Gira asiàtica (i III): periodisme 2.0 a la Xina

Amb aquest article tanco la sèrie de la gira asiàtica de només tres capítols, malgrat que m’hauria agradat que hagués tingut un mínim de 7 capítols. El cert és que a la Xina és difícil mantenir un perfil 2.0 amb cara i ulls: no pots accedir a Blogspot, Twitter, Youtube, Facebook, Twitpic, Flickr... Ni tampoc a d’altres aplicacions on-line que et permetin gestionar els teus perfils digitals, com ara Hootsuite, la meva eina habitual.

Sort he tingut que he pogut anar piulant amb la Blackberry, gràcies a una aplicació que tenia instal·lada abans d’arribar a Pequín. Em sembla que era l’únic periodista dels que viatjàvem amb l’equip que hi podia accedir (també ho feia el directiu @didaclee). Amb aquestes limitacions per a la resta de periodistes, he intentat ser més actiu amb les actualitzacions (fet que, per cert, també m’ha permès incrementar els followers per sobre de la mitjana) i explicar notícies i curiositats d’una gira força accidentada (la participació de Messi al partit de Corea, el desenllaç del cas Cesc, el conflicte dels internacionals espanyols...). 

En absència de Youtube, sort n’he tingut de Twitvid, una aplicació que m’ha permès donar sortida a alguns vídeos sobre alguna petita interioritat de la gira. M’ha sorprès també la gran quantitat de mostres de gratitut que he rebut d’alguns followers, força interessats per trobar a la xarxa una altra font d’informació complementària sobre la gira, a banda de les habituals (com per exemple, la web del club, on hi he abocat la majoria dels esforços).

Comptat i debatut, el balanç 2.0 de la gira és força satisfactori, malgrat aquestes dificultats tècniques (o n’hauríem de dir polítiques?). Però aquests impediments no han estat els més destacats. De fet, a la Xina, els periodistes forans fan més nosa que servei al govern xinès, com he pogut comprovar amb alguna xerrada amb corresponsals catalans a Pequín. 

Amb tot, tampoc calien gaires explicacions complementàries: només arribar vam comprovar ‘in situ’ com es quedaven fora del país tres periodistes de Cuatro perquè tenien el visat caducat per només una hora i mitja. Els van fer dormir a l’aeroport i els van enviar a l’endemà cap a Hong Kong, la destinació més pròxima on es podia accedir sense visat... Amb aquest avís, quedava clar d’entrada que l’estada a la Xina no seria còmoda. 

PD: Les fotos superior i inferior són del Miguel Ruiz. La del mig és meva.

Gira asiàtica (i III): periodisme 2.0 a la Xina