El Barça del Miquel Rivero és el Barça del fax i dels telegrames. Dels pins
i dels dècims de loteria per Nadal. De la panera dels empleats i de les Penyes.
Un club analògic per una persona irrepetible i difícil d’oblidar. De quan els
presidents estaven més de 20 anys al càrrec i ens semblava tan normal; no
havíem vist una altra cosa. Jo tampoc l’havia vist ni el coneixia fins que vaig
aterrar al Barça a finals del segle passat. “Vigila que els dilluns al matí li
costa arrencar”, em van avisar ben aviat. Després del cap de setmana, era
important no acostar-s’hi gaire si no volies rebre algun estirabot. Però no
trigaves gaire a descobrir que era un posat i una protecció davant la vida, que
no sempre l’havia tractat bé. El Miquel Rivero no s’enfadava, renegava una mica
i prou. Si el tractaves amb una mica d’afecte, te’l retornava a cabassos. I si
et guanyaves la seva confiança, podies estar tranquil que no et deixava mai
penjat.
És cert que la nostàlgia ens recorda la vida amb els filtres que més ens
agraden. Però és que el filtre d’aquell Barça era molt autèntic. El Barça dels Mayoral,
del Miguel Cañadas o del Vicente Egido, per citar alguns amb els que més vaig
riure. Un Club que es podia permetre l’anomalia que un paio com el Miquel
Rivero estigués al departament de Relacions Públiques. Ell no necessitava la
formació de cap universitat per tractar un periodista o per acompanyar un
directiu a qualsevol acte. Ni per entrar al vestidor i parlar amb els jugadors
cara a cara. Ni per fer de xofer les vegades que fes falta. Sempre al costat
del Ricard Maxenchs, qui va saber-lo acollir amb afecte i mà esquerra, va fer
del Barça la seva raó de viure, entre el Palau i el Mini, de la Llotja del Camp
Nou al sopar de qualsevol Penya que el convidés. Un personatge d’aquell Barça
on els dorsals anaven només de l’1 a l’11. Avui li retirem la samarreta amb el
seu nom a l’esquena.
Entrades
