Amb el 2013 en marxa, sembla que
s’ha acabat l’hora de fer balanç de l’any passat. Un costum cada cop més estès,
aquest de donar premis, fer llistes i recopilacions de mèrits acumulats. En el
cas del futbol, m’he fixat en els millors onzes escollits per tres entitats
diferents, amb prestigi reconegut o àmplia trajectòria. A més, en cada cas, el
procés d’elecció per fer els equips és diferent, fet que li dóna una visió
complementària. He fet un cop d’ull dels onzes del diari esportiu ‘L’Équipe’,
escollit pels periodistes de la secció de futbol del rotatiu francès; del FIFA XI FIFPro, que com en el cas de la Pilota d’Or el trien una combinació de
capitans de seleccions, seleccionadors i periodistes; i el de UEFA.com, format
a partir de les votacions de més de 5 milions d’usuaris d’aquest lloc web.
Aquesta última és, amb diferència, la mostra més àmplia.
M’he entretingut en veure quins
jugadors coincideixen en les tres classificacions i el resultat segueix
reflectint la dualitat Barça – Reial Madrid que hem viscut durant els últims
anys. Hi trobem tres jugadors del Barça (Xavi, Iniesta i Messi) i tres del
Reial Madrid (Casillas, Ramos i Cristiano). Per si no n’hi hagués prou, hi ha
dos jugadors, un de cada equip, que surten a dues de les tres classificacions, Gerard
Piqué i Xabi Alonso. També Lahm, del Bayern de Munic, s’ha quedat a un pas de
coincidir en els tres equips.
Els criteris d’elecció són
diversos, però tots coincideixen en deixar en l’oblit al Chelsea de Roman
Abramòvitx, vigent campió de la Champions. El brasiler Ramires és l’únic representant
dels ‘blues’ entre les 33 opcions possibles, una mostra clara que l’equip de
Londres no ha deixat petjada. Costa més d’entendre l’absència de Sergio
Busquets, que amb poc més de 4 anys al primer equip del Barça té un palmarès
que ja voldrien el 99% dels jugadors de la Premier. El futbol és així, diuen.
La
pilota és rodona i l’etapa deGuardiolanomés podia tenir un final rodó. Vaestrenar el seu palmarès com a tècnic en una final de Copa contra l’Athletic Clubi l’ha tancat (de moment) amb el
mateix títol i contra el mateix rival. En aquest trajecte, Guardiola deixa un
llegat de14 títols de 19 possibles,
però, per sobre de tot, una manera de fer respectada i admirada arreu.
Guardiola s’ha buidat, però ha omplert de satisfacció i d’orgull a tots els
culers. I als amants del futbol.
Després de la mala passada que va suposar l’eliminació a la
Champions contra elChelsea, el futbol ha
retornat el Barça la glòria que li correspon al millor equip de la història. ElVicente
Calderónha vist
un Barça com el d’ara fa un any a Wembley, desacomplexat i convençut, que ha
fet del joc al primer toc i de la passada a l’espai la quintaessència del seu
estil. Aquesta nit, a més, amb una arrencada de partit brutal, directa i efectiva.
No sabem si fruit d’una xerrada emotiva i especialment preparada pel tècnic,
però segur que no ens equivoquem gaire.
El principal mèrit del Barça de Guardiola és que, com aquesta
nit, ha jugat tots els partits mirant la pilota cara a cara. No és un fet menor
que mai hagi perdut la possessió de la pilota en els247
partits de l’era de Guardiola. Ni l’Athletic Club més estètic
de la seva centenària història -tot i que avui s’ha assemblat més a aquell
equip dels vuitanta- ha aconseguit robar-li al Barça el timó del vaixell.
Tampoc és un fet menor que en aquests quatre anys, només s’hagin perdut 19
partits de competició oficial.
Tot aquest bagatge, Guardiola, que mai ha perdut en els 15
partits disputat contra l’Athletic Club en quatre anys, l’ha assolit sent fidel
als seus principis. Amb dos homes que va portar de Tercera a la Champions,Pedro
i Sergio Busquets, a l’equip inicial de la final i amb un
protagonisme indiscutible; ambPintocom a titular en tots els partits de
Copa (tres finals incloses); ambXavi i Iniestacom a abanderats de l’ADN Barça, i ambMessi,
amb tres Pilotes d’Or sota el ‘regnat’ de Guardiola, com a far de l’equip, en
una posició on Pep li ha tret el màxim rendiment possible (73 gols).
L’equip, en uns primers30 minuts de videoteca,
ens ha regalat una nova entrega de futbol total. Com a Mònaco, o com a
Yokohama, aquesta mateixa temporada. Les baixes de tres homes indicutibles a la
defensa(Abidal, Puyol i Alves)no han estat inconvenient per guanyar
un Athletic superat pels esdeveniments i la pesada exigència històrica per a un
equip encara massa jove. Justament el contrari que simbolitza Xavi, amb 20
títols al seu palmarès blaugrana. Motius suficients perquè el Barça alci el26è títol de Copa, més que cap equip en tot Europa.
El títol de Copa abaixa el teló de l’etapa Guardiola amb un
regust fantàstic. El colofó d’una temporada amb 4 títols, que aviat és dit. Un
botí segurament injust amb els mèrits d’aquest equip, si tenim en compte quenomés
ha perdut quatre partits aquesta temporada. Però com diu la
samarreta que lluïen els jugadors durant tot el dia d’avui, juguem sota un
principi que no té final. Pep marxa, peròTitol’ha acompanyat en tot aquest
trajecte. Comença la transició cap a la continuïtat: acaba una etapa, però
segueix el cicle del millor equip del món. Gràcies, Pep!
Els principals protagonistes d’aquestes dues fotos són els mateixos: Carles
Puyol, Xavi Hernàndez i el fotògraf Miguel Ruiz. L’autor del gol, el
responsable de la centrada i l’encarregat de deixar un llegat històric. Les
dues fotos són un resum gràfic de l’empremta que el Barça de Pep Guardiola ha
deixat al Santiago Bernabéu.
La història es repeteix. I el món del futbol no n’és una excepció. El
aficionats del Barça ho van comprovar de nou aquest dimecres. Tal com havia
passat poques setmanes abans en el partit de Lliga (1-3), l’equip de Guardiola
va començar perdent ben aviat, però va ser una petita pedra en un camí d’èxit,
en una nova exhibició futbolística de projecció internacional. El gol inicial
de Cristiano Ronaldo va ser l’excepció d’un altre repàs tàctic del Barça, que
fa 7 partits consecutius que no perd al camp del Madrid.
Tot va començar el maig del 2009, el primer clàssic al Bernabéu amb Pep
Guardiola a la banqueta. Des d’aquell 2 de maig del 2009 fins al partit de Copa
d’aquest dimecres, el FC Barcelona ha jugat 7 vegades a Chamartín i encara no
ha perdut (ha cedit només 2 empats), una fita que no ha assolit cap altre equip.
El balanç de gols encara fa més evident aquesta distància abismal, de joc i de resultats:
18 gols a favor del Barça per només 7 del
Reial Madrid.
Pel que fa a les alineacions, en aquest període també hi ha un cert
‘déjà vu’. Del mític equip que va sortir d’inici per aconseguir el 2-6, només
hi ha tres canvis de jugadors respecte d’ahir (deixant la porteria de banda):
Busquets per Touré, Cesc per Henry i Alexis per Eto’o. El mateix esquelet i el
mateix estil. Potser per això, es repeteixen els automatismes i també els gols:
centrada de Xavi des de la banda i rematada de cap de Puyol a la xarxa. La
mateixa història.
Amb aquest Barça, ni a Suïssa es pot ser neutral. Amb Messi, tampoc. Les raons són tantes i tan òbvies que no cal enumerar-les per explicar l’èxit assolit el 10 de gener passat a la capital suïssa. Per al Barça, el premi de la Pilota d’Or va avançar-se a la cerimònia que va fer-se al Palau de Congressos de Zuric. El veritable premi es va conèixer un mes abans, el 6 de desembre, quan la FIFA va confirmar que el Barça seria l’únic protagonista de la gala, amb Messi, Iniesta i Xavi com a finalistes. Aquell dia, també feia fred, com a Zuric. Però l’escenari de la commemoració, la Ciutat Esportiva Joan Gamper, era més adient per entendre la manera de fer i de ser dels jugadors blaugrana que no pas l’ostentosa Kongresshaus. Era en un camp de futbol, a peu de gespa, el lloc on més podien lluir les virtuts dels tres jugadors del Barça. Vestits amb el xandall i amb una pilota blaugrana a les mans, els tres finalistes van fer-se la foto que viatjaria per tot el món i que es convertiria en l’enveja de qualsevol dirigent del món del futbol o de qualsevol entrenador.
Fins aleshores, aquella foto només se l’havien pogut fer a Milà dues dècades abans. Parlem d’una foto simbòlica, perquè aleshores no es coneixen els tres finalistes amb anterioritat, com passa ara. El mític AC Milan d’Arrigo Sacchi, que el 1989 ja havia meravellat al Camp Nou en la final de la Copa d’Europa contra l’Steaua de Bucarest (4-0), podia presumir d’aquesta fita. Durant dos anys consecutius (1988 i 1989), va col·locar tres jugadors seus en el podi de la Pilota d’Or. Eren Marco van Basten, guanyador en les dues ocasions, i Frank Rijkaard, dues vegades, més Ruud Gullit, el 1988, i Franco Baresi, el 1989. Un mèrit inqüestionable, com diu el tòpic.
Més de 20 anys després, el Barça ha posat en qüestió aquest mèrit. L’ha igualat i encara l’ha perfeccionat més. Només cal fer un cop d’ull al currículum del Messi, Iniesta i Xavi per ratificar-ho: el Barça ha estat el seu únic equip professional i el seu bressol formatiu. Com va passar amb els sis títols aconseguits el 2009 –sempre que ho recordem, al subconscient comença a sonar el ‘Viva la vida’ de Coldplay–, algun altre club podrà igualar la fita, però mai superar-la. Ara, amb el podi blaugrana de Zuric, podria passar el mateix. Serà molt difícil, gairebé impossible que algú ho aconsegueixi. I possiblement, si això torna a succeir, el Barça torni a ser el protagonista.
La cerimònia de la Pilota d’Or ha donat relleu internacional a una cosa tan nostrada com la Masia. Un tipus de construcció sense elements sobrers, d’estructura sòlida i de parets gruixudes. Molt arrelades al territori. Com el futbol formatiu del Barça, que simbòlicament combina aquests elements per definir un estil propi d’entendre el futbol. De formar futbolistes i persones. De saber guanyar, però també de saber perdre. Ningú com Josep Guardiola–malgrat que segurament ell ho negarà– representa de manera millor tots aquests conceptes. “És un èxit meravellós”, va dir tant bon punt es va saber la notícia. Però no es queda aquí; veu aquest èxit com un punt i seguit: “No crec que sigui la culminació del bon treball de la Masia, perquè això voldria dir que la feina s’ha acabat, i no és així, és un procés que continua. Això ha de ser un referent per quan els resultats ens facin dubtar del nostre model de club.” També el president Sandro Rosell va situar aquest reconeixement internacional a un nivell superlatiu: “Està a l’altura d’un títol de Lliga de Campions”.
Sembla bàsic, però per jugar al futbol cal tenir una idea de com fer-ho. I el Barça l’ha tinguda, des de fa molts anys. Si alguna cosa ha quedat clara amb la Pilota d’Or és que, malgrat que es tracta d’un premi individual, enguany s’ha reconegut la feina del col·lectiu, del FC Barcelona. De l’equip del 2-6 al Bernabéu, del que també va guanyar a Roma, del que va patir a Abu Dhabi, del que va fer 99 punts per guanyar una Lliga o del que li va fer 5 gols –un altre cop– al Reial Madrid. I en tots aquests èxits, Guardiola hi ha tingut una responsabilitat màxima. Partint d’un coneixement absolut de les essències del Barça, ha respectat la feina dels antecessors, ha perfeccionat la manera de jugar, ha aportat la innovació necessària, ha repartit el protagonisme de manera sensata, ha convençut. I ha guanyat, element imprescindible, bàsic i innegociable per entendre el futbol ‘fast food’ d’aquesta època contemporània.
A banda dels èxits del FC Barcelona (i de la selecció espanyola, que també hi han contribuït de manera decisiva), el reconeixement de la Pilota d’Or posa en relleu la manera de concebre el joc que té el Barça. De la pilota arran de gespa, del joc amb el cap alçat, del control orientat, de la passada a l’espai, de la combinació al primer toc... I totes aquestes habilitats, els jugadors anomenats baixets tenen més habilitat per fer-ho. Només al Barça s’entén –i ha costat moltes discussions en tertúlies ‘futboleres’– que dos jugadors com Xavi i Iniesta, a la ratlla del 1.70 metres d’alçada, comparteixin el mig del camp d’un mateix equip en un futbol tan físic com l’actual. I és que el talent segueix estant al cervell i no als centímetres, malgrat que no ha estat fàcil reconèixer-ho. Només així s’explica que ens hàgim de remuntar a l’any 1979 per trobar un Pilota d’Or, l’anglès Kevin Keegan, que estigui per sota de l’alçada de Leo Messi (1.69m).
Seria molt injust acabar aquest article sense dedicar l’espai que es mereixen els tres futbolistes que van ostentar la màxima representació barcelonista a Zuric. Són fills de generacions diferents –cosa que encara dóna més valor a la fita– que entenen el futbol de la mateixa manera, especialment quan ho fan plegats. Tots tres tenen àmbits d’excel·lència particular, que justificaven com a bona qualsevol decisió que hagués pres l’ampli jurat dels premis. En el cas de Xavi, la seva incidència innegable a l’hora de definir l’estil de joc del Barça, de fer millor els seus companys, el do d’aportar l’ADN necessari perquè el futbol blaugrana sigui reconeixible a qualsevol camp. En el d’Iniesta, la capacitat de fer fluir el joc, de jugar amb un coixí cosit al peu, d’apurar un driblatge fins a l’últim segon, de no perdre mai una pilota. I sobre Messi... De Messi sorprèn tot: que cada cop faci més gols, que pugui jugar a qualsevol lloc del migcamp en endavant, que també faci assistències amb tanta generositat, que sigui gairebé imparable en el driblatge, que vegi la porteria dos metres més ampla que la resta de jugadors, que millori cada dia en l’execució de les faltes directes, que s’impliqui com un juvenil en la pressió al rival... I tot amb una precocitat que espanta, que se’n riu del sexe en l’adolescència.
Amb només 23 anys ja és el jugador més jove que ha guanyat consecutivament la Pilota d’Or. I està a tocar de cracs com Cruyff, Platini i Van Basten, els únics que en tenen tres. Si manté aquesta ambició, la imatge que serveix per tancar aquest reportatge pot convertir-se en una rutina, en una cita ineludible en el calendari de cada mes de gener. En aquest trajecte, el Barça serà el seu millor company de viatge. L’or de Zuric és a les seves mans. I no té cap intenció de deixar-lo anar.
Dimarts passat em vaig enrecordar d’Ibrahimovic. No trobo a faltar els seus gols, ni tampoc el seu posat desafiant. El camí per arribar a aquesta reflexió és una mica més recargolat. Dimarts, els tres diaris esportius de Barcelona ('Sport', 'Mundo Deportivo' i 'El 9') van coincidir en la mateixa foto de portada, amb els tres candidats del Barça a la Pilota d’Or. Aquesta coincidència de la foto de portada és poc habitual a la premsa esportiva, però encara ho és menys si es tracta d’una foto que no és de cap agència, sinó del FC Barcelona, que la va facilitar gratuïtament a tots els mitjans.
Per trobar l’últim precedent similar, cal viatjar fins a l’estiu del 2009, coincidint amb el debut d’Ibrahimovic amb la samarreta del Barça, en el Gamper contra el Manchester City. En aquella ocasió, a la prèvia del partit, 'Sport', 'Mundo Deportivo' i 'El 9 esportiu' també van coincidir amb la mateixa imatge per a la portada (la foto no és ben bé la mateixa). I les fotos també eren del Barça.
Solucionat l’enigma que em va portar a pensar en Ibrahimovic, aprofito l’ocasió per relligar-ho tot plegat i fer un petit viatge de més d’un any, des de l’agost de 2009 al desembre de 2010. És curiós, però la història dirà que el fitxatge més car de la història del Barça va anar a càrrec de Pep Guardiola. Paradoxes del futbol: el mateix entrenador que és admirat, entre moltíssimes altres coses, per apostar a ulls clucs per la gent de casa.
Aquesta aposta –millor n’hauríem de dir creença, potser– troba el seu punt més àlgid amb l’anunci que situa tres jugadors formats a casa (Xavi, Iniesta i Messi) en el podi de finalistes a la Pilota d’Or. Tres grans jugadors que, des que Guardiola és a la banqueta, han lluït més que mai i han estat capaços de mostrar totes les seves potencialitats. Només amb Guardiola trobo explicació al descobriment golejador de Messi o a la capacitat de lideratge de jugadors com Xavi o Iniesta, que durant uns anys tenien gran part del seu talent amagat sota l’ombra de Deco i Ronaldinho. Confiem que la pròxima portada conjunta, amb la mateixa foto, sigui per anunciar la renovació de Guardiola.
M’he entretingut en veure quins
jugadors coincideixen en les tres classificacions i el resultat segueix
reflectint la dualitat Barça – Reial Madrid que hem viscut durant els últims
anys. Hi trobem tres jugadors del Barça (Xavi, Iniesta i Messi) i tres del
Reial Madrid (Casillas, Ramos i Cristiano). Per si no n’hi hagués prou, hi ha
dos jugadors, un de cada equip, que surten a dues de les tres classificacions, Gerard
Piqué i Xabi Alonso. També Lahm, del Bayern de Munic, s’ha quedat a un pas de
coincidir en els tres equips.
Entrades
