Assael és israelià, té 19 anys i ja en fa uns quants que camina amb crosses, després de perdre una cama en un atemptat. Aquest handicap físic no li impedeix moure’s sobre la gespa amb una energia i una habilitat que sobta a primer cop d’ull. A l’altre costat, Mohamad, palestí de 17 anys, per a qui el futbol és també una passió que forma part del seu dia a dia. La paraula pau, escrita en català, anglès, àrab i hebreu, està escrita a les seves samarretes de color blanc. Enmig de tots dos, Leo Messi, amb l’equipació blaugrana, simbolitza el nexe d’unió que significa el futbol i el Barça entre aquestes comunitats del Pròxim Orient, històricament enfrontades.
L’escena descrita sobre aquestes línies es va viure aquest estiu a l’estadi Bloomfield, en una de les zones més desafavorides de Tel Aviv (Israel), i va servir per tancar el Peace Tour que va dur el Barça a visitar Palestina i Israel. Aquest era el final d’una visita institucional i esportiva que va col·locar el Club a les pàgines de la informació internacional a molts diaris d’arreu del món. El poder del Barça, i del futbol, per estendre ponts de pau, just en el moment en què es reiniciaven a Washington les converses de pau entre israelians i palestins.
“Sabem que porteu un missatge de pau a part del missatge esportiu i, amb aquesta visita, estarem més a prop d’un tractat. La pròxima visita vostra ha de ser per celebrar un partit contra un equip de palestins i els nostres veïns israelians, cosa que serà un gran pas per la pau.” Així agraïa Mahmud Abbas, president palestí, l’esforç del Barça, al mateix temps que condicionava una futura visita a la resolució del conflicte araboisraelià. Ho va fer durant la recepció que va oferir a la delegació blaugrana a la seu presidencial, a la Muqataa de Betlem, i ho deia poc després que els jugadors del Barça haguessin comprovat de manera molt pròxima l’afecte i l’escalfor d’una població palestina acostumada al patiment i l’austeritat d’un dia a dia en què les alegries són escadusseres.
El futbol és la principal raó de ser del Barça. Potser per això, tant a Israel com a Palestina, on el futbol de primer nivell no consta a l’agenda de l’esport d’elit, la presència ‘in situ’ d’un equip com el blaugrana era una possibilitat gairebé utòpica, que formava part dels somnis. Va fer-se realitat gràcies a la persistència del Club, que a través del vicepresident Javier Faus va negociar durant mesos el detall d’una visita de dos dies plena de bona voluntat i d’equilibris institucionals, que tenia com a primer objectiu la disputa d’un partit contra un equip format per jugadors de les dues comunitats. La tirada del FC Barcelona en aquests dos països és inqüestionable (és l’equip amb més seguidors), però la visita al Pròxim Orient tenia molt poc a veure amb el màrqueting i les finalitats econòmiques. En aquest cas, el futbol no era una finalitat sinó un mitjà. “Vosaltres heu aconseguit un altíssim nivell de futbol. Però més enllà d’això, han enviat un missatge de solidaritat, d’amistat, d’atendre els més dèbils. Sou els missatgers de la pau. Sou estimats per milions de persones i els oferiu el vostre amor. Moltes gràcies”. Així resumia Shimon Peres, president d’Israel, la vocació que el Club transmetia a la població del Pròxim Orient amb aquest viatge.
La transcendència i l’excepcionalitat de la visita també va deixar petjada entre els jugadors de la plantilla. Ho exemplifiquem amb el cas de Gerard Piqué, que va voler expressar a través de les xarxes socials el seu suport a la iniciativa: “Molt orgullós del FC Barcelona pel que hem fet al nostre Peace Tour. Israel i Palestina són una petita peça en un gran món en el que hem de viure junts en pau”. Els jugadors van viure en primera persona l’afecte i l’admiració que despertaven entre un públic que va viure la visita com un esdeveniment social extraordinari. Tant en l’entrenament que va fer-se a Dura, una petita localitat al costat d’Hebron, al sud de Cisjordània, com la que va fer-se als afores de la cosmopolita Tel Aviv, el somriure dels nens, tant els que omplien les grades com els que participaven als clínics, va ser la principal connexió emocional amb els cracs del Barça. Precisament el president Sandro Rosell va voler posar èmfasi en aquest punt de connexió entre els dos pobles: “En aquesta visita he pogut comprovar que, tant a Israel com a Palestina, els nens donen suport majoritàriament al Barça. Em sento satisfet que, des d’aquest punt de vista, el Barça serveixi com a punt de trobada”.
Després de poc menys de 48 hores a Terra Santa, el balanç de la visita del Barça va deixar un bon regust, tant entre una població, agraïda per l’esforç del Club i dels jugadors, com entre els mateixos protagonistes. Les paraules del president Sandro Rosell reflectien aquesta voluntat de consens i de punt de trobada: “Tot el que pugui fer el Barcelona per contribuir a la pau ho farà, encara que sigui un gra de sorra al desert, una gota d’aigua a l’oceà.” És evident que el Peace Tour té una vessant més simbòlica que pràctica, en un context de gran complexitat en les relacions internacionals, però més enllà dels discursos institucionals i de la bona voluntat, la petjada que el Barça i el futbol va deixar en aquests territoris trigarà a esborrar-se.
Després de poc menys de 48 hores a Terra Santa, el balanç de la visita del Barça va deixar un bon regust, tant entre una població, agraïda per l’esforç del Club i dels jugadors, com entre els mateixos protagonistes. Les paraules del president Sandro Rosell reflectien aquesta voluntat de consens i de punt de trobada: “Tot el que pugui fer el Barcelona per contribuir a la pau ho farà, encara que sigui un gra de sorra al desert, una gota d’aigua a l’oceà.” És evident que el Peace Tour té una vessant més simbòlica que pràctica, en un context de gran complexitat en les relacions internacionals, però més enllà dels discursos institucionals i de la bona voluntat, la petjada que el Barça i el futbol va deixar en aquests territoris trigarà a esborrar-se.
PD: Article publicat al número 65 de la Revista Barça
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada