Leo Messi i Andrés Iniesta porten en braços, orgullosos, els seus últims trofeus. La pilota daurada del Leo, la quarta de la seva col·lecció particular, sorprèn pel seu pes quan un té la sort de poder-la agafar. El trofeu platejat de l’Andrés, més lleuger, que pren la forma del tors nu d’un futbolista, el millor futbolista d’Europa, jeu damunt la gespa al costat de la pilota mentre els dos jugadors immortalitzen un moment únic en la història del Club i del futbol. Mai abans el millor jugador del món i el millor jugador d’Europa havien compartit equip. I encara menys, la mateixa formació futbolística.
Messi i Iniesta han tancat un 2012 que no oblidaran mai. En la seva memòria s’acumulen els records d’un passat que té un origen comú: tots dos van deixar enrere casa seva i una infància inacabada per triomfar al FC Barcelona. Van arribar al Club quan l’adolescència encara els quedava lluny, apostant pels valors d’una Masia que començava a adquirir prestigi internacional. Tant Messi com Iniesta, que fa poc que s’han estrenat com a pares, fan de la seva educació una bandera del model formatiu del Barça i ho proclamen amb orgull, conscients que és un signe d’identitat que es valora i s’aprecia com l’estil inconfusible dels equips que porten el segell Barça.
Entre complicitats i alguna confidència, fan un viatge pels records i es remunten als moments en què van arribar al Club. De les seves paraules es desprèn l’aprenentatge acumulat fins a convertir-los en referents, tant fora del camp com amb la pilota als peus. Continuen gaudint del joc, del dia a dia, dels entrenaments com quan eren petits. Aquesta, possiblement, és una de les claus del seu èxit.
El millor jugador del món i el millor jugador d'Europa, cara a cara. Junts, companys d'equip. És un privilegi per al Club, per a l’afició i també per a vosaltres.
INIESTA. Els premis formen part del futbol i de tot el que l'envolta. El més important per a nosaltres és el que fem, entrenar, gaudir i tenim la sort de tenir un grup de jugadors i de gent que ens envolta molt bo per continuar lluitant pels títols.
Sou dos jugadors i dues persones d'un perfil molt similar. Físicament sou petits, hàbils, creatius, senzills, humils, no sou gaire xerraires, però teniu un altre punt en comú: tots dos vau arribar al Barça de lluny, l'un de Fuentealbilla i l'altre de Rosario, amb només 12 i 13 anys. Heu fet molts sacrificis i renúncies per arribar on sou. Com ha influït això en la vostra manera de ser?
MESSI. No va ser fàcil arribar de petitó i deixar enrere tot el que tenia. Tot va ser nou per a mi. Com tots els nois que són a la Masia, una mica la manera de ser nostra, més enllà que som poc parladors, és producte de les coses inculcades allà, dels valors que t'ensenyen des de petitó. El vestidor que tenim ara pràcticament va sortir del futbol base i som tots d'una manera semblant, en aquest sentit. Crec que gràcies a això som com som.
INIESTA. Jo recordo sobretot els primers mesos, que crec que han estat dels pitjors que he passat. No és fàcil amb 12 anys venir sense la teva família. Per a ells també va ser molt difícil. Però, com tothom que vol alguna cosa, ha de sacrificar coses, com un treballador o qualsevol persona. Això té els seus avantatges i els seus inconvenients, i afortunadament en el meu cas tot ha sortit bé.
Recordeu el primer cop que vau escoltar la paraula ‘Barcelona’? Què us va venir al cap? Què en sabíeu, de la ciutat, del Club?
INIESTA. La primera vegada que van trucar a casa per portar-me aquí vaig dir que no volia venir. No veia tant el Barça com a equip de futbol, sinó que allò significava que em separava de la meva família. Després la cosa va ser diferent, però en aquella època més que veure les coses com a futbolista veia que em treien del meu món.
MESSI. Jo vaig començar a seguir el Barça en l'època de Ronaldo i al poc temps va sortir la possibilitat de venir cap aquí. En aquest moment la veritat és que estava il·lusionat, amb moltes ganes de venir, de veure com era tot això, perquè jo ho veia des de molt lluny. Però quan vaig arribar no sabia que seria tot tan difícil com va ser.
Recordeu com va ser el primer viatge a Barcelona?
MESSI. El meu va ser bo, perquè era una experiència completament nova. Jo mai havia pujat a un avió, mai havia fet un viatge tan llarg i el vaig gaudir tot, fins que l'avió es va començar a moure una mica... Ara estic cansat d'agafar avions!
INIESTA. Jo... fatal. El recordo fatal: jo venia per quedar-me aquí i la meva família per anar-se'n. Imagina't que vas amb el teu fill de 12 anys a deixar-lo en un lloc. Ara que sóc pare puc entendre el que van passar els meus pares. Ho van passar molt malament. També tenen la sort que tinc una germana, potser si hagués estat fill únic hauria estat encara més difícil.
Però en la decisió final va pesar més l'oportunitat de futur que el patiment d’aquell moment.
INIESTA. Si no fos per això no hauria vingut. El tren només passa una vegada, el fet que jo pensés que no volia ser a Barcelona perquè això suposava que no podia estar amb la meva família no volia dir que no sabés que es tractava d’una oportunitat per a tota la vida. A Albacete no tenia futur comparat amb Barcelona, sabia que era bo per a mi.
Quan vas tornar a l’Argentina, què explicaves de Barcelona?
MESSI. Que era un canvi molt gran: en l’àmbit d'estructura de club comparat als llocs on jo entrenava, la manera d'entrenar... Tot era totalment diferent al que jo havia viscut allà.
En el teu cas, Leo, vas venir amb la teva família, a diferència de l'Andrés, que venia sol a la Masia. Això va ser molt important per aguantar aquells inicis tan difícils?
MESSI. Sens dubte, moltíssim. Segurament no hauria estat el mateix si hagués vingut sol. Estant amb la meva família va ser dur, hi va haver moments en què part de la meva família anava tornant a l'Argentina perquè s'estranyaven molt, tenien tota la seva vida allà, sobretot els meus germans, que eren més grans, però vam anar superant tot això.
Aquestes dificultats us han ajudat a valorar molt més el que heu aconseguit?
INIESTA. És lògic valorar i assaborir més les coses quan ho has passat malament o no has tingut moments bons. Quan aconsegueixes algun títol gairebé sempre el primer que et ve al cap és el que t'ha costat aconseguir-ho.
Leo, recordes la primera vegada que vas sentir parlar de l'Andrés?
MESSI. Quan vaig arribar, al poc temps, vaig començar a saber d'ell, la gent ja parlava d'Andrés i quan era al Barça B recordo que vaig anar a veure un parell de partits. Quan vaig començar a entrenar-me amb el primer equip va ser quan el vaig conèixer.
I tu, Andrés?
INIESTA. Jo tinc uns anys més que el Leo, però sempre m'ha agradat conèixer la gent que ve al darrere, que hi ha al planter. Al poc temps que jo estigués al primer equip ell ja venia a entrenar-se i des de l'inici pràcticament hem estat junts.
Vau anar a la mateixa escola, el Lleó XIII.
MESSI. Sí, però no érem els mateixos estudiants! No era el mateix l’Andrés que jo (rialles). Ell era un bon estudiant, va anar a la universitat, però jo...
Malgrat els anys que fa que ets aquí continues mantenint un accent argentí molt marcat. És una cosa natural, una manera de reforçar les teves arrels...
MESSI. És una cosa natural. A casa continuem parlant de la mateixa manera, amb la família. Segueixo mantenint els meus amics, el mateix barri on vaig estar sempre..., no sé, és una cosa que no la penso però em surt així.
És curiós que sou dos jugadors de segell Barça cent per cent i en canvi heu coincidit amb pocs entrenadors del planter, només Juan Carlos Pérez Rojo. La riquesa del model formatiu del Barça és que no està basat en persones, sinó que és un model compartit, transversal.
MESSI. La filosofia del Barça no passa per un entrenador, es basa en una idea, una línia des de dalt que segueixen tots els entrenadors. Sempre ha estat aquesta la manera de treballar al planter.
El fet d'haver crescut amb aquest model i aquest estil us ha ajudat a ser els jugadors que sou. Sembla que esteu fets per al Barça i a l’inrevés. Alguna vegada heu pensat què hauria estat de vosaltres si haguéssiu anat a parar a un altre club?
MESSI. Mai se sap. Segurament si m'hagués quedat a l’Argentina tot hauria estat diferent. No sé si avui seria el que sóc com a futbolista. Segurament hauria estat tot molt més difícil per com es treballa a l’Argentina, sobretot amb els nois joves, que és molt diferent de com es fa aquí. Però la veritat és que tampoc penso molt què hauria passat.
INIESTA. Avui és impossible saber-ho, mai se sap. Potser en un altre lloc o en un altre moment hauria estat igual de feliç. Les circumstàncies són aquestes i el que hem de fer és gaudir-ho. Sempre he pensat a viure i gaudir el que et vas trobant.
Fins a quin punt és important marcar una línia que funcioni o tenir jugadors com vosaltres que la feu triomfar i que reforça aquesta manera de veure el futbol. Quina part de l'èxit teniu vosaltres en el fet que aquest sigui el model escollit?
INIESTA. Jo penso que les dues parts ens afavorim. Evidentment tenir l'estil o la manera de jugar del Barça durant tant de temps ajuda, el més important és tenir una idea. Però després has de tenir els jugadors idonis per fer-ho. És una cosa que va al costat.
Avui Fabio Capello deia a la premsa que "és un error intentar copiar l'estil del Barça" i que "necessites Messi i Iniesta per adoptar aquest estil de futbol". Hi esteu d'acord?
INIESTA. Hi ha jugadors que tenen el nostre perfil de joc i que juguen en altres equips, però que si fossin aquí ho farien igual de bé. Al final cadascú ha de saber a què juga i amb qui juga i el Barça, en això, crec que té un avantatge respecte a la resta. Això no vol dir que les altres maneres de jugar no siguin totalment respectables i que puguin guanyar títols, però cadascú tira pel camí pel qual vol arribar-hi.
Però sembla que hi ha com una moda d'intentar imitar el Barça. Hi ha equips de la Premier i del Calcio que comencen a incorporar jugadors de toc, no tan físics.
MESSI. Però en el nostre cas no és només el primer equip el que juga així, és tot el planter que juga d'aquesta manera. Pots intentar fer un equip que jugui amb les característiques del Barcelona, però nosaltres tenim l'avantatge que els que vénen juguen igual. El noi que puja a entrenar-se amb nosaltres és com si ho fes al Barça B o al Juvenil, no nota el canvi. El Barça busca els jugadors per jugar amb aquest estil; una cosa porta a l'altra.
INIESTA. Afortunadament l'estil Barça perdura més enllà de nosaltres. Si no, en altres èpoques que no han anat bé les coses, l'estil Barça hauria desaparegut. Abans, quan les coses no sortien bé amb aquest plantejament, te’n feien tres i ara és a l'inrevés. Però sempre ha mantingut aquesta manera de voler jugar, de sortir des del darrere... Una època amb uns jugadors i ara amb uns altres.
Com viviu els elogis com els de fa unes setmanes Demichelis, que va reconèixer que hauria aturat el partit i hauria començat a aplaudir el joc del Barça?
MESSI. Per nosaltres és una cosa molt maca que els mateixos companys de professió parlin d'aquest equip de la manera que ho fan. Ens omple d'orgull saber que el que fem fa gaudir la gent i el teu propi rival.
INIESTA. Rondos com el d'aquell partit tenim la sort de gaudir-los cada dia en els entrenaments. El partit és l'exposició al món sencer, però el dia a dia i les coses que gaudim aquí són les que realment ens agraden i ens omplen.
Malgrat el vostre talent, de ser cracs mundials, tots dos teniu clar que sou el que és l'equip.
MESSI. Sens dubte, és la realitat. Depenem de l'equip sempre i tenim la sort de ser on som avui, en el millor equip del món, amb els millors jugadors i això ens fa ser millors a nosaltres mateixos.
Com a futbolistes professionals pràcticament heu tingut una carrera paral·lela. Com veus, Andrés, l’evolució del Leo des que va debutar el 2005?
INIESTA. Per mi no té res a veure el Leo que va pujar al primer equip amb el d'ara. El més important de tot és la seva essència o el seu talent, que és el que marca la diferència, però cada any s'ha superat i cada any és molt millor. I és un nen encara, comparat amb mi! Què tens, 25 anys?
MESSI. Sí, 25.
INIESTA. Pot arribar fins on ell vulgui. Amb el seu talent innat i l'experiència i l'aprenentatge que va acumulant cada vegada serà millor.
No fa gaire, Menotti va dir en una entrevista: "Messi aprèn. Abans cada vegada que agafava la pilota se li hauria ocorregut guanyar el partit, ara ja no. Ha evolucionat".
MESSI. És una mica el que diu l’Andrés, l'experiència et dóna això. Quan jo vaig pujar, l’Andrés també anava tenint minuts però no era titular, però després va anar creixent i millorant, encara que la manera de jugar d'un és la mateixa que de petitet. Òbviament que al principi veia les coses d'una altra manera, però he anat aprenent. L'experiència et dóna altres coses. És part de la vida també. Un va creixent, madurant i passant per diferents situacions. Ara que sóc pare, veig les coses d'una altra manera. És normal que un canviï a la pista i també fora.
La confiança, el fet de sentir-se important, també ajuda a alliberar el talent?
INIESTA. L'experiència, els anys, tot ajuda. Quan surten les coses bé i tens aquest ambient que envolta l'equip... És molt difícil trobar i mantenir la qualitat humana i futbolística que tenim ara, per això intentem que s'allargui al màxim en el temps.
I tu, Leo, què li enveges futbolísticament a l’Andrés? Què t'agradaria fer de les qualitats que té ell?
MESSI. Tot, perquè tot el que fa l’Andrés ho fa bé. A mesura que van passant els anys és millor jugador, ho ha guanyat tot i tinc la gran sort de jugar amb ell. En els partits o en els entrenaments gaudeixo del que fa dins del camp, gaudeixo veient-lo jugar.
Quan jugueu a la Play i us trieu a vosaltres mateixos, alguna vegada penseu que sou millors i que la màquina no pot fer el que feu vosaltres al terreny de joc?
MESSI. De vegades sí! De vegades em queixo que no em van fer tan ràpid! Jugant a la Play, si sóc sincer, em va agafar amb mi mateix i no la dono a ningú (rialles)
Alguna vegada has triat l’Andrés?
MESSI. Sempre jugo amb el Barça o amb l’Argentina...
INIESTA. Em poses de titular, no?
I quan els vostres fills juguin a la Play, us agradaria que escollissin el seu pare?
INIESTA. Crec que és bonic que els fills, quan tinguin la capacitat de saber les coses, coneguin el que ha fet el seu pare.
La teva dona Anna comenta que ets un paràs i que fins i tot jugues a futbol amb la teva filla Valeria.
INIESTA. Bé, què ha de dir la meva dona! (rialles) Sí, li paso la pilota, amb cura que no es faci mal, però la veritat és que va més per les nines.
A tu, Leo, et fa il·lusió pensar a jugar a futbol amb el teu fill?
MESSI. Buff, la veritat és que sí! Però encara no veig l'hora que comenci a caminar i a donar-li a la pilota! Però encara és petitó i gaudeixo del que és ara, de veure’l créixer.
Com us ha canviat la paternitat?
INIESTA. Sens dubte ajuda a relativitzar les coses i valorar les coses importants. Quan no tens nens veus la vida d'una manera i quan els tens i els pot gaudir, és una altra dimensió. És igual que quan li fa mal alguna cosa a ella, a tu et fa mal alguna cosa dins que abans no havies experimentat. De vegades sembla que ho has viscut tot, però sempre hi ha alguna cosa nova.
MESSI. A mi em va canviar en tot. Et diuen coses però no vius el que és ser pare fins que no el tens als teus braços. Llavors comences a entendre també els teus pares, quan et deien certes coses. Els comprenc millor ara.
PD: Article publicat al número 61 de la Revista Barça, conjuntament amb Ketty Calatayud.
Fotos: Miguel Ruiz - Revista Barça (FCB)
Futbolart. Conversa entre Leo Messi i Andrés Iniesta
Entrades
