Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mundo Deportivo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mundo Deportivo. Mostrar tots els missatges

16 d’oct. 2012

És Felix Baumgartner un esportista?


24 hores després que Felix Baumgartner saltés al buit a més de 39 quilòmetres de la terra, s’ha dit gairebé tot d’aquesta peripècia pseudoespacial. S’han detallat totes les xifres possibles, s’ha insistit l’impacte publicitari de l’acció, s’ha analitzat l’ús de les xarxes socials en el seguiment de la jornada, s’ha comptabilitzat el seguiment televisiu i s’ha comparat amb el seguiment massiu que va fer-se a Youtube... Sigui per deformació professional o per simple curiositat, m’he parat a mirar quin tractament n’ha fet la premsa escrita. No tant de l’espai que li dedicaven ni del desplegament de dades i infogràfics, sinó que m’he preocupat de veure a quina secció encabien aquesta informació, sobretot després de comprovar que la majoria de premsa esportiva li dedicava un espai generós a la portada. Un paio que salta de l’estratosfera es pot considerar un esportista? A mi, que sempre he relacionat l’esport amb la presència d’una pilota, d’un marcador, d’un dorsal o, si voleu, amb la figura de com a mínim un àrbitre, se’m feia difícil de digerir, que voleu que us digui.

En un diumenge sense futbol de Primera Divisió i amb una agenda esportiva sense gaire ganxo mediàtic, més enllà del Gran Premi de F1 de Corea i el Gran Premi  de motociclisme del Japó, els mitjans esportius (‘Sport’, ‘Mundo Deportivo’, ‘Marca’ i ‘As’) s’han abraçat al món de l’espectacle... i de la publicitat. Tots menys ‘El 9 Esportiu’, tot sigui dit. A l’’As’, que li ha dedicat la portada sencera, el director Alfredo Relaño, en el seu article diari, mirava de justificar la vessant esportiva de l’invent de Red Bull: “Todo deporte no es otra cosa que un esfuerzo inútil según unas reglas perfectamente absurdas, si lo amas es porque exalta la superaciñon de toda dificultad.” També a ‘Mundo Deportivo’, que ha inclòs la informació a la secció de Poliesportiu, Josep Maria Artells s’hi referia molt de passada: “Una especie de show mediático que tenía algo de ‘2001 Odiesa del espacio’, algo de deporte extremo y, sobre todo, grandes dosis de un marketing eficaz y bien calculado.” Són les úniques dues referències vinculades a l’esport que he trobat als editorials o articles d’opinió del diaris esportius. ‘Sport’, que també ha reservat un espai destacadíssim a la portada, ha inclòs el tema a la secció Sport Total, mentre que ‘Marca’ calia buscar la secció Poliesportiu, dins de l’apartat ‘Deportes Aéreos’ per veure’n la referència de tres pàgines.

A la premsa generalista, la diferència de criteris encara era més palesa. Només l’’ABC’ ha decidit incloure’l en el seu suplement d’esports, mentre la resta orientaven el tema cap a les seccions de societat. A ‘El Mundo’ el tema també estava dins d’un altre suplement, EM2, però en l’apartat de Ciència, mentre que ‘El Pais’ ha optat per Sociedad (Vida&Artes). És una solució similar a la de ‘La Vanguardia’, que ho ha afegit a Tendencias, la seva secció de temes de societat. Val a dir que és precisament la mateixa secció de ‘La Vanguardia’ on es podia llegir un breu sobre el campionat mundial de curses de muntanya que va aconseguir Kilian Jornet a Malàisia. Més fàcil ho ha tingut ‘El Periódico de Catalunya’, on la secció ‘Tema del dia’ serveix per resoldre perfectament aquests tipus de conflictes. A l’’Ara’ i ‘El Punt Avui’ també han optat per donar-hi cabuda dins de la secció de Societat.

Desconec si aquest repàs de la premsa serveix per ajudar a respondre la pregunta del titular d’aquest post, o ben al contrari, la confusió és total. La porta del debat segueix oberta. Com la porta de la càpsula de Felix Baumgartner.



Foto: Red Bull 
Portades diaris: www.kiosko.net

Share/Bookmark

18 de des. 2010

Periodisme esportiu: ètica i... estètica (I)

Avessats com estem els periodistes a fer servir el llenguatge mèdic, podríem dir que la premsa esportiva catalana s’ha sotmès aquest divendres a una ressonància magnètica. Els periodistes, en el marc d’una jornada sobre ‘Informació esportiva i ètica’ organitzada pel Consell de la Informació de Catalunya al Col·legi de Periodistes, han estat els responsables també d’analitzar el resultat d’aqueses proves, enteses com una reflexió en veu alta que han inclòs una bona dosi d’autocrítica.

Amb el risc que comporta fer un resum a base només de titulars, especialment per la falta de contextualització i pel reduccionime de les reflexions, intentaré deixar constància de les notes que he pres (mentre tuitejava, cosa que també convida a perdre el fil de la conversa) durant les prop de 5 hores que han ocupat les dues taules rodones. Us deixo les principals frases per ordre d’intervenció, sense fer constar les aportacions del públic ni dels moderadors (Olga Viza i Ramon Besa), que, dit sigui de pas, també han estat força valuoses.

Miquel de Moragas, catedràtic de comunicació UAB
“Els mitjans no són només intèrprets sinó coautors de l’espectacle esportiu”
“Els mitjans traspassen a l’esport les formes naratives de la ficció i l’entreteniment, amb l’objectiu d’aconseguir grans audiències”
“Es pot ser un periodista independent però al mateix temps ser seguidor d’un equip”

Xavier Batalla, periodista
“La no imparcialitat és el principal problema de la premsa esportiva a Espanya. La crítica es fa més com a ‘hincha’ que com a periodista “
“Durant el franquisme, llegíem el ‘Le Monde’ per saber què passava a Espanya. Ara, per saber què passa en l’àmbit esportiu, hauríem de llegir ‘L’Equipe’ (fent referència al 5-0 al Reial Madrid)”

Antonio Franco, periodista
“El partidisme s’ha convertit en un element comercial en el periodisme esportiu. És l’imperi de la informació espectacle”
“L’enfrontament públic entre els periodistes és avui un dels espectacles centrals de la comunicació esportiva. El periodista partidista forma part de l’espectacle. I això no és espectacle, és una crisi del periodisme”

Enric Bañeres, periodista
“El codi ètic (del Col·legi de Periodistes) té un punt d’utopia difícil d’aconseguir. Tenim petites col·lisions”
“Hem de mantenir posicions honestes, evitant caure en el forofisme. No travessar la línia que separa el periodista del ‘forofo’”
“Escampem rumors sense fonament, de vegades de manera arbitrària i demagògica”
“La seducció (amb el personatge de Guardiola) ens porta a la complicitat amb els protagonistes”

Miguel Rico, director adjunt de 'Mundo Deportivo'
“De vegades els diaris estan més interessats en vendre una cullera que una notícia”
“El periodisme no ha buscat lectors, sinó clients. És una perversió”
“De vegades els jugadors parlen més a través de les marques que els patrocinen que a través del seu club”
 “L’essència és saber si els propietaris dels mitjans prefereixen vendre o informar millor”
“El codi deontològic és com el codi de circulació: si tothom el respectés hi hauria un caos”
“Si la premsa escrita esportiva no parlés de rumors, de vegades hi hauria dies en què només encertarien el preu del diari”

David Torras, cap d’esports d’'El Periódico de Catalunya'
“S’ha canviat el periodisme pel forofisme, o pitjor, pel clientelisme. S’ha perdut autenticitat i s’ha guanyat clientelisme”
“La informació és cada cop menys accessible. S’ha enterrat la informació per imposar l’opinió”
“Tenim el vici de fer periodisme per als periodistes”
“Abans, si algú treia una notícia generava admiració per part dels companys. Ara, penses: ‘li haurà filtrat el Club...’”

Lluís Mascaró, director adjunt de 'Sport'
“Amb la passió que es viu el futbol, la neutralitat és gairebé impossible. La gent vol llegir coses maques dels seus equips”
“Intentem fidelitzar els clients donant la millor informació possible i a través de les promocions”
“Es poden vendre 20.000 o 30.000 diaris més o menys en funció de si encertes o no una promoció”

Raül Llimós, cap d’esports de RAC1
“El periodisme esportiu està en evolució; encara s’està reciclant”
“Els clubs s’han bunkeritzat. El Barça sovint actua com a agència de notícies”
“Els periodistes són empreses i sovint no necessiten als periodistes. Canvia la relació dels periodistes amb els protagonistes”

Carme Barceló, cap de premsa del DiR
“Hem de desdramatitzar i divertir-nos. Els periodistes fan de personatges perquè no hi ha protagonistes”
“A Punto Pelota, quan es fa reflexió o no els parla del Barça o el Madrid, la gent canvia de canal”

Per no fer-me pesat i allargar massa aquest resum, deixo per un altre post les meves reflexions personals.

Share/Bookmark

30 de nov. 2010

El 5-0 a la premsa escrita: de 1994 al 2010

Han passat prop de 17 anys des de l’últim 5-0 al Camp Nou. Des d’aleshores, el futbol i la premsa han canviat força. El Barça, en canvi, es podria dir que manté la mateixa essència. De fet, aquesta és la lectura que va fer-ne Pep Guardiola al final del partit, quan va dedicar el triomf a Johan Cruyff i Carles Rexach, entrenadors d’aquell memorable Dream Team que ben aviat, si no ho ha fet ja, podria cedir el testimoni de la màxima glòria culé al Barça de Guardiola.

Quan deia que la premsa ha canviat en aquests més de 16 anys no pretenia fer una anàlisi en profunditat. És evident que l’evolució tecnològica, la irrupció d’internet i la consegüent crisi del model de negoci de la premsa escrita són elements clau per entendre aquest canvi. Però, en aquest exercici 
–barreja de curiositat periodística i afició culé– em quedo amb elements més superficials. Per exemple, aquest: des del 1994 tots els diaris analitzats han canviat o evolucionat la seva capçalera, de manera dràstica o amb petits matisos. Si us sembla, anem a pams i analitzem les portades comparades, mitjà per mitjà.

AS 
– És, conjuntament amb l’’Avui’ i el ‘Marca’, la publicació on més es nota el canvi de maqueta i l’evolució tecnològica. El titular del 1994, ‘Palizón’, difícilment seria reproduïble ara, on el madridisme de la publicació –encara més accentuat– no permet aquest tipus d'autoflagelacions públiques. Aleshores, ‘As’ pertanyia al Grupo Montiel i encara no era un negoci en mans de Prisa, que va adquirir-lo al 1996.



AVUI – La nit i el dia. Podríem dir que són dos diaris diferents, sota la mateixa marca. També han canviat de propietart. L’’Avui’ ja no té secció d’esports, que des que va comprar-lo el Grup Hermes va quedar integrada dins ‘El 9’, que ara es reparteix com a suplement d’esports.



MUNDO DEPORTIVO – En aquest trajecte de 16 anys ha perdut l’article ‘El’ que precedia aquesta marca centenària. Però, com el Barça, podríem dir que, malgrat el pas dels anys, manté l’essència: el titular és el mateix, un rotund 5-0. Segurament, el fet que el diari estigui en mans del mateix grup editorial –Grupo Godó
– i del mateix director –Santi Nolla– ajuda a entendre aquest continuïsme. 




LA VANGUARDIA – Com el seu predecessor, pocs canvis. L’èxit esportiu ocupa un espai central de la portada –curiosament amb una foto similar, d’un jugador del Barça amb els braços oberts–, però comparteix protagonisme amb altres temes d’actualitat. 


MARCA – Serveix el mateix que he escrit per a l’'As', tant pel titular de portada com pels canvis de propietari com per la seva evolució editorial. Aleshores, la publicació de Recoletos era la referència del periodisme esportiu a l’estat. Ara, en mans d’Unidad Editorial, és una referència del madridisme més militant.



EL PERIÓDICO – La seva aposta pel futbol es manté intacta: tema gairebé únic de portada, titular curt i foto potent. De cara a barraca. Fins i tot la capçalera es la mateixa, però amb justificació a l’esquerra.



SPORT – És un cas curiós: el mateix editor 
–JM Casanovas–, la mateixa propietat –Grupo Zeta–, però un producte final força diferent. Aquí no hi ha evolució editorial –la seva aposta pel Barça es manté ferma i inalterable des del primer dia–, però sí una clara evolució gràfica.  




Després d'aquesta lectura comparada, us deixo amb un recull de les portades de la premsa escrita en què la presència del 5-0 ha tingut una presència més destacada, tant aquí com a l'estranger. Quina us agrada més?



Share/Bookmark

16 de nov. 2010

Quin diari va fitxar abans Afellay?


Ho reconec: m’apassiona quan els mitjans disparen els uns contra els altres (amb perdigons i sense apuntar a les parts vitals, que quedi clar). La deformació professional hi deu tenir alguna cosa a veure. I m’agrada, encara més, quan discuteixen per atribuir-se la precocitat a l’hora d’avançar un fitxatge. Ho trobo especialment pervers. Sobretot quan el percentatge d’encert, difícilment supera el 5%, si comptem els noms que a les portades amb força lleugeresa i un cert punt d’interès comercial (està demostrat que les vendes augmenten quan la rumorologia i els noms propis surten a la portada). Recordo que a Rac 1, quan feien el Cafè Baviera, recomptaven al final de l’estiu tots els noms de jugadors que, durant l’època de fitxatges, havien sortit a la premsa vinculats al FC Barcelona. No hi cavien tots ni en 4 plantilles professionals.

La reflexió ve a tomb pel cas d’Ibrahim Afellay. Avui s’ha confirmat que ja hi ha acord entre els dos clubs per al fitxatge del mitjapunta holandès, però va ser dissabte quan la premsa escrita va avançar, fil per randa, que l’acord estava fet entre el Barça i el PSV Eindhoven. Llegint la premsa esportiva de paper a Barcelona, dissabte n’hi havia per sucar-hi pa (n’escloc ‘El 9 Esportiu’, perquè gairebé mai participa en aquest joc). Ben aviat, a les pàgines 2 i 3, tant ‘Mundo Deportivo’ com ‘Sport’ informaven del cas i treien pit del seu ‘descobriment’. Al diari del Grup Godó es podria llegir en un destacat ‘El mejor seguimiento del fichaje, en MD’, mentre que al rotatitu del Zeta asseguraven: ‘Sport, siempre en la pole position de la información’.

Però més enllà del titular, em quedo amb la lletra petita. I, en especial, en la manera de referir-se a la competència, sense citar, esclar. “Pero no se dejen engañar por alguien que se apunte el tanto”, alerten al ‘Sport’, poc abans d’afegir que ells van ser, el passat 27 d’octubre, els primers en posar el nom d’Afellay “en la palestra”; una informació que els lectors de ‘Sport’ han de tenir clar “pese a que algunos persistan en su afán de ponerse medallas”.

En el cas de ‘Mundo Deportivo’, les referències a la competència les signa personalment Francesc Aguilar en un article d’opinió. “Ya lo saben, si lo publica MD pueden apostar por ello y citar. ¡Gracias!”, acaba dient. Tot això, després de recordar “que nuestro diario no engaña, que bebe de buenas fuentes.”

De fet, cap dels dos diaris enganya, però diuen veritats a mitges. Més o menys com quan cadascú interpreta els números de l’OJD o de l’EGM al seu gust (el pròxim 2 de desembre segurament tindrem l’opció de viure un nou episodi).

I què ha dit cada diari en cada cas? Doncs ‘Sport’ assegurava que el 27 d’octubre ja va publicar el nom d’Afellay al seu diari i que van ser els primers a viatjar a Eindhoven i parlar amb el jugador. I ‘Mundo Deportivo’ feia bandera que 20 dies abans, el 7 d’octubre, ja havien obert la portada anunciant “¡Fichaje!”, però sense nom propi. De fet, avançaven que “el Barça meditaba fichar en invierno, después de que Pep hubiese dado permiso a Zubi para peinar el mercado”. I el 5 de novembre “dijimos que Afellay podría venir ya en enero”. Sovint em pregunto si els lectors estan molt interessats en aquesta gestió de l’autopropaganda que fan els mitjans. És informació útil o periodisme per periodistes?

Foto: www.psv.nl (Pics United)

Share/Bookmark