Abans d’entrar en el quàdruple enforntament directe amb el Reial Madrid, eren molts els que buscaven paral·lelismes amb el món del bàsquet i en especial en els play-off. Com es preparen aquestes sèries d’enfrontaments, tant intensos i amb tant poc marge de temps etre un i l’altre? De quina manera hi incideixen els canvis tàctics? Es possible sorprendre un rival de qui coneixes gairebé tot? Preguntes com aquestes i similars es llançaven a l’aire o directament al mateix Guardiola, que recordava que mai s’havia trobat amb un cas similar i que calia platejar els partits sense vincular-los els uns amb els altres. “Cada partit és una competició diferent”, deia.
Ves per on, quan ens trobem a l’equador de l’eliminatòria, jo també he pensat en el bàsquet. I concretament, en l’eliminatòria de quarts de l’Eurolliga entre el Regal Barça i el Panathinaikòs. També van ser quatre partits, disputats tots fins a l’últim minut, amb tensió i els dos millors equips del continent cara a cara. Batalles de bàsquet colossals. En aquell cas, el conjunt de Zeljko Obradovic va saber plantejar-li l’eliminatòria al Barça. Va posar-li el dit a l’ull a base d’explotar els punts febles del rival. El joc vistós, ràpid, ofensiu i espectacular del conjunt del Regal Barça, que identifica l’estil de l’equip des de l’arribada de Xavi Pascual a la banqueta, es va veure amb comptagotes. Amb una defensa molt intensa (especialment sobre Navarro), una lectura sublim de Diamantidis en el joc estàtic, un ritme ofensiu lent i una superioritat física en el joc a dins de la zona, el PAO va esborrar els senyals d’identitat del Barça. I sense estil, no hi ha triomf. N’hi pot haver si, en aquest espai curt de temps, saps reinventar-te o treure profit d’altres alternatives tàctiques, menys habituals, sense ADN, però igualment útils. Segurament, Pete Mickeal era un dels que podia aportar aquesta peculiaritat, amb recursos més allunyats als que identifiquen el Regal Barça. Un jugador amb envergadura per defensar ‘3’ d’alçada, amb criteri per inventar-se cistelles al pal baix quan la possessió s’esgota, amb caràcter per sobreposar-se a les adversitats... Però no hi era.
Si parlem de futbol, guanya pes la sensació que Mourinho, amb un migcamp reforçat, molt físic i molta solidaritat defensiva, ha sabut trobar l’antídot contra l’estil del Barça. És cert que el joc del conjunt de Guardiola segueix sent igual de recognoscible en el seu estil, però ha perdut l’eficàcia que també acompanyava el seu joc (un gol de penal en 210 minuts de futbol), imprescindible per a guanyar. Coincideixo amb Guardiola que l’estil d’aquest Barça és la causa que ha permès entendre fins on ha arribat aquest equip. I, com a tal, és innegociable. No hi ha debat. Només busco el ‘Pete Mickeal’ del futbol, entès com el recurs més imaginatiu i més directe d’una navalla suïssa. Un jugador o una alternativa que, en situacions de poca fluïdesa, de saturació ofensiva, permeti a l’equip pervertir temporalment el seu ideari per tornar al camí de la victòria.
El repertori de recursos tàctics que Guardiola ha posat en pràctica des que va arribar a la banqueta del Barça em fa estar tranquil. Ell és qui va reubicar Messi com a fals punta, qui va descobrir les opcions de Touré i Mascherano com a centrals, qui treu lluentor de la capacitat defensiva d’un davanter com Pedro... Coses que molts altres trigaríem tres vides només en pensar-hi. Segur que ja hi ha pensat. I tornarà a encertar.
PD: La foto la vaig fer a la final de Copa a Mestalla, abans de començar la pròrroga. Aquí trobareu més fotos de la jornada de dimecres a València.
Entrades
