pot ser un periodista independent però al mateix temps ser seguidor d’un equip”

Xavier Batalla, periodista

“La no imparcialitat és el principal problema de la premsa esportiva a Espanya. La crítica es fa més com a ‘hincha’ que com a periodista “

“Durant el franquisme, llegíem el ‘Le Monde’ per saber què passava a Espanya. Ara, per saber què passa en l’àmbit esportiu, hauríem de llegir ‘L’Equipe’ (fent referència al 5-0 al Reial Madrid)”

Antonio Franco, periodista

“El partidisme s’ha convertit en un element comercial en el periodisme esportiu. És l’imperi de la informació espectacle”

“L’enfrontament públic entre els periodistes és avui un dels espectacles centrals de la comunicació esportiva. El periodista partidista forma part de l’espectacle. I això no és espectacle, és una crisi del periodisme”

Enric Bañeres, periodista

“El codi ètic (del Col·legi de Periodistes) té un punt d’utopia difícil d’aconseguir. Tenim petites col·lisions”

“Hem de mantenir posicions honestes, evitant caure en el forofisme. No travessar la línia que separa el periodista del ‘forofo’”

“Escampem rumors sense fonament, de vegades de manera arbitrària i demagògica”

“La seducció (amb el personatge de Guardiola) ens porta a la complicitat amb els protagonistes”

Miguel Rico, director adjunt de 'Mundo Deportivo'

“De vegades els diaris estan més interessats en vendre una cullera que una notícia”

“El periodisme no ha buscat lectors, sinó clients. És una perversió”

“De vegades els jugadors parlen més a través de les marques que els patrocinen que a través del seu club”

 “L’essència és saber si els propietaris dels mitjans prefereixen vendre o informar millor”

“El codi deontològic és com el codi de circulació: si tothom el respectés hi hauria un caos”

“Si la premsa escrita esportiva no parlés de rumors, de vegades hi hauria dies en què només encertarien el preu del diari”

David Torras, cap d’esports d’'El Periódico de Catalunya'

“S’ha canviat el periodisme pel forofisme, o pitjor, pel clientelisme. S’ha perdut autenticitat i s’ha guanyat clientelisme”

“La informació és cada cop menys accessible. S’ha enterrat la informació per imposar l’opinió”

“Tenim el vici de fer periodisme per als periodistes”

“Abans, si algú treia una notícia generava admiració per part dels companys. Ara, penses: ‘li haurà filtrat el Club...’”

Lluís Mascaró, director adjunt de 'Sport'

“Amb la passió que es viu el futbol, la neutralitat és gairebé impossible. La gent vol llegir coses maques dels seus equips”

“Intentem fidelitzar els clients donant la millor informació possible i a través de les promocions”

“Es poden vendre 20.000 o 30.000 diaris més o menys en funció de si encertes o no una promoció”

Raül Llimós, cap d’esports de RAC1

“El periodisme esportiu està en evolució; encara s’està reciclant”

“Els clubs s’han bunkeritzat. El Barça sovint actua com a agència de notícies”

“Els periodistes són empreses i sovint no necessiten als periodistes. Canvia la relació dels periodistes amb els protagonistes”

Carme Barceló, cap de premsa del DiR

“Hem de desdramatitzar i divertir-nos. Els periodistes fan de personatges perquè no hi ha protagonistes”

“A Punto Pelota, quan es fa reflexió o no els parla del Barça o el Madrid, la gent canvia de canal”

Per no fer-me pesat i allargar massa aquest resum, deixo per un altre post les meves reflexions personals.

Periodisme esportiu: ètica i... estètica (I)

Rellegint Luis Suárez, 50 anys després

Avui fa 50 anys d’aquesta portada. És en blanc i negre, com el futbol (i la vida) d’aquella època. Buscant informació per preparar la festa de la Pilota d’Or del pròxim 10 de gener, la casualitat m’ha obert un ‘link’ mental amb aquesta publicació. És la portada que BARÇA li va dedicar a Luis Suárez, tot just es va saber que ‘France Football’ li va atorgar la Pilota d’Or. Han passat 50 anys, el trofeu era més petit i tenia molt menys or, però cap jugador espanyol ha tornat a repetir la fita. Sembla que ara, cinc dècades després, un altre jugador del Barça li prendrà el relleu al ‘gallego de oro’.

La curiositat m’ha conduït a llegir aquell text periodístic, obra de les principals referències en la matèria de l’època, un treball coral a mans de Barnils, Ibáñez Escofet, Duran, Ichaso, Sáenz Guerrero i Morera Falcó. Sigui dit: un exemple de recursos humans i de talent en equip, una ‘rara avis’ en el periodisme contemporani.

Suárez tenia aleshores 25 anys i era, conjuntament amb Kubala, una de les referències d’un equip que a l’estiu havia perdut l’ideòleg de la banqueta: Helenio Herrera. La història ens permet saber que aquells mesos van ser també l’inici de la decadència; els primers mesos d’una de les etapes més fosques de la història esportiva del Barça. Una travessia sense Lligues que no s’acabaria fins a l’arribada de Johan Cruyff, a la temporada 1973/74.

El desenllaç de l’entrevista no convida al pesismisme, però. Cap retret a Kubala, cap mala paraula de l’equip ni de l’entrenador (Ljubisa Brocic) i, fins i tot, una proclama de permanència que, al final, no es va complir: “Llevo siete años en el Barcelona y me gustaría acabar aquí mi actividad deportiva.” De tots és sabut que finalment va marxar a l’Inter de Milà per 25 milions de pessetes, una quantitat exhorbitada per a l’època però absolutament malaguanyada per al destí del Barça. Sigui com sigui, l’entrevista és una delícia: futbol en estat pur i alguns apunts de vida personal. Ni conspiracions arbitrals, ni campanyes mediàtiques, ni debats superflus originats a les sales de premsa, espais que d’altra banda no tenien lloc als diccionaris de l’època. És l’art de la pregunta directa i de les respostes intel·ligents. Un exemple:

-¿Novia?

-“Por ahora no. O las mujeres me han marcado mal o las he driblado bien”.

El famós debat entre suaristes i kubalistes va driblar Suárez de la continuïtat al Barça. 5o anys després, afortunadament per al futbol i per al Barça, els debats no estan al terreny de joc. Ni a la banqueta. Benvolgut sigui, doncs, el soroll mediàtic que sobrevola l’estadi, perquè a la gespa només parla el Barça.

Rellegint Luis Suárez, 50 anys després

Guardiola i els rivals francesos

Sempre he pensat que un dels grans mèrits de Guardiola és dominar l’escena. En un món com el futbol, on el que passa durant la setmana a la sala de premsa és gairebé tan important com els 90 minuts a sobre de la gespa, la comunicació és fonamental. I aquí, el tècnic del Barça exerceix també el seu mestratge (és evident que sobre la gespa també ho aconsegueix).

No només és capaç d’expressar-se bé, de defensar les seves posicions sense estridències i amb un to d’absolut respecte, sinó que també sap anticipar els problemes. Un exemple, menor però simbòlic, el trobem en la roda de premsa de dissabte. Era la primera que feia després de saber quins poden ser els candidats que es trobarà el Barça a vuitens de final de la Champions (Arsenal, Inter de Milà, AC Milan, Roma, Olympique de Lió o Olympique de Marsella). “A Europa, no vull als francesos, perquè són equips molt forts, amb arguments futbolístics i que no m’agraden.” I, específicament sobre el Marsella, va afegir: “És un equip molt, molt fort. Físicament són uns animals i hi ha molta pressió al seu camp. En general, estan molt ben preparats físicament i tàctic”.

Suposo que poca gent posa en dubte l’anàlisi de Guardiola sobre l’equip de Marsella (3r classificat a la Ligue 1) o del Lió (6è). És ben saluda la seva capacitat per descriure les virtuts dels rivals. És també cert que els dos equips francesos són els que desperten menys interès per als aficionats i periodistes. Guardiola sap que una eliminatòria contra l’Inter d’Eto’o, el Milan d’Ibra, l’Arsenal de Cesc o la Roma de Totti necessita poca feina prèvia de mentalització. No passaria el mateix amb els dos Olympiques. Abans que arribi el sorteig del dia 17, el tècnic del Barça ja ha començat a preparar l’eliminatòria. Ha estat el primer en llançar el missatge que més l’interessa, tant per a l’opinió pública com per als seus propis jugadors. Novament ha pres la iniciativa. 

Foto: Miguel Ruiz - www.fcbarcelona.cat

Guardiola i els rivals francesos

D’Ibrahimovic a la Pilota d’Or de la Masia

Dimarts passat em vaig enrecordar d’Ibrahimovic. No trobo a faltar els seus gols, ni tampoc el seu posat desafiant. El camí per arribar a aquesta reflexió és una mica més recargolat. Dimarts, els tres diaris esportius de Barcelona ('Sport', 'Mundo Deportivo' i 'El 9') van coincidir en la mateixa foto de portada, amb els tres candidats del Barça a la Pilota d’Or. Aquesta coincidència de la foto de portada és poc habitual a la premsa esportiva, però encara ho és menys si es tracta d’una foto que no és de cap agència, sinó del FC Barcelona, que la va facilitar gratuïtament a tots els mitjans.

Per trobar l’últim precedent similar, cal viatjar fins a l’estiu del 2009, coincidint amb el debut d’Ibrahimovic amb la samarreta del Barça, en el Gamper contra el Manchester City. En aquella ocasió, a la prèvia del partit, 'Sport', 'Mundo Deportivo' i 'El 9 esportiu' també van coincidir amb la mateixa imatge per a la portada (la foto no és ben bé la mateixa). I les fotos també eren del Barça.

Solucionat l’enigma que em va portar a pensar en Ibrahimovic, aprofito l’ocasió per relligar-ho tot plegat i fer un petit viatge de més d’un any, des de l’agost de 2009 al desembre de 2010. És curiós, però la història dirà que el fitxatge més car de la història del Barça va anar a càrrec de Pep Guardiola. Paradoxes del futbol: el mateix entrenador que és admirat, entre moltíssimes altres coses, per apostar a ulls clucs per la gent de casa.

Aquesta aposta –millor n’hauríem de dir creença, potser­– troba el seu punt més àlgid amb l’anunci que situa tres jugadors formats a casa (Xavi, Iniesta i Messi) en el podi de finalistes a la Pilota d’Or. Tres grans jugadors que, des que Guardiola és a la banqueta, han lluït més que mai i han estat capaços de mostrar totes les seves potencialitats. Només amb Guardiola trobo explicació al descobriment golejador de Messi o a la capacitat de lideratge de jugadors com Xavi o Iniesta, que durant uns anys tenien gran part del seu talent amagat sota l’ombra de Deco i Ronaldinho. Confiem que la pròxima portada conjunta, amb la mateixa foto, sigui per anunciar la renovació de Guardiola.

D’Ibrahimovic a la Pilota d’Or de la Masia

El 5-0 a la premsa escrita: de 1994 al 2010

Han passat prop de 17 anys des de l’últim 5-0 al Camp Nou. Des d’aleshores, el futbol i la premsa han canviat força. El Barça, en canvi, es podria dir que manté la mateixa essència. De fet, aquesta és la lectura que va fer-ne Pep Guardiola al final del partit, quan va dedicar el triomf a Johan Cruyff i Carles Rexach, entrenadors d’aquell memorable Dream Team que ben aviat, si no ho ha fet ja, podria cedir el testimoni de la màxima glòria culé al Barça de Guardiola.

Quan deia que la premsa ha canviat en aquests més de 16 anys no pretenia fer una anàlisi en profunditat. És evident que l’evolució tecnològica, la irrupció d’internet i la consegüent crisi del model de negoci de la premsa escrita són elements clau per entendre aquest canvi. Però, en aquest exercici –barreja de curiositat periodística i afició culé– em quedo amb elements més superficials. Per exemple, aquest: des del 1994 tots els diaris analitzats han canviat o evolucionat la seva capçalera, de manera dràstica o amb petits matisos. Si us sembla, anem a pams i analitzem les portades comparades, mitjà per mitjà.

AS – És, conjuntament amb l’’Avui’ i el ‘Marca’, la publicació on més es nota el canvi de maqueta i l’evolució tecnològica. El titular del 1994, ‘Palizón’, difícilment seria reproduïble ara, on el madridisme de la publicació –encara més accentuat– no permet aquest tipus d'autoflagelacions públiques. Aleshores, ‘As’ pertanyia al Grupo Montiel i encara no era un negoci en mans de Prisa, que va adquirir-lo al 1996.

AVUI – La nit i el dia. Podríem dir que són dos diaris diferents, sota la mateixa marca. També han canviat de propietart. L’’Avui’ ja no té secció d’esports, que des que va comprar-lo el Grup Hermes va quedar integrada dins ‘El 9’, que ara es reparteix com a suplement d’esports.

MUNDO DEPORTIVO – En aquest trajecte de 16 anys ha perdut l’article ‘El’ que precedia aquesta marca centenària. Però, com el Barça, podríem dir que, malgrat el pas dels anys, manté l’essència: el titular és el mateix, un rotund 5-0. Segurament, el fet que el diari estigui en mans del mateix grup editorial –Grupo Godó– i del mateix director –Santi Nolla– ajuda a entendre aquest continuïsme. 

LA VANGUARDIA – Com el seu predecessor, pocs canvis. L’èxit esportiu ocupa un espai central de la portada –curiosament amb una foto similar, d’un jugador del Barça amb els braços oberts–, però comparteix protagonisme amb altres temes d’actualitat. 

MARCA – Serveix el mateix que he escrit per a l’'As', tant pel titular de portada com pels canvis de propietari com per la seva evolució editorial. Aleshores, la publicació de Recoletos era la referència del periodisme esportiu a l’estat. Ara, en mans d’Unidad Editorial, és una referència del madridisme més militant.

EL PERIÓDICO – La seva aposta pel futbol es manté intacta: tema gairebé únic de portada, titular curt i foto potent. De cara a barraca. Fins i tot la capçalera es la mateixa, però amb justificació a l’esquerra.

SPORT – És un cas curiós: el mateix editor –JM Casanovas–, la mateixa propietat –Grupo Zeta–, però un producte final força diferent. Aquí no hi ha evolució editorial –la seva aposta pel Barça es manté ferma i inalterable des del primer dia–, però sí una clara evolució gràfica.  

Després d'aquesta lectura comparada, us deixo amb un recull de les portades de la premsa escrita en què la presència del 5-0 ha tingut una presència més destacada, tant aquí com a l'estranger. Quina us agrada més?

El 5-0 a la premsa escrita: de 1994 al 2010

Laporta: primer, el Barça; després, la política

Avui, Joan Laporta ha arribat a casa. Ho ha fet en forma de propaganda electoral, aquest spam versió 1.0 que, durant les campanyes electorals, es persisteix a desaparèixer. A banda del sobre i la llista electoral de Solidaritat Catalana, també hi havia diversos fulletons amb la prosa habitual d’aquests casos. M’ha estat impossible eviar els paral·lelismes amb la campanya del 2003 a les eleccions a la presidència del FC Barcelona. Aleshores, Laporta va prometre dedicar “els millors anys de la nostra vida al Barça”. Ara, segons es pot llegir en la carta de presentació, està convençut que “a partir del 28 de novembre viurem els millors anys de la nostra història”.

Al 2003 volia trencar amb el poder establert. Ara, vol fer-ho amb l’estat. Malgrat el pas dels anys, l’augment de pes i l’aparició d’alguna cana, el somriure de les fotos és gairebé idèntic. Manté la façana de candidat fotogènic, però ara ja no és un líder per descobrir, com al 2003, quan només tenia el passat rebel de l’Elefant Blau. Ara, el seu passat és més dens i gruixut. Manté la capacitat de lideratge i de comunicar, dues condicions innates, però ha perdut aquella capacitat de sorpresa. Tothom el coneix.

Al 2003 apostava per un concepte que va quallar: el cercle virtuós. Era fàcil d’explicar i d’entendre: inversió en els millors jugadors, per aconseguir èxits esportius, que permetin el rellançament social del club i el conseqüent augment d’ingressos. Al 2010, el concepte segueix sent vàlid, però canvia la formulació, en base a un estat propi que acabi amb l’espoli fiscal: rellançar l’economia, gaudir d’un autèntic estat del benestar, millorar les pensions, reduir l’atur, ajudar els joves i generar riquesa.

Només hi trobo a faltar Ronaldinho.

Laporta: primer, el Barça; després, la política

Quin diari va fitxar abans Afellay?

Ho reconec: m’apassiona quan els mitjans disparen els uns contra els altres (amb perdigons i sense apuntar a les parts vitals, que quedi clar). La deformació professional hi deu tenir alguna cosa a veure. I m’agrada, encara més, quan discuteixen per atribuir-se la precocitat a l’hora d’avançar un fitxatge. Ho trobo especialment pervers. Sobretot quan el percentatge d’encert, difícilment supera el 5%, si comptem els noms que a les portades amb força lleugeresa i un cert punt d’interès comercial (està demostrat que les vendes augmenten quan la rumorologia i els noms propis surten a la portada). Recordo que a Rac 1, quan feien el Cafè Baviera, recomptaven al final de l’estiu tots els noms de jugadors que, durant l’època de fitxatges, havien sortit a la premsa vinculats al FC Barcelona. No hi cavien tots ni en 4 plantilles professionals.

La reflexió ve a tomb pel cas d’Ibrahim Afellay. Avui s’ha confirmat que ja hi ha acord entre els dos clubs per al fitxatge del mitjapunta holandès, però va ser dissabte quan la premsa escrita va avançar, fil per randa, que l’acord estava fet entre el Barça i el PSV Eindhoven. Llegint la premsa esportiva de paper a Barcelona, dissabte n’hi havia per sucar-hi pa (n’escloc ‘El 9 Esportiu’, perquè gairebé mai participa en aquest joc). Ben aviat, a les pàgines 2 i 3, tant ‘Mundo Deportivo’ com ‘Sport’ informaven del cas i treien pit del seu ‘descobriment’. Al diari del Grup Godó es podria llegir en un destacat ‘El mejor seguimiento del fichaje, en MD’, mentre que al rotatitu del Zeta asseguraven: ‘Sport, siempre en la pole position de la información’.

Però més enllà del titular, em quedo amb la lletra petita. I, en especial, en la manera de referir-se a la competència, sense citar, esclar. “Pero no se dejen engañar por alguien que se apunte el tanto”, alerten al ‘Sport’, poc abans d’afegir que ells van ser, el passat 27 d’octubre, els primers en posar el nom d’Afellay “en la palestra”; una informació que els lectors de ‘Sport’ han de tenir clar “pese a que algunos persistan en su afán de ponerse medallas”.

En el cas de ‘Mundo Deportivo’, les referències a la competència les signa personalment Francesc Aguilar en un article d’opinió. “Ya lo saben, si lo publica MD pueden apostar por ello y citar. ¡Gracias!”, acaba dient. Tot això, després de recordar “que nuestro diario no engaña, que bebe de buenas fuentes.”

De fet, cap dels dos diaris enganya, però diuen veritats a mitges. Més o menys com quan cadascú interpreta els números de l’OJD o de l’EGM al seu gust (el pròxim 2 de desembre segurament tindrem l’opció de viure un nou episodi).

I què ha dit cada diari en cada cas? Doncs ‘Sport’ assegurava que el 27 d’octubre ja va publicar el nom d’Afellay al seu diari i que van ser els primers a viatjar a Eindhoven i parlar amb el jugador. I ‘Mundo Deportivo’ feia bandera que 20 dies abans, el 7 d’octubre, ja havien obert la portada anunciant “¡Fichaje!”, però sense nom propi. De fet, avançaven que “el Barça meditaba fichar en invierno, después de que Pep hubiese dado permiso a Zubi para peinar el mercado”. I el 5 de novembre “dijimos que Afellay podría venir ya en enero”. Sovint em pregunto si els lectors estan molt interessats en aquesta gestió de l’autopropaganda que fan els mitjans. És informació útil o periodisme per periodistes?

Foto: www.psv.nl (Pics United)

Quin diari va fitxar abans Afellay?

El joc viral d’Iniesta i Puyol

José Manuel Pinto és porter suplent del Barça. Però també és sabut que és productor i compositor de música. Wahin Makinaciones és el seu ‘alter ego’, fora dels terrenys de joc. És la marca del seu segell discogràfic, amb la qual desenvolupa una altra tasca, que ell vincula estrictament a la seva vida privada i de la qual no en parla mai en públic.

A finals del 2006, quan encara era porter del Celta, va treure al mercat el seu primer àlbum, que definia com “un vehicle d’expressió per a noves bandes però també per a d’altres consagrades”. En aquell cas, fins i tot va desplaçar-se fins a Nova York per polir el seu treball als estudis Masterdisk. La seva veu apareixia de manera esporàdica en alguna peça. L’última aportació de Pinto dins el món de la música ha esta el llançament de l’Ep del grup Delahoja, anomenat ‘Nuestra B.S.O.’.

Però més enllà de l’anècdota i els gustos musicals, el que més m’interessa d’aquesta història és la col·laboració de Carles Puyol i Andrés Iniesta en aquest projecte de Pinto. Primer va ser el capità del Barça qui, el passat 27 d’octubre, després del desplaçament a Ceuta, tuitejava als seus més de 360.000 seguidors, des de la seva Blackberry, un link del Youtube amb l’últim tema de Delahoja.

Avui, el torn ha estat per a Andrés Iniesta (414.366 seguidors al twitter), que ha fet el mateix que el seu company d’equip i de selecció. En definitiva, tots dos s’han encarregat de promocionar els interessos musicals de Pinto a un públic que en xifres rodones s’acosta a 800.000 seguidors, sense comptar els possibles RT que hagin fet els seus respectius followers.

Desconec si va ser una juguesca, un favor o una petició expressa per part del porter, però el resultat és evident: la cançó del Youtube supera les 80.000 reproduccions, quan la majoria de vídeos publicats a la plataforma de vídeo per Wahin Makinaciones no sobrepassa les 5.000 (hi ha una excepció: un vídeo amb més de 100.000 reproduccions, un altre cas curiós).

La presència dels jugadors professionals a les xarxes socials, que en la majoria de casos no està regulada pels propis clubs, els ha obert un ventall de possibilitats immenses, tant a nivell de comunicació com comercials, entre moltes altres. En aquest cas, un exemple de col·laboració espontània en què no ha calgut que ni Puyol ni Iniesta obrin la boca. Dos tweets han estat suficients per mobilitzar un públic nombrós. I perquè jo hagi escrit aquest post. 

El joc viral d’Iniesta i Puyol

Necrològica de 'BARÇA CAMP NOU'

Aquest dijous hem conegut la mort el diari 'BARÇA CAMP NOU'. Amb 5 anys acabats de fer, la publicació del FC Barcelona ens ha deixat de manera sobtada, sense avisar. Potser per aquest fet, la pèrdua és més dolorosa. 'BARÇA CAMP NOU' era fill legítim del Barça, nascut a les mateixes oficines de l’avinguda Arístides Maillol. Deixa un cosí germà, la Revista 'BARÇA' desconsolat, així com milers de fidels seguidors desorientats, que quan arribin al Camp Nou hauran de trobar aixopluc en altres publicacions que diuen que són del Barça i que no ho són.

Com en altres casos, la situació econòmica de la família, explica aquesta irreparable pèrdua. De fet, un parell d’anys abans, la mort també va apropar-se, encuriosida, a 'BARÇA CAMP NOU'. En aquell cas, però, la situació financera no era l’excusa. N’hi havia que no el volien tornar a veure amb vida perquè deien que no l’utilitzaven per a la seva finalitat principal (ser llegit), sinó com a eina per mostrar el malestar general del poble contra la gent mudada de la zona noble de l’estadi. En aquell cas, el comportament professional dels metges que van atendre 'BARÇA CAMP NOU' de manera immediata van allargar la seva trajectòria vital.

En tots aquests anys de vida, 'BARÇA CAMP NOU' ha viscut amb honradesa i professionalitat, malgrat la seva gratuïtat. A diferència d’altres casos, l’absència de preu no estava renyida amb la qualitat. Sempre anava ben mudat, amb pas ferm però no altiu, mirant sense enveja els seus competidors, però a la seva mateixa alçada. En 111 edicions, ha complert amb escreix les seves principals funcions: oferir una veu pròpia a la família emmig del soroll mediàtic constant que l’envolta (i que seguirà envoltant-la); convertir-se en un canal directe d’informació amb els abonats, la part de la família que fa més anys que viu a l’estadi; servir d’actiu de patrocini perquè la família obtingui ingressos econòmics per altres vies; i explicar les coses com ningú més no farà.

Per als que hem conviscut amb 'BARÇA CAMP NOU' des que vam veure’l néixer, la tristor i la nostàlgia es barregen amb una certa impotència. Som de la família i estem una mica abatuts. Vam estar sempre al seu costat, però mai vam tenir la sensació que ens podia deixar. I quan vam vere que començava a tancar els ulls era ja massa tard.

No hi haurà cerimònia fúnebre de comiat. Descansi en pau. 

PD: Aquí teniu l'accés a la descàrrega en pdf dels 111 exemplars editats. La primera imatge correspona la primera portada i la segona, a l'última. L'última foto és un recull de les 100 primeres portades de 'BARÇA CAMP NOU'.

Necrològica de 'BARÇA CAMP NOU'

L’Assemblea i l’opinió publicada

L’Assemblea més moguda de la història recent del FC Barcelona –competeix directament amb la de 1990, quan Núñez va ratificar Johan Cruyff com a entrenador- comença a prendre la distància temporal suficient com per no fer una anàlisi a cor calent. De fet, no em centraré en l’anàlisi estricte dels fets, que permeten interpretacions de tot tipus, encara que es vulgui analitzar de manera objectiva, deixant de banda la militància per un dels dos bàndols. Jo només milito al Barça.

Personalment, el que més m’ha cridat l’atenció ha estat l’evolució de les valoracions sobre el desenllaç de l’acte, especialment pel que fa a la votació de l’acció social de responsabilitat contra la Junta de Joan Laporta. Davant la sorpresa de molta gent, Sandro Rosell va assumir personalment el lideratge de la votació. Primer, responent les inquietuds dels socis. Obro aquí un immens parèntesi figurat per lloar les aportacions de la gran majoria dels compromissaris, sovint menystinguts i caricaturitzats amb el paper de titelles. Val a dir que les opinions expressades reflectien àmpliament el ventall de sensacions i invcerteses que a molts barcelonistes ens passaven pel cap. Estaven fetes amb coherència, raonament i sobretot amb responsabilitat. Tanquem el parèntesi.

Dèiem que Sandro Rosell va respondre totes les intervencions i, afegeixo ,amb un to que personalment em va semblar ponderat i tranquil. Tot seguit, va assegurar que arribava el moment de la decisió social més important de la història del Barça i anunciava llibertat de vot per als seus companys de Junta (segona sorpresa). Per acabar, amb certa solemnitat, anunciava arguments que podien fer seus la majoria de barcelonistes per triar una opció o l’altra, davant la sorpresa de tota la sala, inclosos la majoria de directius. I va votar en blanc, entenc que amb una volutat de no condicionar el sufragi dels compromissaris.

Quan el pensament més extès convidava a què Sandro Rosell fes sang de Joan Laporta, especialment quan encara estaven calentes algunes interioritats de la due dilligence, va aparcar decididament aquesta opció. Poc predisposat a expressar-se en públic, l’actuació del president del Barça va sobtar molta gent per la seva claredat, concrecció i sinceritat –en aquest cas, no va llegir cap discurs, sinó que sabia molt bé què volia dir-. Molts periodistes així ho expressaven immediatament a través del twitter, veritable termòmetre de l’opinió en temps real. Una valoració que s’estenia també entre les tertúlies improvitzades que es feien a cuita correns. Rosell havia agafat el toro per les banyes per conduir el procés de reflexió prèvia a la votació. Magnànim era l’adjectiu que més vaig sentir. I així ho va reflectir l’opinió publicada a la majoria de la premsa de diumenge.

Trobem, però, una excepció amb majúscules. Segurament n’hi vahaver d’altres, però destaco la de Ramon Besa, a ‘El País’, perquè crec que és la que ha contribuït de manera més decisiva obrir una línea argumental que jo no havia sentit fins aleshores: la falta de lideratge de Sandro Rosell, identificada amb el seu vot en blanc. Tot i que a l’article ‘La perversidad del voto en blanco’ destaca algunes coses positives del president del Barça –diu per exemple que “el presidente se reservó una actuación particular y estuvo especialmente lucido en su exposición, como si por una vez actuara de forma natural”- el pòsit que deixa la lectura completa de l’article d’opinió va en una direcció totalment contrària –“Rosell desorienta a los barcelonistas con su actitud”, assegura. I va crear escola. Alguns periodistes i opinadors van fer-la seva i la idea ha quallat entre part de l’opinió pública. Fins i tot ha estat utilitzada per Xavier Sala i Martín com un actiu de la defensa de la seva causa.

Un exemple poc habitual en què l’opinió publicada en converteix en pública. I molt transcendent.

L’Assemblea i l’opinió publicada

Camp Nou en tres textures

No passa gaire sovint. I encara menys en un mateix any. En aquest 2010 hem pogut gaudir del Camp Nou, ara que s’acaba de completar el canvi de gespa, amb tres textures i tonalitats diferents: verd, marró i blanc. 

El futbol es pot jugar sobre totes tres superfícies, per bé que l’espectacle, concebut com un efecte de bellesa plàstica, prefereix la gespa. De camps de sorra, també n’hi ha un munt, però s’identifiquen amb un futbol més primari, segurament amb una fase més iniciàtica de la pràctica d’aquest esport. De camps amb neu també se’n veuen, de manera esporàdica, per aquestes contrades n’hi ha pocs. Potser per això és el que més m’agrada. I a vosaltres?

PD: La foto superior és de Miguel Ruiz, la del mig meva i la de sota d'Àlex Caparrós.

Camp Nou en tres textures

Gires i esports: del Barça als Lakers

Encara no fa dos mesos que el Barça va arribar a Barcelona procedent de la gira asiàtica. Els Lakers van arribar ahir a Barcelona en el marc de seva particular gira europea (NBA Europe Live, en diuen), després d’un primer partit a Londres. Dos esports diferents, dos clubs grans i dos conjunts líders en els seus àmbits. En tots dos casos, els dos equips estaven en plena pretemporada. En el cas dels nord-americans, es pot afegir que, a més, estan de promoció.

Es podria dir que la paraula gira té un valor diferent per als nord-americans, amb molts més matisos. No oblidem que són els inventors del màrqueting esportiu... i del bàsquet. És difícil saber què és abans si l’esport o el negoci. Costa saber què ocupa el primer lloc dins de les prioritats d’una pretemporada d’un equip de l’NBA. Sigui com sigui, la predisposició dels seus cracks en aquestes circumstàncies és envejable: predisposició amb els aficionats, amb la premsa, amb els patrocinadors, amb els organitzadors locals... Un petit exemple: Kobe Bryant (que podríem arribar a la conclusió que no és precisament un ‘rookie’) ha atès els mitjans de comunicació en tres ocasions i en tres escenaris diferents, en un marge de menys de 20 hores de diferència.  És igual si preguntava un becari o si ho feia un ‘totem’ del periodisme local. Tan és si estava assegut còmodament o rodejat de micros i gravadores a peu dret. Mai falta el somriure. Ni la resposta.

Als Estats Units el negoci de l’esport està lligat de manera indiscutible als mitjans. Encara recordo un article de Jorge Garbajosa a ‘El País’ on, en la seva primera temporada als Raptors, se sorprenia que, un cop a dins de les instal·lacions de l’equip canadenc, la televisió del club podia gravar-lo en qualsevol espai i en qualsevol moment. És evident que els europeus no hi estem acostumats.

Quan arribin a Los Angeles no crec que molta gent posi en dubte la necessitat d’aquesta gira europea dels Lakers, que també necessiten aquests amistosos per preparar una temporada que, en un termini màxim de 9 mesos, pot acabar amb 120 partits, en cas d’arribar a la final del playoff. Tampoc es qüestionarà la durada dels viatges, si es tracta d’obrir nous mercats. La distància és encara llarga.


Foto: www.nba.com/lakers

Gires i esports: del Barça als Lakers

Messi, home de portada

Al seu palmarès hi té tots els guardons individuals possibles. A nivell d'equip, gairebé tots, excepte el Mundial. És un habitual de la premsa esportiva. És el màxim golejador del Barça a la Champions i aquesta temporada ja suma 7 gols en 6 partits oficials. Arguments suficients perquè se'n parli, de Leo Messi. Però la premsa escrita, avui, ha estat unànime amb Messi, per un altre motiu, negatiu: la lesió que va fer-li Ujfalusi. Excepte a l'ABC, l'argentí surt aquest dilluns a totes les portades.

Portades extretes de www.kiosko.net

Messi, home de portada

Twitter i les eleccions a Can Barça (tres mesos després)

Des de fa uns dies, alguns polítics han començat a seguir-me al meu twitter, ara que la cita del 28 de novembre està a l’horitzó. Aquest fet m’ha semblat curiós, especialment perquè mai tuitejo coses de política ni tampoc mai m’hi he interesat de manera púbica. Aquest fenòmen, m’ha recordat força al que va produir-se a la precampanya de les eleccions del FC Barcelona. El ‘boom 2.0’ era un fet imparable i tots els analistes el tractaven profusament i li donaven una importància destacada en el desenllaç electoral.

Acaben de complir-se tres mesos des de la jornada electoral al FC Barcelona, on Sandro Rosell va obtenir una victòria aclaparadora, i m’ha semblat interessant mirar enrera i veure quin ús en fan actualment els principals precandidats d’aquella comtesa. M’he centrat exclusivament en un breu anàlisi del twitter, el gran descobriment, pel que fa a les xarxes socials, d’aquella precampanya. De fet, molts candidats i també periodistes van començar a fer-se perfils a twitter en aquella època (crec que la primera entrevista de Sandro Rosell en aquesta plataforma hi va contruir decisivament).

Encara no s’han complert els 100 dies des del dia de les votacions, però els resultats* són aclaparadors. Repassem-los:

	Tweets	Seguint	Seguidors	Últim tweet
@sandrorosell	240	1530	15237	15 setembre
@agustibenedito	598	696	732	14 juny
@marcingla	654	1142	1071	15 juny
@jaumeferrer	493	680	724	13 juny
@santisalvat	696	436	365	18 setembre
@jaumeguixa	189	1269	625	11 juny

En aquest anàlisi no he comptabilitzat els comptes que algunes candidatures van crear de manera paral·lela al twitter del precandidat, per seguir també l’actualitat d’aquells dies frenètics. És el cas de @totsFCB, @terceravia2010 o @mesbarcaquemai, que ja fa dies que estan inactius. Aquests casos són força comprensibles, atès que es creen amb un objectiu acotat temporalment.

És més difícil entendre la falta d’actualització en el cas dels twitters, diguem-ne,  personals. És probable que molts dels precandidats hagin oblidat ja les seves aspiracions presidencials, o que considerin que el 2016 és encara massa lluny.

Possiblement, en aquelles setmanes preelectorals no van familiaritzar-se prou amb aquesta eina i no han sabut trobar-li aplicacions posteriors, per a la seva vida privada, pública o professional. De fet, alguns candidats, com el cas de Jaume Ferrer, han tret la fotografia del seu avatar. D’altres, com Marc Ingla, han assumit públicament el control del seu twitter -que durant la campanya era actualitzat pel seu equip- però res més.

Veurem què passa amb aquest fenòmen després del 28N. És probable que es repetixi. Sigui com sigui n’hi ha que seguirem creient que el tema de les xarxes socials no és una moda passatgera.

*El recompte d’aquestes dades va fer-se el 18 de setembre a les 15 hores.

Twitter i les eleccions a Can Barça (tres mesos després)