De Ronaldinho a Neymar

Aviat farà deu anys que, un calorós 21 de juliol del 2003, Ronaldinho es presentava al Camp Nou com a jugador del Barça. Els historiadors ja s’han encarregat de mesurar la profunditat de la petjada que va suposar per al Club l’arribada d’aquell brasiler somrient, que aixecava les dues mans fent gestos amb els dits desconeguts fins aleshores. Dues Lligues i una Lliga de Campions és el botí que Ronnie va deixar al Barça, més enllà de la injecció anímica que va suposar per a l’afició culer. Però la presència de Ronaldinho també va contribuir decisivament a projectar la imatge del Barça arreu del món i, per extensió, al seu Brasil natal. Allà, feia onze anys que havia nascut Neymar da Silva Santos Júnior, que aquell mateix estiu s’incorporava a la disciplina del seu estimat Santos FC. No sabem si va ser aquell potent gol de matinada contra el Sevilla, les execucions impecables dels llançaments de falta o les imatges que veia a O’Globo, però és inqüestionable que la imatge d’aquell Ronaldinho vestit de blaugrana va ser decisiva perquè una dècada després Neymar congregués 56.500 persones al Camp Nou. Així ho va reconèixer el jove brasiler quan li van preguntar quin era el primer record que tenia del Barça. “Ronaldinho”, va dir sense pensar gaire.

A diferència del Gaúcho, però també d’altres cracs brasilers de la història blaugrana com ara Romário, Ronaldo o Rivaldo, Neymar arriba a Barcelona sense fer escala prèvia a cap altre club europeu. Curiosament, de la mateixa manera que els altres dos brasilers de la història del Barça que van arribar procedents del Santos, Mário Peres ‘Marinho’ l’any 1974 i Giovanni Silva el 1996. Salta l’Atlàntic amb el bagatge que ha acumulat al Santos (3 campionats Paulista, una Copa de Brasil i una Copa Libertadores) i a la selecció del Brasil, convençut que la ‘saudade’ no serà cap obstacle per triomfar al Barça. Com va reconèixer el dia de la seva presentació, ha pres la decisió amb el cor i n’està plenament convençut, després de reflexionar-ho àmpliament amb la seva família i, sobretot, amb el seu pare. “Però jo he tingut l’última paraula”, aclareix. Cap altra oferta econòmica ni esportiva l’ha seduït tant com la que provenia de la capital catalana. “Agraeixo a Déu l’oportunitat de jugar amb jugadors tan grans que admiro des que era petit: Messi, Xavi, Iniesta... Si els hagués d’anomenar a tots no acabaria mai”, va explicar el dia de la seva presentació.

Ronaldinho va arribar a un FC Barcelona amb l’autoestima baixa, les vitrines desolades i un equip mancat de referents al terreny de joc. No serà el cas de Neymar. Només cal fer un cop d’ull al Museu (15 títols en els últims 5 anys) i a la gespa del Camp Nou (amb Messi, com a icona del Barça actual), per adonar-se del canvi d’escenari entre aquella època i l’actual. I Neymar n’és plenament conscient: “Mai m’he preocupat per ser el millor jugador del món, el millor és aquí i és Messi. És un honor poder jugar amb ell i espero ajudar-lo a seguir sent el millor jugador del món i que guanyi més Pilotes d’Or”. El brasiler sap que arriba a un equip molt rodat, on el seu primer objectiu és adaptar-se a una manera de jugar i de concebre el futbol molt diferent a l’estil sud-americà. Neymar encara té molt fresc el record de la final de la Copa Intercontinental (4-0), segurament el millor exemple de futbol total del Barça contemporani.

Amb 138 gols en 228 partits amb el Santos, Neymar, que ha firmat per cinc temporades, arriba a Europa després de consolidar-se com el jugador més desequilibrant de les Lligues sud-americanes. També és una referència en el sector de la publicitat, afavorit per una presència extensa i intensa a les xarxes socials. Amb el suport de 14 patrocinadors, la premsa especialitzada xifra en 22,5 milions d’euros els seus ingressos anuals per aquest concepte, només per sota del podi que ocupen David Beckham, Leo Messi i Cristiano Ronaldo.

L’aura de ‘pop star’ manté el lligam visual entre Ronnie i Neymar. Les gorres, les samarretes amples o les arracades són alguns d’aquests elements que identifiquen el  ‘look’ d’aquests dos cracs. Però molt lluny d’aquesta imatge aparentment frívola, el noi de Mogi das Cruzes (São Paulo) es mostra senzill, proper a la gent (no rebutja cap de les múltiples peticions que rep per fer-se fotos amb els aficionats) i amb una maduresa impròpia d’un jove de 21 anys. La serenor i el discurs sensat de la seva primera roda de premsa a Barcelona són un contrapunt imprescindible per obrir la porta d’un vestidor madur i ple de finalistes de la Pilota d’Or. També hi ajudarà la presència d’Adriano i d’Alves, que estan costat per costat de la seva taquilla al Camp Nou. De fet, el ‘2’ del Barça ha estat clau en el procés per convèncer l’exjugador del Santos FC per fer el salt definitiu al Barça, com va explicar Neymar.

Amb el Mundial del Brasil 2014 en un horitzó molt pròxim, al seu país d’origen confien que l’arribada de Neymar a l’equip campió de la Lliga espanyola contribuirà a la maduració tàctica del futbolista, més habituat a resoldre pel seu compte, amb eslàloms infinits. Sens dubte, la seva integració en el futbol de toc i de joc posicional del Barça, en un estil més coral, conjuntament amb l’encaix ofensiu amb Leo Messi, és el repte esportiu més apassionant que haurà de resoldre Tito Vilanova, que ja ha parlat breument amb el jugador. Tot sigui perquè l’exigència esportiva que ha caracteritzat aquesta última etapa de l’equip segueixi al nivell més alt. Serà la manera de mantenir la felicitat al Camp Nou. I, com va recordar Neymar, “la felicitat està per sobre de tot”. Segur que Ronaldinho pensa el mateix.

PD: Article publicat al número 63 de la Revista Barça. Foto de Miguel Ruiz.

De Ronaldinho a Neymar

Tito Vilanova, el Marquès de Can Planes

La carpeta és de color gris i està una mica rebregada. El pas del temps fa la seva feina, però, malgrat tot, està degudament identificada i no ofereix cap dubte: el nom està escrit en una etiqueta de Dymo. S’hi pot llegir “VILANOVA BAYO FRANCISCO”. L’hem trobada a les entranyes del Camp Nou, en una sala que fa olor de tancat, al costat del Magatzem central. Estava a dins d’una capsa plena de pols. “BAIXES FUTBOL BASE 91/92”, hi posa.

Però, què hi ha a dins d’aquesta carpeta?  És un petit tresor que, pacientment, ha esperat el moment oportú de la seva descoberta. És l’expedient de l’etapa de jugador de l’actual tècnic del Barça, on s’amuntega tot tipus de documentació vinculada a la seva etapa de futbolista al Barça: contractes, fitxes federatives, correspondència oficial, factures, autorització de beques d’estudi... Al costat d’aquesta carpeta n’hi ha d’altres, degudament classificades per ordre alfabètic, de companys de promoció que també van deixar el Club aquell mateix any olímpic del 1992 i que esperen un moment de glòria que, en la majoria de casos, no arribarà mai.

El que ve a continuació és una història de futbol de les d’abans. De l’època en què les samarretes del Barça no es podien comprar a les botigues. De quan les botes dels futbolistes eren de color negre. De futbolistes que també feien la mili. D’informes tècnics escrits a màquina... És el cas de l’informe tècnic (vegeu pàgina següent) que, a finals del 1984, recomanava la incorporació d’un jove Tito Vilanova (Bellcaire, 17 de setembre del 1968) al FC Barcelona. Jaume Oliver, que aleshores era el coordinador del futbol base del Barça, firmava aquell paper, decisiu per entendre la trajectòria esportiva posterior del nostre protagonista. “Que ‘raro’ que ara se sàpiga això. Jo mai no he dit res. És cert que l’última paraula sobre els fitxatges la tenia jo i que el meu vot era definitiu, però sempre he dit que qui fitxa és el Club”, comenta ara amb una barreja d’orgull i certa nostàlgia. L’excusa d’aquest descobriment serveix per fer un breu viatge al passat i recordar un temps en què Jaume Oliver i Oriol Tort van posar les bases de l’actual estructura de futbol base del Barça, a base de tenir apamat tot el futbol català de les categories inferiors.

Han passat prop de 30 anys des d’aquells viatges a Figueres per seguir l’evolució de Tito Vilanova, però els records actuals de Jaume Oliver gairebé calquen el que es va escriure aleshores amb l’Olivetti. “Era un futbolista que veia molt bé el futbol. Tenia un físic molt maco i era un punt fred. Jugava amb el cap aixecat, sense perdre pilotes, sense fer canvis de joc absurds... En resum, s’adaptava molt bé a l’estil de joc que buscava el Barça”, recita gairebé de memòria Oliver. Aquesta opinió es pot contrastar amb les de Jordi Roura i Aureli Altimira, que van compartir equips i convivències amb Tito Vilanova a la Masia i que ara l’acompanyen des de la banqueta en aquesta nova etapa. Tots dos recorden molt bé com era Tito sobre la gespa. “Era un migcampista alt i prim, molt bo tècnicament. Tirava molt bé les faltes, centrava bé i també tenia bona visió de joc. Era un jugador molt fi”, comenta Jordi Roura. Però, per fer-nos una idea millor, a quin jugador del futbol actual es podia assemblar? “A Beckham”, intervé Aureli Altimira, “per estil de joc, era un jugador similar”.  “Sí, per posició de joc s’hi assembla”, remata Roura. De fet, Tito Vilanova era migcampista, però la posició d’interior dret era la més habitual. En aquesta zona del camp el recordava Lluís Carreras, un altre dels companys que Tito va tenir al planter. “Tenia arribada i xut”, concretava l’actual tècnic del Sabadell, fa unes setmanes, en un reportatge de Barça TV.

Els tècnics del planter blaugrana van poder constatar les virtuts de Tito Vilanova en les proves que es feien, en les instal·lacions del Club a Barcelona, als jugadors que interessaven. “Eren tres dies a la setmana i sempre es feien amb la pilota”, destaca Oliver, que ben aviat va comprovar que el jove futbolista empordanès tenia les coses clares. El FC Barcelona estava interessat a fitxar Vilanova. Com era habitual en aquells casos, explica Oliver, li van plantejar que començaria jugant al ‘B’ durant uns mesos per adaptar-se millor i entrar en la dinàmica de joc. “Si no jugo a l’ ‘A’ no fitxo”, explica que li va dir Tito. Encara avui, l’aleshores coordinador del planter blaugrana se’n fa creus: “No li deia que ‘no’ a qualsevol equip. Estava parlant amb el Barça! Això explica una mica el seu caràcter. Ell creia que estava capacitat i ho defensava amb raonament i solidesa.” Tito va acabar jugant al juvenil d’Ursicinio López.

L’actual tècnic del Barça tenia 16 anys acabats de fer quan va trepitjar la Masia per primera vegada. Feia cinc anys que l’edifici de Can Planes s’havia convertit en residència de futbolistes i el dia a dia del centre tenia poques similituds amb l’actual residència moderna de Sant Joan Despí. En el seu primer any, va compartir vivències amb 33 joves més, la majoria catalans, com ara Fradera, Amor, Covelo, Guardiola, Serer o Sánchez-Jara. “La Masia era molt més familiar. Fins i tot l’edifici ajudava al fet que tots ens coneguéssim més. Hi havia quatre habitacions i estàvem agrupats per edats”, explica Altimira, que va incorporar-se un any més tard a la Masia i que era el company habitual d’habitació de Tito Vilanova en els desplaçaments. Ben aviat els seus companys van comprovar que es tractava d’una persona responsable, formal,  poc xerraire, i a qui li agradaven la coses ben fetes; al camp, les pilotes havien d’estar ben inflades i la gespa, ben tallada. D’aquí el sobrenom d’El Marquès’.

Com alguns residents, combinava els entrenaments amb els estudis de batxillerat que feia a La Salle Bonanova i que li van obrir les portes de la universitat per estudiar empresarials. Cada any es feia mereixedor de la beca d’estudis que concedia el Club. “Era dels més aplicats”, diu Altimira, que assegura que aleshores no hi havia tanta facilitat per compatibilitzar els estudis i el futbol.

Per si no n’hi hagués hagut prou, Tito Vilanova també va compaginar el futbol i el servei militar. Al gener del 1987 va allistar-se com a voluntari. D’aquesta manera, tot i que allargava l’estada entre militars durant 18 mesos, podia escollir destinació i això facilitava la possibilitat de seguir jugant al futbol. Va estar a Barcelona, entre el Regimiento de Infanteria Jaén 25 i el Regimiento de Artilleria AA 72. A la carpeta grisa trobem abundant correspondència amb els comandaments militars, per demanar “el oportuno permiso” perquè l’alliberessin en ocasions puntuals per poder jugar, per exemple, la final de la Copa del Rei juvenil del 1987, en la qual un gol seu va donar el títol al Barça, que aleshores entrenava Carles Rexach, davant de l’Athletic Club (2-1). Un any abans, la participació de Tito, amb quatre assistències de gol, també va ser clau per guanyar el Reial Madrid amb contundència (6-3). “Va ser una exhibició. I no jugàvem contra la Penya Calatrava!”, rememora satisfet Jaume Oliver recordant el bany a què van sotmetre l’etern rival. També Carles Rexach recorda aquells èxits, però sobretot la manera de fer del seu pupil: “No es preocupava només d’ell, sinó també de l’equip. Mirava una mica més enllà. A part de jugar, estava pendent de més coses.”

Els èxits a l’equip juvenil van deixar pas a una etapa de tres anys entre l’amateur i el Barça Atlètic. Però a mesura que s’ensuma el primer equip, la paciència és inversament proporcional al desig d’arribar-hi. Homes com Milla, Amor i Guardiola, que ocupaven la posició de migcampista com Tito Vilanova, començaven a fer-se un lloc al primer equip i a convertir-se en un tap per a les aspiracions de l’actual tècnic blaugrana per arribar al Barça de Cruyff. De fet, només hi va jugar dos cops, en un amistós a Banyoles (vegeu secció Quina nit! del número 57 de la Revista ‘Barça’) l’any 1989 i un altre a Palamós, on curiosament va compartir equip amb Andoni Zubizarreta. Un bagatge massa pobre per seguir esperant oportunitats. En aquest context (encara tenia dos anys de contracte), la cessió per dues temporades a la UE Figueres es va convertir en la millor solució. Al seu club d’origen, el jugador empordanès va estar a punt d’assolir l’ascens a Primera, proveint d’assistències de gol el seu company de viatge Aureli Altimira, però el Cadis ho va evitar.  

Aquell mateix estiu del 1992, el FC Barcelona va arribar a un acord amb el Celta perquè Tito Vilanova marxés al conjunt gallec per jugar a Primera Divisió. El Barça es va quedar amb una opció de recompra, per 30 milions de pessetes, però mai la va executar. És l’últim document de la carpeta, al costat d’un altre on se li agraeixen els serveis prestats “per la seva esportivitat, irreprotxable conducta i dedicació absoluta”.

________________________________________________________________

EL PARTIT DELS 14 MILIONS DE PESSETES

Tito Vilanova va deixar la UE Figures l’octubre del 1984, però la seva arribada al FC Barcelona va anar acompanyada d’un ‘regal’ per al seu club d’origen. Com a compensació pel fitxatge del jove futbolista, el Barça es comprometia a disputar un partit a Figueres “con la alineación de los jugadores extranjeros que en aquel momento se hallen encuadrados en la plantilla del FC Barcelona, durante un mínimo de quince minutos”.

El partit s’havia de disputar al mes d’agost del 1985, però l’equip blaugrana no va trobar cap forat a l’agenda. Per evitar la penalització de dos milions i mig de pessetes que hauria d’haver pagat el Barça al Figueres, es va arribar a l’acord de jugar l’amistós l’estiu següent. I el Figueres va sortir-hi guanyant: es va fer coincidir el partit amb l’estrena del Nou Estadi Municipal, el 25 d’agost del 1986, i el club local va recaptar, per la venda d’entrades, 14 milions de pessetes (84.000 euros), segons s’informa a la premsa del dia següent. I, futbolísticament, el repàs dels empordanesos també va ser memorable. El Barça de Terry Venables va caure per un contundent 3-1. És cert que dels 14 jugadors que es van vestir de curt, n’hi havia sis del Barça Atlètic, però l’actuació del conjunt blaugrana, a pocs dies del debut a la Lliga, va oferir molts dubtes contra un rival que aleshores militava a la Segona Divisió. Com resava el contracte, Archibald i Lineker van jugar, però la seva aportació va passar desapercebuda. Els dos davanters eren les referències d’un FC Barcelona que aquell estiu va invertir 1.225 milions de pessetes (prop de 7 milions i mig d’euros) en fitxatges per oblidar el regust amarg de la final de Sevilla.

Article publicat al número 58 de la REVISTA BARÇA.
Fotos: Centre de Documentació i Estudis FC Barcelona

Tito Vilanova, el Marquès de Can Planes