La pau té forma de pilota (balanç del Peace Tour del FC Barcelona a Israel i Palestina)

Assael és israelià, té 19 anys i ja en fa uns quants que camina amb crosses, després de perdre una cama en un atemptat. Aquest handicap físic no li impedeix moure’s sobre la gespa amb una energia i una habilitat que sobta a primer cop d’ull. A l’altre costat, Mohamad, palestí de 17 anys, per a qui el futbol és també una passió que forma part del seu dia a dia. La paraula pau, escrita en català, anglès, àrab i hebreu, està escrita a les seves samarretes de color blanc. Enmig de tots dos, Leo Messi, amb l’equipació blaugrana, simbolitza el nexe d’unió que significa el futbol i el Barça entre aquestes comunitats del Pròxim Orient, històricament enfrontades.

L’escena descrita sobre aquestes línies es va viure aquest estiu a l’estadi Bloomfield, en una de les zones més desafavorides de Tel Aviv (Israel), i va servir per tancar el Peace Tour que va dur el Barça a visitar Palestina i Israel. Aquest era el final d’una visita institucional i esportiva que va col·locar el Club a les pàgines de la informació internacional a molts diaris d’arreu del món. El poder del Barça, i del futbol, per estendre ponts de pau, just en el moment en què es reiniciaven a Washington les converses de pau entre israelians i palestins.

“Sabem que porteu un missatge de pau a part del missatge esportiu i, amb aquesta visita, estarem més a prop d’un tractat. La pròxima visita vostra ha de ser per celebrar un partit contra un equip de palestins i els nostres veïns israelians, cosa que serà un gran pas per la pau.” Així agraïa Mahmud Abbas, president palestí, l’esforç del Barça, al mateix temps que condicionava una futura visita a la resolució del conflicte araboisraelià. Ho va fer durant la recepció que va oferir a la delegació blaugrana a la seu presidencial, a la Muqataa de Betlem, i ho deia poc després que els jugadors del Barça haguessin comprovat de manera molt pròxima l’afecte i l’escalfor d’una població palestina acostumada al patiment i l’austeritat d’un dia a dia en què les alegries són escadusseres.

El futbol és la principal raó de ser del Barça. Potser per això, tant a Israel com a Palestina, on el futbol de primer nivell no consta a l’agenda de l’esport d’elit, la presència ‘in situ’ d’un equip com el blaugrana era una possibilitat gairebé utòpica, que formava part dels somnis. Va fer-se realitat gràcies a la persistència del Club, que a través del vicepresident Javier Faus va negociar durant mesos el detall d’una visita de dos dies plena de bona voluntat i d’equilibris institucionals, que tenia com a primer objectiu la disputa d’un partit contra un equip format per jugadors de les dues comunitats. La tirada del FC Barcelona en aquests dos països és inqüestionable (és l’equip amb més seguidors), però la visita al Pròxim Orient tenia molt poc a veure amb el màrqueting i les finalitats econòmiques. En aquest cas, el futbol no era una finalitat sinó un mitjà. “Vosaltres heu aconseguit un altíssim nivell de futbol. Però més enllà d’això, han enviat un missatge de solidaritat, d’amistat, d’atendre els més dèbils. Sou els missatgers de la pau. Sou estimats per milions de persones i els oferiu el vostre amor. Moltes gràcies”. Així resumia Shimon Peres, president d’Israel, la vocació que el Club transmetia a la població del Pròxim Orient amb aquest viatge.

La transcendència i l’excepcionalitat de la visita també va deixar petjada entre els jugadors de la plantilla. Ho exemplifiquem amb el cas de Gerard Piqué, que va voler expressar a través de les xarxes socials el seu suport a la iniciativa: “Molt orgullós del FC Barcelona pel que hem fet al nostre Peace Tour. Israel i Palestina són una petita peça en un gran món en el que hem de viure junts en pau”. Els jugadors van viure en primera persona l’afecte i l’admiració que despertaven entre un públic que va viure la visita com un esdeveniment social extraordinari. Tant en l’entrenament que va fer-se a Dura, una petita localitat al costat d’Hebron, al sud de Cisjordània, com la que va fer-se als afores de la cosmopolita Tel Aviv, el somriure dels nens, tant els que omplien les grades com els que participaven als clínics, va ser la principal connexió emocional amb els cracs del Barça. Precisament el president Sandro Rosell va voler posar èmfasi en aquest punt de connexió entre els dos pobles: “En aquesta visita he pogut comprovar que, tant a Israel com a Palestina, els nens donen suport majoritàriament al Barça. Em sento satisfet que, des d’aquest punt de vista, el Barça serveixi com a punt de trobada”. 

Després de poc menys de 48 hores a Terra Santa, el balanç de la visita del Barça va deixar un bon regust, tant entre una població, agraïda per l’esforç del Club i dels jugadors, com entre els mateixos protagonistes. Les paraules del president Sandro Rosell reflectien aquesta voluntat de consens i de punt de trobada: “Tot el que pugui fer el Barcelona per contribuir a la pau ho farà, encara que sigui un gra de sorra al desert, una gota d’aigua a l’oceà.” És evident que el Peace Tour té una vessant més simbòlica que pràctica, en un context de gran complexitat en les relacions internacionals, però més enllà dels discursos institucionals i de la bona voluntat, la petjada que el Barça i el futbol va deixar en aquests territoris trigarà a esborrar-se.

PD: Article publicat al número 65 de la Revista Barça

La pau té forma de pilota (balanç del Peace Tour del FC Barcelona a Israel i Palestina)

De Ronaldinho a Neymar

Aviat farà deu anys que, un calorós 21 de juliol del 2003, Ronaldinho es presentava al Camp Nou com a jugador del Barça. Els historiadors ja s’han encarregat de mesurar la profunditat de la petjada que va suposar per al Club l’arribada d’aquell brasiler somrient, que aixecava les dues mans fent gestos amb els dits desconeguts fins aleshores. Dues Lligues i una Lliga de Campions és el botí que Ronnie va deixar al Barça, més enllà de la injecció anímica que va suposar per a l’afició culer. Però la presència de Ronaldinho també va contribuir decisivament a projectar la imatge del Barça arreu del món i, per extensió, al seu Brasil natal. Allà, feia onze anys que havia nascut Neymar da Silva Santos Júnior, que aquell mateix estiu s’incorporava a la disciplina del seu estimat Santos FC. No sabem si va ser aquell potent gol de matinada contra el Sevilla, les execucions impecables dels llançaments de falta o les imatges que veia a O’Globo, però és inqüestionable que la imatge d’aquell Ronaldinho vestit de blaugrana va ser decisiva perquè una dècada després Neymar congregués 56.500 persones al Camp Nou. Així ho va reconèixer el jove brasiler quan li van preguntar quin era el primer record que tenia del Barça. “Ronaldinho”, va dir sense pensar gaire.

A diferència del Gaúcho, però també d’altres cracs brasilers de la història blaugrana com ara Romário, Ronaldo o Rivaldo, Neymar arriba a Barcelona sense fer escala prèvia a cap altre club europeu. Curiosament, de la mateixa manera que els altres dos brasilers de la història del Barça que van arribar procedents del Santos, Mário Peres ‘Marinho’ l’any 1974 i Giovanni Silva el 1996. Salta l’Atlàntic amb el bagatge que ha acumulat al Santos (3 campionats Paulista, una Copa de Brasil i una Copa Libertadores) i a la selecció del Brasil, convençut que la ‘saudade’ no serà cap obstacle per triomfar al Barça. Com va reconèixer el dia de la seva presentació, ha pres la decisió amb el cor i n’està plenament convençut, després de reflexionar-ho àmpliament amb la seva família i, sobretot, amb el seu pare. “Però jo he tingut l’última paraula”, aclareix. Cap altra oferta econòmica ni esportiva l’ha seduït tant com la que provenia de la capital catalana. “Agraeixo a Déu l’oportunitat de jugar amb jugadors tan grans que admiro des que era petit: Messi, Xavi, Iniesta... Si els hagués d’anomenar a tots no acabaria mai”, va explicar el dia de la seva presentació.

Ronaldinho va arribar a un FC Barcelona amb l’autoestima baixa, les vitrines desolades i un equip mancat de referents al terreny de joc. No serà el cas de Neymar. Només cal fer un cop d’ull al Museu (15 títols en els últims 5 anys) i a la gespa del Camp Nou (amb Messi, com a icona del Barça actual), per adonar-se del canvi d’escenari entre aquella època i l’actual. I Neymar n’és plenament conscient: “Mai m’he preocupat per ser el millor jugador del món, el millor és aquí i és Messi. És un honor poder jugar amb ell i espero ajudar-lo a seguir sent el millor jugador del món i que guanyi més Pilotes d’Or”. El brasiler sap que arriba a un equip molt rodat, on el seu primer objectiu és adaptar-se a una manera de jugar i de concebre el futbol molt diferent a l’estil sud-americà. Neymar encara té molt fresc el record de la final de la Copa Intercontinental (4-0), segurament el millor exemple de futbol total del Barça contemporani.

Amb 138 gols en 228 partits amb el Santos, Neymar, que ha firmat per cinc temporades, arriba a Europa després de consolidar-se com el jugador més desequilibrant de les Lligues sud-americanes. També és una referència en el sector de la publicitat, afavorit per una presència extensa i intensa a les xarxes socials. Amb el suport de 14 patrocinadors, la premsa especialitzada xifra en 22,5 milions d’euros els seus ingressos anuals per aquest concepte, només per sota del podi que ocupen David Beckham, Leo Messi i Cristiano Ronaldo.

L’aura de ‘pop star’ manté el lligam visual entre Ronnie i Neymar. Les gorres, les samarretes amples o les arracades són alguns d’aquests elements que identifiquen el  ‘look’ d’aquests dos cracs. Però molt lluny d’aquesta imatge aparentment frívola, el noi de Mogi das Cruzes (São Paulo) es mostra senzill, proper a la gent (no rebutja cap de les múltiples peticions que rep per fer-se fotos amb els aficionats) i amb una maduresa impròpia d’un jove de 21 anys. La serenor i el discurs sensat de la seva primera roda de premsa a Barcelona són un contrapunt imprescindible per obrir la porta d’un vestidor madur i ple de finalistes de la Pilota d’Or. També hi ajudarà la presència d’Adriano i d’Alves, que estan costat per costat de la seva taquilla al Camp Nou. De fet, el ‘2’ del Barça ha estat clau en el procés per convèncer l’exjugador del Santos FC per fer el salt definitiu al Barça, com va explicar Neymar.

Amb el Mundial del Brasil 2014 en un horitzó molt pròxim, al seu país d’origen confien que l’arribada de Neymar a l’equip campió de la Lliga espanyola contribuirà a la maduració tàctica del futbolista, més habituat a resoldre pel seu compte, amb eslàloms infinits. Sens dubte, la seva integració en el futbol de toc i de joc posicional del Barça, en un estil més coral, conjuntament amb l’encaix ofensiu amb Leo Messi, és el repte esportiu més apassionant que haurà de resoldre Tito Vilanova, que ja ha parlat breument amb el jugador. Tot sigui perquè l’exigència esportiva que ha caracteritzat aquesta última etapa de l’equip segueixi al nivell més alt. Serà la manera de mantenir la felicitat al Camp Nou. I, com va recordar Neymar, “la felicitat està per sobre de tot”. Segur que Ronaldinho pensa el mateix.

PD: Article publicat al número 63 de la Revista Barça. Foto de Miguel Ruiz.

De Ronaldinho a Neymar

Futbolart. Conversa entre Leo Messi i Andrés Iniesta

Leo Messi i Andrés Iniesta porten en braços, orgullosos, els seus últims trofeus. La pilota daurada del Leo, la quarta de la seva col·lecció particular, sorprèn pel seu pes quan un té la sort de poder-la agafar. El trofeu platejat de l’Andrés, més lleuger, que pren la forma del tors nu d’un futbolista, el millor futbolista d’Europa, jeu damunt la gespa al costat de la pilota mentre els dos jugadors immortalitzen un moment únic en la història del Club i del futbol. Mai abans el millor jugador del món i el millor jugador d’Europa havien compartit equip. I encara menys, la mateixa formació futbolística.

Messi i Iniesta han tancat un 2012 que no oblidaran mai. En la seva memòria s’acumulen els records d’un passat que té un origen comú: tots dos van deixar enrere casa seva i una infància inacabada per triomfar al FC Barcelona. Van arribar al Club quan l’adolescència encara els quedava lluny, apostant pels valors d’una Masia que començava a adquirir prestigi internacional. Tant Messi com Iniesta, que fa poc que s’han estrenat com a pares, fan de la seva educació una bandera del model formatiu del Barça i ho proclamen amb orgull, conscients que és un signe d’identitat que es valora i s’aprecia com l’estil inconfusible dels equips que porten el segell Barça.

Entre complicitats i alguna confidència, fan un viatge pels records i es remunten als moments en què van arribar al Club. De les seves paraules es desprèn l’aprenentatge acumulat fins a convertir-los en referents, tant fora del camp com amb la pilota als peus. Continuen gaudint del joc, del dia a dia, dels entrenaments com quan eren petits. Aquesta, possiblement, és una de les claus del seu èxit.

El millor jugador del món i el millor jugador d'Europa, cara a cara. Junts, companys d'equip. És un privilegi per al Club, per a l’afició i també per a vosaltres.

INIESTA. Els premis formen part del futbol i de tot el que l'envolta. El més important per a nosaltres és el que fem, entrenar, gaudir i tenim la sort de tenir un grup de jugadors i de gent que ens envolta molt bo per continuar lluitant pels títols.

Sou dos jugadors i dues persones d'un perfil molt similar. Físicament sou petits, hàbils, creatius, senzills, humils, no sou gaire xerraires, però teniu un altre punt en comú: tots dos vau arribar al Barça de lluny, l'un de Fuentealbilla i l'altre de Rosario, amb només 12 i 13 anys. Heu fet molts sacrificis i renúncies per arribar on sou. Com ha influït això en la vostra manera de ser?

MESSI. No va ser fàcil arribar de petitó i deixar enrere tot el que tenia. Tot va ser nou per a mi. Com tots els nois que són a la Masia, una mica la manera de ser nostra, més enllà que som poc parladors, és producte de les coses inculcades allà, dels valors que t'ensenyen des de petitó. El vestidor que tenim ara pràcticament va sortir del futbol base i som tots d'una manera semblant, en aquest sentit. Crec que gràcies a això som com som.
INIESTA. Jo recordo sobretot els primers mesos, que crec que han estat dels pitjors que he passat. No és fàcil amb 12 anys venir sense la teva família. Per a ells també va ser molt difícil. Però, com tothom que vol alguna cosa, ha de sacrificar coses, com un treballador o qualsevol persona. Això té els seus avantatges i els seus inconvenients, i afortunadament en el meu cas tot ha sortit bé.

Recordeu el primer cop que vau escoltar la paraula ‘Barcelona’? ​​Què us va venir al cap? Què en sabíeu, de la ciutat, del Club?

INIESTA. La primera vegada que van trucar a casa per portar-me aquí vaig dir que no volia venir. No veia tant el Barça com a equip de futbol, sinó que allò significava que em separava de la meva família. Després la cosa va ser diferent, però en aquella època més que veure les coses com a futbolista veia que em treien del meu món.
MESSI. Jo vaig començar a seguir el Barça en l'època de Ronaldo i al poc temps va sortir la possibilitat de venir cap aquí. En aquest moment la veritat és que estava il·lusionat, amb moltes ganes de venir, de veure com era tot això, perquè jo ho veia des de molt lluny. Però quan vaig arribar no sabia que seria tot tan difícil com va ser.

Recordeu com va ser el primer viatge a Barcelona?

MESSI. El meu va ser bo, perquè era una experiència completament nova. Jo mai havia pujat a un avió, mai havia fet un viatge tan llarg i el vaig gaudir tot, fins que l'avió es va començar a moure una mica... Ara estic cansat d'agafar avions!
INIESTA. Jo... fatal. El recordo fatal: jo venia per quedar-me aquí i la meva família per anar-se'n. Imagina't que vas amb el teu fill de 12 anys a deixar-lo en un lloc. Ara que sóc pare puc entendre el que van passar els meus pares. Ho van passar molt malament. També tenen la sort que tinc una germana, potser si hagués estat fill únic hauria estat encara més difícil.

Però en la decisió final va pesar més l'oportunitat de futur que el patiment d’aquell moment.

INIESTA. Si no fos per això no hauria vingut. El tren només passa una vegada, el fet que jo pensés que no volia ser a Barcelona perquè això suposava que no podia estar amb la meva família no volia dir que no sabés que es tractava d’una oportunitat per a tota la vida. A Albacete no tenia futur comparat amb Barcelona, ​​sabia que era bo per a mi.

Quan vas tornar a l’Argentina, què explicaves de Barcelona?

MESSI. Que era un canvi molt gran: en l’àmbit d'estructura de club comparat als llocs on jo entrenava, la manera d'entrenar... Tot era totalment diferent al que jo havia viscut allà.

En el teu cas, Leo, vas venir amb la teva família, a diferència de l'Andrés, que venia sol a la Masia. Això va ser molt important per aguantar aquells inicis tan difícils?

MESSI.  Sens dubte, moltíssim. Segurament no hauria estat el mateix si hagués vingut sol. Estant amb la meva família va ser dur, hi va haver moments en què part de la meva família anava tornant a l'Argentina perquè s'estranyaven molt, tenien tota la seva vida allà, sobretot els meus germans, que eren més grans, però vam anar superant tot això.

Aquestes dificultats us han ajudat a valorar molt més el que heu aconseguit?

INIESTA. És lògic valorar i assaborir més les coses quan ho has passat malament o no has tingut moments bons. Quan aconsegueixes algun títol gairebé sempre el primer que et ve al cap és el que t'ha costat aconseguir-ho.

Leo, recordes la primera vegada que vas sentir parlar de l'Andrés?

MESSI. Quan vaig arribar, al poc temps, vaig començar a saber d'ell, la gent ja parlava d'Andrés i quan era al Barça B recordo que vaig anar a veure un parell de partits. Quan vaig començar a entrenar-me amb el primer equip va ser quan el vaig conèixer.

I tu, Andrés?

INIESTA. Jo tinc uns anys més que el Leo, però sempre m'ha agradat conèixer la gent que ve al darrere, que hi ha al planter. Al poc temps que jo estigués al primer equip ell ja venia a entrenar-se i des de l'inici pràcticament hem estat junts.

Vau anar a la mateixa escola, el Lleó XIII.

MESSI. Sí, però no érem els mateixos estudiants! No era el mateix l’Andrés que jo (rialles). Ell era un bon estudiant, va anar a la universitat, però jo...

Malgrat els anys que fa que ets aquí continues mantenint un accent argentí molt marcat. És una cosa natural, una manera de reforçar les teves arrels...

MESSI. És una cosa natural. A casa continuem parlant de la mateixa manera, amb la família. Segueixo mantenint els meus amics, el mateix barri on vaig estar sempre..., no sé, és una cosa que no la penso però em surt així.

És curiós que sou dos jugadors de segell Barça cent per cent i en canvi heu coincidit amb pocs entrenadors del planter, només Juan Carlos Pérez Rojo. La riquesa del model formatiu del Barça és que no està basat en persones, sinó que és un model compartit, transversal.

MESSI. La filosofia del Barça no passa per un entrenador, es basa en una idea, una línia des de dalt que segueixen tots els entrenadors. Sempre ha estat aquesta la manera de treballar al planter.

El fet d'haver crescut amb aquest model i aquest estil us ha ajudat a ser els jugadors que sou. Sembla que esteu fets per al Barça i a l’inrevés. Alguna vegada heu pensat què hauria estat de vosaltres si haguéssiu anat a parar a un altre club?
MESSI. Mai se sap. Segurament si m'hagués quedat a l’Argentina tot hauria estat diferent. No sé si avui seria el que sóc com a futbolista. Segurament hauria estat tot molt més difícil per com es treballa a l’Argentina, sobretot amb els nois joves, que és molt diferent de com es fa aquí. Però la veritat és que tampoc penso molt què hauria passat.
INIESTA. Avui és impossible saber-ho, mai se sap. Potser en un altre lloc o en un altre moment hauria estat igual de feliç. Les circumstàncies són aquestes i el que hem de fer és gaudir-ho. Sempre he pensat a viure i gaudir el que et vas trobant.

Fins a quin punt és important marcar una línia que funcioni o tenir jugadors com vosaltres que la feu triomfar i que reforça aquesta manera de veure el futbol. Quina part de l'èxit teniu vosaltres en el fet que aquest sigui el model escollit?
INIESTA. Jo penso que les dues parts ens afavorim. Evidentment tenir l'estil o la manera de jugar del Barça durant tant de temps ajuda, el més important és tenir una idea. Però després has de tenir els jugadors idonis per fer-ho. És una cosa que va al costat.

Avui Fabio Capello deia a la premsa que "és un error intentar copiar l'estil del Barça" i que "necessites Messi i Iniesta per adoptar aquest estil de futbol". Hi esteu d'acord?
INIESTA. Hi ha jugadors que tenen el nostre perfil de joc i que juguen en altres equips, però que si fossin aquí ho farien igual de bé. Al final cadascú ha de saber a què juga i amb qui juga i el Barça, en això, crec que té un avantatge respecte a la resta. Això no vol dir que les altres maneres de jugar no siguin totalment respectables i que puguin guanyar títols, però cadascú tira pel camí pel qual vol arribar-hi.

Però sembla que hi ha com una moda d'intentar imitar el Barça. Hi ha equips de la Premier i del Calcio que comencen a incorporar jugadors de toc, no tan físics.
MESSI. Però en el nostre cas no és només el primer equip el que juga així, és tot el planter que juga d'aquesta manera. Pots intentar fer un equip que jugui amb les característiques del Barcelona, però nosaltres tenim l'avantatge que els que vénen juguen igual. El noi que puja a entrenar-se amb nosaltres és com si ho fes al Barça B o al Juvenil, no nota el canvi. El Barça busca els jugadors per jugar amb aquest estil; una cosa porta a l'altra.
INIESTA. Afortunadament l'estil Barça perdura més enllà de nosaltres. Si no, en altres èpoques que no han anat bé les coses, l'estil Barça hauria desaparegut. Abans, quan les coses no sortien bé amb aquest plantejament, te’n feien tres i ara és a l'inrevés. Però sempre ha mantingut aquesta manera de voler jugar, de sortir des del darrere... Una època amb uns jugadors i ara amb uns altres.

Com viviu els elogis com els de fa unes setmanes Demichelis, que va reconèixer que hauria aturat el partit i hauria començat a aplaudir el joc del Barça?
MESSI. Per nosaltres és una cosa molt maca que els mateixos companys de professió parlin d'aquest equip de la manera que ho fan. Ens omple d'orgull saber que el que fem fa gaudir la gent i el teu propi rival.
INIESTA. Rondos com el d'aquell partit tenim la sort de gaudir-los cada dia en els entrenaments. El partit és l'exposició al món sencer, però el dia a dia i les coses que gaudim aquí són les que realment ens agraden i ens omplen.

Malgrat el vostre talent, de ser cracs mundials, tots dos teniu clar que sou el que és l'equip.
MESSI. Sens dubte, és la realitat. Depenem de l'equip sempre i tenim la sort de ser on som avui, en el millor equip del món, amb els millors jugadors i això ens fa ser millors a nosaltres mateixos.

Com a futbolistes professionals pràcticament heu tingut una carrera paral·lela. Com veus, Andrés, l’evolució del Leo des que va debutar el 2005?
INIESTA. Per mi no té res a veure el Leo que va pujar al primer equip amb el d'ara. El més important de tot és la seva essència o el seu talent, que és el que marca la diferència, però cada any s'ha superat i cada any és molt millor. I és un nen encara, comparat amb mi! Què tens, 25 anys?
MESSI. Sí, 25.
INIESTA. Pot arribar fins on ell vulgui. Amb el seu talent innat i l'experiència i l'aprenentatge que va acumulant cada vegada serà millor.
No fa gaire, Menotti va dir en una entrevista: "Messi aprèn. Abans cada vegada que agafava la pilota se li hauria ocorregut guanyar el partit, ara ja no. Ha evolucionat".
MESSI. És una mica el que diu l’Andrés, l'experiència et dóna això. Quan jo vaig pujar, l’Andrés també anava tenint minuts però no era titular, però després va anar creixent i millorant, encara que la manera de jugar d'un és la mateixa que de petitet. Òbviament que al principi veia les coses d'una altra manera, però he anat aprenent. L'experiència et dóna altres coses. És part de la vida també. Un va creixent, madurant i passant per diferents situacions. Ara que sóc pare, veig les coses d'una altra manera. És normal que un canviï a la pista i també fora.

La confiança, el fet de sentir-se important, també ajuda a alliberar el talent?
INIESTA. L'experiència, els anys, tot ajuda. Quan surten les coses bé i tens aquest ambient que envolta l'equip... És molt difícil trobar i mantenir la qualitat humana i futbolística que tenim ara, per això intentem que s'allargui al màxim en el temps.

I tu, Leo, què li enveges futbolísticament a l’Andrés? Què t'agradaria fer de les qualitats que té ell?
MESSI. Tot, perquè tot el que fa l’Andrés ho fa bé. A mesura que van passant els anys és millor jugador, ho ha guanyat tot i tinc la gran sort de jugar amb ell. En els partits o en els entrenaments gaudeixo del que fa dins del camp, gaudeixo veient-lo jugar.

Quan jugueu a la Play i us trieu a vosaltres mateixos, alguna vegada penseu que sou millors i que la màquina no pot fer el que feu vosaltres al terreny de joc?
MESSI. De vegades sí! De vegades em queixo que no em van fer tan ràpid! Jugant a la Play, si sóc sincer, em va agafar amb mi mateix i no la dono a ningú (rialles)

Alguna vegada has triat l’Andrés?
MESSI. Sempre jugo amb el Barça o amb l’Argentina...
INIESTA. Em poses de titular, no?

I quan els vostres fills juguin a la Play, us agradaria que escollissin el seu pare?
INIESTA. Crec que és bonic que els fills, quan tinguin la capacitat de saber les coses, coneguin el que ha fet el seu pare.

La teva dona Anna comenta que ets un paràs i que fins i tot jugues a futbol amb la teva filla Valeria.
INIESTA. Bé, què ha de dir la meva dona! (rialles) Sí, li paso la pilota, amb cura que no es faci mal, però la veritat és que va més per les nines.

A tu, Leo, et fa il·lusió pensar a jugar a futbol amb el teu fill?
MESSI. Buff, la veritat és que sí! Però encara no veig l'hora que comenci a caminar i a donar-li a la pilota! Però encara és petitó i gaudeixo del que és ara, de veure’l créixer.

Com us ha canviat la paternitat?
INIESTA. Sens dubte ajuda a relativitzar les coses i valorar les coses importants. Quan no tens nens veus la vida d'una manera i quan els tens i els pot gaudir, és una altra dimensió. És igual que quan li fa mal alguna cosa a ella, a tu et fa mal alguna cosa dins que abans no havies experimentat. De vegades sembla que ho has viscut tot, però sempre hi ha alguna cosa nova.
MESSI. A mi em va canviar en tot. Et diuen coses però no vius el que és ser pare fins que no el tens als teus braços. Llavors comences a entendre també els teus pares, quan et deien certes coses. Els comprenc millor ara.


PD: Article publicat al número 61 de la Revista Barça, conjuntament amb Ketty Calatayud.
Fotos: Miguel Ruiz - Revista Barça (FCB)

Futbolart. Conversa entre Leo Messi i Andrés Iniesta

Desè aniversari del debut d'Andrés Iniesta: el futbol somriu

El futbol està d’enhorabona. No pot ser de cap altra manera, si Andrés Iniesta rep un premi que reconeix el seu talent. I encara menys si coincideix amb el fet que se celebra el desè aniversari del seu debut amb el primer equip del Barça. Dos motius més que suficients perquè la pilota, que poques vegades ha tingut algú que la tracti millor, també tingui motius de celebració. El premi de la UEFA deixa clar que el futbol també té sentit més enllà dels gols. I Iniesta no necessita els gols per ser feliç, tot i que els seus gols han regalat moments inigualables de felicitat.

Quan va vestir per primera vegada la samarreta del primer equip, feia 41 mesos que el Barça no celebrava cap títol. I encara va haver d’esperar-ne 30 més per saber què significa aixecar un trofeu vestit de blaugrana. Louis van Gaal, en la seva segona etapa, entrenava l’equip en una etapa força inestable, tant en l’aspecte esportiu com en la vessant institucional i social. Segurament no era el millor moment perquè un jove de 18 anys comencés a arrelar-se a un vestidor professional, però no va ser el cas. “A Van Gaal li estic molt agraït. Amb ell vaig jugar sis partits, fins que el van fer fora. Vaig aprendre molt en aquella etapa. De vegades aquestes situacions convulses, quan ets jove, et poden deixar a mig camí i fora de l’objectiu d’arribar al primer equip, però va servir perquè seguís amb la meva formació”, explica amb naturalitat Andrés Iniesta, que també recorda més detalls d’aquella nit: “Em vaig entendre bé amb Riquelme, també jugava Gerard... Recordo que al final del partit gairebé vaig marcar un gol, amb una passada enrere que em va fer Sergio García. Van Gaal em va donar molta tranquil·litat; em va dir que jugués com sabia.”

És cert que l’estrena oficial d’Iniesta amb el Barça va produir-se a Bruges (Bèlgica), en un partit de la Lliga de Campions, però tant el mateix jugador com molts aficionats retenen a la memòria una altra imatge del seu baptisme professional. Va ser un parell d’anys abans, quan l’aleshores tècnic Llorenç Serra Ferrer el va convocar per a un entrenament al camp de la Masia. “Des del moment que entres al vestidor, ja impressiona; no és el vestidor del Barça B o del juvenil... És el vestidor del Barça! És el lloc on vols estar. Un cop entres al vestidor, tot és impactant. No deia gairebé res, només parlava quan em preguntaven”, rememora ara, deixant palesa la seva timidesa proverbial, que ha anat deixant aparcada al mateix ritme que sumava títols i reconeixements. Ara, afortunadament, que un jugador del planter s’entreni al primer equip ha deixat de ser notícia: “Els temps canvien. Ara la gent que puja del ‘B’ ho porta d’una altra manera.” Però en el seu cas, la imatge d’un jove de 16 anys al costat dels Kluivert, Cocu, Luis Enrique, Rivaldo o Guardiola va ocupar força espai als mitjans d’informació. Si ho mirem amb la distància que dóna el pas del temps, l’etapa de formació d’Andrés Iniesta al Barça ha estat segurament una de les més mediàtiques, començant pel torneig televisat de Brunete i continuant per aquell campionat de la Nike Premier Cup del 1999, al Camp Nou, quan Guardiola li va lliurar el trofeu de campions. Tampoc era estrany veure’l als diaris a finals de desembre, amb la tradicional cantada de Nadales que feien els residents de la Masia, on, com a representant dels companys, tenia gairebé sempre un paper protagonista. Per tot plegat, el nom d’Andrés Iniesta ja era força familiar entre el barcelonisme quan va debutar el 29 d’octubre del 2002.

L'evolució del seu joc
Des d’aleshores han passat ja deu anys, però quan el nostre protagonista passa per l’escàner el seu futbol d’ara i el d’abans, no hi troba gaires diferències: “Considero que sóc el mateix jugador des que vaig començar, però millorat. Si no hagués millorat en tots els aspectes no estaria aquí. Però no crec que hi hagi grans diferències. Sempre m’ha preocupat millorar en tots els sentits, ja sigui a nivell tècnic, tàctic o físic, perquè és necessari per sobreviure en un club com el Barça. Tinc la sensació que les coses ‘meves’ les he fet des del primer dia.” Quan parla de les ‘coses meves’ tots els culers –i els amants del futbol gurmet‒ tenim clar de què parla: croquetes impossibles, pilotes que cauen del cel i que les abaixa arran de gespa com si portés un coixí lligat a la bota, canvis de ritme, passades que trenquen dues línies defensives rivals, el cap sempre aixecat, capacitat d’associació constant, precisió de cirurgià per fer la passada impossible... Un recull d’actius del futbol que no cotitzen a borsa, però que quan més t’acostes a la gespa, més es valoren. Ho va fer Román Riquelme ‒company de vestidor al Barça d’un joveníssim Iniesta‒ el dia que va anunciar que penjava les botes i arribava l’hora de fer balanç: “Qui millor juga a aquest joc és Iniesta: sap quan ha d’anar endavant i quan toca anar enrere. Si té la pilota a l’esquerra sap qui té a la dreta. Sap tot el que ha de fer. Quan ha de fer un regat, quan ha d’anar més ràpid, més lent... I penso que això és l’únic que no es pot comprar ni aprendre.” És un bon resum del que Iniesta anomena les ‘coses meves’, unes virtuts que fan estar en tensió els rivals i que donen peu a fotografies com la que van fer-li en l’última Eurocopa, encerclat per cinc jugadors italians, com si fos Oliver Atom, un dels protagonistes dels dibuixos animats ‘d’Oliver i Benji’.

Un futbol més estudiat
L’essència del futbol d’Iniesta és la mateixa ara que fa deu anys, però la capacitat de sorprendre, en un futbol on pocs detalls passen desapercebuts i on l’anàlisi dels rivals és intensiu, es va reduint dia a dia. “La gent està millor preparada físicament, també a nivell tècnic. El futbol ha canviat tàcticament. M’hauria agradat que no fos així, perquè ara és més difícil sorprendre, però en el futbol els jugadors diferents sempre existiran. El talent no es perdrà mai i aquesta és l’essència del futbol”, reivindica. Al Barça, de ‘jugadors diferents’ n’hi ha uns quants, des de Xavi Hernández fins a Leo Messi. I han tingut la sort de ser contemporanis i de compartir l’edat daurada del Club. Per a Iniesta, aquesta acumulació de talent és clau per entendre tots aquests èxits: “Això és molt important, és clar. T’afavoreix un 100%. I també jugar a un club com el Barça. No sabem si jo seria el mateix jugador en un altre lloc, si seria millor o pitjor, però he estat i estic en el club ideal per créixer com a jugador i per ser el jugador que sóc ara. No en tinc cap dubte.” És per això que li costa imaginar el seu futbol en un altre equip o, fins i tot, en una altra etapa de la història del FC Barcelona. Hauria estat igual de decisiu Iniesta, per exemple, en el Barça dels anys 60 o a principis dels 70, quan els títols eren escadussers? “No ho sabrem mai. El futbol no és un esport individual i influeix molt el que tens al voltant. Està clar que no hauria canviat l’essència del meu joc i el que he estat sempre, no ara sinó des que vaig néixer. Tots tenim unes característiques determinades i encara que estigui aquí o a Pequín l’essència de cadascú és la mateixa. El que he viscut aquí, el que he après, el que m’han inculcat... Segurament en un altre lloc no ho hauria tingut.”

Però deixem el futbol ficció i tornem a la dolça actualitat, la dels títols, la de l’admiració global que genera el Barça i la dels èxits individuals. Andrés Iniesta és el protagonista i l’estendard d’un equip gloriós, que cada any que passa allarga la seva llegenda. De tant en tant, cal pessigar-se i recordar-ho. Però, els jugadors, també ho fan? “Ho comentem i cadascú ho sap i ho percep al vestidor. Des de fa uns anys hem tingut la sort de congeniar amb gent molt gran, a nivell personal i a nivell de talent, però també em refereixo a la gent que envolta i treballa cada dia amb els jugadors. Són importants perquè un grup segueixi mantenint aquesta ambició per superar-se any rere any. Portem uns anys fent-ho molt bé i, per part nostra, hem de posar-hi tot el que cal per mantenir-ho, perquè un cop passi ja no tornarà.”

Iniesta és el principal col·leccionista de la vida de l’Andrés futbolista. Retalls de diari, CD amb fotos, DVD amb partits de quan jugava als camps annexos del Miniestadi... Records que es van amuntegant, amb constància però en silenci, per gaudir-los en la justa mesura. Lluny del narcisisme del futbol egòlatra, ell, amb un cervell privilegiat també per recordar dates i moments, opta per convertir-se en el millor documentalista del seu futbol. Aquesta fal·lera per mantenir vius els records ajuda, de tant en tant, a aturar-se una estona i mirar enrere: “Quan paro, l’única cosa que penso és que ni en els millors somnis hagués imaginat tot el que ha passat. És impossible ‒una paraula que diu fins a tres vegades. El meu únic somni era jugar a l’elit, al primer equip. El que ha succeït és genial.” Segurament, hauria estat un pecat de gola juvenil haver somiat, ara fa 10 anys, que ja tindria al cabàs cinc Lligues, tres Lligues de Campions, dos Mundials de Clubs, un grapat de Supercopes de tot tipus, un Mundial i dues Eurocopes. Però aquest palmarès és ben real, fruit d’una manera de jugar i d’entendre el futbol, que està escrit en el seu ADN i en el del Barça. Iniesta toca de peus a terra i no vol deslligar aquest discurs de les essències, que l’assumeix i el fa seu, ni de la necessitat de guanyar, requisit imprescindible en l’esport professional: “És important creure en una manera de jugar, en un perfil de jugador, però unit als èxits. No hem d’oblidar que si no hi ha èxits, la pel·lícula no és la mateixa. Cal respectar una manera de jugar i no val guanyar com sigui, però els èxits et donen l’impuls necessari perquè la gent cregui que som els bons.” I els bons sempre guanyen. “Gairebé sempre”, matisa el nostre protagonista, que encara deu tenir fresc el record del Chelsea.

El paradís de la paternitat
El 2009, després del triplet del primer any de Josep Guardiola com a tècnic (que mesos més tard es convertiria a Abu Dhabi en el memorable sis de sis) i amb l’escalfor encara recent del gol a Stamford Bridge, Andrés Iniesta va deixar escrites les seves vivències, amb la participació els periodistes Dani Senabre i Sique Rodríguez. ‘Un año en el paraíso’ es titulava el llibre. Des d’aleshores han passat moltes coses i gairebé totes bones, des del Mundial de Sud-àfrica fins a la Champions de Wembley, passant pel premi al millor futbolista d’Europa. Per tot plegat, es fa difícil trobar un títol per a aquesta nova etapa. “Paraíso 2”, deixa caure Iniesta, entre somriures. I continua: “El més maco és això: que mai saps com anirà. Sembla que has arribat al màxim i que no hi ha res més... i sempre hi ha alguna cosa. O una situació dolenta que et fa anar a una de millor... Sempre hi ha alguna cosa nova que t’ha d’omplir per aconseguir les coses i sentir-te millor: és el més maco del futbol, de l’esport, de la vida...” I la vida, amb majúscules, té un nom per al nostre protagonista: Valeria. Des d’aquell any al paradís, la paternitat és el que ha deixat la petjada més profunda a Andrés Iniesta: “És un canvi radical. Et canvia la percepció de les coses, estàs pendent sempre d’ella: de què fa, de com ho fa. Veure-la créixer i fer coses noves és diferent. Quan ets pare ho comproves. Quan parlo amb la meva dona o amb gent propera, he tingut la sensació que quan tens una filla la vida té una altra dimensió. És una cosa que no havia experimentat mai.” “M’ho passo genial amb ella. D’ara en endavant, i fins que es faci gran i comencem a patir més, tot són coses noves que em fan arribar a casa i no pensar gairebé en res més”, afegeix amb la naturalitat que l’ha convertit en un dels futbolistes que genera més afinitat personal entre els aficionats. “El futbol està dins de la vida i som gent normal. No em considero més normal que cap altre. Cadascú transmet les coses com les sent. Pel fet que siguis un jugador de futbol no t’has de comportar de manera diferent”, diu aquest ambaixador del sentit comú. Una manera de ser que ben aviat li va valer els elogis del seu admirat Josep Guardiola: “L’Andrés menja a banda. Més enllà del fet que és molt bo, sempre dic que és un exemple per a les joves generacions del futbol base. No porta arracades, no es pinta el cabell... El posis on el posis no es queixa. I sempre juga bé. I sempre entrena bé. I gent així no té preu. Que el Barça tingui un jugador com l’Andrés, no té preu. Ens ajuda moltíssim. I és que és molt bo.”

Les lesions, de cara
Només les lesions, especialment les musculars, ens han privat de veure de manera ininterrompuda com n’és de bo, l’Andrés. Lluny de defugir el tema –l’entrevista es desenvolupa en ple procés de recuperació d’una elongació que pateix a l’adductor‒, l’aborda sense prejudicis. “Això també és futbol, és la vida”, matisa. “No crec que hi hagi ningú que visqui en una plenitud en tots els sentits. Com d’altra gent, m’ha tocat viure la part més negativa, que són les lesions. Però sempre he intentat extreure les coses bones que es puguin aprendre d’un moment dolent: conèixer les teves sensacions, com reacciona la gent del teu voltant, com et sents en aquests moments, com són les teves sensacions corporals...” I de les lesions, la conversa salta a un altre tema tabú per a molts futbolistes, el dia de la retirada. “Espero que encara quedi lluny”, diu ben aviat. “Hi he pensat algun cop i crec que serà un dia molt trist. Ha de ser dur. El futbol és la meva vida: és el que m’agrada i el que he fet sempre. Però s’ha de tenir clar que el futbol no és l’única cosa de la vida. I he intentat que el futbol no sigui exclusiu en la meva vida. Si ho portes així, suposo que no ha de ser tan dolorós.” Però seguirà lligat al món del futbol? “Sí, sí. No sé de què, però sí, estaré involucrat en el món del futbol.” El futbol continua d’enhorabona. 

Fotos: Miguel Ruiz (FC Barcelona)

PD: Article publicat al número 59 de la Revista Barça.

Desè aniversari del debut d'Andrés Iniesta: el futbol somriu

FC Barcelona, la cuina del futbol

Melwood o Milanello són noms que, de manera indestriable, van lligats al Liverpool i a l’AC Milan. La mística del treball allunyat dels focus, dels mètodes de preparació secrets, de l’essència del futbol... Tradició i futbol, dos conceptes íntimament lligats. D’aquí a uns anys, quan es parli d’aquest Barça triomfant, la Ciutat Esportiva Joan Gamper, a Sant Joan Despí, tindrà també el seu espai als llibres de futbol. És el centre neuràlgic on es cuina el futbol més admirat del segle XXI.

En els últims mesos, a la Ciutat Esportiva s’ha completat un procés per compartir, en un mateix espai físic, tot el talent del Barça al servei del futbol. La transformació va començar fa anys, amb el trasllat dels equips de futbol base procedents dels camps d’entrenament del Mini. Més tard va començar a ser habitual i regular la presència dels jugadors del primer equip. Amb l’arribada d’Andoni Zubizarreta al Club, també van instal·lar-s’hi els serveis tècnics i el personal administratiu encarregat de la gestió del dia a dia del futbol del Barça, que, al cap d’una temporada, coordina l’activitat relacionada amb prop de 1.200 partits, sense comptar els del primer equip. Des de fa poques setmanes, els Serveis Mèdics, en unes instal·lacions millorades i ampliades, i la residència de La Masia,Centre de Formació Oriol Tort, culminen aquest centre d’excel·lència esportiva.

Pensada com a centre d’entrenament dels equips inferiors del Barça, la Ciutat Esportiva ha anat patint una metamorfosi important des de l’any 2006. El protagonisme dels jugadors del primer equip ha crescut en paral·lel als èxits esportius d’aquest. En la temporada que va entrenar el Barça B, Pep Guardiola va comprovar en primera persona els avantatges d’aquestes instal·lacions de prop de 140.000 metres quadrats. No només per les condicions òptimes de l’espai i dels equipaments, sinó també per la possibilitat de delimitar un espai privat de treball, allunyat dels ulls curiosos que envolten el Camp Nou. A més, sabia que també era la millor manera d’estar al cas del que es cou als equips inferiors, com reconeixia, en roda de premsa, pocs mesos després d’agafar el primer equip: “Els entrenadors del primer equip tenen l’obligació de saber com va el futbol base, perquè és una part important d’aquesta casa. Molts dels que hi ha ara en el primer equip han sortit d’aquí i, per tant, hem d’intentar fer bé les coses per continuar pujant jugadors. És fonamental. És una de les potes de la cadira, sens dubte”.

El 19 gener del 2009, el camp d’entrenament de la Masia, a tocar del Gol Nord del Camp Nou, va cedir definitivament el testimoni al camp 1 de la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí. Però no va ser només un canvi de l’escenari de les sessions de treball de l’equip. Tot l’‘staff’ tècnic, auxiliars i jugadors van mudar-se a l’edifici annex del camp d’entrenament, que es convertia en el veritable centre de l’activitat. Més enllà dels vestidors, és també el lloc on es fan els esmorzars i dinars de l’equip, on s’hi troba la cuina, el gimnàs, la sala dels fisioterapeutes, una altra per als preparadors físics, els despatxos dels tècnics, la sala de material i la sala de vídeo. Tot en dues plantes, incrustat en l’esquelet de les graderies d’un camp on els partits només són d’entrenament.

Des del nou despatx d’Andoni Zubizarreta gairebé s’albira el que passa sobre la gespa on s’entrena l’equip de Pep Guardiola. “Hem ajuntat tots els processos vinculats al futbol en un mateix espai. Intercanviem informació, compartim coneixement. I també ens coneixem millor. Accedim a la informació de manera més ràpida i directa”. Així és com el director de l’Àrea Esportiva resumeix alguns dels avantatges d’aquests canvis recents, que han permès viure encara de més a prop el dia a dia del primer equip. En resum, la moqueta s’ha acostat a la gespa.

La singularitat es treballa

Però al Barça, la responsabilitat sobre el futbol és una mica més complexa. Des de la seva arribada, el director tècnic, que treballa braç a braç amb Narcís Julià, ha volgut també centrar-se en l’organització interna, dotant d’estructura i de contingut una tasca que transcendeix el seguiment de possibles jugadors interessants. La premissa inicial és clara: “El concepte futbolístic no es discuteix, es desenvolupa”. “Tenim una manera de fer i d’entendre el futbol diferent i singular –comenta Zubizarreta-. I el primer equip ho porta a la màxima expressió”. Per transmetre aquesta essència a tots els jugadors del planter, s’han posat en marxa diverses àrees transversals que mantenen una visió global sobre tots els equips. És el cas, per exemple, de l’Àrea de Metodologia, dirigida per Joan Vilà, que analitza les coses singulars que es fan al primer equip per destil·lar-les i traslladarles a la resta d’equips de la casa. En cada etapa formativa, aquests conceptes es treballen de manera específica perquè quan un jugador pugui arribar al primer equip ja les tingui assimilades. Per aconseguir-ho, es treballa també amb els entrenadors i se’ls dota de propostes metodològiques i tecnològiques per analitzar aquests trets d’identitat i poder-los fer evolucionar. “Cerquem talent, però també tenim clar que l’hem de desenvolupar”, apunta el director tècnic.

L’especifitat del joc del Barça també passa per la porteria. Zubizarreta ho sap prou bé. La necessitat de jugar amb criteri amb la pilota als peus, de crear línies de superioritat en la sortida de la pilota, d’actuar de defensa lliure per avortar possibles contraatacs... Són algunes de les exigències que també es treballen de manera conjunta, en tots els equips, sota la supervisió de Juan Carlos Unzué.

L’esforç dedicat a desenvolupar el model no eximeix el Barça de mirar també al seu entorn i, si convé, fitxar nous talents. Aquesta és la tasca de la secretaria tècnica, a càrrec d’Albert Valentín. El rastreig del mercat es traballa d’acord amb tres perfils definits: rendiment immediat, futur i formatiu. En el primer cas, la cerca se centra en el jugador preparat per competir al màxim nivell, al primer equip, que es busca en un mercat d’abast mundial. Pel que fa al jugador de futur, és el que pot incorporar-se al Barça B o al Juvenil, que s’inclou en un àmbit fonamentalment europeu i també estatal. El seguiment d’aquests futurs cracs es fa presencialment –la temporada 2010/11 es van recórrer 360.000 quilòmetres amb aquest objectiu- i també a través de l’‘scouting’ de vídeos, en un departament específic del Club que, a través de programes informàtics especialitzats, alimenta una base de dades de jugadors per donar respostes a les necessitats de cada moment, amb informes digitals amb continguts multimèdia. Gràcies a les noves possibilitats tecnològiques, la informació recollida pels observadors, que s’organitzen per àrees geogràfiques molt disperses, roman en poder del Club, que l’ha centralitzada, ordenada i classificada.

Si baixem un graó, aquesta vocació per detectar jugadors de futur també s’estén al futbol formatiu, que dirigeix Guillermo Amor amb la coordinació d’Albert Puig. En aquest cas es busquen, sobretot en l’àmbit geogràfic de Catalunya, amb extensió a tot l’Estat i, excepcionalment, al mercat internacional, jugadors per als equips de la base que tinguin talent per desenvolupar. És el tercer perfil del tipus de jugadors que busca el FC Barcelona. Un equip de 30 tècnics repartits pel territori espanyol assumeix aquesta tasca específica. Pep Boada és l’encarregat de coordinar aquesta feina i posar ordre en els més de 4.700 informes de jugadors que es van elaborar la temporada passada. Però la tasca del futbol formatiu va molt més enllà de la incorporació de futurs cracs. Després és igualment important saber desenvolupar aquest talent, l’acompanyament formatiu del jugador i la capacitat de crear un entorn estable que es complementi amb el familiar, aspectes que també es tracten de manera específica al FC Barcelona. No és una feina fàcil, sobretot si tenim en compte que es tracta d’un total de 326 futbolistes.

La Masia, la clau de volta

Una petita part d’aquests joves viuen aquest dia a dia des de la Masia, on actualment hi ha 74 residents, 53 dels quals practiquen el futbol. Tots ells han estat els últims a arribar a la Ciutat Esportiva. Després de 32 anys dormint amb el Camp Nou a tocar, els joves esportistes ja estan plenament integrats a Sant Joan Despí, on gaudeixen d’unes instal·lacions de primer nivell, però sobretot de la proximitat a la gespa. Els camps d’entrenaments estan als peus de l’edifici. Els autobusos i els taxis que abans eren necessaris per recórrer els quatre quilòmetres i mig que separen el Camp Nou de la Ciutat Esportiva i arribar a l’entrenament, han passat a la història. “Ara podem ser més eficaços i perdem menys temps amb moltes gestions que afecten els residents”, resumeix Carles Folguera, director de La Masia, Centre de Formació Oriol Tort. Com en el cas de Zubizarreta, també creu que aquest acostament alleugereix la gestió del dia a dia: “El fet d’estar tan a prop és molt més fàcil trobar punts de trobada amb persones d’altres àrees. La comunicació és més ràpida i fluida”. “Hem aconseguit racionalitzar tot el procés. Hem encaixat totes les peces del trencaclosques”, resumeix el màxim responsable de la Masia. 

Fruit d’aquest “salt de qualitat brutal”, ara per exemple, els jugadors del Juvenil poden fer el batxillerat al mateix edifici, en classes adaptades a les seves necessitats curricular. I també els jugadors del Barça B i del Juvenil A, que fan sessió d’entrenament matinal, es troben a la Masia a primera hora compartint esmorzar i rutines que anys més tard seguiran també al primer equip. És un exemple menor, però significatiu, del grau d’evolució del projecte esportiu del Barça, un model admirat i que cada dia que passa genera més interès. No és estrany passejar-se pels camps de la Ciutat Esportiva Joan Gamper i trobar tècnics d’altres clubs o federacions que s’interessen per una manera de fer amb segell propi.  I què és el que més valoren? La resposta és d’Andoni Zubizarreta: “El que més els sorprèn és que aquí es parla de futbol, la senzillesa. Aquí no hi ha coses supèrflues. Aquí fa olor de futbol.”

Els Serveis Mèdics, a peu de camp: Una de les novetats que més agraeixen els esportistes és la nova ubicació dels Serveis Mèdics, que des de l’octubre estan també a la Ciutat Esportiva, a menys de 50 metres del vestidor del primer equip i a tocar de la gespa dels camps d’entrenament. Però les valoracions d’aquest canvi van molt més enllà d’un simple canvi d’ubicació; també hi ha hagut millores en equipaments, amb més prestacions (s’ha doblat la superfície, de 700 a 1.300 metres quadrats) i més qualitat del servei del que fins ara es podia oferir al Camp Nou. Disposen, per exemple, d’equipament nou de suport en diagnòstic per a la imatge (ecografia i radiologia) o d’un espai per fer aportacions de factors de creixement de plasma ric en plaquetes. També hi ha elements de valoració funcional isocinètic d’última generació que serveix per mesurar la força muscular de manera més precisa i una cinta rodant que permet entrenar en situació d’ingravidesa a persones que pateixen patologies al peu, turmell, genoll o maluc.Molts d’aquests serveis, que fins ara es feien fora de les instal·lacions del Barça, en altres centres sanitaris, ara es desenvolupen internament. “Això ens permet que el Club tregui profit del coneixement que es genera amb aquests nous aparells i pugui desenvolupar-lo. Tenim més dades de l’evolució dels nostres esportistes i, a més, podem aplicar-los a tots els equips”, explica Ramon Canal, cap dels Serveis Mèdics, que cobreix al voltant de 2.000 esportistes, comptant tots els equips del Barça, tant del futbol formatiu com de totes les seccions.

PD: Article publicat al número 54 de la Revista Barça

FC Barcelona, la cuina del futbol

Barça-Reial Madrid: dues fotos, dues maneres de veure el futbol

Gerard Deulofeu no surt encara en aquesta foto de la Revista ‘BARÇA’. Suposo que algun dia hi serà. Com Isaac Cuenca. Són els dos exemples més recents d’una manera d’entendre el futbol a Can Barça. Un estil que compta amb tota la complicitat de Guardiola, que ha sublimat aquest concepte amb totes les conseqüències. Segurament, només per això s’entén que, aquesta temporada, hi hagi fins a 11 jugadors formats al planter que actualment tenen fitxa del primer equip. No se m’acut cap altra manera més gràfica d’explicar com és el Barça del segle XXI que la que il·lustra la portada de la revista del Club. És una foto de club, feta per un mitjà oficial del FC Barcelona, amb un desig de transcendir, de deixar petjada.

He volgut buscar un exemple similar al Reial Madrid. No n’he trobat cap. És evident que no tenen la seva Masia (les obres estan paralitzades de fa temps) ni tampoc els mateixos jugadors fets al planter. Sí que tenen molta autoestima, però no com l’entenem aquí. Rebuscant una mica, he trobat una altra foto d’aquestes que podem dir-ne de club, que van publicar als seus mitjans oficials a l’estiu de 2009. Com en el cas del Barça, és una imatge potent, que pretén vendre marca, en aquell cas coincidint amb la final de la Champions que es disputava al Bernabéu. Com diu el tòpic, les comparacions són odioses. En aquest cas, encara més. 

Barça-Reial Madrid: dues fotos, dues maneres de veure el futbol