David Villa, de Wembley... a Wembley?

Control ràpid, xut col·locat i gol. Tres passes que vam veure a Wembley, a la final contra el Manchester United (3-1), i que es van repetir aquest dimarts, contra el Milan (4-0). Canvia la cama d’execució (el gol contra els ‘rossoneri’ va ser amb l’esquerra), però la manera de celebrar-lo és la mateixa: cursa llarga, genolls a terra, braços oberts i èxtasi. El protagonista és el mateix: David Villa.

Més enllà del ritual d’exteriorització de l’alegria, trobem altres similituds. En tots dos casos, es tracta del tercer gol de l’equip, que aportava una dosi de tranquil·litat. El 28 de maig del 2011, la seva diana deixava la final pràcticament decidida, mentre que la del Camp Nou eliminava definitivament la possibilitat de la pròrroga i permetia capgirar el 2-0 de Milà; és cert, però, que el patiment es mantenia inalterable fins al final. Consumits els 90 minuts, la satisfacció era absoluta. “Estem molt contents per la gent, que es mereixia una alegria així. Quan hi ha dies bonics com aquests, s’obliden tots els dolents”, reconeixia David Villa, que va rebre una grandíssima ovació del Camp Nou quan va ser substituït per Alexis al minut 75.

Un onze gairebé idèntic el 2011

El gol de David Villa va arribar en una temporada en què la participació del ‘7’ del Barça ha estat irregular, en lluita constant per una posició d’atac en competència directa amb Tello i Alexis. De fet, era el seu segon partit com a titular a la Lliga de Campions d’aquesta temporada. Tito Vilanova i Jordi Roura van recuperar la figura del davanter asturià per dissenyar un onze poc habitual enguany, però gairebé idèntic a l’equip que va guanyar la Champions el 2011, amb l’únic canvi d’Alba en el lloc d’Abidal.

Des del 19 d’octubre del 2011 que el ‘7’ del Barça no marcava a la Champions. Va ser el 19 d’octubre del 2011, contra el Victoria Pilsen (2-0), un parell de mesos abans de la greu lesió que va fer-se al Mundial de Clubs. Entremig, ha anat sumant minuts a poc a poc, però no ha perdut l’olfacte golejador (13 gols), una capacitat que segurament va ser determinant per fer-se un lloc en l’onze inicial. No cal oblidar que és el segon jugador que més gols ha fet aquesta temporada, només per darrere d’un Messi celestial, amb qui es va abraçar al final del partit. Dos protagonistes de la final del 2011 i que aspiren a repetir celebració, dos anys després, en el mateix escenari.

PD: Per fer aquesta història, que s'ha publicat avui a la web del FC Barcelona, em vaig 'autoinspirar', en una de molt similar amb Xavi i Puyol de protagonistes. Fotos: Miguel Ruiz (FCB) / UEFA.COM - Muntatge: Anna Prats

David Villa, de Wembley... a Wembley?