El futbol està d’enhorabona. No
pot ser de cap altra manera, si Andrés Iniesta rep un premi que reconeix el seu
talent. I encara menys si coincideix amb el fet que se celebra el desè
aniversari del seu debut amb el primer equip del Barça. Dos motius més que
suficients perquè la pilota, que poques vegades ha tingut algú que la tracti
millor, també tingui motius de celebració. El premi de la UEFA deixa clar que
el futbol també té sentit més enllà dels gols. I Iniesta no necessita els gols
per ser feliç, tot i que els seus gols han regalat moments inigualables de
felicitat.
Quan va vestir per primera vegada
la samarreta del primer equip, feia 41 mesos que el Barça no celebrava cap
títol. I encara va haver d’esperar-ne 30 més per saber què significa aixecar un
trofeu vestit de blaugrana. Louis van Gaal, en la seva segona etapa, entrenava
l’equip en una etapa força inestable, tant en l’aspecte esportiu com en la
vessant institucional i social. Segurament no era el millor moment perquè un
jove de 18 anys comencés a arrelar-se a un vestidor professional, però no va
ser el cas. “A Van Gaal li
estic molt agraït. Amb ell vaig jugar sis partits, fins que el van fer fora.
Vaig aprendre molt en aquella etapa. De vegades aquestes situacions convulses,
quan ets jove, et poden deixar a mig camí i fora de l’objectiu d’arribar al
primer equip, però va servir perquè seguís amb la meva formació”, explica amb
naturalitat Andrés Iniesta, que també recorda més detalls d’aquella nit: “Em
vaig entendre bé amb Riquelme, també jugava Gerard... Recordo que al final del
partit gairebé vaig marcar un gol, amb una passada enrere que em va fer Sergio
García. Van Gaal em va donar molta tranquil·litat; em va dir que jugués com
sabia.”
És
cert que l’estrena oficial d’Iniesta amb el Barça va produir-se a Bruges (Bèlgica), en un partit de la Lliga de Campions, però tant el mateix jugador
com molts aficionats retenen a la memòria una altra imatge del seu baptisme
professional. Va ser un parell d’anys abans, quan l’aleshores tècnic Llorenç Serra Ferrer el va convocar per a un entrenament al camp de la Masia. “Des del
moment que entres al vestidor, ja impressiona; no és el vestidor del Barça B o
del juvenil... És el vestidor del Barça! És el lloc on vols estar. Un cop
entres al vestidor, tot és impactant. No deia gairebé res, només parlava quan
em preguntaven”, rememora ara, deixant palesa la seva timidesa proverbial, que
ha anat deixant aparcada al mateix ritme que sumava títols i reconeixements.
Ara, afortunadament, que un jugador del planter s’entreni al primer equip ha
deixat de ser notícia: “Els temps canvien. Ara la gent que puja del ‘B’ ho
porta d’una altra manera.” Però en el seu cas, la imatge d’un jove de 16 anys
al costat dels Kluivert, Cocu, Luis Enrique, Rivaldo o Guardiola va ocupar
força espai als mitjans d’informació. Si ho mirem amb la distància que dóna el
pas del temps, l’etapa de formació d’Andrés Iniesta al Barça ha estat segurament
una de les més mediàtiques, començant pel torneig televisat de Brunete i
continuant per aquell campionat de la Nike Premier Cup del 1999, al Camp Nou,
quan Guardiola li va lliurar el trofeu de campions. Tampoc era estrany veure’l
als diaris a finals de desembre, amb la tradicional cantada de Nadales que
feien els residents de la Masia, on, com a representant dels companys, tenia
gairebé sempre un paper protagonista. Per tot plegat, el nom d’Andrés Iniesta
ja era força familiar entre el barcelonisme quan va debutar el 29 d’octubre del
2002.
L'evolució del seu joc
Des
d’aleshores han passat ja deu anys, però quan el nostre protagonista passa per
l’escàner el seu futbol d’ara i el d’abans, no hi troba gaires diferències:
“Considero que sóc el mateix jugador des que vaig començar, però millorat. Si
no hagués millorat en tots els aspectes no estaria aquí. Però no crec que hi
hagi grans diferències. Sempre m’ha preocupat millorar en tots els sentits, ja
sigui a nivell tècnic, tàctic o físic, perquè és necessari per sobreviure en un
club com el Barça. Tinc la sensació que les coses ‘meves’ les he fet des del
primer dia.” Quan parla de les ‘coses meves’ tots els culers –i els amants del
futbol gurmet‒
tenim clar de què parla: croquetes impossibles, pilotes que cauen del cel i que
les abaixa arran de gespa com si portés un coixí lligat a la bota, canvis de
ritme, passades que trenquen dues línies defensives rivals, el cap sempre
aixecat, capacitat d’associació constant, precisió de cirurgià per fer la
passada impossible... Un recull d’actius del futbol que no cotitzen a borsa,
però que quan més t’acostes a la gespa, més es valoren. Ho va fer Román Riquelme ‒company de
vestidor al Barça d’un joveníssim Iniesta‒ el dia que va anunciar que penjava les
botes i arribava l’hora de fer balanç: “Qui millor juga a
aquest joc és Iniesta: sap quan ha d’anar endavant i quan toca anar enrere. Si
té la pilota a l’esquerra sap qui té a la dreta. Sap tot el que ha de fer. Quan
ha de fer un regat, quan ha d’anar més ràpid, més lent... I penso que això és
l’únic que no es pot comprar ni aprendre.” És un bon resum del que Iniesta
anomena les ‘coses meves’, unes virtuts que fan estar en tensió els rivals i
que donen peu a fotografies com la que van fer-li en l’última Eurocopa,
encerclat per cinc jugadors italians, com si fos Oliver Atom, un dels protagonistes dels dibuixos animats ‘d’Oliver
i Benji’.
Un futbol més estudiat
L’essència del futbol
d’Iniesta és la mateixa ara que fa deu anys, però la capacitat de sorprendre,
en un futbol on pocs detalls passen desapercebuts i on l’anàlisi dels rivals és
intensiu, es va reduint dia a dia. “La gent està millor preparada físicament,
també a nivell tècnic. El futbol ha canviat tàcticament. M’hauria agradat que
no fos així, perquè ara és més difícil sorprendre, però en el futbol els
jugadors diferents sempre existiran. El talent no es perdrà mai i aquesta és
l’essència del futbol”, reivindica. Al Barça, de ‘jugadors diferents’ n’hi ha
uns quants, des de Xavi Hernández fins a Leo Messi. I han tingut la sort de ser
contemporanis i de compartir l’edat daurada del Club. Per a Iniesta, aquesta
acumulació de talent és clau per entendre tots aquests èxits: “Això és molt
important, és clar. T’afavoreix un 100%. I també jugar a un club com el Barça.
No sabem si jo seria el mateix jugador en un altre lloc, si seria millor o
pitjor, però he estat i estic en el club ideal per créixer com a jugador i per
ser el jugador que sóc ara. No en tinc cap dubte.” És per això que li costa
imaginar el seu futbol en un altre equip o, fins i tot, en una altra etapa de
la història del FC Barcelona. Hauria estat igual de decisiu Iniesta, per
exemple, en el Barça dels anys 60 o a principis dels 70, quan els títols eren
escadussers? “No ho sabrem mai. El futbol no és un esport individual i influeix
molt el que tens al voltant. Està clar que no hauria canviat l’essència del meu
joc i el que he estat sempre, no ara sinó des que vaig néixer. Tots tenim unes
característiques determinades i encara que estigui aquí o a Pequín l’essència
de cadascú és la mateixa. El que he viscut aquí, el que he après, el que m’han
inculcat... Segurament en un altre lloc no ho hauria tingut.”
Però deixem el futbol
ficció i tornem a la dolça actualitat, la dels títols, la de l’admiració global
que genera el Barça i la dels èxits individuals. Andrés Iniesta és el
protagonista i l’estendard d’un equip gloriós, que cada any que passa allarga
la seva llegenda. De tant en tant, cal pessigar-se i recordar-ho. Però, els
jugadors, també ho fan? “Ho comentem i cadascú ho sap i ho percep al vestidor.
Des de fa uns anys hem tingut la sort de congeniar amb gent molt gran, a nivell
personal i a nivell de talent, però també em refereixo a la gent que envolta i
treballa cada dia amb els jugadors. Són importants perquè un grup segueixi
mantenint aquesta ambició per superar-se any rere any. Portem uns anys fent-ho
molt bé i, per part nostra, hem de posar-hi tot el que cal per mantenir-ho,
perquè un cop passi ja no tornarà.”
Iniesta és el principal
col·leccionista de la vida de l’Andrés futbolista. Retalls de diari, CD amb
fotos, DVD amb partits de quan jugava als camps annexos del Miniestadi...
Records que es van amuntegant, amb constància però en silenci, per gaudir-los
en la justa mesura. Lluny del narcisisme del futbol egòlatra, ell, amb un
cervell privilegiat també per recordar dates i moments, opta per convertir-se
en el millor documentalista del seu futbol. Aquesta fal·lera per mantenir vius
els records ajuda, de tant en tant, a aturar-se una estona i mirar enrere: “Quan
paro, l’única cosa que penso és que ni en els millors somnis hagués imaginat
tot el que ha passat. És impossible ‒una paraula que diu fins a tres vegades.
El meu únic somni era jugar a l’elit, al primer equip. El que ha succeït és
genial.” Segurament, hauria estat un pecat de gola juvenil haver somiat, ara fa
10 anys, que ja tindria al cabàs cinc Lligues, tres Lligues de Campions, dos Mundials
de Clubs, un grapat de Supercopes de tot tipus, un Mundial i dues Eurocopes.
Però aquest palmarès és ben real, fruit d’una manera de jugar i d’entendre el
futbol, que està escrit en el seu ADN i en el del Barça. Iniesta toca de peus a
terra i no vol deslligar aquest discurs de les essències, que l’assumeix i el
fa seu, ni de la necessitat de guanyar, requisit imprescindible en l’esport
professional: “És important creure en una manera de jugar, en un perfil de
jugador, però unit als èxits. No hem d’oblidar que si no hi ha èxits, la
pel·lícula no és la mateixa. Cal respectar una manera de jugar i no val guanyar
com sigui, però els èxits et donen l’impuls necessari perquè la gent cregui que
som els bons.” I els bons sempre guanyen. “Gairebé sempre”, matisa el nostre
protagonista, que encara deu tenir fresc el record del Chelsea.
El paradís de la paternitat
El 2009, després del
triplet del primer any de Josep Guardiola com a tècnic (que mesos més tard es
convertiria a Abu Dhabi en el memorable sis de sis) i amb l’escalfor encara
recent del gol a Stamford Bridge, Andrés Iniesta va deixar escrites les seves
vivències, amb la participació els periodistes Dani Senabre i Sique Rodríguez.
‘Un año en el paraíso’ es titulava el llibre. Des d’aleshores han passat moltes
coses i gairebé totes bones, des del Mundial de Sud-àfrica fins a la Champions
de Wembley, passant pel premi al millor futbolista d’Europa. Per tot plegat, es
fa difícil trobar un títol per a aquesta nova etapa. “Paraíso 2”, deixa caure
Iniesta, entre somriures. I continua: “El més maco és això: que mai saps com
anirà. Sembla que has arribat al màxim i que no hi ha res més... i sempre hi ha
alguna cosa. O una situació dolenta que et fa anar a una de millor... Sempre hi
ha alguna cosa nova que t’ha d’omplir per aconseguir les coses i sentir-te
millor: és el més maco del futbol, de l’esport, de la vida...” I la vida, amb
majúscules, té un nom per al nostre protagonista: Valeria. Des d’aquell any al
paradís, la paternitat és el que ha deixat la petjada més profunda a Andrés
Iniesta: “És un canvi radical. Et canvia la percepció de les coses, estàs pendent
sempre d’ella: de què fa, de com ho fa. Veure-la créixer i fer coses noves és
diferent. Quan ets pare ho comproves. Quan parlo amb la meva dona o amb gent
propera, he tingut la sensació que quan tens una filla la vida té una altra
dimensió. És una cosa que no havia experimentat mai.” “M’ho passo genial amb
ella. D’ara en endavant, i fins que es faci gran i comencem a patir més, tot són
coses noves que em fan arribar a casa i no pensar gairebé en res més”, afegeix
amb la naturalitat que l’ha convertit en un dels futbolistes que genera més
afinitat personal entre els aficionats. “El futbol està dins de la vida i som
gent normal. No em considero més normal que cap altre. Cadascú transmet les
coses com les sent. Pel fet que siguis un jugador de futbol no t’has de
comportar de manera diferent”, diu aquest ambaixador del sentit comú. Una
manera de ser que ben aviat li va valer els elogis del seu admirat Josep Guardiola: “L’Andrés menja a banda. Més enllà del fet que
és molt bo, sempre dic que és un exemple per a les joves generacions del futbol
base. No porta arracades, no es pinta el cabell... El posis on el posis no es
queixa. I sempre juga bé. I sempre entrena bé. I gent així no té preu. Que el
Barça tingui un jugador com l’Andrés, no té preu. Ens ajuda moltíssim. I és que
és molt bo.”
Les lesions, de cara
Només les lesions,
especialment les musculars, ens han privat de veure de manera ininterrompuda com
n’és de bo, l’Andrés. Lluny de defugir el tema –l’entrevista es desenvolupa en
ple procés de recuperació d’una elongació que pateix a l’adductor‒, l’aborda sense prejudicis.
“Això també és futbol, és la vida”, matisa. “No crec que hi hagi ningú que visqui
en una plenitud en tots els sentits. Com d’altra gent, m’ha tocat viure la part
més negativa, que són les lesions. Però sempre he intentat extreure les coses
bones que es puguin aprendre d’un moment dolent: conèixer les teves sensacions,
com reacciona la gent del teu voltant, com et sents en aquests moments, com són
les teves sensacions corporals...” I de les lesions, la conversa salta a un
altre tema tabú per a molts futbolistes, el dia de la retirada. “Espero que
encara quedi lluny”, diu ben aviat. “Hi he pensat algun cop i crec que serà un
dia molt trist. Ha de ser dur. El futbol és la meva vida: és el que m’agrada i
el que he fet sempre. Però s’ha de tenir clar que el futbol no és l’única cosa
de la vida. I he intentat que el futbol no sigui exclusiu en la meva vida. Si
ho portes així, suposo que no ha de ser tan dolorós.” Però seguirà lligat al
món del futbol? “Sí, sí. No sé de què, però sí, estaré involucrat en el món del
futbol.” El futbol continua d’enhorabona.
Fotos: Miguel Ruiz (FC Barcelona)
PD: Article publicat al número 59 de la Revista Barça.
Desè aniversari del debut d'Andrés Iniesta: el futbol somriu
Entrades
