El Nadal de 2013 va ser el torn de Ramon Besa. I en aquest 2013, ha estat el de Joaquim Maria Puyal. El dinar de Nadal que organitza el FC Barcelona i l’anunci del guanyador del premi Vázquez Montalbán de periodisme esportiu són l’excusa perfecta per reflexionar, de tant en tant, sobre la relació dels mitjans de comunicació, els periodistes i el Barça. Fa tres anys, Ramon Besa va iniciar aquesta reflexió fruit de la glosa que li va dedicar a Ricard Maxenchs. Fa pocs dies, després de dedicar paraules d’elogi a Sergi Pàmies, Joaquim Maria Puyal va referir-se a aquesta relació i a la necessitat de “sobreviure entre el foc creuat”. Aprofitant que el Departament de Comunicació del FC Barcelona va passar la transcripció del discurs de Puyal, he decidit penjar-lo al blog, conjuntament amb el vídeo de l’acte, que va produir Barça TV.
“Bon dia a tothom, enguany el Premi Manuel Vázquez Montalbán arriba a la desena edició. Tot i que algunes coses s’haurien pogut fer millor, deu edicions ja comencen a fer goig. Ara cal fixar-se, com deia el president, l’objectiu que els pròxims deu anys el premi rebi un nou impuls, sigui més rigorós i assoleixi més gran incidència, qualitat i prestigi.
Crec interpretar el sentiment de molts companys del jurat, si demano als organitzadors en la línia que deia el president Rosell, que amb l’esforç de tots plegats el revitalitzem professionalitzant-ne l’organització i promoció i tot aprofitant l’impacte global del nostre estimat club, i la difusió internacional de l’obra de Manolo Vázquez Montalbán, arribi a tenir la visibilitat i la consideració general que mereix.
Si no ho féssim podríem entrar en una deriva que no ens interessa, una deriva que no seria digna ni de la memòria de Manolo, ni del Club, ni de l’ofici de periodista. Com heu sentit, el jurat ha acordat concedir l’edició d’enguany del premi a l’escriptor Sergi Pàmies. Sergi Pàmies, com heu sentit, nascut a París l’any 1960, és com sabeu un narrador articulista i traductor que des dels inicis dels anys noranta, entrant al terreny del joc mediàtic amb articles de mena diversa, destaquen la crítica televisiva i sobretot les col•laboracions entorn a l’esport, al futbol, i particularment al Barça.
Ha col•laborat a la ràdio i a la televisió i és un apassionat del cinema i de les sèries televisives. El seu perfil com el d’altres guanyadors del premi fins ara, encaixa perfectament amb la síntesi de dues característiques presents en la personalitat periodística de Manolo Vázquez Montalbán. Una, d’interès per l’esport, particularment pel futbol i concretament pel Barça. L’altra, la condició d’home cultivat i curiós interessat per la ‘res pública’ i els afers de la problemàtica social. Aquesta síntesi, gràcies a la intel•ligent mirada de Manolo, donava a Vázquez Montalbán un grau d’autoritat i jerarquia que avui, als deu anys de la seva mort, es mantenen presents en la consideració col·lectiva. He dit moltes vegades que va ser gràcies a Vázquez Montalbán que aquells que en els anys seixanta i setanta ens dedicàvem a la informació esportiva, vam començar a alimentar un tènue sentiment d’autoestima. Era un sentiment que les elits intel·lectuals de l’època ens havien negat des de la seva indiferència i fins i tot, en alguns casos, des del menyspreu. Fer aleshores periodisme esportiu estava molt poc valorat. Les biografies de Manolo Vázquez Montalbán i de Sergi Pàmies tenen punts d’encreuament que a mi em resulten particularment interessants i que ara em permetré ressaltar.
Durant la dècada dels noranta, a la secció d’esports d’‘El País’, Manolo Vázquez Montalbán feia col•laboracions complementàries a la crònica del partit i articles de reflexió de dilluns. Cap a mitjans d’aquella dècada de Sergi Pàmies, va començar a col•laborar al ‘Quadern de Cultura’ del mateix diari. Abans havia passat pel ‘Diari de Barcelona’, per ‘El Observador’ i per ‘El Temps’, entre altres publicacions. Els dies que Vázquez Montalban no podia fer la seva col•laboració, Agustí Fancelli, un savi i estimat periodista, un gran company recentment traspassat, demanava a Sergi Pàmies que la fes ell. Fins que un dia Manolo va dir: que ho faci sempre el Sergi, això. Per això, Ramon Besa diu que en Pàmies és el successor del Manolo Vázquez. Alguns anys abans, en una reunió del PSUC, Gregorio López Raimundo havia preguntat al Manolo si ell creia que en Sergi feia bé d’orientar la seva vida professional cap al terreny de l’escriptura. Vázquez Montalbán va tranquil•litzar aquell gran personatge que era el López Raimundo, però pel que fa al cas que ara ens ocupa, era només un pare amoïnat per l’esdevenidor del seu fill. El pas del temps ha confirmat el bon pronòstic de Manolo. Sergi ha fet articles dedicats al món del futbol de manera regular durant gairebé vint anys.
El 18 de maig de 1996, quan el president Núñez va anunciar la destitució de Cruyff com a entrenador, Pàmies va publicar un article titulat ‘La venganza de Fu-Manchú’. El títol ja és prou insinuador. M’estalvia fer cap més comentari. Sergi Pàmies ha tractat de mantenir sempre l’esperit crític però introduint l’humor i la ironia en els textos escrits. Serà només amb el pas dels anys que certament els seus escrits aniran tenint més intuïció analítica sòbria. També això ens remet a l’obra periodística de Manolo i a la doble naturalesa dels seus escrits.
L’humor subversiu al ‘Por Favor’ i la reflexió més elaborada a ‘Triunfo’. El 25 d’octubre de 1969, Vázquez Montalbán va publicar justament a ‘Triunfo’ l’article titulat ‘Barça, Barça, Barça’, que encara avui és ben viu a la memòria dels professionals de la comunicació i a les hemeroteques de molts barcelonistes. Manolo Vázquez Montalbán va contribuir molt poderosament a aportar una visió personal, real i viscuda que va resultar clau en la construcció de l’imaginari sentimental col•lectiu dels catalans. I és clar, que va fer-ho no solament amb la relectura del fet futbolístic i l’hermenèutica corresponent, sinó també amb la reivindicació de la cultura popular del carrer. Puc oferir un exemple en primera persona perquè per voluntat d’ell, tots dos, l’un al costat de l’altre, vam escoltar sencera la cançó ‘Tatuaje’, cantada per Concha Piquer durant la preparació d’una entrevista. Manolo va caminar també per altres viaranys, endinsant-se amb respecte en l’exploració de l’univers culinari i al gaudi confessat sense avergonyiment dels plaers de la taula. També aquí en va recordar quan junts practicàvem menjar tot el cap de la gamba sense que se’n perdés ni una gota, ni una gota de substància, amb la condició de no poder xuclar-la ni mastegar la part exterior del cap. Però Manolo, i això és el que avui ens interessa, també va vestir un corpus d’estereotips intel·lectuals a l’entorn de la culerada. Va fer evident que la ironia és una bona eina per acompanyar una anàlisi inigualada de les disfuncions emocionals del barcelonisme a l’últim terç del segle passat.
I aquí trobem un altre punt de contacte amb el Sergi. El premiat d’aquest any declara que li interessa la patologia psicològica del culer, i ho diu així. Reconeix que davant de les tensions que cíclicament genera aquest club, l’humor ajuda a prendre distància a l’hora de valorar la realitat. Que és una bona eina per afavorir la distensió quan hi ha conflictes de bàndols. De fet, aquell doctor culer que durant tants anys va tenir consultori obert a la columna del Pàmies, no deixava de ser una tercera via, mai justament prou reconeguda per les tensions en conflicte que sempre acaben pensant que qui no està al seu costat, el tenen en contra i que qui critica no és un analista honrat, sinó un mercenari venut als interessos de l’adversari circumstancial. No hi ha dubte que davant d’aquesta disjuntiva perversa, la ironia és una bona eina per sobreviure entre el foc creuat. El foc creuat. És inevitable? Potser no, però potser pot ser menys intens. Qualsevol persona o grup que gestiona o administra interessos del grup col•lectiu, ha d’acceptar la crítica. Però també és clar que aquells que valorem la gestió pública, hem de fer-ho amb responsabilitat. El periodisme s’ha d’exercir amb responsabilitat. És cert que l’època en què estem vivint no és gaire bona per al nostre ofici. Com algú de vosaltres ja m’ha sentit dir alguna vegada, l’ofici del periodisme és un ofici amenaçat pels interessos de la propietat dels mitjans que si redueix la producció de missatges a un simple fons de negoci, ens aboca a un mercantilisme desproporcionat esclau del compte d’explotació. Això ens porta al sensacionalisme, a discursos inconsistents i efectistes, que són els que serveixen per farcir la hipertrofia de l’oferta banal. També estem amenaçats pels interessos dels poderosos quan ens surt la condició de seleccionadors i avaladors dels continguts o quan influeixen en l’elaboració i orientació de les notícies. El màxim damnificat d’aquesta tenalla d’interessos és el ciutadà en tant que receptor. La pèrdua de pes de la figura professional d’un periodista curiós, compromès, amb mirada pròpia i més o menys lliure, exigent, rigorós, incòmode, que vetlla abans que per cap altre, pels interessos del receptor, pot ser irreparable si el conjunt de la professió no hi fem front. Però com podem fer-hi front? Em permeto suggerir una resposta. Exigim-nos responsabilitats i protegim-nos, fem-nos imprescindibles.
Acreditar i consolidar el nou periodisme del futur vol dir fer-nos necessaris per la nostra qualitat basada en la utilitat, l’expertesa, l’honradesa, el rigor, l’eficiència i la confiança. És a dir, per la nostra responsabilitat. Els que som aquí, que fem informació del Barça, no podem demanar a ningú, ni als jugadors, ni als entrenadors, ni als gestors, ni als directius, que respectin unes regles del joc si nosaltres no respectem les nostres. I quan dic nosaltres, vull dir és clar també i sobretot les nostres empreses. El que sí que hem de demanar als esportistes i dirigents és que no vegin sistemàticament en qualsevol crítica o comentari de disconformitat una raó interessada fosca, inconfessable, corrupta. La directiva no és el club. El club som tots els socis i els seus dirigents han d’integrar l’acceptació crítica com una part de la garantia de joc democràtic basat en la llibertat d’expressió. El nostre és un ofici extraordinari que proporciona enormes gratificacions. Jo les he experimentades i li estaré agraït fins que em mori. El Barça és un club excepcional, únic, també a ell estic i estaré agraït. Crec honradament, que tots nosaltres hauríem de saber estar a l’alçada que la grandesa del club i del nostre ofici exigeixen.
Recentment, Albert Montagut ha estat promogut com a director de comunicació del Club i és un professional reconegut. Com a mínim fins ara. Seria interessant que entre tots plegats, més enllà del desànim i la desconfiança que planen, exploréssim si som capaços d’oferir un millor servei de comunicacions als socis i una millor informació als barcelonistes. És a dir, que exercint una bona praxi professional periodística, comptéssim amb una millor acceptació crítica dels al•ludits. Això és bàsic. Ens hem de trobar en tot allò que afavoreixi aquests objectius, hem de col•laborar de manera lleial. No és una ingenuïtat això que dic. No és una afirmació còmoda de fer ara des d’aquí per algú que com jo podria veure’s temptat de fer un discurs per quedar bé. No és el meu propòsit quedar bé. No he vingut aquí ni a quedar bé ni a donar lliçons de res a ningú. No es tracta d’això. Es tracta d’impedir que progressi aquesta espiral de malfiança i distanciament que retroalimentada pels greuges argumentats per les parts, només serveix per perjudicar el Club, augmentar les tensions, empobrir els discursos públics i per tant, empitjorar el servei que la societat i els barcelonistes esperen de nosaltres, de la directiva i dels gestors del Club, dels periodistes i de les nostres empreses. De nosaltres depèn. Només de nosaltres depèn assolir un marc de relacions respectuoses i responsables que ens permetin guanyar un futur millor amb rendiment informatiu per a tots els barcelonistes. Al cap i a la fi, és l’única cosa essencial, que el lector, oient, espectador, que el soci o seguidor, tingui ben cobertes les seves necessitats comunicatives.
President, si això que dic et sembla bé, compta amb mi. A tots els que sou aquí moltes gràcies per escoltar-me i una salutació molt particular per als companys que hi estan treballant.”
Entrades
