Després de la mala passada que va suposar l’eliminació a la Champions contra el Chelsea, el futbol ha retornat el Barça la glòria que li correspon al millor equip de la història. El Vicente Calderón ha vist un Barça com el d’ara fa un any a Wembley, desacomplexat i convençut, que ha fet del joc al primer toc i de la passada a l’espai la quintaessència del seu estil. Aquesta nit, a més, amb una arrencada de partit brutal, directa i efectiva. No sabem si fruit d’una xerrada emotiva i especialment preparada pel tècnic, però segur que no ens equivoquem gaire.
El principal mèrit del Barça de Guardiola és que, com aquesta nit, ha jugat tots els partits mirant la pilota cara a cara. No és un fet menor que mai hagi perdut la possessió de la pilota en els 247 partits de l’era de Guardiola. Ni l’Athletic Club més estètic de la seva centenària història -tot i que avui s’ha assemblat més a aquell equip dels vuitanta- ha aconseguit robar-li al Barça el timó del vaixell. Tampoc és un fet menor que en aquests quatre anys, només s’hagin perdut 19 partits de competició oficial.
Tot aquest bagatge, Guardiola, que mai ha perdut en els 15
partits disputat contra l’Athletic Club en quatre anys, l’ha assolit sent fidel
als seus principis. Amb dos homes que va portar de Tercera a la Champions, Pedro
i Sergio Busquets, a l’equip inicial de la final i amb un
protagonisme indiscutible; amb Pinto com a titular en tots els partits de
Copa (tres finals incloses); amb Xavi i Iniesta com a abanderats de l’ADN Barça, i amb Messi,
amb tres Pilotes d’Or sota el ‘regnat’ de Guardiola, com a far de l’equip, en
una posició on Pep li ha tret el màxim rendiment possible (73 gols).
L’equip, en uns primers 30 minuts de videoteca, ens ha regalat una nova entrega de futbol total. Com a Mònaco, o com a Yokohama, aquesta mateixa temporada. Les baixes de tres homes indicutibles a la defensa (Abidal, Puyol i Alves) no han estat inconvenient per guanyar un Athletic superat pels esdeveniments i la pesada exigència històrica per a un equip encara massa jove. Justament el contrari que simbolitza Xavi, amb 20 títols al seu palmarès blaugrana. Motius suficients perquè el Barça alci el 26è títol de Copa, més que cap equip en tot Europa.
El títol de Copa abaixa el teló de l’etapa Guardiola amb un regust fantàstic. El colofó d’una temporada amb 4 títols, que aviat és dit. Un botí segurament injust amb els mèrits d’aquest equip, si tenim en compte que només ha perdut quatre partits aquesta temporada. Però com diu la samarreta que lluïen els jugadors durant tot el dia d’avui, juguem sota un principi que no té final. Pep marxa, però Tito l’ha acompanyat en tot aquest trajecte. Comença la transició cap a la continuïtat: acaba una etapa, però segueix el cicle del millor equip del món. Gràcies, Pep!
L’equip, en uns primers 30 minuts de videoteca, ens ha regalat una nova entrega de futbol total. Com a Mònaco, o com a Yokohama, aquesta mateixa temporada. Les baixes de tres homes indicutibles a la defensa (Abidal, Puyol i Alves) no han estat inconvenient per guanyar un Athletic superat pels esdeveniments i la pesada exigència històrica per a un equip encara massa jove. Justament el contrari que simbolitza Xavi, amb 20 títols al seu palmarès blaugrana. Motius suficients perquè el Barça alci el 26è títol de Copa, més que cap equip en tot Europa.
El títol de Copa abaixa el teló de l’etapa Guardiola amb un regust fantàstic. El colofó d’una temporada amb 4 títols, que aviat és dit. Un botí segurament injust amb els mèrits d’aquest equip, si tenim en compte que només ha perdut quatre partits aquesta temporada. Però com diu la samarreta que lluïen els jugadors durant tot el dia d’avui, juguem sota un principi que no té final. Pep marxa, però Tito l’ha acompanyat en tot aquest trajecte. Comença la transició cap a la continuïtat: acaba una etapa, però segueix el cicle del millor equip del món. Gràcies, Pep!
PD: Article publicat a la web del FC Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada