Com a periodista que sóc (per formació, per professió, però sobretot per convicció) em sento desorientat i perplex. I no ho dic per la situació laboral del sector, amb acomiadaments constants, que per si sol ja seria un motiu amb prou de pes. Tampoc ho dic per la progressiva banalització de la informació, convertida en una mercancia devaluada en l’imperi de l’audiència i del groguisme. Ni tampoc per la precarietat de moltes de les feines associades a la professió de periodista.
En el meu estat d’ànim hi han influït, precisament, les actuacions de dues persones que exerceixen la professió a la primera línia mediàtica, tot i que la definició pugui semblar reiterativa. N’hi ha hagut prou amb poc més de 24 hores per trobar els dos exemples. El primer, la matinada del diumenge, quan Juan Antonio Alcalá, que dirigeix ‘El partido de las 12’ de la cadena Cope, va explicar que el Reial Madrid volia parlar amb la Federació per millorar els controls antidopatge, al mateix temps que posava en dubte la professionalitat dels metges del Barça i del València. L’acusació, que ell posava en mans d’una tercera persona sense nom, era clara i directa, però el tret li va sortir per la culata. Entre d’altres coses, perquè només estava basada en una única font d’informació (interessada) i, encara pitjor, sense contrastar. L’explicació que dóna el propi Alcalá s’acosta a la definició del que podríem anomenar el periodista-portaveu: “Esto es una información que me llega (…). A mí ayer me hacen llegar una información y yo la pongo en antena.” Amb dos collons.
A l’altra costat, hi trobem l’entrevista que Ana Pastor, que presenta ‘Los Desayunos’ a TVE, li ha fet al president iraní Mahmud Ahmadineyad. Com fa habitualment, la periodista persevera en un principi bàsic: fer les preguntes que considera interessants fins que l’interlocutor les respon. Ni més, ni menys. És cert que que fer-ho davant del líder d’un país on els drets de les dones són menystinguts, té un valor afegit. Val la pena puntualitzar-ho. Dit això, em sembla excessiu aquest reconeixement unànime cap a Ana Pastor (ha estat TT mundial a twitter durant tot el matí) per la valentia de preguntar. De fet, preguntar és el verb que més ha de conjugar un periodista. Quin és el mèrit, doncs? Potser en la resposta d’aquesta pregunta trobem la radiografia a la situació del periodisme. Quan preguntar és un mèrit, cal preguntar-se quantes coses estem fent malament els periodistes.
PD: Tot això ha passat el mateix dia que el director del diari 'Marca', Eduardo Inda, ha fet una conferència a la Universitat de Navarra, a la Facultat de Periodisme, on ha lamentat la “tendencia al amarillismo y a que el espectáculo se imponga sobre la información.” Us adjunto la portada de 'Marca' l’endemà de la classificació del FC Barcelona per a quarts de final, per quarta vegada en cinc anys.
Entrades
