Avui, Joan Laporta ha arribat a casa. Ho ha fet en forma de propaganda electoral, aquest spam versió 1.0 que, durant les campanyes electorals, es persisteix a desaparèixer. A banda del sobre i la llista electoral de Solidaritat Catalana, també hi havia diversos fulletons amb la prosa habitual d’aquests casos. M’ha estat impossible eviar els paral·lelismes amb la campanya del 2003 a les eleccions a la presidència del FC Barcelona. Aleshores, Laporta va prometre dedicar “els millors anys de la nostra vida al Barça”. Ara, segons es pot llegir en la carta de presentació, està convençut que “a partir del 28 de novembre viurem els millors anys de la nostra història”.
Al 2003 volia trencar amb el poder establert. Ara, vol fer-ho amb l’estat. Malgrat el pas dels anys, l’augment de pes i l’aparició d’alguna cana, el somriure de les fotos és gairebé idèntic. Manté la façana de candidat fotogènic, però ara ja no és un líder per descobrir, com al 2003, quan només tenia el passat rebel de l’Elefant Blau. Ara, el seu passat és més dens i gruixut. Manté la capacitat de lideratge i de comunicar, dues condicions innates, però ha perdut aquella capacitat de sorpresa. Tothom el coneix.
Al 2003 apostava per un concepte que va quallar: el cercle virtuós. Era fàcil d’explicar i d’entendre: inversió en els millors jugadors, per aconseguir èxits esportius, que permetin el rellançament social del club i el conseqüent augment d’ingressos. Al 2010, el concepte segueix sent vàlid, però canvia la formulació, en base a un estat propi que acabi amb l’espoli fiscal: rellançar l’economia, gaudir d’un autèntic estat del benestar, millorar les pensions, reduir l’atur, ajudar els joves i generar riquesa.
Només hi trobo a faltar Ronaldinho.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada