Feia dies que hi anava al darrera. I ja les he trobades. Les tenia al meu germà. Les fotos de Wembley’92 ja són a les meves mans. El valor artístic del material és més aviat precari. Les fotos són d’una època en què no les podies esborrar, amb un senzill ‘delete’. Com a molt, si no t’agradaven, les podies estripar, un cop revelades i degudament pagades. Evidentment, no n’he tirat cap.
El cert és que el record que tenia de Wembley’92, la meva primera final com a culé, era una mica dispers. He hagut de repassar les fotos per recordar l’expedició i retrobar-me amb els Ballesteros, Caus, Ruaix, ‘Bimbo’, Prenafeta, Alpiste i companyia. Gairebé tots d’un curs superior, quan estàvem a les Escoles Minguella de Badalona. Un grup heterodox, però molt culé i molt de la conya. De fet, el record és tan poc precís que no recordo ni com vam aconseguir les entrades (a la foto del costat, surto al mig, amb una bufanda al cap). Tampoc era tan complicat com ara: si volies anar a una final, pagaves i tenies l’entrada, especialment si tenies algun contcte en algunya penya.
El que tinc molt clar és l’espai temporal en què vaig debutar com a culé que voltava pel món. Estava estudiant COU (sí, el curs aquell que feies abans d’entrar a la universitat) i tot just havia acabat els exàmens abans de la selectivitat. Encara quedava més d’un mes per les proves d’accés per estudiar Periodisme. Per tant, el calendari s’havia aliat amb mi i convidava a provar fortuna.
Tenia la majoria d’edat agafada amb pinces (havia fet els 18 anys el 13 de maig) i la independència econòmica necessària per pagar-me l’entrada i un desplaçament de més de 24 hores en bus. Ja feia 3 anys que arbitrava partits de bàsquet i, per tant, els diners suficients per pagar-me capritxos d’aquest nivell sense haver de trucar a la porta dels pares. A ma mare no li feia gaire gràcia això de passar-me quasi 3 dies fora de casa i una mica descontrolat, però tampoc recordo que hi posés moltes pegues. Al meu pare, no calia gaire esforç per convèncer-lo.
Dit i fet. Ja estàvem a dalt de l’autobús, quan després d’alguns càntics propis d’adolescents immadurs vam començar a llegir la premsa esportiva. Primera sorpresa: les entrades que teníem els de la colla, eren del gol on estaven els aficionats de la Sampdoria. “Potser s’han equivocat els del diari”, vam pensar, mentre ens donàvem unes hores de marge per comprovar-ho. Poc després, va arribar la segona sorpresa: parlant amb la gent del bus, tothom tenia viatge d’anada, nit d’hotel i viatge de tornada. Nosaltres només havíem reservat un viatge d’anada i tornada en bus el mateix dia, sense cap cosa que s’assemblés a un llit o una habitació d’hotel. “Quan arribem a Londres ja us posarem en un autobús que torni després del partit capa Barcelona”, ens va assegurar el guia. Entre sorpresa i sorpresa anàvem fent camí. A Calais, va arribar l’hora del ferry. Cal no oblidar que això de l’eurotúnel era encara un somni d’enginyeria que estava per arribar. Per tant, si anaves per carretera, el peatge del ferry era inevitable.
Encara quedava força temps perquè comencés el partit i no va ser gens complicat trobar un seient buit. Però de seguida arribava un altre barcelonista que ens recordava que el seient en qüestió li correspoia a ell. Així fins a tres o quatre vegades. I, a poc a poc, anàvem baixant de les fileres més altes fins a les de sota. Al final, vam acabar amorrats a les primeres fileres, les que estaven a tocar de la tanca de protecció que hi havia al costat de les pistes d’atletisme. Les dues primeres fileres estaven buides com a mesura de precaució, per donar un espai de marge que absorvís les possibles les allaus de gent. I allà ens vam quedar. Una ubicació lamentable per veure un partit de futbol. O per veure més enllà del pal del còrner. Rectifico: una de les millors posicions per veure com Stòitxkov maleïa la seva sort, amb els punys de les dues mans tancats, després d’enviar una pilota al pal de la porteria de Pagliuca. A més, Koeman va tenir la deferència de marcar a la ‘nostra’ porteria. Per tant, finalment, el balanç superava amb escreix les misèries que havíem patit per gaudir d’una final memorable, tant a nivell personal com col·lectiu.
Era l’hora de tornar cap a casa. Però encara no havíem resolt qui ens portaria a Barcelona després del partit. Fos com fos, el guia de l’expedició no ens va trobar cap bus amb espai disponible. Així, doncs, ens van haver de buscar allotjament a la capital britànica aquella mateixa nit del 20 de maig. Sense roba de recanvi ni cap cosa similar a un respall de dents o una ampolleta de sabó, ens van ubicar en una habitació als afores de Londres. Amb un cansament difícil d’explicar, ho vam agrair eternament i sense pagar ni cinc. A l’endemà, i després de buscar un telèfon per avisar a casa (els mòbils eren objectes de pel·lícules de ciència ficció), ja estàvem de nou al bus i cap a Barcelona, on vam arribar a una ciutat que ja havia donat la benvinguda que es mereixien els herois del Dream Team. Era el divendres 22 de maig. Aleshores no ho sabia, però quedaven poc menys de sis anys perquè entrés a treballar al Barça. Però això ja és una altra història.
Wembley’92: jo també hi vaig ser
Entrades
