Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Champions League. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Champions League. Mostrar tots els missatges

14 de març 2013

David Villa, de Wembley... a Wembley?


Control ràpid, xut col·locat i gol. Tres passes que vam veure a Wembley, a la final contra el Manchester United (3-1), i que es van repetir aquest dimarts, contra el Milan (4-0). Canvia la cama d’execució (el gol contra els ‘rossoneri’ va ser amb l’esquerra), però la manera de celebrar-lo és la mateixa: cursa llarga, genolls a terra, braços oberts i èxtasi. El protagonista és el mateix: David Villa.


Més enllà del ritual d’exteriorització de l’alegria, trobem altres similituds. En tots dos casos, es tracta del tercer gol de l’equip, que aportava una dosi de tranquil·litat. El 28 de maig del 2011, la seva diana deixava la final pràcticament decidida, mentre que la del Camp Nou eliminava definitivament la possibilitat de la pròrroga i permetia capgirar el 2-0 de Milà; és cert, però, que el patiment es mantenia inalterable fins al final. 
Consumits els 90 minuts, la satisfacció era absoluta. “Estem molt contents per la gent, que es mereixia una alegria així. Quan hi ha dies bonics com aquests, s’obliden tots els dolents”, reconeixia David Villa, que va rebre una grandíssima ovació del Camp Nou quan va ser substituït per Alexis al minut 75.

Un onze gairebé idèntic el 2011
El gol de David Villa va arribar en una temporada en què la participació del ‘7’ del Barça ha estat irregular, en lluita constant per una posició d’atac en competència directa amb Tello i Alexis. De fet, era el seu segon partit com a titular a la Lliga de Campions d’aquesta temporada. Tito Vilanova i Jordi Roura van recuperar la figura del davanter asturià per dissenyar un onze poc habitual enguany, però gairebé idèntic a l’equip que va guanyar la Champions el 2011, amb l’únic canvi d’Alba en el lloc d’Abidal.

Des del 19 d’octubre del 2011 que el ‘7’ del Barça no marcava a la Champions. Va ser el 19 d’octubre del 2011, contra el Victoria Pilsen (2-0), un parell de mesos abans de la greu lesió que va fer-se al Mundial de Clubs. Entremig, ha anat sumant minuts a poc a poc, però no ha perdut l’olfacte golejador (13 gols), una capacitat que segurament va ser determinant per fer-se un lloc en l’onze inicial. No cal oblidar que és el segon jugador que més gols ha fet aquesta temporada, només per darrere d’un Messi celestial, amb qui es va abraçar al final del partit. Dos protagonistes de la final del 2011 i que aspiren a repetir celebració, dos anys després, en el mateix escenari.

PD: Per fer aquesta història, que s'ha publicat avui a la web del FC Barcelona, em vaig 'autoinspirar', en una de molt similar amb Xavi i Puyol de protagonistes. Fotos: Miguel Ruiz (FCB) / UEFA.COM - Muntatge: Anna Prats

Share/Bookmark

19 d’oct. 2012

Desè aniversari del debut d'Andrés Iniesta: el futbol somriu


El futbol està d’enhorabona. No pot ser de cap altra manera, si Andrés Iniesta rep un premi que reconeix el seu talent. I encara menys si coincideix amb el fet que se celebra el desè aniversari del seu debut amb el primer equip del Barça. Dos motius més que suficients perquè la pilota, que poques vegades ha tingut algú que la tracti millor, també tingui motius de celebració. El premi de la UEFA deixa clar que el futbol també té sentit més enllà dels gols. I Iniesta no necessita els gols per ser feliç, tot i que els seus gols han regalat moments inigualables de felicitat.

Quan va vestir per primera vegada la samarreta del primer equip, feia 41 mesos que el Barça no celebrava cap títol. I encara va haver d’esperar-ne 30 més per saber què significa aixecar un trofeu vestit de blaugrana. Louis van Gaal, en la seva segona etapa, entrenava l’equip en una etapa força inestable, tant en l’aspecte esportiu com en la vessant institucional i social. Segurament no era el millor moment perquè un jove de 18 anys comencés a arrelar-se a un vestidor professional, però no va ser el cas. “A Van Gaal li estic molt agraït. Amb ell vaig jugar sis partits, fins que el van fer fora. Vaig aprendre molt en aquella etapa. De vegades aquestes situacions convulses, quan ets jove, et poden deixar a mig camí i fora de l’objectiu d’arribar al primer equip, però va servir perquè seguís amb la meva formació”, explica amb naturalitat Andrés Iniesta, que també recorda més detalls d’aquella nit: “Em vaig entendre bé amb Riquelme, també jugava Gerard... Recordo que al final del partit gairebé vaig marcar un gol, amb una passada enrere que em va fer Sergio García. Van Gaal em va donar molta tranquil·litat; em va dir que jugués com sabia.”

És cert que l’estrena oficial d’Iniesta amb el Barça va produir-se a Bruges (Bèlgica), en un partit de la Lliga de Campions, però tant el mateix jugador com molts aficionats retenen a la memòria una altra imatge del seu baptisme professional. Va ser un parell d’anys abans, quan l’aleshores tècnic Llorenç Serra Ferrer el va convocar per a un entrenament al camp de la Masia. “Des del moment que entres al vestidor, ja impressiona; no és el vestidor del Barça B o del juvenil... És el vestidor del Barça! És el lloc on vols estar. Un cop entres al vestidor, tot és impactant. No deia gairebé res, només parlava quan em preguntaven”, rememora ara, deixant palesa la seva timidesa proverbial, que ha anat deixant aparcada al mateix ritme que sumava títols i reconeixements. Ara, afortunadament, que un jugador del planter s’entreni al primer equip ha deixat de ser notícia: “Els temps canvien. Ara la gent que puja del ‘B’ ho porta d’una altra manera.” Però en el seu cas, la imatge d’un jove de 16 anys al costat dels Kluivert, Cocu, Luis Enrique, Rivaldo o Guardiola va ocupar força espai als mitjans d’informació. Si ho mirem amb la distància que dóna el pas del temps, l’etapa de formació d’Andrés Iniesta al Barça ha estat segurament una de les més mediàtiques, començant pel torneig televisat de Brunete i continuant per aquell campionat de la Nike Premier Cup del 1999, al Camp Nou, quan Guardiola li va lliurar el trofeu de campions. Tampoc era estrany veure’l als diaris a finals de desembre, amb la tradicional cantada de Nadales que feien els residents de la Masia, on, com a representant dels companys, tenia gairebé sempre un paper protagonista. Per tot plegat, el nom d’Andrés Iniesta ja era força familiar entre el barcelonisme quan va debutar el 29 d’octubre del 2002.

L'evolució del seu joc
Des d’aleshores han passat ja deu anys, però quan el nostre protagonista passa per l’escàner el seu futbol d’ara i el d’abans, no hi troba gaires diferències: “Considero que sóc el mateix jugador des que vaig començar, però millorat. Si no hagués millorat en tots els aspectes no estaria aquí. Però no crec que hi hagi grans diferències. Sempre m’ha preocupat millorar en tots els sentits, ja sigui a nivell tècnic, tàctic o físic, perquè és necessari per sobreviure en un club com el Barça. Tinc la sensació que les coses ‘meves’ les he fet des del primer dia.” Quan parla de les ‘coses meves’ tots els culers –i els amants del futbol gurmet‒ tenim clar de què parla: croquetes impossibles, pilotes que cauen del cel i que les abaixa arran de gespa com si portés un coixí lligat a la bota, canvis de ritme, passades que trenquen dues línies defensives rivals, el cap sempre aixecat, capacitat d’associació constant, precisió de cirurgià per fer la passada impossible... Un recull d’actius del futbol que no cotitzen a borsa, però que quan més t’acostes a la gespa, més es valoren. Ho va fer Román Riquelme ‒company de vestidor al Barça d’un joveníssim Iniesta‒ el dia que va anunciar que penjava les botes i arribava l’hora de fer balanç: “Qui millor juga a aquest joc és Iniesta: sap quan ha d’anar endavant i quan toca anar enrere. Si té la pilota a l’esquerra sap qui té a la dreta. Sap tot el que ha de fer. Quan ha de fer un regat, quan ha d’anar més ràpid, més lent... I penso que això és l’únic que no es pot comprar ni aprendre.” És un bon resum del que Iniesta anomena les ‘coses meves’, unes virtuts que fan estar en tensió els rivals i que donen peu a fotografies com la que van fer-li en l’última Eurocopa, encerclat per cinc jugadors italians, com si fos Oliver Atom, un dels protagonistes dels dibuixos animats ‘d’Oliver i Benji’.

Un futbol més estudiat
L’essència del futbol d’Iniesta és la mateixa ara que fa deu anys, però la capacitat de sorprendre, en un futbol on pocs detalls passen desapercebuts i on l’anàlisi dels rivals és intensiu, es va reduint dia a dia. “La gent està millor preparada físicament, també a nivell tècnic. El futbol ha canviat tàcticament. M’hauria agradat que no fos així, perquè ara és més difícil sorprendre, però en el futbol els jugadors diferents sempre existiran. El talent no es perdrà mai i aquesta és l’essència del futbol”, reivindica. Al Barça, de ‘jugadors diferents’ n’hi ha uns quants, des de Xavi Hernández fins a Leo Messi. I han tingut la sort de ser contemporanis i de compartir l’edat daurada del Club. Per a Iniesta, aquesta acumulació de talent és clau per entendre tots aquests èxits: “Això és molt important, és clar. T’afavoreix un 100%. I també jugar a un club com el Barça. No sabem si jo seria el mateix jugador en un altre lloc, si seria millor o pitjor, però he estat i estic en el club ideal per créixer com a jugador i per ser el jugador que sóc ara. No en tinc cap dubte.” És per això que li costa imaginar el seu futbol en un altre equip o, fins i tot, en una altra etapa de la història del FC Barcelona. Hauria estat igual de decisiu Iniesta, per exemple, en el Barça dels anys 60 o a principis dels 70, quan els títols eren escadussers? “No ho sabrem mai. El futbol no és un esport individual i influeix molt el que tens al voltant. Està clar que no hauria canviat l’essència del meu joc i el que he estat sempre, no ara sinó des que vaig néixer. Tots tenim unes característiques determinades i encara que estigui aquí o a Pequín l’essència de cadascú és la mateixa. El que he viscut aquí, el que he après, el que m’han inculcat... Segurament en un altre lloc no ho hauria tingut.”

Però deixem el futbol ficció i tornem a la dolça actualitat, la dels títols, la de l’admiració global que genera el Barça i la dels èxits individuals. Andrés Iniesta és el protagonista i l’estendard d’un equip gloriós, que cada any que passa allarga la seva llegenda. De tant en tant, cal pessigar-se i recordar-ho. Però, els jugadors, també ho fan? “Ho comentem i cadascú ho sap i ho percep al vestidor. Des de fa uns anys hem tingut la sort de congeniar amb gent molt gran, a nivell personal i a nivell de talent, però també em refereixo a la gent que envolta i treballa cada dia amb els jugadors. Són importants perquè un grup segueixi mantenint aquesta ambició per superar-se any rere any. Portem uns anys fent-ho molt bé i, per part nostra, hem de posar-hi tot el que cal per mantenir-ho, perquè un cop passi ja no tornarà.”

Iniesta és el principal col·leccionista de la vida de l’Andrés futbolista. Retalls de diari, CD amb fotos, DVD amb partits de quan jugava als camps annexos del Miniestadi... Records que es van amuntegant, amb constància però en silenci, per gaudir-los en la justa mesura. Lluny del narcisisme del futbol egòlatra, ell, amb un cervell privilegiat també per recordar dates i moments, opta per convertir-se en el millor documentalista del seu futbol. Aquesta fal·lera per mantenir vius els records ajuda, de tant en tant, a aturar-se una estona i mirar enrere: “Quan paro, l’única cosa que penso és que ni en els millors somnis hagués imaginat tot el que ha passat. És impossible ‒una paraula que diu fins a tres vegades. El meu únic somni era jugar a l’elit, al primer equip. El que ha succeït és genial.” Segurament, hauria estat un pecat de gola juvenil haver somiat, ara fa 10 anys, que ja tindria al cabàs cinc Lligues, tres Lligues de Campions, dos Mundials de Clubs, un grapat de Supercopes de tot tipus, un Mundial i dues Eurocopes. Però aquest palmarès és ben real, fruit d’una manera de jugar i d’entendre el futbol, que està escrit en el seu ADN i en el del Barça. Iniesta toca de peus a terra i no vol deslligar aquest discurs de les essències, que l’assumeix i el fa seu, ni de la necessitat de guanyar, requisit imprescindible en l’esport professional: “És important creure en una manera de jugar, en un perfil de jugador, però unit als èxits. No hem d’oblidar que si no hi ha èxits, la pel·lícula no és la mateixa. Cal respectar una manera de jugar i no val guanyar com sigui, però els èxits et donen l’impuls necessari perquè la gent cregui que som els bons.” I els bons sempre guanyen. “Gairebé sempre”, matisa el nostre protagonista, que encara deu tenir fresc el record del Chelsea.

El paradís de la paternitat
El 2009, després del triplet del primer any de Josep Guardiola com a tècnic (que mesos més tard es convertiria a Abu Dhabi en el memorable sis de sis) i amb l’escalfor encara recent del gol a Stamford Bridge, Andrés Iniesta va deixar escrites les seves vivències, amb la participació els periodistes Dani Senabre i Sique Rodríguez. ‘Un año en el paraíso’ es titulava el llibre. Des d’aleshores han passat moltes coses i gairebé totes bones, des del Mundial de Sud-àfrica fins a la Champions de Wembley, passant pel premi al millor futbolista d’Europa. Per tot plegat, es fa difícil trobar un títol per a aquesta nova etapa. “Paraíso 2”, deixa caure Iniesta, entre somriures. I continua: “El més maco és això: que mai saps com anirà. Sembla que has arribat al màxim i que no hi ha res més... i sempre hi ha alguna cosa. O una situació dolenta que et fa anar a una de millor... Sempre hi ha alguna cosa nova que t’ha d’omplir per aconseguir les coses i sentir-te millor: és el més maco del futbol, de l’esport, de la vida...” I la vida, amb majúscules, té un nom per al nostre protagonista: Valeria. Des d’aquell any al paradís, la paternitat és el que ha deixat la petjada més profunda a Andrés Iniesta: “És un canvi radical. Et canvia la percepció de les coses, estàs pendent sempre d’ella: de què fa, de com ho fa. Veure-la créixer i fer coses noves és diferent. Quan ets pare ho comproves. Quan parlo amb la meva dona o amb gent propera, he tingut la sensació que quan tens una filla la vida té una altra dimensió. És una cosa que no havia experimentat mai.” “M’ho passo genial amb ella. D’ara en endavant, i fins que es faci gran i comencem a patir més, tot són coses noves que em fan arribar a casa i no pensar gairebé en res més”, afegeix amb la naturalitat que l’ha convertit en un dels futbolistes que genera més afinitat personal entre els aficionats. “El futbol està dins de la vida i som gent normal. No em considero més normal que cap altre. Cadascú transmet les coses com les sent. Pel fet que siguis un jugador de futbol no t’has de comportar de manera diferent”, diu aquest ambaixador del sentit comú. Una manera de ser que ben aviat li va valer els elogis del seu admirat Josep Guardiola: “L’Andrés menja a banda. Més enllà del fet que és molt bo, sempre dic que és un exemple per a les joves generacions del futbol base. No porta arracades, no es pinta el cabell... El posis on el posis no es queixa. I sempre juga bé. I sempre entrena bé. I gent així no té preu. Que el Barça tingui un jugador com l’Andrés, no té preu. Ens ajuda moltíssim. I és que és molt bo.”

Les lesions, de cara
Només les lesions, especialment les musculars, ens han privat de veure de manera ininterrompuda com n’és de bo, l’Andrés. Lluny de defugir el tema –l’entrevista es desenvolupa en ple procés de recuperació d’una elongació que pateix a l’adductor‒, l’aborda sense prejudicis. “Això també és futbol, és la vida”, matisa. “No crec que hi hagi ningú que visqui en una plenitud en tots els sentits. Com d’altra gent, m’ha tocat viure la part més negativa, que són les lesions. Però sempre he intentat extreure les coses bones que es puguin aprendre d’un moment dolent: conèixer les teves sensacions, com reacciona la gent del teu voltant, com et sents en aquests moments, com són les teves sensacions corporals...” I de les lesions, la conversa salta a un altre tema tabú per a molts futbolistes, el dia de la retirada. “Espero que encara quedi lluny”, diu ben aviat. “Hi he pensat algun cop i crec que serà un dia molt trist. Ha de ser dur. El futbol és la meva vida: és el que m’agrada i el que he fet sempre. Però s’ha de tenir clar que el futbol no és l’única cosa de la vida. I he intentat que el futbol no sigui exclusiu en la meva vida. Si ho portes així, suposo que no ha de ser tan dolorós.” Però seguirà lligat al món del futbol? “Sí, sí. No sé de què, però sí, estaré involucrat en el món del futbol.” El futbol continua d’enhorabona. 

Fotos: Miguel Ruiz (FC Barcelona)
PD: Article publicat al número 59 de la Revista Barça.

Share/Bookmark

7 de maig 2012

La pilota és del Barça


Aquest 7 de maig se celebra el quart aniversari. L’efemèride no recorda cap títol (de fet, el Barça va acabar perdent), però sí que deixa palesa una manera d’entendre el futbol, envejada arreu del món. El 7 de maig del 2008, es va disputar l’últim partit en què el FC Barcelona es va veure superat pel rival en la possessió de la pilota. Va ser al Santiago Bernabéu, amb la Lliga 2007/08 ja decidida, en un partit en què el Reial Madrid va ser clarament superior al Barça de Frank Rijkaard (4-1). Des d’aleshores, el Barça porta 247 partits consecutius, els dos últims de l’etapa de Rijkaard i tots els de Guardiola, remenant la pilota més que el rival.


Fa pocs dies, quan Pep Guardiola feia balanç de la seva etapa a la banqueta del Barça, explicava que es mostrava especialment orgullós del fet que el seu equip havia dominat sempre tots els partits. Ho ha fet durant 245 enfrontaments seguits, i encara en queden dos.

Repassant tots els partits del tècnic de Santpedor al capdavant del FC Barcelona, només trobem dos casos on la possessió de la pilota va estar una mica equilibrada. La primera ocasió, a la final de la Champions a Roma (2-0), quan el Manchester United va arribar al 49% (pdf estadístiques final 2009). En aquest cas, però, el fet que la final estigués gairebé decidida en el minut 70, amb el gol de cap de Messi, ajuda a entendre una mica millor aquests registres. El segon cas en què el Barça va veure perillar la seva supremacia va ser en el partit d’anada de la Supercopa d’Espanya (2-2) d’aquesta temporada. En aquella oportunitat, l’equip de José Mourinho va arribar fins al 48% de possessió.

Nits inoblidables

A l’altra costat de la balança, trobem exhibicions brutals del Barça, especialment en partits decisius. És el cas, per exemple, de l’última final del Mundial de Clubs contra el Santos (4-0), en què l’equip va tenir una possessió del 71%, amb 768 passades bones, per només 233 del rival. Un partidàs que va deixar bocabadat el tècnic rival, Muricy Ramalho, que al final del partit va explicar que el Barça va jugar amb una disposició tàctica de “3-7-0”. Amb altres paraules, però amb la mateixa reflexió de fons, es va expressar Alex Ferguson després que el seu equip perdés a la final de la Champions a Wembley (3-1), on el seu equip va quedar-se amb un pobre 37% de possessió de pilota (pdf estadístiques final 2011). “És el millor equip al qual ens hem enfrontat. Ningú ens havia donat mai una pallissa així. Ens han hipnotitzat amb el seu joc de passades.”   

PD: Article publicat al lloc web del FC Barcelona. Foto: Miguel Ruiz-FCB.

Share/Bookmark

8 de nov. 2011

Quants minuts ha estat imbatut Víctor Valdés?


Han estat 9 partits completsi consecutius sense que Víctor Valdés encaixés cap gol. Ander Herrera va posar fi a la imbatibilitat del porter del Barça al minut 19 del partit entre l’Athletic Club i el FC Barcelona. Abans, el 21 de setembre, Pablo Hernández havia estat l’últim jugador en perforar, al minut 23, la porteria del Barça i posar en marxa el cronòmetre. Però quants minuts han passat entre aquests dos gols?


Si ens basem en el que ha publicat majoritàriament la premsa, hi coincideix gairebé tothom: 896 minuts, una xifra que serveix per superar amb escreix l'anterior rècord de Miguel Reina (824 minuts) de fa 39 anys. El resultat  de 896 minuts surt, evidentment, de restar la diferència entre els dos gols rebuts, comptant que cada partit sencer té 90 minuts. Però la realitat és que els partits en què Valdés ha estat imbatut han superat sempre els 90 minuts reglamentaris. Només cal fixar-nos, per exemple, en el Barça-Sevilla (0-0) que, amb tota l’escena del penal final, es va allargar durant 98 minuts, o en els dos contra el Viktoria Plzen, amb 95 minuts cadascun. M’he entretingut en revisar el temps afegit de dels 9 partits en què el porter del Barça ha estat imbatut. De fet, tampoc he fet una cosa gaire estranya: el proveïdor d’estadístiques que fa servir la pàgina web de la lliga BBVA, OptaSports, sempre compta el temps afegit com a temps de joc. Per tant, podríem considerar-la com una dada oficial i que s’hauria de tenir en compte en qualsevol recompte que pretengui tenir una mica de credibilitat. Així, doncs, amb aquest criteri, el rècord de Valdés quedaria fixat en 933 minuts d’imbatibilitat.

Però encara ho podem complicar una mica més. I és que a la Champions League, la UEFA, organitzadora de la competició, no inclou mai el temps afegit en les seves dades estadístiques. Per tant, el temps de joc dels tres partits inclosos en el període analitzat (el matx contra el Bate Borisov a Ucraïna i els dos conra el Viktoria) ha estat de 270 minuts, quan en realitat han estat 285.

Comptat i debatut, ens trobem amb tres escenaris diferents, en funció del criteri que fem servir: 896 minuts si només tenim en compte que els partits duren 90 minuts com a màxim (criteri A de l’annex), 933 si comptabilitzem el temps afegit (criteri B) i 918 si seguim el criteri que, en cada cas, apliquen les webs dels ens que organitzen la competició (criteri C).

El recull d’aquestes dades serveix, entre d'altres coses, per deixar palesa la inexactitud que sovint tenen les dades en el món del futbol, malgrat que gairebé tots els mitjans compten amb professionals que s’hi dediquen de manera exhaustiva. Però cadascú aplica el seu criteri. No passa el mateix amb el bàsquet, on tothom dóna per vàlides les xifres que ofereixen els organitzadors. De fet, no conec, en l’època recent, mitjans de comunicació que es dediquin a actualitzar un sistema paral·lel de recompte estadístic en el món del bàsquet. És cert que, per exemple, el criteri per comptabilitzar una assitència en un partit de l’NBA és força més generós que a la lliga ACB. Però ningú posa en dubte que el recompte segueix un criteris aceptats per tothom. I si ens posem d’acord també en el cas del futbol? Mentre això no passi, seguirem sense poder respondre la pregunta que encapçalava aquest post.
  
Partit
Criteri A
Criteri B
Criteri C
Competició
València-FCB (2-2)
67
71
71
Lliga
FCB-Atlètic (5-0)
90
91
91
Lliga
Bate-FCB (0-5)
90
95
90
Champions
Sporting-FCB
90
91
91
 Lliga
FCB-Racing (3-0)
90
92
92
Lliga
FCB-Plzen (2-0)
90
95
90
Champions
FCB-Sevilla (0-0)
90
98
98
Lliga
Granada-FCB (01)
90
93
93
Lliga
FCB-Mallorca (5-0)
90
93
93
Lliga
Plzen-FCB (0-4)
90
95
90
Champions
Athletic-FCB (2-2)
19
19
19
Lliga
TOTAL
896
933
918


 A – Temps imbatut comptabilitzant que els partits tenen un màxim de 90 minuts de joc (com han fet servir la majoria de mitjans)
B – Temps imbatut comptabilitzant el temps afegit
C – Temps imbatut seuint els criteris dels organitzadors de la competició


Share/Bookmark

30 d’oct. 2011

Barça-Reial Madrid: dues fotos, dues maneres de veure el futbol


Gerard Deulofeu no surt encara en aquesta foto de la Revista ‘BARÇA’. Suposo que algun dia hi serà. Com Isaac Cuenca. Són els dos exemples més recents d’una manera d’entendre el futbol a Can Barça. Un estil que compta amb tota la complicitat de Guardiola, que ha sublimat aquest concepte amb totes les conseqüències. Segurament, només per això s’entén que, aquesta temporada, hi hagi fins a 11 jugadors formats al planter que actualment tenen fitxa del primer equip. No se m’acut cap altra manera més gràfica d’explicar com és el Barça del segle XXI que la que il·lustra la portada de la revista del Club. És una foto de club, feta per un mitjà oficial del FC Barcelona, amb un desig de transcendir, de deixar petjada.



He volgut buscar un exemple similar al Reial Madrid. No n’he trobat cap. És evident que no tenen la seva Masia (les obres estan paralitzades de fa temps) ni tampoc els mateixos jugadors fets al planter. Sí que tenen molta autoestima, però no com l’entenem aquí. Rebuscant una mica, he trobat una altra foto d’aquestes que podem dir-ne de club, que van publicar als seus mitjans oficials a l’estiu de 2009. Com en el cas del Barça, és una imatge potent, que pretén vendre marca, en aquell cas coincidint amb la final de la Champions que es disputava al Bernabéu. Com diu el tòpic, les comparacions són odioses. En aquest cas, encara més. 

Share/Bookmark

29 de maig 2011

Wembley once again

Lliçó de futbol al temple del futbol. El Barça recupera el regnat d’Europa amb una exhibició de futbol mai vista en una final. La Quarta Champions ja és al sac d’un club que és l’enveja del món de l’esport. Guardiola va prometre que els jugadors no fallarien. I no ho han fet. El Barça més admirat de la història s’ha graduat a la catedral del futbol europeu. Amb estil, amb una superioritat aclaparadora, amb un model de joc que està en els gens de la Masia. I ho ha aconseguit contra un dels clubs més admirats d’Europa, el Manchester United, que ha patit un cop duríssim a la seva imatge.

Wembley
ha tornat a picar l’ullet al FC Barcelona, en una combinació perfecta de tradició i modernitat. De l’antic Wembley, al nou. Del camp on el mític Dream Team de Johan Cruyff va batejar-se a Europa, al nou estadi londinenc, símbol de l’essència del futbol barrejada amb la modernitat del segle XXI. El futbol d’inspiració romàntica dóna pas a un futbol d’avantguarda. Només 19 anys separen aquest trajecte.


A l’alçada dels clàssics


En aquestes dues dècades, els clubs hegemònics de la Champions han obert la porta també al Barça. Ja en té quatre, una xifra que comença a fer justícia a la tradició i el pes específic d’una institució com aquesta, que mereix, com a mínim, estar a l’alçada dels clàssics. I ha arribat a aquest estatus en un esprint contemporani, de la mà de Johan Cruyff, Frank Rijkaard i Josep Guardiola.

Tots tres entrenadors donen un fil de continuïtat a aquesta història, lligada amb coherència i una manera similar de veure el futbol.
Però, sens dubte, ha estat Guardiola qui ha tret més lluentor a la fòrmula de l’èxit que va inventar Cruyff. El tècnic de Santpedor ha impregnat de tinta el tampó identitari de l’equip; només així s’entén que es pugui alinear d’inici a 7 jugadors de casa en dues finals consecutives de la Lliga de Campions. Ha posat els jugadors al servei de l’equip, amb una defensa treballada que -encara que sembli contradictori- dóna sentit al joc ofensiu. Ha sabut treure el màxim rendiment dels cracs, amb empatia i dots innates per a la comunicació. Tot amanit amb més hores de laboratori que ningú. Només amb aquesta manera de fer s’explica que ja hagi sumat 10 títols com a entrenador amb només 3 anys a la banqueta del Barça. Precisament el desè títol és el que li dóna un salt qualitatiu a la seva trajectòria: és el primer entrenador blaugrana amb dues Champions al seu palmarès. I tot amb molta precocitat. De fet, amb 40 anys, és l’entrenador més jove que ha aixecat dues vegades l’orelluda, superant José Mourinho.



La figura de Guardiola també s’engrandeix al costat de la de Ferguson. El tècnic en actiu més llorejat del futbol europeu és a punt de cedir el relleu al tècnic del Barça. L’entrenador galès encarna com pocs els valors d’un club –alguns parlen del ‘Ferguson United’-, una característica també vàlida per a Guardiola que, a més, aporta un estil i una manera de jugar irrenunciable, cosa que no està tan clara en el cas dels Red Devils. El Barça sempre és reconeixible, amb una manera de fer envejada.


Cracs universals


Seria injust parlar de l’èxit d’aquest Barça sense fer-ho dels seus jugadors. Guardiola tampoc ens ho perdonaria. Parlar de Messi, Iniesta, Xavi, Villa, Pedro, Piqué... els noms que tots els nens que somien amb el futbol tenen avui al cap. Però per damunt de tot, tothom parlarà de Messi. L’argentí va prometre que parlaria, i ho ha fet sobre la gespa, de la millor manera que sap fer-ho, amb un gol, el 53è de la temporada i el 12è de la Champions, rècord absolut de la competició.


La “final de la dècada”, com va definir Ferguson el partit d’avui, és també per al Barça, que regna al futbol contemporani. L’escenari, bressol del futbol europeu, i el rival, un equip amb un camí paral·lel al del FC Barcelona en les últimes dues dècades, ajuden a dotar de solemnitat una victòria impregnada d’essències i de valors. Només cal recordar el mosaic que s’ha vist abans de començar: “We love football”. Un missatge que perdurarà durant molts anys.

PD: Article publicat a www.fcbarcelona.cat

Share/Bookmark

23 de febr. 2011

El partit de Champions, a més de 2 milions d’euros cadascun


El titular d’aquesta notícia és fruit d’un càlcul ràpid: 120 milions d’euros per poder emetre en obert 54 partits de futbol. Això és el que pagaran TVE i TV3 durant les temporades 2012/3, 2013/14 i 2014/15 per emetre cada dimarts un partit en obert de la Lliga de Campions. En resum 2.22 milions d’euros per cada partit.

Aquest dimarts s’ha sabut que les televisions públiques pagaran 40 milions d’euros per cadascuna de les temporades de l’acord; d’aquests diners TVE n’aportarà 35 i TV3 un total de 5. Això els permetrà emetre un partit en obert cada jornada de Champions (2 de la fase de classificació, 6 de la fase de grups, 4 de vuitens, 2 de quarts i 2 semifinals), sense oblidar la final de la Champions i la Supercopa d'Europa que tradicionalment es disputa a Mònaco l’agost. En total, 18 partits per exercici. A més, segons informava TV3 en una nota pública, “aquests drets també inclouen l'emissió dels programes resum de la resta de partits de les jornades de dimarts i dimecres, i un magazín setmanal amb tota la informació sobre la Champions, i garanteixen la més completa cobertura de la millor competició futbolística del món”.

És evident que el futbol garanteix audiència a cabassos, però sembla difícil que generi els diners suficients per cobrir aquest elevat nivell de despesa. Sobretot si tenim en compte que els partits de la Lliga de Campions van associats a uns espais publicitaris bloquejats pels patrocinadors específics de la UEFA, que ja cobra una gran quantitat de diners per aquest concepte. De retruc, aquests patrocinadors necessiten audiències massives (i, per tant, emissions en obert) per aconseguir un retorn a l’elevat preu que paguen. L’emissió per canals de pagament (Digital+ ha adquirit aquests drets a Espanya, per 90 milions per temporada, segons ha dit Jaume Roures) no és suficient, perquè no garanteix la suficient exposició pública.

Un cop dibuixat el model de negoci, la pregunta és clara: correspon a les televisions públiques participar d’aquesta subhasta? RTVE considera que sí, tal com va defensar en un comunicat, atès que “en el compliment de la seva obligació de servei públic ha d'emetre esdeveniments esportius d'interès general”. Amb el nivell d’endeutament que tenen els dos ens públics i en el context econòmic actual, crec que en aquest cas el veritable servei públic hauria de ser un altre ben diferent, malgrat el que opinen els meus followers de twitter en una enquesta que vaig fer.

L’argument que TV3 garanteix una retransmissió des d’un prisma més culé que, per exemple, Telecinco o Antena3 me’l crec, però no em sembla suficient per justificar la decisió. És obvi que m’estimo més una narració en català i en clau blaugrana que no pas d’altres, però aquesta militància crec que no s’ha de barrejar amb el servei públic. I menys a 2 milions d’euros per partit.

Share/Bookmark

12 de des. 2010

Guardiola i els rivals francesos

Sempre he pensat que un dels grans mèrits de Guardiola és dominar l’escena. En un món com el futbol, on el que passa durant la setmana a la sala de premsa és gairebé tan important com els 90 minuts a sobre de la gespa, la comunicació és fonamental. I aquí, el tècnic del Barça exerceix també el seu mestratge (és evident que sobre la gespa també ho aconsegueix).

No només és capaç d’expressar-se bé, de defensar les seves posicions sense estridències i amb un to d’absolut respecte, sinó que també sap anticipar els problemes. Un exemple, menor però simbòlic, el trobem en la roda de premsa de dissabte. Era la primera que feia després de saber quins poden ser els candidats que es trobarà el Barça a vuitens de final de la Champions (Arsenal, Inter de Milà, AC Milan, Roma, Olympique de Lió o Olympique de Marsella). “A Europa, no vull als francesos, perquè són equips molt forts, amb arguments futbolístics i que no m’agraden.” I, específicament sobre el Marsella, va afegir: “És un equip molt, molt fort. Físicament són uns animals i hi ha molta pressió al seu camp. En general, estan molt ben preparats físicament i tàctic”.

Suposo que poca gent posa en dubte l’anàlisi de Guardiola sobre l’equip de Marsella (3r classificat a la Ligue 1) o del Lió (6è). És ben saluda la seva capacitat per descriure les virtuts dels rivals. És també cert que els dos equips francesos són els que desperten menys interès per als aficionats i periodistes. Guardiola sap que una eliminatòria contra l’Inter d’Eto’o, el Milan d’Ibra, l’Arsenal de Cesc o la Roma de Totti necessita poca feina prèvia de mentalització. No passaria el mateix amb els dos Olympiques. Abans que arribi el sorteig del dia 17, el tècnic del Barça ja ha començat a preparar l’eliminatòria. Ha estat el primer en llançar el missatge que més l’interessa, tant per a l’opinió pública com per als seus propis jugadors. Novament ha pres la iniciativa. 

Foto: Miguel Ruiz - www.fcbarcelona.cat

Share/Bookmark