La celebració de la victòria del Barça al Bernabéu, a Storify

Feia dies que tenia ganes de provar Storify, però mai trobava l'ocasió. Amb el partit del Bernabéu (i el resultat final, tot sigui dit) he trobat l'excusa necessària. I he començat amb un resum post partit, recopilant les reaccions dels jugadors, directius, jugadors del planter i de les seccions del Barça sobre la victòria del FC Barcelona contra el Reial Madrid (1-3). Aquest és el resultat: 

La celebració de la victòria del Barça al Bernabéu, a Storify

Quants minuts ha estat imbatut Víctor Valdés?

Han estat 9 partits completsi consecutius sense que Víctor Valdés encaixés cap gol. Ander Herrera va posar fi a la imbatibilitat del porter del Barça al minut 19 del partit entre l’Athletic Club i el FC Barcelona. Abans, el 21 de setembre, Pablo Hernández havia estat l’últim jugador en perforar, al minut 23, la porteria del Barça i posar en marxa el cronòmetre. Però quants minuts han passat entre aquests dos gols?

Si ens basem en el que ha publicat majoritàriament la premsa, hi coincideix gairebé tothom: 896 minuts, una xifra que serveix per superar amb escreix l'anterior rècord de Miguel Reina (824 minuts) de fa 39 anys. El resultat  de 896 minuts surt, evidentment, de restar la diferència entre els dos gols rebuts, comptant que cada partit sencer té 90 minuts. Però la realitat és que els partits en què Valdés ha estat imbatut han superat sempre els 90 minuts reglamentaris. Només cal fixar-nos, per exemple, en el Barça-Sevilla (0-0) que, amb tota l’escena del penal final, es va allargar durant 98 minuts, o en els dos contra el Viktoria Plzen, amb 95 minuts cadascun. M’he entretingut en revisar el temps afegit de dels 9 partits en què el porter del Barça ha estat imbatut. De fet, tampoc he fet una cosa gaire estranya: el proveïdor d’estadístiques que fa servir la pàgina web de la lliga BBVA, OptaSports, sempre compta el temps afegit com a temps de joc. Per tant, podríem considerar-la com una dada oficial i que s’hauria de tenir en compte en qualsevol recompte que pretengui tenir una mica de credibilitat. Així, doncs, amb aquest criteri, el rècord de Valdés quedaria fixat en 933 minuts d’imbatibilitat.

Però encara ho podem complicar una mica més. I és que a la Champions League, la UEFA, organitzadora de la competició, no inclou mai el temps afegit en les seves dades estadístiques. Per tant, el temps de joc dels tres partits inclosos en el període analitzat (el matx contra el Bate Borisov a Ucraïna i els dos conra el Viktoria) ha estat de 270 minuts, quan en realitat han estat 285.

Comptat i debatut, ens trobem amb tres escenaris diferents, en funció del criteri que fem servir: 896 minuts si només tenim en compte que els partits duren 90 minuts com a màxim (criteri A de l’annex), 933 si comptabilitzem el temps afegit (criteri B) i 918 si seguim el criteri que, en cada cas, apliquen les webs dels ens que organitzen la competició (criteri C).

El recull d’aquestes dades serveix, entre d'altres coses, per deixar palesa la inexactitud que sovint tenen les dades en el món del futbol, malgrat que gairebé tots els mitjans compten amb professionals que s’hi dediquen de manera exhaustiva. Però cadascú aplica el seu criteri. No passa el mateix amb el bàsquet, on tothom dóna per vàlides les xifres que ofereixen els organitzadors. De fet, no conec, en l’època recent, mitjans de comunicació que es dediquin a actualitzar un sistema paral·lel de recompte estadístic en el món del bàsquet. És cert que, per exemple, el criteri per comptabilitzar una assitència en un partit de l’NBA és força més generós que a la lliga ACB. Però ningú posa en dubte que el recompte segueix un criteris aceptats per tothom. I si ens posem d’acord també en el cas del futbol? Mentre això no passi, seguirem sense poder respondre la pregunta que encapçalava aquest post.

  

Partit	Criteri A	Criteri B	Criteri C	Competició
València-FCB (2-2)	67	71	71	Lliga
FCB-Atlètic (5-0)	90	91	91	Lliga
Bate-FCB (0-5)	90	95	90	Champions
Sporting-FCB	90	91	91	Lliga
FCB-Racing (3-0)	90	92	92	Lliga
FCB-Plzen (2-0)	90	95	90	Champions
FCB-Sevilla (0-0)	90	98	98	Lliga
Granada-FCB (01)	90	93	93	Lliga
FCB-Mallorca (5-0)	90	93	93	Lliga
Plzen-FCB (0-4)	90	95	90	Champions
Athletic-FCB (2-2)	19	19	19	Lliga
TOTAL	896	933	918

 A – Temps imbatut comptabilitzant que els partits tenen un màxim de 90 minuts de joc (com han fet servir la majoria de mitjans)

B – Temps imbatut comptabilitzant el temps afegit

C – Temps imbatut seuint els criteris dels organitzadors de la competició

Foto: www.victorvaldes1.com

Quants minuts ha estat imbatut Víctor Valdés?

Barça-Reial Madrid: dues fotos, dues maneres de veure el futbol

Gerard Deulofeu no surt encara en aquesta foto de la Revista ‘BARÇA’. Suposo que algun dia hi serà. Com Isaac Cuenca. Són els dos exemples més recents d’una manera d’entendre el futbol a Can Barça. Un estil que compta amb tota la complicitat de Guardiola, que ha sublimat aquest concepte amb totes les conseqüències. Segurament, només per això s’entén que, aquesta temporada, hi hagi fins a 11 jugadors formats al planter que actualment tenen fitxa del primer equip. No se m’acut cap altra manera més gràfica d’explicar com és el Barça del segle XXI que la que il·lustra la portada de la revista del Club. És una foto de club, feta per un mitjà oficial del FC Barcelona, amb un desig de transcendir, de deixar petjada.

He volgut buscar un exemple similar al Reial Madrid. No n’he trobat cap. És evident que no tenen la seva Masia (les obres estan paralitzades de fa temps) ni tampoc els mateixos jugadors fets al planter. Sí que tenen molta autoestima, però no com l’entenem aquí. Rebuscant una mica, he trobat una altra foto d’aquestes que podem dir-ne de club, que van publicar als seus mitjans oficials a l’estiu de 2009. Com en el cas del Barça, és una imatge potent, que pretén vendre marca, en aquell cas coincidint amb la final de la Champions que es disputava al Bernabéu. Com diu el tòpic, les comparacions són odioses. En aquest cas, encara més. 

Barça-Reial Madrid: dues fotos, dues maneres de veure el futbol

Els articles de Pep Guardiola a 'El País'

Després d’un tweet de @laiamarques, fa una setmana vaig tornar a rellegir un article de Pep Guardiola a 'El País', titulat ‘Sentirlo’. De fet, no era la primera vegada que el llegia. Ho havia fet tres anys abans, quan estàvem preparant una monogràfic a la revista 'BARÇA'  sobre l’arribada de Guardiola a la banqueta del Barça. Ens va agradar tant, que vam demanar permís a El Pais perquè ens el deixessin reproduir-lo (pdf, pàgines 32 i 33). I és que l’article retrata molt bé com veia (i com veu) Guardiola el futbol.

Ara, però, la curiositat ha anat una mica més enllà i he volgut recollir tots els articles que ell va escriure per al diari. Si la meva cerca no falla, ho va fer entre els anys 2006 i 2007, en plena etapa formació com a entrenador (si es pot dir així a algú que sempe ha vist el futbol com un entrenador), però sense haver debutat encara a la banqueta del Barça B. La majoria són articles sobre l’evolució del Mundial 2006 d’Alemanya, on va fer d’analista, i després n’hi ha un parell més atemporals: després que el Barça perdés la final del Mundial de Clubs, al Japó, i pocs dies més tard que Rijkaard fes jugar una defensa de tres a la Romareda. 

La temàtica és variada i entretinguda, però jo em quedo a les paraules d’elogi que ja aleshores dedicava a la manera de veure el futbol que tenien jugadors com Xavi, Iniesta i Messi. Sobre l'argentí, ja al 2006 tenia les coses clares: "Así es él. Sólo ve la portería de los otros. Es lo que le pide el cuerpo. Se pierde todo lo demás. Ya puede estar sentado. Ya puede recibir de espaldas, solo o acompañado. Perfilado o encarado. Da igual, Messi solo ve los tres palos. (...) Le dan el balón y como si fuera la salida de los 100 metros, y sin necesidad de la pistola y sin salida nula, ahí va. Y cuando va, se encuentra piedras, árboles, puentes y piernas, pero a él le da igual. En su focus on the target solo existe la portería. Es asombroso."

Llegiu-los, llegiu-los.

- Los buenos

- Sentirlo

- Esperando a Van Morrison

- A mi amigo

- ¿Por qué viniste Arrigo?

- Osorio

- Un metro

- Un caramelo

- Por creer
- Salir de novios
- Las áreas de los periféricos
- Todos iguales

PD: Si algú troba un article diferent, agrairia que em fes arribar el link per afegir-lo. Gràcies.

La foto la vaig fer durant la gira pels EUA del 2011, després de l'entrenament al FedEx Field.

Els articles de Pep Guardiola a 'El País'

Show must go on

La Copa Audi ja és passat. El Barça va camí dels Estats Units, una vegada més (i ja són 3 en els últims 4 anys). Entre les gires americanes i les asiàtiques, no cal perdre gaire temps per decantar-se per les primeres. El motiu principal, l’organització: els nord-americans deixen poc espai per a la improvisació i tots els calendaris estan definits al detall. Un altres aspecte a considerar és l’idioma, que facilita força la necessitat d’aclarir malentesos o definir noves necessitats; tant al Japó i, especialment, a la Xina aquests detalls del dia a dia es converteixen en veritables odissees. Tampoc podem oblidar, per exemple, les restriccions d’accés a Internet que hi ha a la Xina, especialment a les xarxes socials i plataformes de distribució de continguts com Blogger o Youtube. A més, als Estats Units totes les instal·lacions estan degudament preparades per als equips d’elit, amb estàndards sovint més exigents dels que estem acostumats a Europa. I, per últim, tampoc cal oblidar el clima: la xafogor de l’Àsia no es pot comparar amb la certa bonança climatològica dels Estats Units (encara que aquest any sembla que ens espera una onada de calor). Arguments suficients, crec.

Més enllà d’aquests detalls logístics, el més interessant de les gires nord-americanes és la capacitat que tenen per convertir-les en un producte, degudament empaquetat i amb els atractius necessaris per als aficionats. Cada gira és un esdeveniment futbolístic però també un element de marxandatge esportiu i social. Els entrenaments, alguns d’ells oberts als aficionats, es combinen degudament amb una part de ‘show’. Aquest any, la visita al Seaquarium Discovery Cove de Miami, el partidet on es preveu la presència de Guardiola i Mia Hamm i alguna sorpresa d'última hora són alguns dels exemples del que comentava abans.

Si mirem enrere, el bagatge del Barça als Estats Units és entretingut. Podem començar, al 2006 a Los Ángeles, amb la primera trobada entre Kobe Bryant i Ronaldinho a l’exterior del Kodak Theatre en un centre comercial a l’aire lliure amb més de 5.000 persones. Aquell mateix any, la visita a les instal·lacions del Lyndon B. Johnson Space Center de la NASA, a Houston, també va tenir un gran impacte mediàtic, sobretot gràcies a la conversa de Rijkaard i els capitans del Barça amb els tres astronautes de l’estació espacial internacional.

Al 2008, amb Guardiola ja a la banqueta del Barça, molts dels esdeveniments més vistosos van fer-se a Nova York, com l’entrenament físic al mig de Central Park o la sessió inaugural al parquet del New York Stock Exchange (NYSE), on la lluita contra la malària va tenir un protagonisme destacat al centre financer internacional. Va ser un any en què un altre crack de l’NBA, Steve Nash, també va complir el seu desig de conèixer de prop els jugadors i les interioritats del Barça.

En l’última visita als EUA tampoc va faltar l’entertainment’. L’acte més vistós el va protagonitzar Messi, que va enfilar-se a la part superior del Space Needle de Seattle, per promocionar el partit contra els Sounders. L’argentí va fer malabarismes a la part superior d’aquest edifici simbòlic, mentre un càmera gravava des d’un helicòpter les genialitats del ‘10’ del Barça. També hi va haver temps perquè els jugadors practiquessin el beisbol, per tafanejar amb les principals novetats tecnològiques que Microsoft estava testejant a la seu de Redmon o de fer una patxangeta al terrat d’un teatre de Los Ángeles. En resum, gires amb molt més que futbol.

Show must go on