Glòria eterna al Barça de Guardiola

La pilota és rodona i l’etapa de Guardiola només podia tenir un final rodó. Va estrenar el seu palmarès com a tècnic en una final de Copa contra l’Athletic Club i l’ha tancat (de moment) amb el mateix títol i contra el mateix rival. En aquest trajecte, Guardiola deixa un llegat de 14 títols de 19 possibles, però, per sobre de tot, una manera de fer respectada i admirada arreu. Guardiola s’ha buidat, però ha omplert de satisfacció i d’orgull a tots els culers. I als amants del futbol.

Després de la mala passada que va suposar l’eliminació a la Champions contra el Chelsea, el futbol ha retornat el Barça la glòria que li correspon al millor equip de la història. El Vicente Calderón ha vist un Barça com el d’ara fa un any a Wembley, desacomplexat i convençut, que ha fet del joc al primer toc i de la passada a l’espai la quintaessència del seu estil. Aquesta nit, a més, amb una arrencada de partit brutal, directa i efectiva. No sabem si fruit d’una xerrada emotiva i especialment preparada pel tècnic, però segur que no ens equivoquem gaire.

El principal mèrit del Barça de Guardiola és que, com aquesta nit, ha jugat tots els partits mirant la pilota cara a cara. No és un fet menor que mai hagi perdut la possessió de la pilota en els 247 partits de l’era de Guardiola. Ni l’Athletic Club més estètic de la seva centenària història -tot i que avui s’ha assemblat més a aquell equip dels vuitanta- ha aconseguit robar-li al Barça el timó del vaixell. Tampoc és un fet menor que en aquests quatre anys, només s’hagin perdut 19 partits de competició oficial.

Tot aquest bagatge, Guardiola, que mai ha perdut en els 15 partits disputat contra l’Athletic Club en quatre anys, l’ha assolit sent fidel als seus principis. Amb dos homes que va portar de Tercera a la Champions, Pedro i Sergio Busquets, a l’equip inicial de la final i amb un protagonisme indiscutible; amb Pinto com a titular en tots els partits de Copa (tres finals incloses); amb Xavi i Iniesta com a abanderats de l’ADN Barça, i amb Messi, amb tres Pilotes d’Or sota el ‘regnat’ de Guardiola, com a far de l’equip, en una posició on Pep li ha tret el màxim rendiment possible (73 gols).

L’equip, en uns primers 30 minuts de videoteca, ens ha regalat una nova entrega de futbol total. Com a Mònaco, o com a Yokohama, aquesta mateixa temporada. Les baixes de tres homes indicutibles a la defensa (Abidal, Puyol i Alves) no han estat inconvenient per guanyar un Athletic superat pels esdeveniments i la pesada exigència històrica per a un equip encara massa jove. Justament el contrari que simbolitza Xavi, amb 20 títols al seu palmarès blaugrana. Motius suficients perquè el Barça alci el 26è títol de Copa, més que cap equip en tot Europa.

El títol de Copa abaixa el teló de l’etapa Guardiola amb un regust fantàstic. El colofó d’una temporada amb 4 títols, que aviat és dit. Un botí segurament injust amb els mèrits d’aquest equip, si tenim en compte que només ha perdut quatre partits aquesta temporada. Però com diu la samarreta que lluïen els jugadors durant tot el dia d’avui, juguem sota un principi que no té final. Pep marxa, però Tito l’ha acompanyat en tot aquest trajecte. Comença la transició cap a la continuïtat: acaba una etapa, però segueix el cicle del millor equip del món. Gràcies, Pep!

PD: Article publicat a la web del FC Barcelona.

Glòria eterna al Barça de Guardiola

Primer aniversari del primer títol de l’era Guardiola

Avui 13 de maig es compleix el primer aniversari de la Copa del Rei de València 2009. Encara que ara sembli estrany, fa només 12 mesos que Guardiola estrenava el seu palmarès com a entrenador del FC Barcelona. Un any després, amb sis títols a la butxaca -i el setè a la cantonada-, la primera sensació que em passa pel cap es de vertigen. El paper de Guardiola en els èxits esportius recents del Barça és inqüestionable, però fa només 12 mesos encara no havia aconseguit cap títol. I ja se sap que en el món del futbol el resultadisme és la primera exigència. És cert, però, que, més enllà dels trofeus, el tècnic de Santpedor havia aconseguit en pocs mesos que l’afició se sentís orgullosa de la manera de fer dels seus futbolsites. En definitiva, que això del futbol de vegades va massa ràpid.

Us deixo un vídeo casolà per recordar la imatge de Puyol aixecant un trofeu, que en el passat 2009 es va repetir fins a sis vegades.



Més enllà de l’èxit esportiu del FC Barcelona, que es convertia en el veritable rei de Copes amb 25 títols, i de l’èxit social d’aquell esdeveniment, amb una riuada d’aficionats de l'Athletic Club i amb un ambient exquisit als carrers de València, aquell partit també serà recordat per la xiulada a l’himne espanyol, en els prolegòmens del partit. A TVE no es va poder veure aquell moment en directe, però jo vaig tenir l’oportunitat d’enregistrar-lo. Aquí us el deixo.

Primer aniversari del primer títol de l’era Guardiola