Els millors dels millors del 2012

Amb el 2013 en marxa, sembla que s’ha acabat l’hora de fer balanç de l’any passat. Un costum cada cop més estès, aquest de donar premis, fer llistes i recopilacions de mèrits acumulats. En el cas del futbol, m’he fixat en els millors onzes escollits per tres entitats diferents, amb prestigi reconegut o àmplia trajectòria. A més, en cada cas, el procés d’elecció per fer els equips és diferent, fet que li dóna una visió complementària. He fet un cop d’ull dels onzes del diari esportiu ‘L’Équipe’, escollit pels periodistes de la secció de futbol del rotatiu francès; del FIFA XI FIFPro, que com en el cas de la Pilota d’Or el trien una combinació de capitans de seleccions, seleccionadors i periodistes; i el de UEFA.com, format a partir de les votacions de més de 5 milions d’usuaris d’aquest lloc web. Aquesta última és, amb diferència, la mostra més àmplia.

M’he entretingut en veure quins jugadors coincideixen en les tres classificacions i el resultat segueix reflectint la dualitat Barça – Reial Madrid que hem viscut durant els últims anys. Hi trobem tres jugadors del Barça (Xavi, Iniesta i Messi) i tres del Reial Madrid (Casillas, Ramos i Cristiano). Per si no n’hi hagués prou, hi ha dos jugadors, un de cada equip, que surten a dues de les tres classificacions, Gerard Piqué i Xabi Alonso. També Lahm, del Bayern de Munic, s’ha quedat a un pas de coincidir en els tres equips.

Els criteris d’elecció són diversos, però tots coincideixen en deixar en l’oblit al Chelsea de Roman Abramòvitx, vigent campió de la Champions. El brasiler Ramires és l’únic representant dels ‘blues’ entre les 33 opcions possibles, una mostra clara que l’equip de Londres no ha deixat petjada. Costa més d’entendre l’absència de Sergio Busquets, que amb poc més de 4 anys al primer equip del Barça té un palmarès que ja voldrien el 99% dels jugadors de la Premier. El futbol és així, diuen.

L’Équipe	FIFA XI FIFPro	UEFA.COM
Casillas	Casillas	Casillas
Lahm	Alves	Lahm
Ramos	Ramos	Ramos
Kompany	Piqué	Piqué
Alba	Marcelo	Thiago Silva
Xavi	Xavi	Xavi
Iniesta	Iniesta	Iniesta
X. Alonso	X. Alonso	Özil
Ramires	Falcao	Pirlo
Messi	Messi	Messi
Cristiano	Cristiano	Cristiano

Els millors dels millors del 2012

La celebració de la victòria del Barça al Bernabéu, a Storify

Feia dies que tenia ganes de provar Storify, però mai trobava l'ocasió. Amb el partit del Bernabéu (i el resultat final, tot sigui dit) he trobat l'excusa necessària. I he començat amb un resum post partit, recopilant les reaccions dels jugadors, directius, jugadors del planter i de les seccions del Barça sobre la victòria del FC Barcelona contra el Reial Madrid (1-3). Aquest és el resultat: 

La celebració de la victòria del Barça al Bernabéu, a Storify

Barça-Reial Madrid: dues fotos, dues maneres de veure el futbol

Gerard Deulofeu no surt encara en aquesta foto de la Revista ‘BARÇA’. Suposo que algun dia hi serà. Com Isaac Cuenca. Són els dos exemples més recents d’una manera d’entendre el futbol a Can Barça. Un estil que compta amb tota la complicitat de Guardiola, que ha sublimat aquest concepte amb totes les conseqüències. Segurament, només per això s’entén que, aquesta temporada, hi hagi fins a 11 jugadors formats al planter que actualment tenen fitxa del primer equip. No se m’acut cap altra manera més gràfica d’explicar com és el Barça del segle XXI que la que il·lustra la portada de la revista del Club. És una foto de club, feta per un mitjà oficial del FC Barcelona, amb un desig de transcendir, de deixar petjada.

He volgut buscar un exemple similar al Reial Madrid. No n’he trobat cap. És evident que no tenen la seva Masia (les obres estan paralitzades de fa temps) ni tampoc els mateixos jugadors fets al planter. Sí que tenen molta autoestima, però no com l’entenem aquí. Rebuscant una mica, he trobat una altra foto d’aquestes que podem dir-ne de club, que van publicar als seus mitjans oficials a l’estiu de 2009. Com en el cas del Barça, és una imatge potent, que pretén vendre marca, en aquell cas coincidint amb la final de la Champions que es disputava al Bernabéu. Com diu el tòpic, les comparacions són odioses. En aquest cas, encara més. 

Barça-Reial Madrid: dues fotos, dues maneres de veure el futbol

El Barça a twitter

Feia dies que tenia ganes de fer-ho, però fins avui no m’hi he posat. Volia parlar sobre el Barça i twitter. Fa poc més d’un any i mig que el FC Barcelona hi va entrar de manera oficial. No va ser fàcil la posada en marxa de l’invent dels 140 caracters en clau culé, però ara tampoc bé al cas explicar-ne molts detalls. Després d’alguns dubtes (el soroll pròxim de les eleccions no hi ajudava), el FC Barcelona va obrir tres comptes oficials, segmentats per idioma, una pràctica que generava alguna complicació de gestió i que aleshores no estava gens estesa (el Reial Madrid, per exemple, barrejava, i encara ho fa, espanyol i anglès a @realmadrid) però que posteriorment han seguit d’altres clubs, sense anar gaire lluny l’Espanyol (@rcdespanyol_cat i @rcdespanyol_es).

Abans d’entrar, calia saber com estava representat el Barça en aquesta xarxa social. La sorpresa va arribar en comprovar que un compte no oficial (@f_c_barcelona) superava els 100.000 followers. Algú, de manera anònima, havia començat a llaurar el terreny molts mesos abans. Va ser el Marc Ambit (@marcambit), que tan bon punt va enterar-se que el Barça volia posar-se de manera oficial a twitter, va enviar un e-mail al club oferint la seva col·laboració desinteressada, una acció que encara avui crec que cal destacar. L’acció del Marc va ser degudament explicada i reconeguda a la web del Club. De seguida, aquell compte es va transformar en @FCBarcelona_cat, que naixia amb més de 100.000 seguidors de cop, mentre @FCBarcelona i @fcbarcelona_es agafaven embranzida a poc a poc.

D’aquella època iniciàtica a ara hi ha més de dos milions i mig de followers de diferència. Una mostra clara del creixement del fenòmen twitter i de la presència del Barça a les xarxes socials, on lidera aquest apartat malgrat alguns estudis esbiaixats. I és que és habitual l’errada de comptabilitzar només els seguidors del compte en anglès del club (@FCBarcelona), obviant que gairebé els mateixos tweets es poden seguir en català i castellà en altres comptes. En total, 2.644.202 followers, segons he comptat aquesta nit.

Aquesta consolidació del fenòmen ha anat acompanyat de la proliferació, a començament de 2011, d’altres comptes oficials amb informació segmentada. És el cas dels comptes de twitter de les seccions de bàsquet (@FCBbasket), handbol (@FCBhandbol), hoquei patins (@FCBhoquei), futbol sala (@FCBfutbolsala), així com del Barça B i el futbol base (@FCBmasia). Molt abans, va posar-se en marxa un altre compte (@premsaFCB), d’accés restringit a periodistes, que proporciona informació de servei sobre temes vinculats a la relació entre el Departament de Comunicació del FC Barcelona i els professionals que habitualment segueixen el dia a dia del club.

En paral·lel, la implantació de twitter entre els esportistes, directius, executius i empleats del FC Barcelona ha seguit la mateixa tendencia alcista. De la presència gairebé testimonial d’Andrés Iniesta (@andresiniesta8) i de Ricky Rubio (@rickyrubio9), hem passat a l’eufòria desmesurada dels Moooc mooooooooooc. I fins i tot a un president amb presència a twitter (@sandrorosell). El fenòmen és imparable. Per intentar posar-hi una mica d’ordre, he creat una llista a www.twitter.com/DSaura/FCBoficial, on vaig afegint esportistes, directius, executius i entrenadors del FC Barcelona dels equips professionals (A i B) i fins al juvenil, sempre que hagi pogut verificar l’autenticitat del compte. Ja són més de 50. La vostra col·laboració per completar-la serà benvinguda, deixant un comentari en aquest post o fent-me arribar una menció a @DSaura. Gràcies per avançat. 

El Barça a twitter

El futbol porta el Barça a Wembley

El futbol és generós amb qui l’estima. I el Barça ho fa. El conjunt de Pep Guardiola disputarà una nova final de la Lliga de Campions després de fer valer el seu estil contra el Reial Madrid de Mourinho. Guanya el futbol. El Barça tornarà a Wembley, on tot va començar fa 19 anys. I ho farà amb la mateixa essència, amb el mateix respecte per al futbol, amb les mateixes ganes de gaudir sobre el terreny de joc i de captivar amb la seva manera de fer. I amb l’objectiu de sumar la quarta Champions al seu palmarès, precisament al lloc on va arribar la primera.

En la semifinal europea més mediàtica de la història, el Barça ha estat l’encarregat de posar el futbol i més gols que el rival (3-1). L’espectacle del Barça només s’entén a sobre de la gespa. I el veredicte del futbol ha estat inapel·lable, després que ara fa un any li girés l’esquena en l’eliminatòria contra l’Inter. A diferència de les semifinals de l’any passat, el resultat de l’anada era un coixí confortable per donar al Barça un paper de favorit que ha interpretat a la perfecció. Fidel al seu estil (10 faltes contra 31 del rival i amb 64% de possessió de pilota en el dia d’avui), el conjunt de Guardiola ha afegit la maduresa competitiva a un model de joc consolidat de fa molts anys.

El Barça més identitari

La classificació per a Wembley 2011 completa un cercle virtuós que ajuda a entendre la història contemporània del Club. Pep Guardiola, alumne avantatjat de Johan Cruyff a la banqueta, ha assumit l’ideari d’aquell Dream Team, l’ha millorat i l’ha fet encara més identitari. Només cal fer un cop d’ull a la convocatòria prèvia al partit amb 14 jugador formats al planter d’un total de 20 convocats. Amb un líder indiscutible sobre la gespa, de nom Leo Messi, que en aquesta eliminatòria ha tornat a deixar clar que és el millor de món, amb la mateixa dosi de talent que d’humilitat.



En aquestes dues últimes dècades, el llegat del Barça és inqüestionable. El repàs del palmarès (3 Champions, 10 Lligues i mitja, 3 Copes, 1 Mundial de Clubs, 1 Recopa, 8 Supercopes d’Espanya i 3 d’Europa) deixa pocs dubtes. El FC Barcelona està, novament, a les portes d’una final de la màxima competició europea. I no és gens fàcil aconseguir-ho. Des de 1955, quan va començar a disputar-se la Copa d’Europa, el Barça ha disputat sis finals d’aquesta competició. És evident, doncs, que aquesta fita mereix una celebració per si mateixa. La setena classificació per disputar el partit que tothom vol jugar. I el Barça ho farà per tercera vegada en sis anys.

Una versió millorada del 92

El nou Wembley serà testimoni d’una versió millorada del FC Barcelona. El Barça 2.0 de Guardiola, gairebé infalible en eliminatòries a doble partit (18 de 20) i en finals (6 de 7), està preparat per a un altre repte en forma de Lliga de Campions. Més a prop de saldar el compte pendent que va prometre al final de la temporada passada. “Us en devem una”, va dir. I ja està a només un pas de complir la paraula.

PD: Article publicat ahir a la web del FC Barcelona.

El futbol porta el Barça a Wembley

Sobre l’estil, Pete Mickeal, el Panathinaikòs i el doble enfrontament Barça-Madrid

Abans d’entrar en el quàdruple enforntament directe amb el Reial Madrid, eren molts els que buscaven paral·lelismes amb el món del bàsquet i en especial en els play-off. Com es preparen aquestes sèries d’enfrontaments, tant intensos i amb tant poc marge de temps etre un i l’altre? De quina manera hi incideixen els canvis tàctics? Es possible sorprendre un rival de qui coneixes gairebé tot? Preguntes com aquestes i similars es llançaven a l’aire o directament al mateix Guardiola, que recordava que mai s’havia trobat amb un cas similar i que calia platejar els partits sense vincular-los els uns amb els altres. “Cada partit és una competició diferent”, deia.

Ves per on, quan ens trobem a l’equador de l’eliminatòria, jo també he pensat en el bàsquet. I concretament, en l’eliminatòria de quarts de l’Eurolliga entre el Regal Barça i el Panathinaikòs. També van ser quatre partits, disputats tots fins a l’últim minut, amb tensió i els dos millors equips del continent cara a cara. Batalles de bàsquet colossals. En aquell cas, el conjunt de Zeljko Obradovic va saber plantejar-li l’eliminatòria al Barça. Va posar-li el dit a l’ull a base d’explotar els punts febles del rival. El joc vistós, ràpid, ofensiu i espectacular del conjunt del Regal Barça, que identifica l’estil de l’equip des de l’arribada de Xavi Pascual a la banqueta, es va veure amb comptagotes. Amb una defensa molt intensa (especialment sobre Navarro), una lectura sublim de Diamantidis en el joc estàtic, un ritme ofensiu lent i una superioritat física en el joc a dins de la zona, el PAO va esborrar els senyals d’identitat del Barça. I sense estil, no hi ha triomf. N’hi pot haver si, en aquest espai curt de temps, saps reinventar-te o treure profit d’altres alternatives tàctiques, menys habituals, sense ADN, però igualment útils. Segurament, Pete Mickeal era un dels que podia aportar aquesta peculiaritat, amb recursos més allunyats als que identifiquen el Regal Barça. Un jugador amb envergadura per defensar ‘3’ d’alçada, amb criteri per inventar-se cistelles al pal baix quan la possessió s’esgota, amb caràcter per sobreposar-se a les adversitats... Però no hi era.

Si parlem de futbol, guanya pes la sensació que Mourinho, amb un migcamp reforçat, molt físic i molta solidaritat defensiva, ha sabut trobar l’antídot contra l’estil del Barça. És cert que el joc del conjunt de Guardiola segueix sent igual de recognoscible en el seu estil, però ha perdut l’eficàcia que també acompanyava el seu joc (un gol de penal en 210 minuts de futbol), imprescindible per a guanyar. Coincideixo amb Guardiola que l’estil d’aquest Barça és la causa que ha permès entendre fins on ha arribat aquest equip. I, com a tal, és innegociable. No hi ha debat. Només busco el ‘Pete Mickeal’ del futbol, entès com el recurs més imaginatiu i més directe d’una navalla suïssa. Un jugador o una alternativa que, en situacions de poca fluïdesa, de saturació ofensiva, permeti a l’equip pervertir temporalment el seu ideari per tornar al camí de la victòria.

El repertori de recursos tàctics que Guardiola ha posat en pràctica des que va arribar a la banqueta del Barça em fa estar tranquil. Ell és qui va reubicar Messi com a fals punta, qui va descobrir les opcions de Touré i Mascherano com a centrals, qui treu lluentor de la capacitat defensiva d’un davanter com Pedro... Coses que molts altres trigaríem tres vides només en pensar-hi. Segur que ja hi ha pensat. I tornarà a encertar.

PD: La foto la vaig fer a la final de Copa a Mestalla, abans de començar la pròrroga. Aquí trobareu més fotos de la jornada de dimecres a València.

Sobre l’estil, Pete Mickeal, el Panathinaikòs i el doble enfrontament Barça-Madrid

Mourinho: escenaris similars, decisions oposades

Avui s’ha confirmat que Mourinho entrenarà al Reial Madrid. Ha passat el que podia haver passat al FC Barcelona al maig de 2008 i que finalment no va passar. Com ara el Madrid, el Barça portava dos anys consecutius sense guanyar cap títol important. Bons jugadors, cap èxit esportiu i pressió asfixiant dels mitjans de comunicació que arribava fins a la Junta directiva (de fet, dos mesos després es va produir el vot de censura).

Si fa no fa, l’ambient és similar al es viu actualment a Madrid, amb l’excepció de la pressió cap la cúpula directiva, on la figura de Florentino Pérez és molt més intocable que no pas ho era Laporta al 2008. Tant aleshores com ara, Mourinho representava el mateix: la possibilitat més creíble que oferia el mercat d’entrenadors per assolir l’èxit immediat. Una necessitat absoluta, tant per al Barça del 2008 com per al Reial Madrid del 2010.

Com és sabut, el Barça va optar per la solució més arriscada (Jordi Badia explica en el seu bloc com es va viure el procés). La tria de Guardiola, malgrat que estava associada a la cantarella constant de la inexperiència, significava l’aposta decidida per un estil, per la gent de casa i pels valors del club. Avui s’ha fet públic que el Reial Madrid ha optat per la solució més fàcil (evidentment, no la més econòmica). En aquest cas, les crítiques són gairebé inexistents, malgrat que la tria de Mourinho xoca frontalment amb els valors que el propi Florentino va atribuir al Reial Madrid en el dia del seu retorn al club.

En dos escenaris similars, les decisions han estat oposades. Amb pressions similars, Laporta i Florentino han reaccionat de manera molt diferent. Només l’anàlisi a mig termini servirà per veure qui l’ha encertada. Amb tot, dubto que cap culer es penedeixi de la decisió que es va prendre ara fa només 25 mesos.

Foto: Portada SportYou, de dimecres 26 de maig de 2010.

Mourinho: escenaris similars, decisions oposades