14 de febr. 2017

El Barça de Miquel Rivero

El Barça del Miquel Rivero és el Barça del fax i dels telegrames. Dels pins i dels dècims de loteria per Nadal. De la panera dels empleats i de les Penyes. Un club analògic per una persona irrepetible i difícil d’oblidar. De quan els presidents estaven més de 20 anys al càrrec i ens semblava tan normal; no havíem vist una altra cosa. Jo tampoc l’havia vist ni el coneixia fins que vaig aterrar al Barça a finals del segle passat. “Vigila que els dilluns al matí li costa arrencar”, em van avisar ben aviat. Després del cap de setmana, era important no acostar-s’hi gaire si no volies rebre algun estirabot. Però no trigaves gaire a descobrir que era un posat i una protecció davant la vida, que no sempre l’havia tractat bé. El Miquel Rivero no s’enfadava, renegava una mica i prou. Si el tractaves amb una mica d’afecte, te’l retornava a cabassos. I si et guanyaves la seva confiança, podies estar tranquil que no et deixava mai penjat.
És cert que la nostàlgia ens recorda la vida amb els filtres que més ens agraden. Però és que el filtre d’aquell Barça era molt autèntic. El Barça dels Mayoral, del Miguel Cañadas o del Vicente Egido, per citar alguns amb els que més vaig riure. Un Club que es podia permetre l’anomalia que un paio com el Miquel Rivero estigués al departament de Relacions Públiques. Ell no necessitava la formació de cap universitat per tractar un periodista o per acompanyar un directiu a qualsevol acte. Ni per entrar al vestidor i parlar amb els jugadors cara a cara. Ni per fer de xofer les vegades que fes falta. Sempre al costat del Ricard Maxenchs, qui va saber-lo acollir amb afecte i mà esquerra, va fer del Barça la seva raó de viure, entre el Palau i el Mini, de la Llotja del Camp Nou al sopar de qualsevol Penya que el convidés. Un personatge d’aquell Barça on els dorsals anaven només de l’1 a l’11. Avui li retirem la samarreta amb el seu nom a l’esquena.

Share/Bookmark

Cap comentari:

Publica un comentari