L'or de Zuric

Amb aquest Barça, ni a Suïssa es pot ser neutral. Amb Messi, tampoc. Les raons són tantes i tan òbvies que no cal enumerar-les per explicar l’èxit assolit el 10 de gener passat a la capital suïssa. Per al Barça, el premi de la Pilota d’Or va avançar-se a la cerimònia que va fer-se al Palau de Congressos de Zuric. El veritable premi es va conèixer un mes abans, el 6 de desembre, quan la FIFA va confirmar que el Barça seria l’únic protagonista de la gala, amb Messi, Iniesta i Xavi com a finalistes. Aquell dia, també feia fred, com a Zuric. Però l’escenari de la commemoració, la Ciutat Esportiva Joan Gamper, era més adient per entendre la manera de fer i de ser dels jugadors blaugrana que no pas l’ostentosa Kongresshaus. Era en un camp de futbol, a peu de gespa, el lloc on més podien lluir les virtuts dels tres jugadors del Barça. Vestits amb el xandall i amb una pilota blaugrana a les mans, els tres finalistes van fer-se la foto que viatjaria per tot el món i que es convertiria en l’enveja de qualsevol dirigent del món del futbol o de qualsevol entrenador.

Fins aleshores, aquella foto només se l’havien pogut fer a Milà dues dècades abans. Parlem d’una foto simbòlica, perquè aleshores no es coneixen els tres finalistes amb anterioritat, com passa ara. El mític AC Milan d’Arrigo Sacchi, que el 1989 ja havia meravellat al Camp Nou en la final de la Copa d’Europa contra l’Steaua de Bucarest (4-0), podia presumir d’aquesta fita. Durant dos anys consecutius (1988 i 1989), va col·locar tres jugadors seus en el podi de la Pilota d’Or. Eren Marco van Basten, guanyador en les dues ocasions, i Frank Rijkaard, dues vegades, més Ruud Gullit, el 1988, i Franco Baresi, el 1989. Un mèrit inqüestionable, com diu el tòpic.

Més de 20 anys després, el Barça ha posat en qüestió aquest mèrit. L’ha igualat i encara l’ha perfeccionat més. Només cal fer un cop d’ull al currículum del Messi, Iniesta i Xavi per ratificar-ho: el Barça ha estat el seu únic equip professional i el seu bressol formatiu. Com va passar amb els sis títols aconseguits el 2009 –sempre que ho recordem, al subconscient comença a sonar el ‘Viva la vida’ de Coldplay–, algun altre club podrà igualar la fita, però mai superar-la. Ara, amb el podi blaugrana de Zuric, podria passar el mateix. Serà molt difícil, gairebé impossible que algú ho aconsegueixi. I possiblement, si això torna a succeir, el Barça torni a ser el protagonista.

La cerimònia de la Pilota d’Or ha donat relleu internacional a una cosa tan nostrada com la Masia. Un tipus de construcció sense elements sobrers, d’estructura sòlida i de parets gruixudes. Molt arrelades al territori. Com el futbol formatiu del Barça, que simbòlicament combina aquests elements per definir un estil propi d’entendre el futbol. De formar futbolistes i persones. De saber guanyar, però també de saber perdre. Ningú com Josep Guardiola –malgrat que segurament ell ho negarà– representa de manera millor tots aquests conceptes. “És un èxit meravellós”, va dir tant bon punt es va saber la notícia. Però no es queda aquí; veu aquest èxit com un punt i seguit: “No crec que sigui la culminació del bon treball de la Masia, perquè això voldria dir que la feina s’ha acabat, i no és així, és un procés que continua. Això ha de ser un referent per quan els resultats ens facin dubtar del nostre model de club.” També el president Sandro Rosell va situar aquest reconeixement internacional a un nivell superlatiu: “Està a l’altura d’un títol de Lliga de Campions”.

Sembla bàsic, però per jugar al futbol cal tenir una idea de com fer-ho. I el Barça l’ha tinguda, des de fa molts anys. Si alguna cosa ha quedat clara amb la Pilota d’Or és que, malgrat que es tracta d’un premi individual, enguany s’ha reconegut la feina del col·lectiu, del FC Barcelona. De l’equip del 2-6 al Bernabéu, del que també va guanyar a Roma, del que va patir a Abu Dhabi, del que va fer 99 punts per guanyar una Lliga o del que li va fer 5 gols –un altre cop– al Reial Madrid. I en tots aquests èxits, Guardiola hi ha tingut una responsabilitat màxima. Partint d’un coneixement absolut de les essències del Barça, ha respectat la feina dels antecessors, ha perfeccionat la manera de jugar, ha aportat la innovació necessària, ha repartit el protagonisme de manera sensata, ha convençut. I ha guanyat, element imprescindible, bàsic i innegociable per entendre el futbol ‘fast food’ d’aquesta època contemporània.

A banda dels èxits del FC Barcelona (i de la selecció espanyola, que també hi han contribuït de manera decisiva), el reconeixement de la Pilota d’Or posa en relleu la manera de concebre el joc que té el Barça. De la pilota arran de gespa, del joc amb el cap alçat, del control orientat, de la passada a l’espai, de la combinació al primer toc... I totes aquestes habilitats, els jugadors anomenats baixets tenen més habilitat per fer-ho. Només al Barça s’entén –i ha costat moltes discussions en tertúlies ‘futboleres’– que dos jugadors com Xavi i Iniesta, a la ratlla del 1.70 metres d’alçada, comparteixin el mig del camp d’un mateix equip en un futbol tan físic com l’actual. I és que el talent segueix estant al cervell i no als centímetres, malgrat que no ha estat fàcil reconèixer-ho. Només així s’explica que ens hàgim de remuntar a l’any 1979 per trobar un Pilota d’Or, l’anglès Kevin Keegan, que estigui per sota de l’alçada de Leo Messi (1.69m).

Seria molt injust acabar aquest article sense dedicar l’espai que es mereixen els tres futbolistes que van ostentar la màxima representació barcelonista a Zuric. Són fills de generacions diferents –cosa que encara dóna més valor a la fita– que entenen el futbol de la mateixa manera, especialment quan ho fan plegats. Tots tres tenen àmbits d’excel·lència particular, que justificaven com a bona qualsevol decisió que hagués pres l’ampli jurat dels premis. En el cas de Xavi, la seva incidència innegable a l’hora de definir l’estil de joc del Barça, de fer millor els seus companys, el do d’aportar l’ADN necessari perquè el futbol blaugrana sigui reconeixible a qualsevol camp. En el d’Iniesta, la capacitat de fer fluir el joc, de jugar amb un coixí cosit al peu, d’apurar un driblatge fins a l’últim segon, de no perdre mai una pilota. I sobre Messi... De Messi sorprèn tot: que cada cop faci més gols, que pugui jugar a qualsevol lloc del migcamp en endavant, que també faci assistències amb tanta generositat, que sigui gairebé imparable en el driblatge, que vegi la porteria dos metres més ampla que la resta de jugadors, que millori cada dia en l’execució de les faltes directes, que s’impliqui com un juvenil en la pressió al rival... I tot amb una precocitat que espanta, que se’n riu del sexe en l’adolescència.

Amb només 23 anys ja és el jugador més jove que ha guanyat consecutivament la Pilota d’Or. I està a tocar de cracs com Cruyff, Platini i Van Basten, els únics que en tenen tres. Si manté aquesta ambició, la imatge que serveix per tancar aquest reportatge pot convertir-se en una rutina, en una cita ineludible en el calendari de cada mes de gener. En aquest trajecte, el Barça serà el seu millor company de viatge. L’or de Zuric és a les seves mans. I no té cap intenció de deixar-lo anar.


PD: Article publicat al número 49 de la Revista 'Barça'. Foto principal de Miguel Ruiz (FC Barcelona).

L'or de Zuric

La renovació de Guardiola, a la premsa

L’anunci de la renovació de Guardiola ha sobtat més per l’efecte sorpresa que pel propi fet. Pocs barcelonistes dubtaven que la continuïtat del tècnic de Santpedor estava pràcticament garantida, sobretot per les mostres de tranquilitat que tant Guardiola, com els seus jugadors i els membres de la Junta oferien quan se’ls preguntava per la qüestió. L’efecte sorpresa (insisteixo, pel timming, no per la decisió presa) ha estat gairebé el mateix que ara fa un any, quan l’entrenador del Barça es va comprometre, de paraula, a continuar una temporada més fos quin fos el president que sortís escollit a les urnes.

M’ha agradat comparar com la premsa esportiva i els dos diaris generalistes catalans de més tirada van oferir la informació a la portada al gener del 2010 i com ho han tornat a fer ara. La imatge que acompanya a aquest text (gràcies Anna Prats pel muntatge!) és prou explícita: gairebé tots els mitjans repeteixen tractament. ‘Mundo Deportivo’ aposta per donar tot el protagonisme a Guardiola, ‘Sport’ involucra el president en la decisió (Laporta al 2010 i Rosell ara), ‘El 9’ segueix apostant per titulars més interpretatius, ‘El Periódico’ calca el mateix tractament (fins i tot en el tamany de la foto i el color de les lletres de Guardiola), mentre que ‘La Vanguardia’ és l’únic que, en el cas actual, hi aposta molt més decididament. Que cadascú en tregui les conclusions que consideri oportunes.

Val a dir, però, que l’escenografia de totes dues renovacions no va ser ben bé la mateixa. Al gener de 2010, l’anunci es va fer en una roda de premsa conjunta de Laporta i Guardiola, que es va convocar el mateix dia pel matí i que cap mitjà va desvetllar amb anterioritat. El compromís era un acord de paraula de Guardiola per seguir un any més. El context, enrarit per unes lluites preelectorals que ensumaven l’olor de les urnes, va servir perquè algus mitjans posessin en dubte la validesa del compromís.

Un any després, en la renovació que va anunciar-se dimarts, l’escenografia va ser diferent: nota de premsa a última hora de la tarda per anunciar l’acord. Tampoc ho havia desvetllat cap mitjà de manera contundent amb anterioritat (Miguel Rico, a la contra de ‘Mundo Deportivo’, apuntava breument que l’anunci era imminent), malgrat que havien parlat del tema abastament en nombroses edicions. En aquest cas, m’agrada destacar que el FC Barcelona va anunciar de manera simultània la decisió també a Twitter i Facebook, a través dels seus comptes oficials. Per molts anys (la continuïtat de Guardiola)!

La renovació de Guardiola, a la premsa

Revista ‘Capçalera’: Barça i mitjans

La revista ‘Capçalera’, publicació del Col·legi de Periodistes de Catalunya, ha dedicat el dossier especial a la relació entre el FC Barcelona i els mitjans de comunicació. Tot i que no combrego gaire amb els titulars –‘Tensió en un entorn canviant’, a la portada i ‘Una relació cada cop més difícil’, a l’interior-, potser perquè sóc part interessada, m’ha semblat oportú fer-ne difusió, ja que no l’he trobat a cap lloc de la xarxa.

Algunes de les reflexions coincideixen amb les que es van fer en la jornada ‘Informació esportiva i ètica’ i que també vaig recollir en un post. La relació entre el clubs i els mitjans sovint té interessos confluents però molts cops també són diametralment oposats; és per tant, una gestió de difícil equilibri. La lluita permanent entre la voluntat del FC Barcelona per controlar tots els missatges que genera –d’altra banda, el mateix que fa qualsevol empresa multinacional– i el desig dels mitjans per mantenir l’accés directe als protagonistes deixa sempre alguna ferida a banda i banda.

Emmig de tot plegat, l’existència de mitjans propis del Barça –actualment, el lloc web oficial, Barça TV i, en menor mesura, la revista oficial– aixeca susceptibilitats entre els altres periodistes, que ho veuen com una “competència deslleial”. En aquest punt és on més discrepo de les opinions que s’hi expressen. Ni existeix la voluntat de competir per part dels mitjans del Barça, ni els objectius editorials i comercials dels mitjans del club i de la resta són els mateixos. A més, els exemples en què els mitjans del club han exercit la funció d’agència, posant a disposició de la resta de mitjans material del Barça sense cap cost, supera amb escreix les possibles desavinences que s’hagin pogut produir. Malgrat aquest apunt final, crec que el treball de ‘Capçalera’ combina el rigor i la profunditat necessària –em sembla que és el treball periodístic escrit més extens sobre la matèria, amb l’excepció dels llibres d’Àlex Santos– com perquè es difongui el seu contingut. I amb aquest objectiu ho he fet.

Revista ‘Capçalera’: Barça i mitjans

Messi, d’Ujfalusi a la Pilota d’Or

Com passa sovint en el món del futbol, i també en el Barça, el debat és intens i abraonat. Ho hem tornat a viure amb l’elecció de Leo Messi com a Pilota d’Or del 2010. Per ser més exactes, el debat s’ha generat sobretot perquè Iniesta i Xavi s’han quedat sense el reconeixement de la FIFA, precisament l’any en què la seva aportació va ser decisiva perquè Espanya aconseguís el Mundial 2010. Aquest fet, barrejat amb una mica de passió identitària –cada cop més present en el món de l’esport-, ha generat algunes portades de premsa escrita força curioses. De fet, en algunes portades de la premsa estatal, la presència de Messi és gairebé testimonial. En d’altres, senzillament grotesca. És cert que la ‘competència’ informativa amb la treva d’ETA no l’ha ajudat a sobresortir encara més, tot i que l’elecció de l’argentí va tenir un alt grau de sorpresa.



En tot cas, m’ha semblat curiós que Messi ocupés gairebé més espai a les portades de la premsa fa uns mesos, l’endemà de la brutal entrada d’Ujfalusi, que no pas aquest dimarts dia 11 de gener, quan ha estat a l’epicentre de la informació esportiva. Aleshores, ja vaig destacar en un post el tractament que en feia la premsa. La incertesa sobre l’abast exacte de la lesió, la rellevància del jugador lesionat i, perquè no dir-ho, l’espectacular foto de Diego G. Souto (Marca), on es veia el moment exacte de l’entrada d’Ujfalusi, segurament van contribuir a donar-li al tema una rellevància mediàtica brutal. 

El debat sobre què és notícia té tantes lectures com periodistes hi ha. Però aquestes visions diferents, amb Messi de protagonista, m’han semblat especialment significatives.

Messi, d’Ujfalusi a la Pilota d’Or

Els 5 posts més llegits al 2010

Feia temps que volia fer-ho, però no ha estat fins aquest 2010 que vaig posar en marxa aquest bloc. No es fàcil mantenir una activitat regular com a blogger i compatibilitzar-ho amb la feina (especialment en un any complex com aquest) i la vida familiar (una dona, dues filles petites i una gossa). Però paga la pena l’esforç, encara que s’alimenti a base d’hores de son a la matinada, el moment més tranquil del dia.

Després de 45 posts al 2010, he volgut que el primer de 2011 servís per fer una mica de balanç: he fet una llista del 5 articles que han tingut més lectures, segons les estadístiques de Google. Gairebé tots pertanyen a la part final de l’any, no sé si perquè estava més inspirat, perquè el blog era cada cop més conegut o perquè he après una mica més a fer que els continguts corrin degudament per la xarxa. Els cinc articles, per ordre de major a menor interès, són els següents:

1. El 5-0 a la premsa escrita: de 1994 al 2010 (31 de novembre)
2. El mercat de fitxatges dels periodistes esportius (31 d’agost)
3. El discurs de Ramon Besa sobre Ricard Maxenchs (26 de desembre)
4. Rellegint Luis Suárez, 50 anys després (16 de desembre)
5. Periodisme esportiu: ètica i... estètica (I) (18 de desembre)

Inicialment em vaig plantejar el bloc com una manera de tafanejar i com una plataforma d’entrenament per obligar-me a escriure, ja que el dia a dia de la feina cada cop m’hi allunya més. Mirant enrera, veig que tampoc hi he escrit tant; més aviat m’he dedicat a reflexionar sobre coses que han despertat la meva curiositat periodística i que sovint no troben lloc en d’altres espais. També m’he obligat a fer de cronista d’aquells esdeveniments o actes que hi he assistit i que també passaven desapercebut als mitjans. Com es pot veure al núvol de tags, el FC Barcelona i el periodisme esportiu han estat els temes més recorrents. Passió i deformació professional. 

Els 5 posts més llegits al 2010