Tito Vilanova, el Marquès de Can Planes

La carpeta és de color gris i està una mica rebregada. El pas del temps fa la seva feina, però, malgrat tot, està degudament identificada i no ofereix cap dubte: el nom està escrit en una etiqueta de Dymo. S’hi pot llegir “VILANOVA BAYO FRANCISCO”. L’hem trobada a les entranyes del Camp Nou, en una sala que fa olor de tancat, al costat del Magatzem central. Estava a dins d’una capsa plena de pols. “BAIXES FUTBOL BASE 91/92”, hi posa.

Però, què hi ha a dins d’aquesta carpeta?  És un petit tresor que, pacientment, ha esperat el moment oportú de la seva descoberta. És l’expedient de l’etapa de jugador de l’actual tècnic del Barça, on s’amuntega tot tipus de documentació vinculada a la seva etapa de futbolista al Barça: contractes, fitxes federatives, correspondència oficial, factures, autorització de beques d’estudi... Al costat d’aquesta carpeta n’hi ha d’altres, degudament classificades per ordre alfabètic, de companys de promoció que també van deixar el Club aquell mateix any olímpic del 1992 i que esperen un moment de glòria que, en la majoria de casos, no arribarà mai.

El que ve a continuació és una història de futbol de les d’abans. De l’època en què les samarretes del Barça no es podien comprar a les botigues. De quan les botes dels futbolistes eren de color negre. De futbolistes que també feien la mili. D’informes tècnics escrits a màquina... És el cas de l’informe tècnic (vegeu pàgina següent) que, a finals del 1984, recomanava la incorporació d’un jove Tito Vilanova (Bellcaire, 17 de setembre del 1968) al FC Barcelona. Jaume Oliver, que aleshores era el coordinador del futbol base del Barça, firmava aquell paper, decisiu per entendre la trajectòria esportiva posterior del nostre protagonista. “Que ‘raro’ que ara se sàpiga això. Jo mai no he dit res. És cert que l’última paraula sobre els fitxatges la tenia jo i que el meu vot era definitiu, però sempre he dit que qui fitxa és el Club”, comenta ara amb una barreja d’orgull i certa nostàlgia. L’excusa d’aquest descobriment serveix per fer un breu viatge al passat i recordar un temps en què Jaume Oliver i Oriol Tort van posar les bases de l’actual estructura de futbol base del Barça, a base de tenir apamat tot el futbol català de les categories inferiors.

Han passat prop de 30 anys des d’aquells viatges a Figueres per seguir l’evolució de Tito Vilanova, però els records actuals de Jaume Oliver gairebé calquen el que es va escriure aleshores amb l’Olivetti. “Era un futbolista que veia molt bé el futbol. Tenia un físic molt maco i era un punt fred. Jugava amb el cap aixecat, sense perdre pilotes, sense fer canvis de joc absurds... En resum, s’adaptava molt bé a l’estil de joc que buscava el Barça”, recita gairebé de memòria Oliver. Aquesta opinió es pot contrastar amb les de Jordi Roura i Aureli Altimira, que van compartir equips i convivències amb Tito Vilanova a la Masia i que ara l’acompanyen des de la banqueta en aquesta nova etapa. Tots dos recorden molt bé com era Tito sobre la gespa. “Era un migcampista alt i prim, molt bo tècnicament. Tirava molt bé les faltes, centrava bé i també tenia bona visió de joc. Era un jugador molt fi”, comenta Jordi Roura. Però, per fer-nos una idea millor, a quin jugador del futbol actual es podia assemblar? “A Beckham”, intervé Aureli Altimira, “per estil de joc, era un jugador similar”.  “Sí, per posició de joc s’hi assembla”, remata Roura. De fet, Tito Vilanova era migcampista, però la posició d’interior dret era la més habitual. En aquesta zona del camp el recordava Lluís Carreras, un altre dels companys que Tito va tenir al planter. “Tenia arribada i xut”, concretava l’actual tècnic del Sabadell, fa unes setmanes, en un reportatge de Barça TV.

Els tècnics del planter blaugrana van poder constatar les virtuts de Tito Vilanova en les proves que es feien, en les instal·lacions del Club a Barcelona, als jugadors que interessaven. “Eren tres dies a la setmana i sempre es feien amb la pilota”, destaca Oliver, que ben aviat va comprovar que el jove futbolista empordanès tenia les coses clares. El FC Barcelona estava interessat a fitxar Vilanova. Com era habitual en aquells casos, explica Oliver, li van plantejar que començaria jugant al ‘B’ durant uns mesos per adaptar-se millor i entrar en la dinàmica de joc. “Si no jugo a l’ ‘A’ no fitxo”, explica que li va dir Tito. Encara avui, l’aleshores coordinador del planter blaugrana se’n fa creus: “No li deia que ‘no’ a qualsevol equip. Estava parlant amb el Barça! Això explica una mica el seu caràcter. Ell creia que estava capacitat i ho defensava amb raonament i solidesa.” Tito va acabar jugant al juvenil d’Ursicinio López.

L’actual tècnic del Barça tenia 16 anys acabats de fer quan va trepitjar la Masia per primera vegada. Feia cinc anys que l’edifici de Can Planes s’havia convertit en residència de futbolistes i el dia a dia del centre tenia poques similituds amb l’actual residència moderna de Sant Joan Despí. En el seu primer any, va compartir vivències amb 33 joves més, la majoria catalans, com ara Fradera, Amor, Covelo, Guardiola, Serer o Sánchez-Jara. “La Masia era molt més familiar. Fins i tot l’edifici ajudava al fet que tots ens coneguéssim més. Hi havia quatre habitacions i estàvem agrupats per edats”, explica Altimira, que va incorporar-se un any més tard a la Masia i que era el company habitual d’habitació de Tito Vilanova en els desplaçaments. Ben aviat els seus companys van comprovar que es tractava d’una persona responsable, formal,  poc xerraire, i a qui li agradaven la coses ben fetes; al camp, les pilotes havien d’estar ben inflades i la gespa, ben tallada. D’aquí el sobrenom d’El Marquès’.

Com alguns residents, combinava els entrenaments amb els estudis de batxillerat que feia a La Salle Bonanova i que li van obrir les portes de la universitat per estudiar empresarials. Cada any es feia mereixedor de la beca d’estudis que concedia el Club. “Era dels més aplicats”, diu Altimira, que assegura que aleshores no hi havia tanta facilitat per compatibilitzar els estudis i el futbol.

Per si no n’hi hagués hagut prou, Tito Vilanova també va compaginar el futbol i el servei militar. Al gener del 1987 va allistar-se com a voluntari. D’aquesta manera, tot i que allargava l’estada entre militars durant 18 mesos, podia escollir destinació i això facilitava la possibilitat de seguir jugant al futbol. Va estar a Barcelona, entre el Regimiento de Infanteria Jaén 25 i el Regimiento de Artilleria AA 72. A la carpeta grisa trobem abundant correspondència amb els comandaments militars, per demanar “el oportuno permiso” perquè l’alliberessin en ocasions puntuals per poder jugar, per exemple, la final de la Copa del Rei juvenil del 1987, en la qual un gol seu va donar el títol al Barça, que aleshores entrenava Carles Rexach, davant de l’Athletic Club (2-1). Un any abans, la participació de Tito, amb quatre assistències de gol, també va ser clau per guanyar el Reial Madrid amb contundència (6-3). “Va ser una exhibició. I no jugàvem contra la Penya Calatrava!”, rememora satisfet Jaume Oliver recordant el bany a què van sotmetre l’etern rival. També Carles Rexach recorda aquells èxits, però sobretot la manera de fer del seu pupil: “No es preocupava només d’ell, sinó també de l’equip. Mirava una mica més enllà. A part de jugar, estava pendent de més coses.”

Els èxits a l’equip juvenil van deixar pas a una etapa de tres anys entre l’amateur i el Barça Atlètic. Però a mesura que s’ensuma el primer equip, la paciència és inversament proporcional al desig d’arribar-hi. Homes com Milla, Amor i Guardiola, que ocupaven la posició de migcampista com Tito Vilanova, començaven a fer-se un lloc al primer equip i a convertir-se en un tap per a les aspiracions de l’actual tècnic blaugrana per arribar al Barça de Cruyff. De fet, només hi va jugar dos cops, en un amistós a Banyoles (vegeu secció Quina nit! del número 57 de la Revista ‘Barça’) l’any 1989 i un altre a Palamós, on curiosament va compartir equip amb Andoni Zubizarreta. Un bagatge massa pobre per seguir esperant oportunitats. En aquest context (encara tenia dos anys de contracte), la cessió per dues temporades a la UE Figueres es va convertir en la millor solució. Al seu club d’origen, el jugador empordanès va estar a punt d’assolir l’ascens a Primera, proveint d’assistències de gol el seu company de viatge Aureli Altimira, però el Cadis ho va evitar.  

Aquell mateix estiu del 1992, el FC Barcelona va arribar a un acord amb el Celta perquè Tito Vilanova marxés al conjunt gallec per jugar a Primera Divisió. El Barça es va quedar amb una opció de recompra, per 30 milions de pessetes, però mai la va executar. És l’últim document de la carpeta, al costat d’un altre on se li agraeixen els serveis prestats “per la seva esportivitat, irreprotxable conducta i dedicació absoluta”.

________________________________________________________________

EL PARTIT DELS 14 MILIONS DE PESSETES

Tito Vilanova va deixar la UE Figures l’octubre del 1984, però la seva arribada al FC Barcelona va anar acompanyada d’un ‘regal’ per al seu club d’origen. Com a compensació pel fitxatge del jove futbolista, el Barça es comprometia a disputar un partit a Figueres “con la alineación de los jugadores extranjeros que en aquel momento se hallen encuadrados en la plantilla del FC Barcelona, durante un mínimo de quince minutos”.

El partit s’havia de disputar al mes d’agost del 1985, però l’equip blaugrana no va trobar cap forat a l’agenda. Per evitar la penalització de dos milions i mig de pessetes que hauria d’haver pagat el Barça al Figueres, es va arribar a l’acord de jugar l’amistós l’estiu següent. I el Figueres va sortir-hi guanyant: es va fer coincidir el partit amb l’estrena del Nou Estadi Municipal, el 25 d’agost del 1986, i el club local va recaptar, per la venda d’entrades, 14 milions de pessetes (84.000 euros), segons s’informa a la premsa del dia següent. I, futbolísticament, el repàs dels empordanesos també va ser memorable. El Barça de Terry Venables va caure per un contundent 3-1. És cert que dels 14 jugadors que es van vestir de curt, n’hi havia sis del Barça Atlètic, però l’actuació del conjunt blaugrana, a pocs dies del debut a la Lliga, va oferir molts dubtes contra un rival que aleshores militava a la Segona Divisió. Com resava el contracte, Archibald i Lineker van jugar, però la seva aportació va passar desapercebuda. Els dos davanters eren les referències d’un FC Barcelona que aquell estiu va invertir 1.225 milions de pessetes (prop de 7 milions i mig d’euros) en fitxatges per oblidar el regust amarg de la final de Sevilla.

Article publicat al número 58 de la REVISTA BARÇA.
Fotos: Centre de Documentació i Estudis FC Barcelona

Tito Vilanova, el Marquès de Can Planes

FC Barcelona, la cuina del futbol

Melwood o Milanello són noms que, de manera indestriable, van lligats al Liverpool i a l’AC Milan. La mística del treball allunyat dels focus, dels mètodes de preparació secrets, de l’essència del futbol... Tradició i futbol, dos conceptes íntimament lligats. D’aquí a uns anys, quan es parli d’aquest Barça triomfant, la Ciutat Esportiva Joan Gamper, a Sant Joan Despí, tindrà també el seu espai als llibres de futbol. És el centre neuràlgic on es cuina el futbol més admirat del segle XXI.

En els últims mesos, a la Ciutat Esportiva s’ha completat un procés per compartir, en un mateix espai físic, tot el talent del Barça al servei del futbol. La transformació va començar fa anys, amb el trasllat dels equips de futbol base procedents dels camps d’entrenament del Mini. Més tard va començar a ser habitual i regular la presència dels jugadors del primer equip. Amb l’arribada d’Andoni Zubizarreta al Club, també van instal·lar-s’hi els serveis tècnics i el personal administratiu encarregat de la gestió del dia a dia del futbol del Barça, que, al cap d’una temporada, coordina l’activitat relacionada amb prop de 1.200 partits, sense comptar els del primer equip. Des de fa poques setmanes, els Serveis Mèdics, en unes instal·lacions millorades i ampliades, i la residència de La Masia,Centre de Formació Oriol Tort, culminen aquest centre d’excel·lència esportiva.

Pensada com a centre d’entrenament dels equips inferiors del Barça, la Ciutat Esportiva ha anat patint una metamorfosi important des de l’any 2006. El protagonisme dels jugadors del primer equip ha crescut en paral·lel als èxits esportius d’aquest. En la temporada que va entrenar el Barça B, Pep Guardiola va comprovar en primera persona els avantatges d’aquestes instal·lacions de prop de 140.000 metres quadrats. No només per les condicions òptimes de l’espai i dels equipaments, sinó també per la possibilitat de delimitar un espai privat de treball, allunyat dels ulls curiosos que envolten el Camp Nou. A més, sabia que també era la millor manera d’estar al cas del que es cou als equips inferiors, com reconeixia, en roda de premsa, pocs mesos després d’agafar el primer equip: “Els entrenadors del primer equip tenen l’obligació de saber com va el futbol base, perquè és una part important d’aquesta casa. Molts dels que hi ha ara en el primer equip han sortit d’aquí i, per tant, hem d’intentar fer bé les coses per continuar pujant jugadors. És fonamental. És una de les potes de la cadira, sens dubte”.

El 19 gener del 2009, el camp d’entrenament de la Masia, a tocar del Gol Nord del Camp Nou, va cedir definitivament el testimoni al camp 1 de la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí. Però no va ser només un canvi de l’escenari de les sessions de treball de l’equip. Tot l’‘staff’ tècnic, auxiliars i jugadors van mudar-se a l’edifici annex del camp d’entrenament, que es convertia en el veritable centre de l’activitat. Més enllà dels vestidors, és també el lloc on es fan els esmorzars i dinars de l’equip, on s’hi troba la cuina, el gimnàs, la sala dels fisioterapeutes, una altra per als preparadors físics, els despatxos dels tècnics, la sala de material i la sala de vídeo. Tot en dues plantes, incrustat en l’esquelet de les graderies d’un camp on els partits només són d’entrenament.

Des del nou despatx d’Andoni Zubizarreta gairebé s’albira el que passa sobre la gespa on s’entrena l’equip de Pep Guardiola. “Hem ajuntat tots els processos vinculats al futbol en un mateix espai. Intercanviem informació, compartim coneixement. I també ens coneixem millor. Accedim a la informació de manera més ràpida i directa”. Així és com el director de l’Àrea Esportiva resumeix alguns dels avantatges d’aquests canvis recents, que han permès viure encara de més a prop el dia a dia del primer equip. En resum, la moqueta s’ha acostat a la gespa.

La singularitat es treballa

Però al Barça, la responsabilitat sobre el futbol és una mica més complexa. Des de la seva arribada, el director tècnic, que treballa braç a braç amb Narcís Julià, ha volgut també centrar-se en l’organització interna, dotant d’estructura i de contingut una tasca que transcendeix el seguiment de possibles jugadors interessants. La premissa inicial és clara: “El concepte futbolístic no es discuteix, es desenvolupa”. “Tenim una manera de fer i d’entendre el futbol diferent i singular –comenta Zubizarreta-. I el primer equip ho porta a la màxima expressió”. Per transmetre aquesta essència a tots els jugadors del planter, s’han posat en marxa diverses àrees transversals que mantenen una visió global sobre tots els equips. És el cas, per exemple, de l’Àrea de Metodologia, dirigida per Joan Vilà, que analitza les coses singulars que es fan al primer equip per destil·lar-les i traslladarles a la resta d’equips de la casa. En cada etapa formativa, aquests conceptes es treballen de manera específica perquè quan un jugador pugui arribar al primer equip ja les tingui assimilades. Per aconseguir-ho, es treballa també amb els entrenadors i se’ls dota de propostes metodològiques i tecnològiques per analitzar aquests trets d’identitat i poder-los fer evolucionar. “Cerquem talent, però també tenim clar que l’hem de desenvolupar”, apunta el director tècnic.

L’especifitat del joc del Barça també passa per la porteria. Zubizarreta ho sap prou bé. La necessitat de jugar amb criteri amb la pilota als peus, de crear línies de superioritat en la sortida de la pilota, d’actuar de defensa lliure per avortar possibles contraatacs... Són algunes de les exigències que també es treballen de manera conjunta, en tots els equips, sota la supervisió de Juan Carlos Unzué.

L’esforç dedicat a desenvolupar el model no eximeix el Barça de mirar també al seu entorn i, si convé, fitxar nous talents. Aquesta és la tasca de la secretaria tècnica, a càrrec d’Albert Valentín. El rastreig del mercat es traballa d’acord amb tres perfils definits: rendiment immediat, futur i formatiu. En el primer cas, la cerca se centra en el jugador preparat per competir al màxim nivell, al primer equip, que es busca en un mercat d’abast mundial. Pel que fa al jugador de futur, és el que pot incorporar-se al Barça B o al Juvenil, que s’inclou en un àmbit fonamentalment europeu i també estatal. El seguiment d’aquests futurs cracs es fa presencialment –la temporada 2010/11 es van recórrer 360.000 quilòmetres amb aquest objectiu- i també a través de l’‘scouting’ de vídeos, en un departament específic del Club que, a través de programes informàtics especialitzats, alimenta una base de dades de jugadors per donar respostes a les necessitats de cada moment, amb informes digitals amb continguts multimèdia. Gràcies a les noves possibilitats tecnològiques, la informació recollida pels observadors, que s’organitzen per àrees geogràfiques molt disperses, roman en poder del Club, que l’ha centralitzada, ordenada i classificada.

Si baixem un graó, aquesta vocació per detectar jugadors de futur també s’estén al futbol formatiu, que dirigeix Guillermo Amor amb la coordinació d’Albert Puig. En aquest cas es busquen, sobretot en l’àmbit geogràfic de Catalunya, amb extensió a tot l’Estat i, excepcionalment, al mercat internacional, jugadors per als equips de la base que tinguin talent per desenvolupar. És el tercer perfil del tipus de jugadors que busca el FC Barcelona. Un equip de 30 tècnics repartits pel territori espanyol assumeix aquesta tasca específica. Pep Boada és l’encarregat de coordinar aquesta feina i posar ordre en els més de 4.700 informes de jugadors que es van elaborar la temporada passada. Però la tasca del futbol formatiu va molt més enllà de la incorporació de futurs cracs. Després és igualment important saber desenvolupar aquest talent, l’acompanyament formatiu del jugador i la capacitat de crear un entorn estable que es complementi amb el familiar, aspectes que també es tracten de manera específica al FC Barcelona. No és una feina fàcil, sobretot si tenim en compte que es tracta d’un total de 326 futbolistes.

La Masia, la clau de volta

Una petita part d’aquests joves viuen aquest dia a dia des de la Masia, on actualment hi ha 74 residents, 53 dels quals practiquen el futbol. Tots ells han estat els últims a arribar a la Ciutat Esportiva. Després de 32 anys dormint amb el Camp Nou a tocar, els joves esportistes ja estan plenament integrats a Sant Joan Despí, on gaudeixen d’unes instal·lacions de primer nivell, però sobretot de la proximitat a la gespa. Els camps d’entrenaments estan als peus de l’edifici. Els autobusos i els taxis que abans eren necessaris per recórrer els quatre quilòmetres i mig que separen el Camp Nou de la Ciutat Esportiva i arribar a l’entrenament, han passat a la història. “Ara podem ser més eficaços i perdem menys temps amb moltes gestions que afecten els residents”, resumeix Carles Folguera, director de La Masia, Centre de Formació Oriol Tort. Com en el cas de Zubizarreta, també creu que aquest acostament alleugereix la gestió del dia a dia: “El fet d’estar tan a prop és molt més fàcil trobar punts de trobada amb persones d’altres àrees. La comunicació és més ràpida i fluida”. “Hem aconseguit racionalitzar tot el procés. Hem encaixat totes les peces del trencaclosques”, resumeix el màxim responsable de la Masia. 

Fruit d’aquest “salt de qualitat brutal”, ara per exemple, els jugadors del Juvenil poden fer el batxillerat al mateix edifici, en classes adaptades a les seves necessitats curricular. I també els jugadors del Barça B i del Juvenil A, que fan sessió d’entrenament matinal, es troben a la Masia a primera hora compartint esmorzar i rutines que anys més tard seguiran també al primer equip. És un exemple menor, però significatiu, del grau d’evolució del projecte esportiu del Barça, un model admirat i que cada dia que passa genera més interès. No és estrany passejar-se pels camps de la Ciutat Esportiva Joan Gamper i trobar tècnics d’altres clubs o federacions que s’interessen per una manera de fer amb segell propi.  I què és el que més valoren? La resposta és d’Andoni Zubizarreta: “El que més els sorprèn és que aquí es parla de futbol, la senzillesa. Aquí no hi ha coses supèrflues. Aquí fa olor de futbol.”

Els Serveis Mèdics, a peu de camp: Una de les novetats que més agraeixen els esportistes és la nova ubicació dels Serveis Mèdics, que des de l’octubre estan també a la Ciutat Esportiva, a menys de 50 metres del vestidor del primer equip i a tocar de la gespa dels camps d’entrenament. Però les valoracions d’aquest canvi van molt més enllà d’un simple canvi d’ubicació; també hi ha hagut millores en equipaments, amb més prestacions (s’ha doblat la superfície, de 700 a 1.300 metres quadrats) i més qualitat del servei del que fins ara es podia oferir al Camp Nou. Disposen, per exemple, d’equipament nou de suport en diagnòstic per a la imatge (ecografia i radiologia) o d’un espai per fer aportacions de factors de creixement de plasma ric en plaquetes. També hi ha elements de valoració funcional isocinètic d’última generació que serveix per mesurar la força muscular de manera més precisa i una cinta rodant que permet entrenar en situació d’ingravidesa a persones que pateixen patologies al peu, turmell, genoll o maluc.Molts d’aquests serveis, que fins ara es feien fora de les instal·lacions del Barça, en altres centres sanitaris, ara es desenvolupen internament. “Això ens permet que el Club tregui profit del coneixement que es genera amb aquests nous aparells i pugui desenvolupar-lo. Tenim més dades de l’evolució dels nostres esportistes i, a més, podem aplicar-los a tots els equips”, explica Ramon Canal, cap dels Serveis Mèdics, que cobreix al voltant de 2.000 esportistes, comptant tots els equips del Barça, tant del futbol formatiu com de totes les seccions.

PD: Article publicat al número 54 de la Revista Barça

FC Barcelona, la cuina del futbol

Barça-Reial Madrid: dues fotos, dues maneres de veure el futbol

Gerard Deulofeu no surt encara en aquesta foto de la Revista ‘BARÇA’. Suposo que algun dia hi serà. Com Isaac Cuenca. Són els dos exemples més recents d’una manera d’entendre el futbol a Can Barça. Un estil que compta amb tota la complicitat de Guardiola, que ha sublimat aquest concepte amb totes les conseqüències. Segurament, només per això s’entén que, aquesta temporada, hi hagi fins a 11 jugadors formats al planter que actualment tenen fitxa del primer equip. No se m’acut cap altra manera més gràfica d’explicar com és el Barça del segle XXI que la que il·lustra la portada de la revista del Club. És una foto de club, feta per un mitjà oficial del FC Barcelona, amb un desig de transcendir, de deixar petjada.

He volgut buscar un exemple similar al Reial Madrid. No n’he trobat cap. És evident que no tenen la seva Masia (les obres estan paralitzades de fa temps) ni tampoc els mateixos jugadors fets al planter. Sí que tenen molta autoestima, però no com l’entenem aquí. Rebuscant una mica, he trobat una altra foto d’aquestes que podem dir-ne de club, que van publicar als seus mitjans oficials a l’estiu de 2009. Com en el cas del Barça, és una imatge potent, que pretén vendre marca, en aquell cas coincidint amb la final de la Champions que es disputava al Bernabéu. Com diu el tòpic, les comparacions són odioses. En aquest cas, encara més. 

Barça-Reial Madrid: dues fotos, dues maneres de veure el futbol

L'or de Zuric

Amb aquest Barça, ni a Suïssa es pot ser neutral. Amb Messi, tampoc. Les raons són tantes i tan òbvies que no cal enumerar-les per explicar l’èxit assolit el 10 de gener passat a la capital suïssa. Per al Barça, el premi de la Pilota d’Or va avançar-se a la cerimònia que va fer-se al Palau de Congressos de Zuric. El veritable premi es va conèixer un mes abans, el 6 de desembre, quan la FIFA va confirmar que el Barça seria l’únic protagonista de la gala, amb Messi, Iniesta i Xavi com a finalistes. Aquell dia, també feia fred, com a Zuric. Però l’escenari de la commemoració, la Ciutat Esportiva Joan Gamper, era més adient per entendre la manera de fer i de ser dels jugadors blaugrana que no pas l’ostentosa Kongresshaus. Era en un camp de futbol, a peu de gespa, el lloc on més podien lluir les virtuts dels tres jugadors del Barça. Vestits amb el xandall i amb una pilota blaugrana a les mans, els tres finalistes van fer-se la foto que viatjaria per tot el món i que es convertiria en l’enveja de qualsevol dirigent del món del futbol o de qualsevol entrenador.

Fins aleshores, aquella foto només se l’havien pogut fer a Milà dues dècades abans. Parlem d’una foto simbòlica, perquè aleshores no es coneixen els tres finalistes amb anterioritat, com passa ara. El mític AC Milan d’Arrigo Sacchi, que el 1989 ja havia meravellat al Camp Nou en la final de la Copa d’Europa contra l’Steaua de Bucarest (4-0), podia presumir d’aquesta fita. Durant dos anys consecutius (1988 i 1989), va col·locar tres jugadors seus en el podi de la Pilota d’Or. Eren Marco van Basten, guanyador en les dues ocasions, i Frank Rijkaard, dues vegades, més Ruud Gullit, el 1988, i Franco Baresi, el 1989. Un mèrit inqüestionable, com diu el tòpic.

Més de 20 anys després, el Barça ha posat en qüestió aquest mèrit. L’ha igualat i encara l’ha perfeccionat més. Només cal fer un cop d’ull al currículum del Messi, Iniesta i Xavi per ratificar-ho: el Barça ha estat el seu únic equip professional i el seu bressol formatiu. Com va passar amb els sis títols aconseguits el 2009 –sempre que ho recordem, al subconscient comença a sonar el ‘Viva la vida’ de Coldplay–, algun altre club podrà igualar la fita, però mai superar-la. Ara, amb el podi blaugrana de Zuric, podria passar el mateix. Serà molt difícil, gairebé impossible que algú ho aconsegueixi. I possiblement, si això torna a succeir, el Barça torni a ser el protagonista.

La cerimònia de la Pilota d’Or ha donat relleu internacional a una cosa tan nostrada com la Masia. Un tipus de construcció sense elements sobrers, d’estructura sòlida i de parets gruixudes. Molt arrelades al territori. Com el futbol formatiu del Barça, que simbòlicament combina aquests elements per definir un estil propi d’entendre el futbol. De formar futbolistes i persones. De saber guanyar, però també de saber perdre. Ningú com Josep Guardiola –malgrat que segurament ell ho negarà– representa de manera millor tots aquests conceptes. “És un èxit meravellós”, va dir tant bon punt es va saber la notícia. Però no es queda aquí; veu aquest èxit com un punt i seguit: “No crec que sigui la culminació del bon treball de la Masia, perquè això voldria dir que la feina s’ha acabat, i no és així, és un procés que continua. Això ha de ser un referent per quan els resultats ens facin dubtar del nostre model de club.” També el president Sandro Rosell va situar aquest reconeixement internacional a un nivell superlatiu: “Està a l’altura d’un títol de Lliga de Campions”.

Sembla bàsic, però per jugar al futbol cal tenir una idea de com fer-ho. I el Barça l’ha tinguda, des de fa molts anys. Si alguna cosa ha quedat clara amb la Pilota d’Or és que, malgrat que es tracta d’un premi individual, enguany s’ha reconegut la feina del col·lectiu, del FC Barcelona. De l’equip del 2-6 al Bernabéu, del que també va guanyar a Roma, del que va patir a Abu Dhabi, del que va fer 99 punts per guanyar una Lliga o del que li va fer 5 gols –un altre cop– al Reial Madrid. I en tots aquests èxits, Guardiola hi ha tingut una responsabilitat màxima. Partint d’un coneixement absolut de les essències del Barça, ha respectat la feina dels antecessors, ha perfeccionat la manera de jugar, ha aportat la innovació necessària, ha repartit el protagonisme de manera sensata, ha convençut. I ha guanyat, element imprescindible, bàsic i innegociable per entendre el futbol ‘fast food’ d’aquesta època contemporània.

A banda dels èxits del FC Barcelona (i de la selecció espanyola, que també hi han contribuït de manera decisiva), el reconeixement de la Pilota d’Or posa en relleu la manera de concebre el joc que té el Barça. De la pilota arran de gespa, del joc amb el cap alçat, del control orientat, de la passada a l’espai, de la combinació al primer toc... I totes aquestes habilitats, els jugadors anomenats baixets tenen més habilitat per fer-ho. Només al Barça s’entén –i ha costat moltes discussions en tertúlies ‘futboleres’– que dos jugadors com Xavi i Iniesta, a la ratlla del 1.70 metres d’alçada, comparteixin el mig del camp d’un mateix equip en un futbol tan físic com l’actual. I és que el talent segueix estant al cervell i no als centímetres, malgrat que no ha estat fàcil reconèixer-ho. Només així s’explica que ens hàgim de remuntar a l’any 1979 per trobar un Pilota d’Or, l’anglès Kevin Keegan, que estigui per sota de l’alçada de Leo Messi (1.69m).

Seria molt injust acabar aquest article sense dedicar l’espai que es mereixen els tres futbolistes que van ostentar la màxima representació barcelonista a Zuric. Són fills de generacions diferents –cosa que encara dóna més valor a la fita– que entenen el futbol de la mateixa manera, especialment quan ho fan plegats. Tots tres tenen àmbits d’excel·lència particular, que justificaven com a bona qualsevol decisió que hagués pres l’ampli jurat dels premis. En el cas de Xavi, la seva incidència innegable a l’hora de definir l’estil de joc del Barça, de fer millor els seus companys, el do d’aportar l’ADN necessari perquè el futbol blaugrana sigui reconeixible a qualsevol camp. En el d’Iniesta, la capacitat de fer fluir el joc, de jugar amb un coixí cosit al peu, d’apurar un driblatge fins a l’últim segon, de no perdre mai una pilota. I sobre Messi... De Messi sorprèn tot: que cada cop faci més gols, que pugui jugar a qualsevol lloc del migcamp en endavant, que també faci assistències amb tanta generositat, que sigui gairebé imparable en el driblatge, que vegi la porteria dos metres més ampla que la resta de jugadors, que millori cada dia en l’execució de les faltes directes, que s’impliqui com un juvenil en la pressió al rival... I tot amb una precocitat que espanta, que se’n riu del sexe en l’adolescència.

Amb només 23 anys ja és el jugador més jove que ha guanyat consecutivament la Pilota d’Or. I està a tocar de cracs com Cruyff, Platini i Van Basten, els únics que en tenen tres. Si manté aquesta ambició, la imatge que serveix per tancar aquest reportatge pot convertir-se en una rutina, en una cita ineludible en el calendari de cada mes de gener. En aquest trajecte, el Barça serà el seu millor company de viatge. L’or de Zuric és a les seves mans. I no té cap intenció de deixar-lo anar.


PD: Article publicat al número 49 de la Revista 'Barça'. Foto principal de Miguel Ruiz (FC Barcelona).

L'or de Zuric