De Ronaldinho a Neymar

Aviat farà deu anys que, un calorós 21 de juliol del 2003, Ronaldinho es presentava al Camp Nou com a jugador del Barça. Els historiadors ja s’han encarregat de mesurar la profunditat de la petjada que va suposar per al Club l’arribada d’aquell brasiler somrient, que aixecava les dues mans fent gestos amb els dits desconeguts fins aleshores. Dues Lligues i una Lliga de Campions és el botí que Ronnie va deixar al Barça, més enllà de la injecció anímica que va suposar per a l’afició culer. Però la presència de Ronaldinho també va contribuir decisivament a projectar la imatge del Barça arreu del món i, per extensió, al seu Brasil natal. Allà, feia onze anys que havia nascut Neymar da Silva Santos Júnior, que aquell mateix estiu s’incorporava a la disciplina del seu estimat Santos FC. No sabem si va ser aquell potent gol de matinada contra el Sevilla, les execucions impecables dels llançaments de falta o les imatges que veia a O’Globo, però és inqüestionable que la imatge d’aquell Ronaldinho vestit de blaugrana va ser decisiva perquè una dècada després Neymar congregués 56.500 persones al Camp Nou. Així ho va reconèixer el jove brasiler quan li van preguntar quin era el primer record que tenia del Barça. “Ronaldinho”, va dir sense pensar gaire.

A diferència del Gaúcho, però també d’altres cracs brasilers de la història blaugrana com ara Romário, Ronaldo o Rivaldo, Neymar arriba a Barcelona sense fer escala prèvia a cap altre club europeu. Curiosament, de la mateixa manera que els altres dos brasilers de la història del Barça que van arribar procedents del Santos, Mário Peres ‘Marinho’ l’any 1974 i Giovanni Silva el 1996. Salta l’Atlàntic amb el bagatge que ha acumulat al Santos (3 campionats Paulista, una Copa de Brasil i una Copa Libertadores) i a la selecció del Brasil, convençut que la ‘saudade’ no serà cap obstacle per triomfar al Barça. Com va reconèixer el dia de la seva presentació, ha pres la decisió amb el cor i n’està plenament convençut, després de reflexionar-ho àmpliament amb la seva família i, sobretot, amb el seu pare. “Però jo he tingut l’última paraula”, aclareix. Cap altra oferta econòmica ni esportiva l’ha seduït tant com la que provenia de la capital catalana. “Agraeixo a Déu l’oportunitat de jugar amb jugadors tan grans que admiro des que era petit: Messi, Xavi, Iniesta... Si els hagués d’anomenar a tots no acabaria mai”, va explicar el dia de la seva presentació.

Ronaldinho va arribar a un FC Barcelona amb l’autoestima baixa, les vitrines desolades i un equip mancat de referents al terreny de joc. No serà el cas de Neymar. Només cal fer un cop d’ull al Museu (15 títols en els últims 5 anys) i a la gespa del Camp Nou (amb Messi, com a icona del Barça actual), per adonar-se del canvi d’escenari entre aquella època i l’actual. I Neymar n’és plenament conscient: “Mai m’he preocupat per ser el millor jugador del món, el millor és aquí i és Messi. És un honor poder jugar amb ell i espero ajudar-lo a seguir sent el millor jugador del món i que guanyi més Pilotes d’Or”. El brasiler sap que arriba a un equip molt rodat, on el seu primer objectiu és adaptar-se a una manera de jugar i de concebre el futbol molt diferent a l’estil sud-americà. Neymar encara té molt fresc el record de la final de la Copa Intercontinental (4-0), segurament el millor exemple de futbol total del Barça contemporani.

Amb 138 gols en 228 partits amb el Santos, Neymar, que ha firmat per cinc temporades, arriba a Europa després de consolidar-se com el jugador més desequilibrant de les Lligues sud-americanes. També és una referència en el sector de la publicitat, afavorit per una presència extensa i intensa a les xarxes socials. Amb el suport de 14 patrocinadors, la premsa especialitzada xifra en 22,5 milions d’euros els seus ingressos anuals per aquest concepte, només per sota del podi que ocupen David Beckham, Leo Messi i Cristiano Ronaldo.

L’aura de ‘pop star’ manté el lligam visual entre Ronnie i Neymar. Les gorres, les samarretes amples o les arracades són alguns d’aquests elements que identifiquen el  ‘look’ d’aquests dos cracs. Però molt lluny d’aquesta imatge aparentment frívola, el noi de Mogi das Cruzes (São Paulo) es mostra senzill, proper a la gent (no rebutja cap de les múltiples peticions que rep per fer-se fotos amb els aficionats) i amb una maduresa impròpia d’un jove de 21 anys. La serenor i el discurs sensat de la seva primera roda de premsa a Barcelona són un contrapunt imprescindible per obrir la porta d’un vestidor madur i ple de finalistes de la Pilota d’Or. També hi ajudarà la presència d’Adriano i d’Alves, que estan costat per costat de la seva taquilla al Camp Nou. De fet, el ‘2’ del Barça ha estat clau en el procés per convèncer l’exjugador del Santos FC per fer el salt definitiu al Barça, com va explicar Neymar.

Amb el Mundial del Brasil 2014 en un horitzó molt pròxim, al seu país d’origen confien que l’arribada de Neymar a l’equip campió de la Lliga espanyola contribuirà a la maduració tàctica del futbolista, més habituat a resoldre pel seu compte, amb eslàloms infinits. Sens dubte, la seva integració en el futbol de toc i de joc posicional del Barça, en un estil més coral, conjuntament amb l’encaix ofensiu amb Leo Messi, és el repte esportiu més apassionant que haurà de resoldre Tito Vilanova, que ja ha parlat breument amb el jugador. Tot sigui perquè l’exigència esportiva que ha caracteritzat aquesta última etapa de l’equip segueixi al nivell més alt. Serà la manera de mantenir la felicitat al Camp Nou. I, com va recordar Neymar, “la felicitat està per sobre de tot”. Segur que Ronaldinho pensa el mateix.

PD: Article publicat al número 63 de la Revista Barça. Foto de Miguel Ruiz.

De Ronaldinho a Neymar

Show must go on

La Copa Audi ja és passat. El Barça va camí dels Estats Units, una vegada més (i ja són 3 en els últims 4 anys). Entre les gires americanes i les asiàtiques, no cal perdre gaire temps per decantar-se per les primeres. El motiu principal, l’organització: els nord-americans deixen poc espai per a la improvisació i tots els calendaris estan definits al detall. Un altres aspecte a considerar és l’idioma, que facilita força la necessitat d’aclarir malentesos o definir noves necessitats; tant al Japó i, especialment, a la Xina aquests detalls del dia a dia es converteixen en veritables odissees. Tampoc podem oblidar, per exemple, les restriccions d’accés a Internet que hi ha a la Xina, especialment a les xarxes socials i plataformes de distribució de continguts com Blogger o Youtube. A més, als Estats Units totes les instal·lacions estan degudament preparades per als equips d’elit, amb estàndards sovint més exigents dels que estem acostumats a Europa. I, per últim, tampoc cal oblidar el clima: la xafogor de l’Àsia no es pot comparar amb la certa bonança climatològica dels Estats Units (encara que aquest any sembla que ens espera una onada de calor). Arguments suficients, crec.

Més enllà d’aquests detalls logístics, el més interessant de les gires nord-americanes és la capacitat que tenen per convertir-les en un producte, degudament empaquetat i amb els atractius necessaris per als aficionats. Cada gira és un esdeveniment futbolístic però també un element de marxandatge esportiu i social. Els entrenaments, alguns d’ells oberts als aficionats, es combinen degudament amb una part de ‘show’. Aquest any, la visita al Seaquarium Discovery Cove de Miami, el partidet on es preveu la presència de Guardiola i Mia Hamm i alguna sorpresa d'última hora són alguns dels exemples del que comentava abans.

Si mirem enrere, el bagatge del Barça als Estats Units és entretingut. Podem començar, al 2006 a Los Ángeles, amb la primera trobada entre Kobe Bryant i Ronaldinho a l’exterior del Kodak Theatre en un centre comercial a l’aire lliure amb més de 5.000 persones. Aquell mateix any, la visita a les instal·lacions del Lyndon B. Johnson Space Center de la NASA, a Houston, també va tenir un gran impacte mediàtic, sobretot gràcies a la conversa de Rijkaard i els capitans del Barça amb els tres astronautes de l’estació espacial internacional.

Al 2008, amb Guardiola ja a la banqueta del Barça, molts dels esdeveniments més vistosos van fer-se a Nova York, com l’entrenament físic al mig de Central Park o la sessió inaugural al parquet del New York Stock Exchange (NYSE), on la lluita contra la malària va tenir un protagonisme destacat al centre financer internacional. Va ser un any en què un altre crack de l’NBA, Steve Nash, també va complir el seu desig de conèixer de prop els jugadors i les interioritats del Barça.

En l’última visita als EUA tampoc va faltar l’entertainment’. L’acte més vistós el va protagonitzar Messi, que va enfilar-se a la part superior del Space Needle de Seattle, per promocionar el partit contra els Sounders. L’argentí va fer malabarismes a la part superior d’aquest edifici simbòlic, mentre un càmera gravava des d’un helicòpter les genialitats del ‘10’ del Barça. També hi va haver temps perquè els jugadors practiquessin el beisbol, per tafanejar amb les principals novetats tecnològiques que Microsoft estava testejant a la seu de Redmon o de fer una patxangeta al terrat d’un teatre de Los Ángeles. En resum, gires amb molt més que futbol.

Show must go on

Laporta: primer, el Barça; després, la política

Avui, Joan Laporta ha arribat a casa. Ho ha fet en forma de propaganda electoral, aquest spam versió 1.0 que, durant les campanyes electorals, es persisteix a desaparèixer. A banda del sobre i la llista electoral de Solidaritat Catalana, també hi havia diversos fulletons amb la prosa habitual d’aquests casos. M’ha estat impossible eviar els paral·lelismes amb la campanya del 2003 a les eleccions a la presidència del FC Barcelona. Aleshores, Laporta va prometre dedicar “els millors anys de la nostra vida al Barça”. Ara, segons es pot llegir en la carta de presentació, està convençut que “a partir del 28 de novembre viurem els millors anys de la nostra història”.

Al 2003 volia trencar amb el poder establert. Ara, vol fer-ho amb l’estat. Malgrat el pas dels anys, l’augment de pes i l’aparició d’alguna cana, el somriure de les fotos és gairebé idèntic. Manté la façana de candidat fotogènic, però ara ja no és un líder per descobrir, com al 2003, quan només tenia el passat rebel de l’Elefant Blau. Ara, el seu passat és més dens i gruixut. Manté la capacitat de lideratge i de comunicar, dues condicions innates, però ha perdut aquella capacitat de sorpresa. Tothom el coneix.

Al 2003 apostava per un concepte que va quallar: el cercle virtuós. Era fàcil d’explicar i d’entendre: inversió en els millors jugadors, per aconseguir èxits esportius, que permetin el rellançament social del club i el conseqüent augment d’ingressos. Al 2010, el concepte segueix sent vàlid, però canvia la formulació, en base a un estat propi que acabi amb l’espoli fiscal: rellançar l’economia, gaudir d’un autèntic estat del benestar, millorar les pensions, reduir l’atur, ajudar els joves i generar riquesa.

Només hi trobo a faltar Ronaldinho.

Laporta: primer, el Barça; després, la política

Sergio Busquets, a l’alçada de Ronaldinho

Sí, es tracta d’un titular provocatiu. Volgudament provocatiu. Però també cert. Amb l’espectacular Mundial que ha fet Sergio Busquets, el migcampista català, que avui fa 23 22 anys, acumula un palmarès col·lectiu a l’abast de poquíssims jugadors. I no és cap tòpic: 2 Lligues espanyoles, 1 Lliga de Campions, 1 Copa del Rei, 1 Supercopa d’Espanya, 1 Supercopa d’Europa, 1 Mundial de Clubs i 1 Mundial absolut. Comparant-lo amb Ronaldinho, li falta la Copa Amèrica i la Confederacions, però en canvi el brasiler mai ha gaunyat cap Supercopa d’Europa ni tampoc cap Mundial de Clubs. I em sembla que ara ja tampoc és a temps d’aconseguir-los, especialment si, com sembla, pot acabar al Flamengo.

La comparació entre Ronaldinho i Busquets m’ha vingut al cap sense voler, mentre dinava, de manera casual. Però a mesura que hi pensava, hi creixia l’interès per reflexionar-hi amb una mica més de profunditat. Ni els més agosarats poden retreure el valor que l’arribada de Ronaldinho va significar per al Barça al 2003. Tampoc ningú li pot retrure al Barça que, a l’estiu del 2008, es desfés del jugador brasiler per 24 milions d’euros (potser el Barça no ven tan malament, no?). Cinc anys per transitar del cel a l’infern.

Sempre m’ha fascinat el decliu d’aquest jugador. Evidentment, no com a aficionat culé, perquè vam pagar abastament la seva deixadesa, amb dos títols de Lliga que ara podrien ser del Barça (especialment la Lliga del 2007). Però sí m’han seduït quins poden ser els motius de la decadència personal i professional d’un esportista d’elit del seu nivell (el Canal +, en l’excepcional reportatge ‘La abdicación de un rey’, hi va aprofundir). Un entorn adulador, la falta d’ambició, l’acomodament a la vida fàcil o la soledat personal podrien ser alguna de les explicacions.

En l’altre costat de la comparació, un estil diferent de persona i de futbolista, malgrat que comparteixen un origen humil i havent mamat el futbol des del primer dia. És cert que molt probablement Sergio Busquets mai podrà optar als màxims guardons individuals que sí té Ronaldinho (una Pilota d’Or i dos FIFA World Player, entre els més destacats). No té el talent del brasiler. En canvi, té molts altres valors que l’ajuden a millorar: l’esperit de sacrifici, l’esforç, la capacitat d’escoltar, el treball en equip, la voluntat de millorar, la solidaritat. El millor de tot, és que es tracta de virtuds que també podrien ser vàlides per a Iniesta, Pedro, Xavi, Puyol... No és agosarat dir, doncs, que el segell de la Masia va molt més enllà d’un estil de joc.

Sergio Busquets, a l’alçada de Ronaldinho