Ajuste de cuentas*

Aquest dimarts hem conegut la valoració que l’auditora Deloitte ha fet dels comptes del FC Barcelona de la temporada 2009/10. Ras i curt: el que el 30 de juny eren 11 milions de benefici net (vegeu el pdf) s’han convertit en unes pèrdues de 77.1 milions d’euros (l’altre document). En total, 89 milions que ballen. Un reajustament en tota regla.

Entre la imatge de dalt i la de sota, només han passat 27 dies. També ha canviat la Junta directiva i hi ha hagut temps perquè els auditors –els mateixos que analitzen els comptes del club des del 2003– presentessin les seves conclusions. El club és pràcticament el mateix, però la fotografia no s’assembla en res (a banda que en la diapositiva del dalt les dades són en brut i, a sota, en net). La primera diapositiva recull l'evolució dels resultats d'explotació dels 7 anys de mandat de Joan Laporta, segons la seva pròpia visió, mentre que la de sota analitza el mateix (més l'afegitó dels últims dies de l'exercici 2002/03), però amb el punt de vista de la Junta actual.

Al 2008, durant el màster, vaig fer unes classes intenses de Comptabilitat. Hi vaig posar força interès, perquè no en tenia ni idea i creia que sempre era bo rebre quatre nocions bàsiques d’economia. Avui me n’he adonat que no hi vaig aprendre gaire. Com jo, molts culers són incapaços d’analitzar un compte de resultats, per això ens sobta tant que sigui possible que, en menys de 30 dies, es passi del verd al vermell amb tanta velocitat i sense gaire matisos. Diuen que és cosa de la prudència, que es veu que en el món de la comptabilitat és un valor que cotitza a l’alça. M’apunto la lliçó. A partir d’ara, seré el més prudent de tots. Per molt prestigiós que sigui el ponent, per molts doctorats que tingui, per moltes classes magistrals que hagi fet, per molts idners que hagi fet en el món dels negocis, posaré en dubte qualsevol anàlisi que presenti. He après ha ser prudent. I a no ser innocent.

*Sí, és cert, el titular és en castellà, però no n’he trobat cap de millor en català. Accepto propostes que no modifiquin cap dels significats que té en la versió espanyola.

Ajuste de cuentas*

Sergio Busquets, a l’alçada de Ronaldinho

Sí, es tracta d’un titular provocatiu. Volgudament provocatiu. Però també cert. Amb l’espectacular Mundial que ha fet Sergio Busquets, el migcampista català, que avui fa 23 22 anys, acumula un palmarès col·lectiu a l’abast de poquíssims jugadors. I no és cap tòpic: 2 Lligues espanyoles, 1 Lliga de Campions, 1 Copa del Rei, 1 Supercopa d’Espanya, 1 Supercopa d’Europa, 1 Mundial de Clubs i 1 Mundial absolut. Comparant-lo amb Ronaldinho, li falta la Copa Amèrica i la Confederacions, però en canvi el brasiler mai ha gaunyat cap Supercopa d’Europa ni tampoc cap Mundial de Clubs. I em sembla que ara ja tampoc és a temps d’aconseguir-los, especialment si, com sembla, pot acabar al Flamengo.

La comparació entre Ronaldinho i Busquets m’ha vingut al cap sense voler, mentre dinava, de manera casual. Però a mesura que hi pensava, hi creixia l’interès per reflexionar-hi amb una mica més de profunditat. Ni els més agosarats poden retreure el valor que l’arribada de Ronaldinho va significar per al Barça al 2003. Tampoc ningú li pot retrure al Barça que, a l’estiu del 2008, es desfés del jugador brasiler per 24 milions d’euros (potser el Barça no ven tan malament, no?). Cinc anys per transitar del cel a l’infern.

Sempre m’ha fascinat el decliu d’aquest jugador. Evidentment, no com a aficionat culé, perquè vam pagar abastament la seva deixadesa, amb dos títols de Lliga que ara podrien ser del Barça (especialment la Lliga del 2007). Però sí m’han seduït quins poden ser els motius de la decadència personal i professional d’un esportista d’elit del seu nivell (el Canal +, en l’excepcional reportatge ‘La abdicación de un rey’, hi va aprofundir). Un entorn adulador, la falta d’ambició, l’acomodament a la vida fàcil o la soledat personal podrien ser alguna de les explicacions.

En l’altre costat de la comparació, un estil diferent de persona i de futbolista, malgrat que comparteixen un origen humil i havent mamat el futbol des del primer dia. És cert que molt probablement Sergio Busquets mai podrà optar als màxims guardons individuals que sí té Ronaldinho (una Pilota d’Or i dos FIFA World Player, entre els més destacats). No té el talent del brasiler. En canvi, té molts altres valors que l’ajuden a millorar: l’esperit de sacrifici, l’esforç, la capacitat d’escoltar, el treball en equip, la voluntat de millorar, la solidaritat. El millor de tot, és que es tracta de virtuds que també podrien ser vàlides per a Iniesta, Pedro, Xavi, Puyol... No és agosarat dir, doncs, que el segell de la Masia va molt més enllà d’un estil de joc.

Sergio Busquets, a l’alçada de Ronaldinho

Pilota d’Or per a la Masia

Aquesta setmana hem conegut que la FIFA i France Football han arribat a un acord perquè els dos màxims guardons individuals del futbol internacional es fusionin en un de sol. A partir d’aquest mes de desembre, només hi haurà la Pilota d’Or FIFA. D’aquesta manera s’evitaran les lectures diferents que sovint trobàvem entre l’anàlisi dels periodistes (Pilota d’Or) i el que feien els propis jugadors i seleccionadors (FIFA World Player).

Amb aquesta decisió serà més fàcil que tothom es posi d’acord ara en reconèixer, a nivell internacional, el futbol amb el segell de la Masia. És un somni impossible, evidentment; la Pilota d’Or és un guardó individual. Però si alguna cosa s’està demostrant en aquest Mundial és que l’única selecció amb estil propi, definit i reconeixible és l’espanyola. I si en el partit de semifinals hi juguen sis futbolistes formats a la Masia en l’onze titular (Puyol, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta i Pedro) és evident qui mereix més reconeixements.

Sense obviar el paper destacat que poden tenir Villa, Del Bosque o el mateix Casillas en la trajectòria de la selecció espanyola a Sud-àfrica, és inqüestionable que l’ADN del Barça marca aquesta selecció. La combinació al primer toc, el joc d’associació, la pressió dels davanters, la sortida de pilota des del darrera o la passada a l’espai són trets característics que qualsevol aficionat culé troba familiars quan veu jugar l’equip de Del Bosque.

Però més enllà de qüestions d’estil, el combinat espanyol també es beneficia de dos aspectes que, sota el meu parer, són decisius i que els aporta indirectament el Barça. El primer és la mentalitat guanyadora d’uns jugadors acostumats a jugar partits de màxima exigència de manera habitual... i de guanyar-los; és a dir, el fet de jugar una semifinal del Mundial (tot i ser un fet únic en la història del futbol espanyol) no suposa cap pressió afegida per a uns jugadors amb un ampli bagatge en aquests escenaris. I segon, els automatismes que ha incorporat la selecció espanyola a través del joc del Barça. M’explico. En ple segle XXI, amb un futbol plenament global i amb plantilles multiracials i políglotes (l’Inter, per exemple, va jugar la final de la Champions sense cap jugador italià a l’equip titular), és gairebé impossible que una selecció incorpori un bloc ampli de jugadors d’un sol club. Ara, però, la singularitat del Barça ho fa possible. Més ben dit, la singularitat de la Masia (i de Guardiola).

Foto: www.fifa.com (Getty Images)

Pilota d’Or per a la Masia