El futbol porta el Barça a Wembley

El futbol és generós amb qui l’estima. I el Barça ho fa. El conjunt de Pep Guardiola disputarà una nova final de la Lliga de Campions després de fer valer el seu estil contra el Reial Madrid de Mourinho. Guanya el futbol. El Barça tornarà a Wembley, on tot va començar fa 19 anys. I ho farà amb la mateixa essència, amb el mateix respecte per al futbol, amb les mateixes ganes de gaudir sobre el terreny de joc i de captivar amb la seva manera de fer. I amb l’objectiu de sumar la quarta Champions al seu palmarès, precisament al lloc on va arribar la primera.

En la semifinal europea més mediàtica de la història, el Barça ha estat l’encarregat de posar el futbol i més gols que el rival (3-1). L’espectacle del Barça només s’entén a sobre de la gespa. I el veredicte del futbol ha estat inapel·lable, després que ara fa un any li girés l’esquena en l’eliminatòria contra l’Inter. A diferència de les semifinals de l’any passat, el resultat de l’anada era un coixí confortable per donar al Barça un paper de favorit que ha interpretat a la perfecció. Fidel al seu estil (10 faltes contra 31 del rival i amb 64% de possessió de pilota en el dia d’avui), el conjunt de Guardiola ha afegit la maduresa competitiva a un model de joc consolidat de fa molts anys.

El Barça més identitari

La classificació per a Wembley 2011 completa un cercle virtuós que ajuda a entendre la història contemporània del Club. Pep Guardiola, alumne avantatjat de Johan Cruyff a la banqueta, ha assumit l’ideari d’aquell Dream Team, l’ha millorat i l’ha fet encara més identitari. Només cal fer un cop d’ull a la convocatòria prèvia al partit amb 14 jugador formats al planter d’un total de 20 convocats. Amb un líder indiscutible sobre la gespa, de nom Leo Messi, que en aquesta eliminatòria ha tornat a deixar clar que és el millor de món, amb la mateixa dosi de talent que d’humilitat.



En aquestes dues últimes dècades, el llegat del Barça és inqüestionable. El repàs del palmarès (3 Champions, 10 Lligues i mitja, 3 Copes, 1 Mundial de Clubs, 1 Recopa, 8 Supercopes d’Espanya i 3 d’Europa) deixa pocs dubtes. El FC Barcelona està, novament, a les portes d’una final de la màxima competició europea. I no és gens fàcil aconseguir-ho. Des de 1955, quan va començar a disputar-se la Copa d’Europa, el Barça ha disputat sis finals d’aquesta competició. És evident, doncs, que aquesta fita mereix una celebració per si mateixa. La setena classificació per disputar el partit que tothom vol jugar. I el Barça ho farà per tercera vegada en sis anys.

Una versió millorada del 92

El nou Wembley serà testimoni d’una versió millorada del FC Barcelona. El Barça 2.0 de Guardiola, gairebé infalible en eliminatòries a doble partit (18 de 20) i en finals (6 de 7), està preparat per a un altre repte en forma de Lliga de Campions. Més a prop de saldar el compte pendent que va prometre al final de la temporada passada. “Us en devem una”, va dir. I ja està a només un pas de complir la paraula.

PD: Article publicat ahir a la web del FC Barcelona.

El futbol porta el Barça a Wembley

Sobre l’estil, Pete Mickeal, el Panathinaikòs i el doble enfrontament Barça-Madrid

Abans d’entrar en el quàdruple enforntament directe amb el Reial Madrid, eren molts els que buscaven paral·lelismes amb el món del bàsquet i en especial en els play-off. Com es preparen aquestes sèries d’enfrontaments, tant intensos i amb tant poc marge de temps etre un i l’altre? De quina manera hi incideixen els canvis tàctics? Es possible sorprendre un rival de qui coneixes gairebé tot? Preguntes com aquestes i similars es llançaven a l’aire o directament al mateix Guardiola, que recordava que mai s’havia trobat amb un cas similar i que calia platejar els partits sense vincular-los els uns amb els altres. “Cada partit és una competició diferent”, deia.

Ves per on, quan ens trobem a l’equador de l’eliminatòria, jo també he pensat en el bàsquet. I concretament, en l’eliminatòria de quarts de l’Eurolliga entre el Regal Barça i el Panathinaikòs. També van ser quatre partits, disputats tots fins a l’últim minut, amb tensió i els dos millors equips del continent cara a cara. Batalles de bàsquet colossals. En aquell cas, el conjunt de Zeljko Obradovic va saber plantejar-li l’eliminatòria al Barça. Va posar-li el dit a l’ull a base d’explotar els punts febles del rival. El joc vistós, ràpid, ofensiu i espectacular del conjunt del Regal Barça, que identifica l’estil de l’equip des de l’arribada de Xavi Pascual a la banqueta, es va veure amb comptagotes. Amb una defensa molt intensa (especialment sobre Navarro), una lectura sublim de Diamantidis en el joc estàtic, un ritme ofensiu lent i una superioritat física en el joc a dins de la zona, el PAO va esborrar els senyals d’identitat del Barça. I sense estil, no hi ha triomf. N’hi pot haver si, en aquest espai curt de temps, saps reinventar-te o treure profit d’altres alternatives tàctiques, menys habituals, sense ADN, però igualment útils. Segurament, Pete Mickeal era un dels que podia aportar aquesta peculiaritat, amb recursos més allunyats als que identifiquen el Regal Barça. Un jugador amb envergadura per defensar ‘3’ d’alçada, amb criteri per inventar-se cistelles al pal baix quan la possessió s’esgota, amb caràcter per sobreposar-se a les adversitats... Però no hi era.

Si parlem de futbol, guanya pes la sensació que Mourinho, amb un migcamp reforçat, molt físic i molta solidaritat defensiva, ha sabut trobar l’antídot contra l’estil del Barça. És cert que el joc del conjunt de Guardiola segueix sent igual de recognoscible en el seu estil, però ha perdut l’eficàcia que també acompanyava el seu joc (un gol de penal en 210 minuts de futbol), imprescindible per a guanyar. Coincideixo amb Guardiola que l’estil d’aquest Barça és la causa que ha permès entendre fins on ha arribat aquest equip. I, com a tal, és innegociable. No hi ha debat. Només busco el ‘Pete Mickeal’ del futbol, entès com el recurs més imaginatiu i més directe d’una navalla suïssa. Un jugador o una alternativa que, en situacions de poca fluïdesa, de saturació ofensiva, permeti a l’equip pervertir temporalment el seu ideari per tornar al camí de la victòria.

El repertori de recursos tàctics que Guardiola ha posat en pràctica des que va arribar a la banqueta del Barça em fa estar tranquil. Ell és qui va reubicar Messi com a fals punta, qui va descobrir les opcions de Touré i Mascherano com a centrals, qui treu lluentor de la capacitat defensiva d’un davanter com Pedro... Coses que molts altres trigaríem tres vides només en pensar-hi. Segur que ja hi ha pensat. I tornarà a encertar.

PD: La foto la vaig fer a la final de Copa a Mestalla, abans de començar la pròrroga. Aquí trobareu més fotos de la jornada de dimecres a València.

Sobre l’estil, Pete Mickeal, el Panathinaikòs i el doble enfrontament Barça-Madrid

Mourinho: escenaris similars, decisions oposades

Avui s’ha confirmat que Mourinho entrenarà al Reial Madrid. Ha passat el que podia haver passat al FC Barcelona al maig de 2008 i que finalment no va passar. Com ara el Madrid, el Barça portava dos anys consecutius sense guanyar cap títol important. Bons jugadors, cap èxit esportiu i pressió asfixiant dels mitjans de comunicació que arribava fins a la Junta directiva (de fet, dos mesos després es va produir el vot de censura).

Si fa no fa, l’ambient és similar al es viu actualment a Madrid, amb l’excepció de la pressió cap la cúpula directiva, on la figura de Florentino Pérez és molt més intocable que no pas ho era Laporta al 2008. Tant aleshores com ara, Mourinho representava el mateix: la possibilitat més creíble que oferia el mercat d’entrenadors per assolir l’èxit immediat. Una necessitat absoluta, tant per al Barça del 2008 com per al Reial Madrid del 2010.

Com és sabut, el Barça va optar per la solució més arriscada (Jordi Badia explica en el seu bloc com es va viure el procés). La tria de Guardiola, malgrat que estava associada a la cantarella constant de la inexperiència, significava l’aposta decidida per un estil, per la gent de casa i pels valors del club. Avui s’ha fet públic que el Reial Madrid ha optat per la solució més fàcil (evidentment, no la més econòmica). En aquest cas, les crítiques són gairebé inexistents, malgrat que la tria de Mourinho xoca frontalment amb els valors que el propi Florentino va atribuir al Reial Madrid en el dia del seu retorn al club.

En dos escenaris similars, les decisions han estat oposades. Amb pressions similars, Laporta i Florentino han reaccionat de manera molt diferent. Només l’anàlisi a mig termini servirà per veure qui l’ha encertada. Amb tot, dubto que cap culer es penedeixi de la decisió que es va prendre ara fa només 25 mesos.

Foto: Portada SportYou, de dimecres 26 de maig de 2010.

Mourinho: escenaris similars, decisions oposades

Tres coses que m’han sobtat de l’Inter

L’Inter de Milà és el nou campió d’Europa. Amb un segell futbolístic propi i molt personal (podrien afegir-se molts més adjectius, però me n’estaré de fer-ho), els italians agafen el relleu del Barça i aconsegueixen el seu primer triplet, per bé que per camins diferents als dels blaugranes. El colofó d’aquesta temporada dels italians va arribar al Santiago Bernabéu. Però més enllà del que va passar als 90 minuts del partit, m’agradaria parlar de tres coses que van succeir abans i després de la final i que m’han sobtat. Us les apunto a continuació:

• Tres dies abans de la final, el diari 'Marca' publica la primera part d’una entrevista en exclusiva a Mourinho, on el tècnic de l’Inter de Milà parla obertament de l’interès del Reial Madrid per fitxar-lo.
• Minuts després d’aconseguir la tercera Copa d’Europa, el president i propietari de l’Inter de Milà, Massimo Moratti, va baixar a la gespa i, amb la medalla de campions al coll, va sumar-se a la foto dels campions. Mourinho era al seu costat abraçant-lo.
•  Tal com ja va fer quan el Porto va guanyar la Champions al 2004, Mourinho tampoc va celebrar, de tornada, el títol amb la seva afició. En aquest cas, ni va viatjar amb els seu jugadors cap a Milà.

Potser hi dono massa trascendència als tres fets i cadascun té arguments suficients per justificar-se per si mateixos. En la lluita per saber si es tracta d’una obsesió personal, he fet l’exercici de tornar a llegir els tres apunts, canviant els noms dels protagonistes: on hi surt Mourinho hi he posat Guardiola i on es parla de Moratti hi he posat Laporta. Potser ara s’entén millor el que volia explicar.

Tres coses que m’han sobtat de l’Inter