28 de febr. 2012

Ilias Fifa: la vida és una cursa


“A Tànger, tothom és del Barça”. Ho diu Ilias Fifa, que hi va néixer l’any 1989 i que hi tenia l’habitació plena de fotos dels cracs de l’època. “Quan juguen un Barça-Madrid, has de comprar un tiquet del bar dos dies abans per poder veure el partit per la televisió i no quedar-te fora”, asegura. Ell era un d’aquells nens que somien amb el Barça –en el seu cas, amb Rivaldo i Kluivert-, que juguen a la platja o allà on hi hagi espai per fer córrer la pilota. El futbol és una manera de divertir-se i de matar les hores en un país en què els joves tenen un ull posat a Europa. Al Marroc, a banda del futbol, també hi juga un paper destacat l’atletisme, esport que compta amb un ampli reconeixement popular. En la vida d’aquest jove esportista del Barça, el futbol i l’atletisme serveixen com a fils conductors d’una història vital apassionant, que combina el risc, la joventut, l’esport, l’emigració i l’èxit incipient.

"Amb 12 anys ja va intentar, sense èxit, creuar l'estret de Gibraltar fins a Algesires, a sota d'un camió"

Hem començat la història parlant de futbol, l’esport que, paradoxalment, va obrir les portes de l’atletisme a aquest jove magribí. “Jugant amb els meus amics em vaig trencar el braç i el meu pare em va dir que ho deixés. Per no sentir-me sol vaig anar a entrenar un dia amb un cosí meu que feia atletisme.” Així, amb 16 anys, va començar una passió que, sis anys després, s’albira com una possible sortida professional. Però el camí entre aquests inicis i la situació actual ha estat costerut.

Aquelles primeres sessions d’entrenament no el van convèncer gaire i va estar molt a prop de deixar-ho córrer: “Tenia uns cruiximents insuportables i el meu cosí i els seus amics tenien un nivell molt bo”. Aquell interès inicial compartia protagonisme amb un altre de més ambiciós: arribar a Europa. Vist des de Tànger, l’estret de Gibraltar és l’únic obstacle físic que separa els dos continents. Poca cosa, devia pensar. De fet, ja va intentar creuar l’estret quan tenia només 12 anys. Més tard, amb la companyia de tres amics més del barri, Ilias Fifa va provar fortuna per segona vegada. Ajudat per una complexió física una mica escanyolida i per la poca percepció de risc que acompanya l’adolescència, el jove magrebí i els seus companys de viatge van saber trobar el seu espai als baixos d’un camió. Unes hores més tard, ja tocava terra al port d’Algesires.


I un cop a Europa, què? “Des de petit, jo només coneixia Barcelona, per l’equip de futbol. Ciutats com Madrid o València no sabia ni que existien. Per això vam decidir venir cap aquí. Recordo que l’autocar ens va costar 60 o 70 euros”, rememora amb pausa. Els carrers de Barcelona van ser casa seva durant 3 dies, fins que la policia el va aturar a ell i un altre amic seu -els altres dos van decidir quedar-se a Algesires- i els van portar a un centre d’acollida de menors. “Jo no sabia ni que existien aquests centres. Jo havia vingut aquí a buscar-me la vida”, diu amb la claredat d’algú que les ha vist de tots els colors i que sap destriar el gra de la palla. En aquests primers mesos va passar per diversos centres, entre Barcelona, Santa Perpètua de Mogoda i l’Hospitalet; finalment va estar-se en un pis tutelat. Va ser en aquests centres d’acollida on es va retrobar amb l’atletisme, quasi per casualitat: “La cap d’un dels centres va organitzar una cursa amb tots els que érem allà. I es va quedar flipada. Va veure que vaig guanyar amb molta facilitat i em va preguntar si volia apuntar-me a algun lloc.” Va ser així com poc després va passar a formar part de l’Agrupació Atlètica Catalunya i a participar en les primeres proves atlètiques al seu país d’acollida. La seva progressió va cridar l’atenció de Vicente Egido, responsable tècnic de la secció d’atletisme del Barça, que va incorporar-lo al Club.

La feina ben feta

“Té unes aptituds sensacionals. És cert que l’atleta neix, però també s’ha de fer. I amb ell estem treballant perquè aquesta evolució es faci amb pas ferm, sense voler anar massa de pressa”. Ho diu Rafa Caro, entrenador actual d’Ilias Fifa i responsable de compartir complicitats amb l’atleta, que troba en el seu tècnic el suport necessari que necessita un jove que viu allunyat del gruix de la família, només amb el suport del seu germà gran. “En destacaria sobretot la mentalitat i la disciplina. Sap escoltar i aprendre. Mai oblida el seu origen humil i sap on es troba”. Segurament, les dificultats que ha superat per arribar a la situació actual, a l’avantsala del professionalisme, fan que Ilias Fifa valori tot el que ha aconseguit fins ara. En la seva primera temporada com a atleta sènior, amb només 22 anys, ja ha guanyat la Jean Bouin –feia 30 anys que cap atleta del Barça ho aconseguia- superant un especialista com Kiprono Menjo i ha aturat el cronòmetre en 13 minuts i 25 segons en els 5.000 metres, la seva especialitat en pista. Si en els pròxims mesos aconsegueix reduir el temps fins als 13:20”, podria aconseguir la mínima olímpica. Caldrà veure si arriba a temps, però només de pensar-hi, a Ilias, de rostre imberbe i de discurs directe, del que s’aprèn al carrer, se li il·lumina la cara: “Uff! Els Jocs... Són un somni. Si hi vaig, puc començar una altra vida”.

Un culer orgullós

Mentre no arriba aquest moment, l’atleta magribí, que està tramitant la possibilitat de disposar de passaport espanyol, persisteix en la seva preparació, que combina amb la feina que desenvolupa als matins en una empresa de neteja a Santa Coloma de Gramenet, ciutat on viu. A la tarda toca posar-se el xandall i córrer per les muntanyes de Sant Jeroni de la Murtra, o per les pistes d’atletisme de Badalona, Can Dragó i Mataró. El 2012 està ple de reptes i per preparar-se degudament ha estat durant 22 dies del mes de gener a les muntanyes de l’Atles, entrenant en alçada, matí i tarda. Com a la vida, sap que l’èxit és més fàcil que arribi si va acompanyat del sacrifici i per això no defalleix. “Té molt confiança i l’estabilitat necessària perquè els èxits continuïn”, assegura Rafa Caro, que està convençut que el fitxatge d’Ilias Fifa pel Barça, al novembre de l’any passat, ha estat un pas endavant en el seu creixement esportiu. Defensar la samarreta blaugrana és un valor afegit per a aquest jove esportista. “Sempre ha volgut estar amb nosaltres”, comenta Vicente Egido. Una afirmació que Ilias Fifa subscriu plenament: “Estic boig pel Barça. El meu pare, al Marroc, em comprava samarretes de segona mà de l’equip”. Aleshores les duia amb orgull i no tenia ni idea que el FC Barcelona tenia una secció d’atletisme. Una dècada més tard, vesteix els mateixos colors i el mateix escut. La samarreta és de tirants.

Peu de foto: Ilias Fifa (esquerra), amb el seu entrenador Rafa Caro, durant l'entrevista. Autor: Àlex Caparrós (@alexcaparros)

PD: Article publicat al número 55 de la Revista Barça (pdf).

Share/Bookmark

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada