14/03/2013

David Villa, de Wembley... a Wembley?


Control ràpid, xut col·locat i gol. Tres passes que vam veure a Wembley, a la final contra el Manchester United (3-1), i que es van repetir aquest dimarts, contra el Milan (4-0). Canvia la cama d’execució (el gol contra els ‘rossoneri’ va ser amb l’esquerra), però la manera de celebrar-lo és la mateixa: cursa llarga, genolls a terra, braços oberts i èxtasi. El protagonista és el mateix: David Villa.


Més enllà del ritual d’exteriorització de l’alegria, trobem altres similituds. En tots dos casos, es tracta del tercer gol de l’equip, que aportava una dosi de tranquil·litat. El 28 de maig del 2011, la seva diana deixava la final pràcticament decidida, mentre que la del Camp Nou eliminava definitivament la possibilitat de la pròrroga i permetia capgirar el 2-0 de Milà; és cert, però, que el patiment es mantenia inalterable fins al final. 
Consumits els 90 minuts, la satisfacció era absoluta. “Estem molt contents per la gent, que es mereixia una alegria així. Quan hi ha dies bonics com aquests, s’obliden tots els dolents”, reconeixia David Villa, que va rebre una grandíssima ovació del Camp Nou quan va ser substituït per Alexis al minut 75.

Un onze gairebé idèntic el 2011
El gol de David Villa va arribar en una temporada en què la participació del ‘7’ del Barça ha estat irregular, en lluita constant per una posició d’atac en competència directa amb Tello i Alexis. De fet, era el seu segon partit com a titular a la Lliga de Campions d’aquesta temporada. Tito Vilanova i Jordi Roura van recuperar la figura del davanter asturià per dissenyar un onze poc habitual enguany, però gairebé idèntic a l’equip que va guanyar la Champions el 2011, amb l’únic canvi d’Alba en el lloc d’Abidal.

Des del 19 d’octubre del 2011 que el ‘7’ del Barça no marcava a la Champions. Va ser el 19 d’octubre del 2011, contra el Victoria Pilsen (2-0), un parell de mesos abans de la greu lesió que va fer-se al Mundial de Clubs. Entremig, ha anat sumant minuts a poc a poc, però no ha perdut l’olfacte golejador (13 gols), una capacitat que segurament va ser determinant per fer-se un lloc en l’onze inicial. No cal oblidar que és el segon jugador que més gols ha fet aquesta temporada, només per darrere d’un Messi celestial, amb qui es va abraçar al final del partit. Dos protagonistes de la final del 2011 i que aspiren a repetir celebració, dos anys després, en el mateix escenari.

PD: Per fer aquesta història, que s'ha publicat avui a la web del FC Barcelona, em vaig 'autoinspirar', en una de molt similar amb Xavi i Puyol de protagonistesFotos: Miguel Ruiz (FCB) / UEFA.COM - Muntatge: Anna Prats

Share/Bookmark

14/02/2013

Futbolart. Conversa entre Leo Messi i Andrés Iniesta

Leo Messi i Andrés Iniesta porten en braços, orgullosos, els seus últims trofeus. La pilota daurada del Leo, la quarta de la seva col·lecció particular, sorprèn pel seu pes quan un té la sort de poder-la agafar. El trofeu platejat de l’Andrés, més lleuger, que pren la forma del tors nu d’un futbolista, el millor futbolista d’Europa, jeu damunt la gespa al costat de la pilota mentre els dos jugadors immortalitzen un moment únic en la història del Club i del futbol. Mai abans el millor jugador del món i el millor jugador d’Europa havien compartit equip. I encara menys, la mateixa formació futbolística.

Messi i Iniesta han tancat un 2012 que no oblidaran mai. En la seva memòria s’acumulen els records d’un passat que té un origen comú: tots dos van deixar enrere casa seva i una infància inacabada per triomfar al FC Barcelona. Van arribar al Club quan l’adolescència encara els quedava lluny, apostant pels valors d’una Masia que començava a adquirir prestigi internacional. Tant Messi com Iniesta, que fa poc que s’han estrenat com a pares, fan de la seva educació una bandera del model formatiu del Barça i ho proclamen amb orgull, conscients que és un signe d’identitat que es valora i s’aprecia com l’estil inconfusible dels equips que porten el segell Barça.

Entre complicitats i alguna confidència, fan un viatge pels records i es remunten als moments en què van arribar al Club. De les seves paraules es desprèn l’aprenentatge acumulat fins a convertir-los en referents, tant fora del camp com amb la pilota als peus. Continuen gaudint del joc, del dia a dia, dels entrenaments com quan eren petits. Aquesta, possiblement, és una de les claus del seu èxit.

El millor jugador del món i el millor jugador d'Europa, cara a cara. Junts, companys d'equip. És un privilegi per al Club, per a l’afició i també per a vosaltres.
INIESTA. Els premis formen part del futbol i de tot el que l'envolta. El més important per a nosaltres és el que fem, entrenar, gaudir i tenim la sort de tenir un grup de jugadors i de gent que ens envolta molt bo per continuar lluitant pels títols.

Sou dos jugadors i dues persones d'un perfil molt similar. Físicament sou petits, hàbils, creatius, senzills, humils, no sou gaire xerraires, però teniu un altre punt en comú: tots dos vau arribar al Barça de lluny, l'un de Fuentealbilla i l'altre de Rosario, amb només 12 i 13 anys. Heu fet molts sacrificis i renúncies per arribar on sou. Com ha influït això en la vostra manera de ser?
MESSI. No va ser fàcil arribar de petitó i deixar enrere tot el que tenia. Tot va ser nou per a mi. Com tots els nois que són a la Masia, una mica la manera de ser nostra, més enllà que som poc parladors, és producte de les coses inculcades allà, dels valors que t'ensenyen des de petitó. El vestidor que tenim ara pràcticament va sortir del futbol base i som tots d'una manera semblant, en aquest sentit. Crec que gràcies a això som com som.
INIESTA. Jo recordo sobretot els primers mesos, que crec que han estat dels pitjors que he passat. No és fàcil amb 12 anys venir sense la teva família. Per a ells també va ser molt difícil. Però, com tothom que vol alguna cosa, ha de sacrificar coses, com un treballador o qualsevol persona. Això té els seus avantatges i els seus inconvenients, i afortunadament en el meu cas tot ha sortit bé.

Recordeu el primer cop que vau escoltar la paraula ‘Barcelona’? ​​Què us va venir al cap? Què en sabíeu, de la ciutat, del Club?
INIESTA. La primera vegada que van trucar a casa per portar-me aquí vaig dir que no volia venir. No veia tant el Barça com a equip de futbol, sinó que allò significava que em separava de la meva família. Després la cosa va ser diferent, però en aquella època més que veure les coses com a futbolista veia que em treien del meu món.
MESSI. Jo vaig començar a seguir el Barça en l'època de Ronaldo i al poc temps va sortir la possibilitat de venir cap aquí. En aquest moment la veritat és que estava il·lusionat, amb moltes ganes de venir, de veure com era tot això, perquè jo ho veia des de molt lluny. Però quan vaig arribar no sabia que seria tot tan difícil com va ser.

Recordeu com va ser el primer viatge a Barcelona?
MESSI. El meu va ser bo, perquè era una experiència completament nova. Jo mai havia pujat a un avió, mai havia fet un viatge tan llarg i el vaig gaudir tot, fins que l'avió es va començar a moure una mica... Ara estic cansat d'agafar avions!
INIESTA. Jo... fatal. El recordo fatal: jo venia per quedar-me aquí i la meva família per anar-se'n. Imagina't que vas amb el teu fill de 12 anys a deixar-lo en un lloc. Ara que sóc pare puc entendre el que van passar els meus pares. Ho van passar molt malament. També tenen la sort que tinc una germana, potser si hagués estat fill únic hauria estat encara més difícil.

Però en la decisió final va pesar més l'oportunitat de futur que el patiment d’aquell moment.
INIESTA. Si no fos per això no hauria vingut. El tren només passa una vegada, el fet que jo pensés que no volia ser a Barcelona perquè això suposava que no podia estar amb la meva família no volia dir que no sabés que es tractava d’una oportunitat per a tota la vida. A Albacete no tenia futur comparat amb Barcelona, ​​sabia que era bo per a mi.

Quan vas tornar a l’Argentina, què explicaves de Barcelona?
MESSI. Que era un canvi molt gran: en l’àmbit d'estructura de club comparat als llocs on jo entrenava, la manera d'entrenar... Tot era totalment diferent al que jo havia viscut allà.




En el teu cas, Leo, vas venir amb la teva família, a diferència de l'Andrés, que venia sol a la Masia. Això va ser molt important per aguantar aquells inicis tan difícils?
MESSI.  Sens dubte, moltíssim. Segurament no hauria estat el mateix si hagués vingut sol. Estant amb la meva família va ser dur, hi va haver moments en què part de la meva família anava tornant a l'Argentina perquè s'estranyaven molt, tenien tota la seva vida allà, sobretot els meus germans, que eren més grans, però vam anar superant tot això.

Aquestes dificultats us han ajudat a valorar molt més el que heu aconseguit?
INIESTA. És lògic valorar i assaborir més les coses quan ho has passat malament o no has tingut moments bons. Quan aconsegueixes algun títol gairebé sempre el primer que et ve al cap és el que t'ha costat aconseguir-ho.

Leo, recordes la primera vegada que vas sentir parlar de l'Andrés?
MESSI. Quan vaig arribar, al poc temps, vaig començar a saber d'ell, la gent ja parlava d'Andrés i quan era al Barça B recordo que vaig anar a veure un parell de partits. Quan vaig començar a entrenar-me amb el primer equip va ser quan el vaig conèixer.

I tu, Andrés?
INIESTA. Jo tinc uns anys més que el Leo, però sempre m'ha agradat conèixer la gent que ve al darrere, que hi ha al planter. Al poc temps que jo estigués al primer equip ell ja venia a entrenar-se i des de l'inici pràcticament hem estat junts.

Vau anar a la mateixa escola, el Lleó XIII.
MESSI. Sí, però no érem els mateixos estudiants! No era el mateix l’Andrés que jo (rialles). Ell era un bon estudiant, va anar a la universitat, però jo...

Malgrat els anys que fa que ets aquí continues mantenint un accent argentí molt marcat. És una cosa natural, una manera de reforçar les teves arrels...
MESSI. És una cosa natural. A casa continuem parlant de la mateixa manera, amb la família. Segueixo mantenint els meus amics, el mateix barri on vaig estar sempre..., no sé, és una cosa que no la penso però em surt així.

És curiós que sou dos jugadors de segell Barça cent per cent i en canvi heu coincidit amb pocs entrenadors del planter, només Juan Carlos Pérez Rojo. La riquesa del model formatiu del Barça és que no està basat en persones, sinó que és un model compartit, transversal.
MESSI. La filosofia del Barça no passa per un entrenador, es basa en una idea, una línia des de dalt que segueixen tots els entrenadors. Sempre ha estat aquesta la manera de treballar al planter.


El fet d'haver crescut amb aquest model i aquest estil us ha ajudat a ser els jugadors que sou. Sembla que esteu fets per al Barça i a l’inrevés. Alguna vegada heu pensat què hauria estat de vosaltres si haguéssiu anat a parar a un altre club?

MESSI. Mai se sap. Segurament si m'hagués quedat a l’Argentina tot hauria estat diferent. No sé si avui seria el que sóc com a futbolista. Segurament hauria estat tot molt més difícil per com es treballa a l’Argentina, sobretot amb els nois joves, que és molt diferent de com es fa aquí. Però la veritat és que tampoc penso molt què hauria passat.
INIESTA. Avui és impossible saber-ho, mai se sap. Potser en un altre lloc o en un altre moment hauria estat igual de feliç. Les circumstàncies són aquestes i el que hem de fer és gaudir-ho. Sempre he pensat a viure i gaudir el que et vas trobant.

Fins a quin punt és important marcar una línia que funcioni o tenir jugadors com vosaltres que la feu triomfar i que reforça aquesta manera de veure el futbol. Quina part de l'èxit teniu vosaltres en el fet que aquest sigui el model escollit?
INIESTA. Jo penso que les dues parts ens afavorim. Evidentment tenir l'estil o la manera de jugar del Barça durant tant de temps ajuda, el més important és tenir una idea. Però després has de tenir els jugadors idonis per fer-ho. És una cosa que va al costat.

Avui Fabio Capello deia a la premsa que "és un error intentar copiar l'estil del Barça" i que "necessites Messi i Iniesta per adoptar aquest estil de futbol". Hi esteu d'acord?
INIESTA. Hi ha jugadors que tenen el nostre perfil de joc i que juguen en altres equips, però que si fossin aquí ho farien igual de bé. Al final cadascú ha de saber a què juga i amb qui juga i el Barça, en això, crec que té un avantatge respecte a la resta. Això no vol dir que les altres maneres de jugar no siguin totalment respectables i que puguin guanyar títols, però cadascú tira pel camí pel qual vol arribar-hi.

Però sembla que hi ha com una moda d'intentar imitar el Barça. Hi ha equips de la Premier i del Calcio que comencen a incorporar jugadors de toc, no tan físics.

MESSI. Però en el nostre cas no és només el primer equip el que juga així, és tot el planter que juga d'aquesta manera. Pots intentar fer un equip que jugui amb les característiques del Barcelona, però nosaltres tenim l'avantatge que els que vénen juguen igual. El noi que puja a entrenar-se amb nosaltres és com si ho fes al Barça B o al Juvenil, no nota el canvi. El Barça busca els jugadors per jugar amb aquest estil; una cosa porta a l'altra.
INIESTA. Afortunadament l'estil Barça perdura més enllà de nosaltres. Si no, en altres èpoques que no han anat bé les coses, l'estil Barça hauria desaparegut. Abans, quan les coses no sortien bé amb aquest plantejament, te’n feien tres i ara és a l'inrevés. Però sempre ha mantingut aquesta manera de voler jugar, de sortir des del darrere... Una època amb uns jugadors i ara amb uns altres.

Com viviu els elogis com els de fa unes setmanes Demichelis, que va reconèixer que hauria aturat el partit i hauria començat a aplaudir el joc del Barça?
MESSI. Per nosaltres és una cosa molt maca que els mateixos companys de professió parlin d'aquest equip de la manera que ho fan. Ens omple d'orgull saber que el que fem fa gaudir la gent i el teu propi rival.
INIESTA. Rondos com el d'aquell partit tenim la sort de gaudir-los cada dia en els entrenaments. El partit és l'exposició al món sencer, però el dia a dia i les coses que gaudim aquí són les que realment ens agraden i ens omplen.


Malgrat el vostre talent, de ser cracs mundials, tots dos teniu clar que sou el que és l'equip.

MESSI. Sens dubte, és la realitat. Depenem de l'equip sempre i tenim la sort de ser on som avui, en el millor equip del món, amb els millors jugadors i això ens fa ser millors a nosaltres mateixos.

Com a futbolistes professionals pràcticament heu tingut una carrera paral·lela. Com veus, Andrés, l’evolució del Leo des que va debutar el 2005?
INIESTA. Per mi no té res a veure el Leo que va pujar al primer equip amb el d'ara. El més important de tot és la seva essència o el seu talent, que és el que marca la diferència, però cada any s'ha superat i cada any és molt millor. I és un nen encara, comparat amb mi! Què tens, 25 anys?
MESSI. Sí, 25.
INIESTA. Pot arribar fins on ell vulgui. Amb el seu talent innat i l'experiència i l'aprenentatge que va acumulant cada vegada serà millor.

No fa gaire, Menotti va dir en una entrevista: "Messi aprèn. Abans cada vegada que agafava la pilota se li hauria ocorregut guanyar el partit, ara ja no. Ha evolucionat".

MESSI. És una mica el que diu l’Andrés, l'experiència et dóna això. Quan jo vaig pujar, l’Andrés també anava tenint minuts però no era titular, però després va anar creixent i millorant, encara que la manera de jugar d'un és la mateixa que de petitet. Òbviament que al principi veia les coses d'una altra manera, però he anat aprenent. L'experiència et dóna altres coses. És part de la vida també. Un va creixent, madurant i passant per diferents situacions. Ara que sóc pare, veig les coses d'una altra manera. És normal que un canviï a la pista i també fora.

La confiança, el fet de sentir-se important, també ajuda a alliberar el talent?
INIESTA. L'experiència, els anys, tot ajuda. Quan surten les coses bé i tens aquest ambient que envolta l'equip... És molt difícil trobar i mantenir la qualitat humana i futbolística que tenim ara, per això intentem que s'allargui al màxim en el temps.

I tu, Leo, què li enveges futbolísticament a l’Andrés? Què t'agradaria fer de les qualitats que té ell?
MESSI. Tot, perquè tot el que fa l’Andrés ho fa bé. A mesura que van passant els anys és millor jugador, ho ha guanyat tot i tinc la gran sort de jugar amb ell. En els partits o en els entrenaments gaudeixo del que fa dins del camp, gaudeixo veient-lo jugar.

Quan jugueu a la Play i us trieu a vosaltres mateixos, alguna vegada penseu que sou millors i que la màquina no pot fer el que feu vosaltres al terreny de joc?
MESSI. De vegades sí! De vegades em queixo que no em van fer tan ràpid! Jugant a la Play, si sóc sincer, em va agafar amb mi mateix i no la dono a ningú (rialles)

Alguna vegada has triat l’Andrés?
MESSI. Sempre jugo amb el Barça o amb l’Argentina...
INIESTA. Em poses de titular, no?

I quan els vostres fills juguin a la Play, us agradaria que escollissin el seu pare?
INIESTA. Crec que és bonic que els fills, quan tinguin la capacitat de saber les coses, coneguin el que ha fet el seu pare.

La teva dona Anna comenta que ets un paràs i que fins i tot jugues a futbol amb la teva filla Valeria.
INIESTA. Bé, què ha de dir la meva dona! (rialles) Sí, li paso la pilota, amb cura que no es faci mal, però la veritat és que va més per les nines.

A tu, Leo, et fa il·lusió pensar a jugar a futbol amb el teu fill?
MESSI. Buff, la veritat és que sí! Però encara no veig l'hora que comenci a caminar i a donar-li a la pilota! Però encara és petitó i gaudeixo del que és ara, de veure’l créixer.

Com us ha canviat la paternitat?
INIESTA. Sens dubte ajuda a relativitzar les coses i valorar les coses importants. Quan no tens nens veus la vida d'una manera i quan els tens i els pot gaudir, és una altra dimensió. És igual que quan li fa mal alguna cosa a ella, a tu et fa mal alguna cosa dins que abans no havies experimentat. De vegades sembla que ho has viscut tot, però sempre hi ha alguna cosa nova.
MESSI. A mi em va canviar en tot. Et diuen coses però no vius el que és ser pare fins que no el tens als teus braços. Llavors comences a entendre també els teus pares, quan et deien certes coses. Els comprenc millor ara.



PD: Article publicat al número 61 de la Revista Barça, conjuntament amb Ketty Calatayud.
Fotos: Miguel Ruiz - Revista Barça (FCB)
Share/Bookmark

17/01/2013

Els millors dels millors del 2012


Amb el 2013 en marxa, sembla que s’ha acabat l’hora de fer balanç de l’any passat. Un costum cada cop més estès, aquest de donar premis, fer llistes i recopilacions de mèrits acumulats. En el cas del futbol, m’he fixat en els millors onzes escollits per tres entitats diferents, amb prestigi reconegut o àmplia trajectòria. A més, en cada cas, el procés d’elecció per fer els equips és diferent, fet que li dóna una visió complementària. He fet un cop d’ull dels onzes del diari esportiu ‘L’Équipe’, escollit pels periodistes de la secció de futbol del rotatiu francès; del FIFA XI FIFPro, que com en el cas de la Pilota d’Or el trien una combinació de capitans de seleccions, seleccionadors i periodistes; i el de UEFA.com, format a partir de les votacions de més de 5 milions d’usuaris d’aquest lloc web. Aquesta última és, amb diferència, la mostra més àmplia.

M’he entretingut en veure quins jugadors coincideixen en les tres classificacions i el resultat segueix reflectint la dualitat Barça – Reial Madrid que hem viscut durant els últims anys. Hi trobem tres jugadors del Barça (Xavi, Iniesta i Messi) i tres del Reial Madrid (Casillas, Ramos i Cristiano). Per si no n’hi hagués prou, hi ha dos jugadors, un de cada equip, que surten a dues de les tres classificacions, Gerard Piqué i Xabi Alonso. També Lahm, del Bayern de Munic, s’ha quedat a un pas de coincidir en els tres equips.

Els criteris d’elecció són diversos, però tots coincideixen en deixar en l’oblit al Chelsea de Roman Abramòvitx, vigent campió de la Champions. El brasiler Ramires és l’únic representant dels ‘blues’ entre les 33 opcions possibles, una mostra clara que l’equip de Londres no ha deixat petjada. Costa més d’entendre l’absència de Sergio Busquets, que amb poc més de 4 anys al primer equip del Barça té un palmarès que ja voldrien el 99% dels jugadors de la Premier. El futbol és així, diuen.

L’Équipe
FIFA XI FIFPro
UEFA.COM



Casillas
Casillas
Casillas
Lahm
Alves
Lahm
Ramos
Ramos
Ramos
Kompany
Piqué
Piqué
Alba
Marcelo
Thiago Silva
Xavi
Xavi
Xavi
Iniesta
Iniesta
Iniesta
X. Alonso
X. Alonso
Özil
Ramires
Falcao
Pirlo
Messi
Messi
Messi
Cristiano
Cristiano
Cristiano


Share/Bookmark

19/10/2012

Desè aniversari del debut d'Andrés Iniesta: el futbol somriu


El futbol està d’enhorabona. No pot ser de cap altra manera, si Andrés Iniesta rep un premi que reconeix el seu talent. I encara menys si coincideix amb el fet que se celebra el desè aniversari del seu debut amb el primer equip del Barça. Dos motius més que suficients perquè la pilota, que poques vegades ha tingut algú que la tracti millor, també tingui motius de celebració. El premi de la UEFA deixa clar que el futbol també té sentit més enllà dels gols. I Iniesta no necessita els gols per ser feliç, tot i que els seus gols han regalat moments inigualables de felicitat.

Quan va vestir per primera vegada la samarreta del primer equip, feia 41 mesos que el Barça no celebrava cap títol. I encara va haver d’esperar-ne 30 més per saber què significa aixecar un trofeu vestit de blaugrana. Louis van Gaal, en la seva segona etapa, entrenava l’equip en una etapa força inestable, tant en l’aspecte esportiu com en la vessant institucional i social. Segurament no era el millor moment perquè un jove de 18 anys comencés a arrelar-se a un vestidor professional, però no va ser el cas. “A Van Gaal li estic molt agraït. Amb ell vaig jugar sis partits, fins que el van fer fora. Vaig aprendre molt en aquella etapa. De vegades aquestes situacions convulses, quan ets jove, et poden deixar a mig camí i fora de l’objectiu d’arribar al primer equip, però va servir perquè seguís amb la meva formació”, explica amb naturalitat Andrés Iniesta, que també recorda més detalls d’aquella nit: “Em vaig entendre bé amb Riquelme, també jugava Gerard... Recordo que al final del partit gairebé vaig marcar un gol, amb una passada enrere que em va fer Sergio García. Van Gaal em va donar molta tranquil·litat; em va dir que jugués com sabia.”

És cert que l’estrena oficial d’Iniesta amb el Barça va produir-se a Bruges (Bèlgica), en un partit de la Lliga de Campions, però tant el mateix jugador com molts aficionats retenen a la memòria una altra imatge del seu baptisme professional. Va ser un parell d’anys abans, quan l’aleshores tècnic Llorenç Serra Ferrer el va convocar per a un entrenament al camp de la Masia. “Des del moment que entres al vestidor, ja impressiona; no és el vestidor del Barça B o del juvenil... És el vestidor del Barça! És el lloc on vols estar. Un cop entres al vestidor, tot és impactant. No deia gairebé res, només parlava quan em preguntaven”, rememora ara, deixant palesa la seva timidesa proverbial, que ha anat deixant aparcada al mateix ritme que sumava títols i reconeixements. Ara, afortunadament, que un jugador del planter s’entreni al primer equip ha deixat de ser notícia: “Els temps canvien. Ara la gent que puja del ‘B’ ho porta d’una altra manera.” Però en el seu cas, la imatge d’un jove de 16 anys al costat dels Kluivert, Cocu, Luis Enrique, Rivaldo o Guardiola va ocupar força espai als mitjans d’informació. Si ho mirem amb la distància que dóna el pas del temps, l’etapa de formació d’Andrés Iniesta al Barça ha estat segurament una de les més mediàtiques, començant pel torneig televisat de Brunete i continuant per aquell campionat de la Nike Premier Cup del 1999, al Camp Nou, quan Guardiola li va lliurar el trofeu de campions. Tampoc era estrany veure’l als diaris a finals de desembre, amb la tradicional cantada de Nadales que feien els residents de la Masia, on, com a representant dels companys, tenia gairebé sempre un paper protagonista. Per tot plegat, el nom d’Andrés Iniesta ja era força familiar entre el barcelonisme quan va debutar el 29 d’octubre del 2002.

L'evolució del seu joc
Des d’aleshores han passat ja deu anys, però quan el nostre protagonista passa per l’escàner el seu futbol d’ara i el d’abans, no hi troba gaires diferències: “Considero que sóc el mateix jugador des que vaig començar, però millorat. Si no hagués millorat en tots els aspectes no estaria aquí. Però no crec que hi hagi grans diferències. Sempre m’ha preocupat millorar en tots els sentits, ja sigui a nivell tècnic, tàctic o físic, perquè és necessari per sobreviure en un club com el Barça. Tinc la sensació que les coses ‘meves’ les he fet des del primer dia.” Quan parla de les ‘coses meves’ tots els culers –i els amants del futbol gurmet‒ tenim clar de què parla: croquetes impossibles, pilotes que cauen del cel i que les abaixa arran de gespa com si portés un coixí lligat a la bota, canvis de ritme, passades que trenquen dues línies defensives rivals, el cap sempre aixecat, capacitat d’associació constant, precisió de cirurgià per fer la passada impossible... Un recull d’actius del futbol que no cotitzen a borsa, però que quan més t’acostes a la gespa, més es valoren. Ho va fer Román Riquelme ‒company de vestidor al Barça d’un joveníssim Iniesta‒ el dia que va anunciar que penjava les botes i arribava l’hora de fer balanç: “Qui millor juga a aquest joc és Iniesta: sap quan ha d’anar endavant i quan toca anar enrere. Si té la pilota a l’esquerra sap qui té a la dreta. Sap tot el que ha de fer. Quan ha de fer un regat, quan ha d’anar més ràpid, més lent... I penso que això és l’únic que no es pot comprar ni aprendre.” És un bon resum del que Iniesta anomena les ‘coses meves’, unes virtuts que fan estar en tensió els rivals i que donen peu a fotografies com la que van fer-li en l’última Eurocopa, encerclat per cinc jugadors italians, com si fos Oliver Atom, un dels protagonistes dels dibuixos animats ‘d’Oliver i Benji’.

Un futbol més estudiat
L’essència del futbol d’Iniesta és la mateixa ara que fa deu anys, però la capacitat de sorprendre, en un futbol on pocs detalls passen desapercebuts i on l’anàlisi dels rivals és intensiu, es va reduint dia a dia. “La gent està millor preparada físicament, també a nivell tècnic. El futbol ha canviat tàcticament. M’hauria agradat que no fos així, perquè ara és més difícil sorprendre, però en el futbol els jugadors diferents sempre existiran. El talent no es perdrà mai i aquesta és l’essència del futbol”, reivindica. Al Barça, de ‘jugadors diferents’ n’hi ha uns quants, des de Xavi Hernández fins a Leo Messi. I han tingut la sort de ser contemporanis i de compartir l’edat daurada del Club. Per a Iniesta, aquesta acumulació de talent és clau per entendre tots aquests èxits: “Això és molt important, és clar. T’afavoreix un 100%. I també jugar a un club com el Barça. No sabem si jo seria el mateix jugador en un altre lloc, si seria millor o pitjor, però he estat i estic en el club ideal per créixer com a jugador i per ser el jugador que sóc ara. No en tinc cap dubte.” És per això que li costa imaginar el seu futbol en un altre equip o, fins i tot, en una altra etapa de la història del FC Barcelona. Hauria estat igual de decisiu Iniesta, per exemple, en el Barça dels anys 60 o a principis dels 70, quan els títols eren escadussers? “No ho sabrem mai. El futbol no és un esport individual i influeix molt el que tens al voltant. Està clar que no hauria canviat l’essència del meu joc i el que he estat sempre, no ara sinó des que vaig néixer. Tots tenim unes característiques determinades i encara que estigui aquí o a Pequín l’essència de cadascú és la mateixa. El que he viscut aquí, el que he après, el que m’han inculcat... Segurament en un altre lloc no ho hauria tingut.”

Però deixem el futbol ficció i tornem a la dolça actualitat, la dels títols, la de l’admiració global que genera el Barça i la dels èxits individuals. Andrés Iniesta és el protagonista i l’estendard d’un equip gloriós, que cada any que passa allarga la seva llegenda. De tant en tant, cal pessigar-se i recordar-ho. Però, els jugadors, també ho fan? “Ho comentem i cadascú ho sap i ho percep al vestidor. Des de fa uns anys hem tingut la sort de congeniar amb gent molt gran, a nivell personal i a nivell de talent, però també em refereixo a la gent que envolta i treballa cada dia amb els jugadors. Són importants perquè un grup segueixi mantenint aquesta ambició per superar-se any rere any. Portem uns anys fent-ho molt bé i, per part nostra, hem de posar-hi tot el que cal per mantenir-ho, perquè un cop passi ja no tornarà.”

Iniesta és el principal col·leccionista de la vida de l’Andrés futbolista. Retalls de diari, CD amb fotos, DVD amb partits de quan jugava als camps annexos del Miniestadi... Records que es van amuntegant, amb constància però en silenci, per gaudir-los en la justa mesura. Lluny del narcisisme del futbol egòlatra, ell, amb un cervell privilegiat també per recordar dates i moments, opta per convertir-se en el millor documentalista del seu futbol. Aquesta fal·lera per mantenir vius els records ajuda, de tant en tant, a aturar-se una estona i mirar enrere: “Quan paro, l’única cosa que penso és que ni en els millors somnis hagués imaginat tot el que ha passat. És impossible ‒una paraula que diu fins a tres vegades. El meu únic somni era jugar a l’elit, al primer equip. El que ha succeït és genial.” Segurament, hauria estat un pecat de gola juvenil haver somiat, ara fa 10 anys, que ja tindria al cabàs cinc Lligues, tres Lligues de Campions, dos Mundials de Clubs, un grapat de Supercopes de tot tipus, un Mundial i dues Eurocopes. Però aquest palmarès és ben real, fruit d’una manera de jugar i d’entendre el futbol, que està escrit en el seu ADN i en el del Barça. Iniesta toca de peus a terra i no vol deslligar aquest discurs de les essències, que l’assumeix i el fa seu, ni de la necessitat de guanyar, requisit imprescindible en l’esport professional: “És important creure en una manera de jugar, en un perfil de jugador, però unit als èxits. No hem d’oblidar que si no hi ha èxits, la pel·lícula no és la mateixa. Cal respectar una manera de jugar i no val guanyar com sigui, però els èxits et donen l’impuls necessari perquè la gent cregui que som els bons.” I els bons sempre guanyen. “Gairebé sempre”, matisa el nostre protagonista, que encara deu tenir fresc el record del Chelsea.

El paradís de la paternitat
El 2009, després del triplet del primer any de Josep Guardiola com a tècnic (que mesos més tard es convertiria a Abu Dhabi en el memorable sis de sis) i amb l’escalfor encara recent del gol a Stamford Bridge, Andrés Iniesta va deixar escrites les seves vivències, amb la participació els periodistes Dani Senabre i Sique Rodríguez. ‘Un año en el paraíso’ es titulava el llibre. Des d’aleshores han passat moltes coses i gairebé totes bones, des del Mundial de Sud-àfrica fins a la Champions de Wembley, passant pel premi al millor futbolista d’Europa. Per tot plegat, es fa difícil trobar un títol per a aquesta nova etapa. “Paraíso 2”, deixa caure Iniesta, entre somriures. I continua: “El més maco és això: que mai saps com anirà. Sembla que has arribat al màxim i que no hi ha res més... i sempre hi ha alguna cosa. O una situació dolenta que et fa anar a una de millor... Sempre hi ha alguna cosa nova que t’ha d’omplir per aconseguir les coses i sentir-te millor: és el més maco del futbol, de l’esport, de la vida...” I la vida, amb majúscules, té un nom per al nostre protagonista: Valeria. Des d’aquell any al paradís, la paternitat és el que ha deixat la petjada més profunda a Andrés Iniesta: “És un canvi radical. Et canvia la percepció de les coses, estàs pendent sempre d’ella: de què fa, de com ho fa. Veure-la créixer i fer coses noves és diferent. Quan ets pare ho comproves. Quan parlo amb la meva dona o amb gent propera, he tingut la sensació que quan tens una filla la vida té una altra dimensió. És una cosa que no havia experimentat mai.” “M’ho passo genial amb ella. D’ara en endavant, i fins que es faci gran i comencem a patir més, tot són coses noves que em fan arribar a casa i no pensar gairebé en res més”, afegeix amb la naturalitat que l’ha convertit en un dels futbolistes que genera més afinitat personal entre els aficionats. “El futbol està dins de la vida i som gent normal. No em considero més normal que cap altre. Cadascú transmet les coses com les sent. Pel fet que siguis un jugador de futbol no t’has de comportar de manera diferent”, diu aquest ambaixador del sentit comú. Una manera de ser que ben aviat li va valer els elogis del seu admirat Josep Guardiola: “L’Andrés menja a banda. Més enllà del fet que és molt bo, sempre dic que és un exemple per a les joves generacions del futbol base. No porta arracades, no es pinta el cabell... El posis on el posis no es queixa. I sempre juga bé. I sempre entrena bé. I gent així no té preu. Que el Barça tingui un jugador com l’Andrés, no té preu. Ens ajuda moltíssim. I és que és molt bo.”

Les lesions, de cara
Només les lesions, especialment les musculars, ens han privat de veure de manera ininterrompuda com n’és de bo, l’Andrés. Lluny de defugir el tema –l’entrevista es desenvolupa en ple procés de recuperació d’una elongació que pateix a l’adductor‒, l’aborda sense prejudicis. “Això també és futbol, és la vida”, matisa. “No crec que hi hagi ningú que visqui en una plenitud en tots els sentits. Com d’altra gent, m’ha tocat viure la part més negativa, que són les lesions. Però sempre he intentat extreure les coses bones que es puguin aprendre d’un moment dolent: conèixer les teves sensacions, com reacciona la gent del teu voltant, com et sents en aquests moments, com són les teves sensacions corporals...” I de les lesions, la conversa salta a un altre tema tabú per a molts futbolistes, el dia de la retirada. “Espero que encara quedi lluny”, diu ben aviat. “Hi he pensat algun cop i crec que serà un dia molt trist. Ha de ser dur. El futbol és la meva vida: és el que m’agrada i el que he fet sempre. Però s’ha de tenir clar que el futbol no és l’única cosa de la vida. I he intentat que el futbol no sigui exclusiu en la meva vida. Si ho portes així, suposo que no ha de ser tan dolorós.” Però seguirà lligat al món del futbol? “Sí, sí. No sé de què, però sí, estaré involucrat en el món del futbol.” El futbol continua d’enhorabona. 

Fotos: Miguel Ruiz (FC Barcelona)
PD: Article publicat al número 59 de la Revista Barça.

Share/Bookmark

16/10/2012

És Felix Baumgartner un esportista?


24 hores després que Felix Baumgartner saltés al buit a més de 39 quilòmetres de la terra, s’ha dit gairebé tot d’aquesta peripècia pseudoespacial. S’han detallat totes les xifres possibles, s’ha insistit l’impacte publicitari de l’acció, s’ha analitzat l’ús de les xarxes socials en el seguiment de la jornada, s’ha comptabilitzat el seguiment televisiu i s’ha comparat amb el seguiment massiu que va fer-se a Youtube... Sigui per deformació professional o per simple curiositat, m’he parat a mirar quin tractament n’ha fet la premsa escrita. No tant de l’espai que li dedicaven ni del desplegament de dades i infogràfics, sinó que m’he preocupat de veure a quina secció encabien aquesta informació, sobretot després de comprovar que la majoria de premsa esportiva li dedicava un espai generós a la portada. Un paio que salta de l’estratosfera es pot considerar un esportista? A mi, que sempre he relacionat l’esport amb la presència d’una pilota, d’un marcador, d’un dorsal o, si voleu, amb la figura de com a mínim un àrbitre, se’m feia difícil de digerir, que voleu que us digui.

En un diumenge sense futbol de Primera Divisió i amb una agenda esportiva sense gaire ganxo mediàtic, més enllà del Gran Premi de F1 de Corea i el Gran Premi  de motociclisme del Japó, els mitjans esportius (‘Sport’, ‘Mundo Deportivo’, ‘Marca’ i ‘As’) s’han abraçat al món de l’espectacle... i de la publicitat. Tots menys ‘El 9 Esportiu’, tot sigui dit. A l’’As’, que li ha dedicat la portada sencera, el director Alfredo Relaño, en el seu article diari, mirava de justificar la vessant esportiva de l’invent de Red Bull: “Todo deporte no es otra cosa que un esfuerzo inútil según unas reglas perfectamente absurdas, si lo amas es porque exalta la superaciñon de toda dificultad.” També a ‘Mundo Deportivo’, que ha inclòs la informació a la secció de Poliesportiu, Josep Maria Artells s’hi referia molt de passada: “Una especie de show mediático que tenía algo de ‘2001 Odiesa del espacio’, algo de deporte extremo y, sobre todo, grandes dosis de un marketing eficaz y bien calculado.” Són les úniques dues referències vinculades a l’esport que he trobat als editorials o articles d’opinió del diaris esportius. ‘Sport’, que també ha reservat un espai destacadíssim a la portada, ha inclòs el tema a la secció Sport Total, mentre que ‘Marca’ calia buscar la secció Poliesportiu, dins de l’apartat ‘Deportes Aéreos’ per veure’n la referència de tres pàgines.

A la premsa generalista, la diferència de criteris encara era més palesa. Només l’’ABC’ ha decidit incloure’l en el seu suplement d’esports, mentre la resta orientaven el tema cap a les seccions de societat. A ‘El Mundo’ el tema també estava dins d’un altre suplement, EM2, però en l’apartat de Ciència, mentre que ‘El Pais’ ha optat per Sociedad (Vida&Artes). És una solució similar a la de ‘La Vanguardia’, que ho ha afegit a Tendencias, la seva secció de temes de societat. Val a dir que és precisament la mateixa secció de ‘La Vanguardia’ on es podia llegir un breu sobre el campionat mundial de curses de muntanya que va aconseguir Kilian Jornet a Malàisia. Més fàcil ho ha tingut ‘El Periódico de Catalunya’, on la secció ‘Tema del dia’ serveix per resoldre perfectament aquests tipus de conflictes. A l’’Ara’ i ‘El Punt Avui’ també han optat per donar-hi cabuda dins de la secció de Societat.

Desconec si aquest repàs de la premsa serveix per ajudar a respondre la pregunta del titular d’aquest post, o ben al contrari, la confusió és total. La porta del debat segueix oberta. Com la porta de la càpsula de Felix Baumgartner.



Foto: Red Bull 
Portades diaris: www.kiosko.net

Share/Bookmark