La renovació de Guardiola, a la premsa

L’anunci de la renovació de Guardiola ha sobtat més per l’efecte sorpresa que pel propi fet. Pocs barcelonistes dubtaven que la continuïtat del tècnic de Santpedor estava pràcticament garantida, sobretot per les mostres de tranquilitat que tant Guardiola, com els seus jugadors i els membres de la Junta oferien quan se’ls preguntava per la qüestió. L’efecte sorpresa (insisteixo, pel timming, no per la decisió presa) ha estat gairebé el mateix que ara fa un any, quan l’entrenador del Barça es va comprometre, de paraula, a continuar una temporada més fos quin fos el president que sortís escollit a les urnes.

M’ha agradat comparar com la premsa esportiva i els dos diaris generalistes catalans de més tirada van oferir la informació a la portada al gener del 2010 i com ho han tornat a fer ara. La imatge que acompanya a aquest text (gràcies Anna Prats pel muntatge!) és prou explícita: gairebé tots els mitjans repeteixen tractament. ‘Mundo Deportivo’ aposta per donar tot el protagonisme a Guardiola, ‘Sport’ involucra el president en la decisió (Laporta al 2010 i Rosell ara), ‘El 9’ segueix apostant per titulars més interpretatius, ‘El Periódico’ calca el mateix tractament (fins i tot en el tamany de la foto i el color de les lletres de Guardiola), mentre que ‘La Vanguardia’ és l’únic que, en el cas actual, hi aposta molt més decididament. Que cadascú en tregui les conclusions que consideri oportunes.

Val a dir, però, que l’escenografia de totes dues renovacions no va ser ben bé la mateixa. Al gener de 2010, l’anunci es va fer en una roda de premsa conjunta de Laporta i Guardiola, que es va convocar el mateix dia pel matí i que cap mitjà va desvetllar amb anterioritat. El compromís era un acord de paraula de Guardiola per seguir un any més. El context, enrarit per unes lluites preelectorals que ensumaven l’olor de les urnes, va servir perquè algus mitjans posessin en dubte la validesa del compromís.

Un any després, en la renovació que va anunciar-se dimarts, l’escenografia va ser diferent: nota de premsa a última hora de la tarda per anunciar l’acord. Tampoc ho havia desvetllat cap mitjà de manera contundent amb anterioritat (Miguel Rico, a la contra de ‘Mundo Deportivo’, apuntava breument que l’anunci era imminent), malgrat que havien parlat del tema abastament en nombroses edicions. En aquest cas, m’agrada destacar que el FC Barcelona va anunciar de manera simultània la decisió també a Twitter i Facebook, a través dels seus comptes oficials. Per molts anys (la continuïtat de Guardiola)!

La renovació de Guardiola, a la premsa

Laporta: primer, el Barça; després, la política

Avui, Joan Laporta ha arribat a casa. Ho ha fet en forma de propaganda electoral, aquest spam versió 1.0 que, durant les campanyes electorals, es persisteix a desaparèixer. A banda del sobre i la llista electoral de Solidaritat Catalana, també hi havia diversos fulletons amb la prosa habitual d’aquests casos. M’ha estat impossible eviar els paral·lelismes amb la campanya del 2003 a les eleccions a la presidència del FC Barcelona. Aleshores, Laporta va prometre dedicar “els millors anys de la nostra vida al Barça”. Ara, segons es pot llegir en la carta de presentació, està convençut que “a partir del 28 de novembre viurem els millors anys de la nostra història”.

Al 2003 volia trencar amb el poder establert. Ara, vol fer-ho amb l’estat. Malgrat el pas dels anys, l’augment de pes i l’aparició d’alguna cana, el somriure de les fotos és gairebé idèntic. Manté la façana de candidat fotogènic, però ara ja no és un líder per descobrir, com al 2003, quan només tenia el passat rebel de l’Elefant Blau. Ara, el seu passat és més dens i gruixut. Manté la capacitat de lideratge i de comunicar, dues condicions innates, però ha perdut aquella capacitat de sorpresa. Tothom el coneix.

Al 2003 apostava per un concepte que va quallar: el cercle virtuós. Era fàcil d’explicar i d’entendre: inversió en els millors jugadors, per aconseguir èxits esportius, que permetin el rellançament social del club i el conseqüent augment d’ingressos. Al 2010, el concepte segueix sent vàlid, però canvia la formulació, en base a un estat propi que acabi amb l’espoli fiscal: rellançar l’economia, gaudir d’un autèntic estat del benestar, millorar les pensions, reduir l’atur, ajudar els joves i generar riquesa.

Només hi trobo a faltar Ronaldinho.

Laporta: primer, el Barça; després, la política

L’Assemblea i l’opinió publicada

L’Assemblea més moguda de la història recent del FC Barcelona –competeix directament amb la de 1990, quan Núñez va ratificar Johan Cruyff com a entrenador- comença a prendre la distància temporal suficient com per no fer una anàlisi a cor calent. De fet, no em centraré en l’anàlisi estricte dels fets, que permeten interpretacions de tot tipus, encara que es vulgui analitzar de manera objectiva, deixant de banda la militància per un dels dos bàndols. Jo només milito al Barça.

Personalment, el que més m’ha cridat l’atenció ha estat l’evolució de les valoracions sobre el desenllaç de l’acte, especialment pel que fa a la votació de l’acció social de responsabilitat contra la Junta de Joan Laporta. Davant la sorpresa de molta gent, Sandro Rosell va assumir personalment el lideratge de la votació. Primer, responent les inquietuds dels socis. Obro aquí un immens parèntesi figurat per lloar les aportacions de la gran majoria dels compromissaris, sovint menystinguts i caricaturitzats amb el paper de titelles. Val a dir que les opinions expressades reflectien àmpliament el ventall de sensacions i invcerteses que a molts barcelonistes ens passaven pel cap. Estaven fetes amb coherència, raonament i sobretot amb responsabilitat. Tanquem el parèntesi.

Dèiem que Sandro Rosell va respondre totes les intervencions i, afegeixo ,amb un to que personalment em va semblar ponderat i tranquil. Tot seguit, va assegurar que arribava el moment de la decisió social més important de la història del Barça i anunciava llibertat de vot per als seus companys de Junta (segona sorpresa). Per acabar, amb certa solemnitat, anunciava arguments que podien fer seus la majoria de barcelonistes per triar una opció o l’altra, davant la sorpresa de tota la sala, inclosos la majoria de directius. I va votar en blanc, entenc que amb una volutat de no condicionar el sufragi dels compromissaris.

Quan el pensament més extès convidava a què Sandro Rosell fes sang de Joan Laporta, especialment quan encara estaven calentes algunes interioritats de la due dilligence, va aparcar decididament aquesta opció. Poc predisposat a expressar-se en públic, l’actuació del president del Barça va sobtar molta gent per la seva claredat, concrecció i sinceritat –en aquest cas, no va llegir cap discurs, sinó que sabia molt bé què volia dir-. Molts periodistes així ho expressaven immediatament a través del twitter, veritable termòmetre de l’opinió en temps real. Una valoració que s’estenia també entre les tertúlies improvitzades que es feien a cuita correns. Rosell havia agafat el toro per les banyes per conduir el procés de reflexió prèvia a la votació. Magnànim era l’adjectiu que més vaig sentir. I així ho va reflectir l’opinió publicada a la majoria de la premsa de diumenge.

Trobem, però, una excepció amb majúscules. Segurament n’hi vahaver d’altres, però destaco la de Ramon Besa, a ‘El País’, perquè crec que és la que ha contribuït de manera més decisiva obrir una línea argumental que jo no havia sentit fins aleshores: la falta de lideratge de Sandro Rosell, identificada amb el seu vot en blanc. Tot i que a l’article ‘La perversidad del voto en blanco’ destaca algunes coses positives del president del Barça –diu per exemple que “el presidente se reservó una actuación particular y estuvo especialmente lucido en su exposición, como si por una vez actuara de forma natural”- el pòsit que deixa la lectura completa de l’article d’opinió va en una direcció totalment contrària –“Rosell desorienta a los barcelonistas con su actitud”, assegura. I va crear escola. Alguns periodistes i opinadors van fer-la seva i la idea ha quallat entre part de l’opinió pública. Fins i tot ha estat utilitzada per Xavier Sala i Martín com un actiu de la defensa de la seva causa.

Un exemple poc habitual en què l’opinió publicada en converteix en pública. I molt transcendent.

L’Assemblea i l’opinió publicada