La carpeta és de color gris i està
una mica rebregada. El pas del temps fa la seva feina, però, malgrat tot, està
degudament identificada i no ofereix cap dubte: el nom està escrit en una
etiqueta de Dymo. S’hi pot llegir “VILANOVA BAYO FRANCISCO”. L’hem trobada a
les entranyes del Camp Nou, en una sala que fa olor de tancat, al costat del
Magatzem central. Estava a dins d’una capsa plena de pols. “BAIXES FUTBOL BASE 91/92”,
hi posa.
Però, què hi ha a dins
d’aquesta carpeta? És un petit tresor
que, pacientment, ha esperat el moment oportú de la seva descoberta. És l’expedient
de l’etapa de jugador de l’actual tècnic del Barça, on s’amuntega tot tipus de
documentació vinculada a la seva etapa de futbolista al Barça: contractes,
fitxes federatives, correspondència oficial, factures, autorització de beques
d’estudi... Al costat d’aquesta carpeta n’hi ha d’altres, degudament
classificades per ordre alfabètic, de companys de promoció que també van deixar
el Club aquell mateix any olímpic del 1992 i que esperen un moment de glòria
que, en la majoria de casos, no arribarà mai.
El que ve a continuació és una
història de futbol de les d’abans. De l’època en què les samarretes del Barça
no es podien comprar a les botigues. De quan les botes dels futbolistes eren de
color negre. De futbolistes que també feien la mili. D’informes tècnics escrits
a màquina... És el cas de l’informe tècnic (vegeu pàgina següent) que, a finals
del 1984, recomanava la incorporació d’un jove Tito Vilanova (Bellcaire, 17 de
setembre del 1968) al FC Barcelona. Jaume Oliver, que aleshores era el
coordinador del futbol base del Barça, firmava aquell paper, decisiu per
entendre la trajectòria esportiva posterior del nostre protagonista. “Que
‘raro’ que ara se sàpiga això. Jo mai no he dit res. És cert que l’última
paraula sobre els fitxatges la tenia jo i que el meu vot era definitiu, però
sempre he dit que qui fitxa és el Club”, comenta ara amb una barreja d’orgull i
certa nostàlgia. L’excusa d’aquest descobriment serveix per fer un breu viatge
al passat i recordar un temps en què Jaume Oliver i Oriol Tort van posar les
bases de l’actual estructura de futbol base del Barça, a base de tenir apamat
tot el futbol català de les categories inferiors.
Han passat prop de 30 anys des
d’aquells viatges a Figueres per seguir l’evolució de Tito Vilanova, però els
records actuals de Jaume Oliver gairebé calquen el que es va escriure aleshores
amb l’Olivetti. “Era un futbolista que veia molt bé el futbol. Tenia un físic
molt maco i era un punt fred. Jugava amb el cap aixecat, sense perdre pilotes,
sense fer canvis de joc absurds... En resum, s’adaptava molt bé a l’estil de
joc que buscava el Barça”, recita gairebé de memòria Oliver. Aquesta opinió es
pot contrastar amb les de Jordi Roura i Aureli Altimira, que van compartir
equips i convivències amb Tito Vilanova a la Masia i que ara l’acompanyen des
de la banqueta en aquesta nova etapa. Tots dos recorden molt bé com era Tito
sobre la gespa. “Era un migcampista alt i prim, molt bo tècnicament. Tirava
molt bé les faltes, centrava bé i també tenia bona visió de joc. Era un jugador
molt fi”, comenta Jordi Roura. Però, per fer-nos una idea millor, a quin
jugador del futbol actual es podia assemblar? “A Beckham”, intervé Aureli
Altimira, “per estil de joc, era un jugador similar”. “Sí, per posició de joc s’hi assembla”, remata
Roura. De fet, Tito Vilanova era migcampista, però la posició d’interior dret
era la més habitual. En aquesta zona del camp el recordava Lluís Carreras, un
altre dels companys que Tito va tenir al planter. “Tenia arribada i xut”,
concretava l’actual tècnic del Sabadell, fa unes setmanes, en un reportatge de
Barça TV.
Els tècnics del planter
blaugrana van poder constatar les virtuts de Tito Vilanova en les proves que es
feien, en les instal·lacions del Club a Barcelona, als jugadors que
interessaven. “Eren tres dies a la setmana i sempre es feien amb la pilota”,
destaca Oliver, que ben aviat va comprovar que el jove futbolista empordanès
tenia les coses clares. El FC Barcelona estava interessat a fitxar Vilanova.
Com era habitual en aquells casos, explica Oliver, li van plantejar que
començaria jugant al ‘B’ durant uns mesos per adaptar-se millor i entrar en la
dinàmica de joc. “Si no jugo a l’ ‘A’ no fitxo”, explica que li va dir Tito.
Encara avui, l’aleshores coordinador del planter blaugrana se’n fa creus: “No
li deia que ‘no’ a qualsevol equip. Estava parlant amb el Barça! Això explica
una mica el seu caràcter. Ell creia que estava capacitat i ho defensava amb
raonament i solidesa.” Tito va acabar jugant al juvenil d’Ursicinio López.
L’actual tècnic del Barça tenia
16 anys acabats de fer quan va trepitjar la Masia per primera vegada. Feia cinc
anys que l’edifici de Can Planes s’havia convertit en residència de futbolistes
i el dia a dia del centre tenia poques similituds amb l’actual residència moderna
de Sant Joan Despí. En el seu primer any, va compartir vivències amb 33 joves
més, la majoria catalans, com ara Fradera, Amor, Covelo, Guardiola, Serer o
Sánchez-Jara. “La Masia era molt més familiar. Fins i tot l’edifici ajudava al
fet que tots ens coneguéssim més. Hi havia quatre habitacions i estàvem
agrupats per edats”, explica Altimira, que va incorporar-se un any més tard a
la Masia i que era el company habitual d’habitació de Tito Vilanova en els
desplaçaments. Ben aviat els seus companys van comprovar que es tractava d’una persona
responsable, formal, poc xerraire, i a qui
li agradaven la coses ben fetes; al camp, les pilotes havien d’estar ben
inflades i la gespa, ben tallada. D’aquí el sobrenom d’El Marquès’.
Com alguns residents, combinava
els entrenaments amb els estudis de batxillerat que feia a La Salle Bonanova i que
li van obrir les portes de la universitat per estudiar empresarials. Cada any
es feia mereixedor de la beca d’estudis que concedia el Club. “Era dels més
aplicats”, diu Altimira, que assegura que aleshores no hi havia tanta facilitat
per compatibilitzar els estudis i el futbol.
Per si no n’hi hagués hagut
prou, Tito Vilanova també va compaginar el futbol i el servei militar. Al gener
del 1987 va allistar-se com a voluntari. D’aquesta manera, tot i que allargava
l’estada entre militars durant 18 mesos, podia escollir destinació i això
facilitava la possibilitat de seguir jugant al futbol. Va estar a Barcelona,
entre el Regimiento de Infanteria Jaén 25 i el Regimiento de Artilleria AA 72.
A la carpeta grisa trobem abundant correspondència amb els comandaments
militars, per demanar “el oportuno permiso” perquè l’alliberessin en ocasions
puntuals per poder jugar, per exemple, la final de la Copa del Rei juvenil del
1987, en la qual un gol seu va donar el títol al Barça, que aleshores entrenava
Carles Rexach, davant de l’Athletic Club (2-1). Un any abans, la participació
de Tito, amb quatre assistències de gol, també va ser clau per guanyar el Reial
Madrid amb contundència (6-3). “Va ser una exhibició. I no jugàvem contra la
Penya Calatrava!”, rememora satisfet Jaume Oliver recordant el bany a què van
sotmetre l’etern rival. També Carles Rexach recorda aquells èxits, però
sobretot la manera de fer del seu pupil: “No es preocupava només d’ell, sinó
també de l’equip. Mirava una mica més enllà. A part de jugar, estava pendent de
més coses.”
Els èxits a l’equip juvenil van
deixar pas a una etapa de tres anys entre l’amateur i el Barça Atlètic. Però a
mesura que s’ensuma el primer equip, la paciència és inversament proporcional
al desig d’arribar-hi. Homes com Milla, Amor i Guardiola, que ocupaven la
posició de migcampista com Tito Vilanova, començaven a fer-se un lloc al primer
equip i a convertir-se en un tap per a les aspiracions de l’actual tècnic blaugrana
per arribar al Barça de Cruyff. De fet, només hi va jugar dos cops, en un
amistós a Banyoles (vegeu secció Quina nit! del número 57 de la Revista ‘Barça’)
l’any 1989 i un altre a Palamós, on curiosament va compartir equip amb Andoni
Zubizarreta. Un bagatge massa pobre per seguir esperant oportunitats. En aquest
context (encara tenia dos anys de contracte), la cessió per dues temporades a
la UE Figueres es va convertir en la millor solució. Al seu club d’origen, el
jugador empordanès va estar a punt d’assolir l’ascens a Primera, proveint
d’assistències de gol el seu company de viatge Aureli Altimira, però el Cadis
ho va evitar.
Aquell mateix estiu del 1992,
el FC Barcelona va arribar a un acord amb el Celta perquè Tito Vilanova marxés
al conjunt gallec per jugar a Primera Divisió. El Barça es va quedar amb una
opció de recompra, per 30 milions de pessetes, però mai la va executar. És
l’últim document de la carpeta, al costat d’un altre on se li agraeixen els
serveis prestats “per la seva esportivitat, irreprotxable conducta i dedicació
absoluta”.
________________________________________________________________
EL PARTIT DELS 14 MILIONS DE PESSETES
Tito Vilanova va deixar la UE
Figures l’octubre del 1984, però la seva arribada al FC Barcelona va anar acompanyada
d’un ‘regal’ per al seu club d’origen. Com a compensació pel fitxatge del jove
futbolista, el Barça es comprometia a disputar un partit a Figueres “con la
alineación de los jugadores extranjeros que en aquel momento se hallen
encuadrados en la plantilla del FC Barcelona, durante un mínimo de quince
minutos”.
El partit s’havia de disputar
al mes d’agost del 1985, però l’equip blaugrana no va trobar cap forat a
l’agenda. Per evitar la penalització de dos milions i mig de pessetes que
hauria d’haver pagat el Barça al Figueres, es va arribar a l’acord de jugar l’amistós
l’estiu següent. I el Figueres va sortir-hi guanyant: es va fer coincidir el
partit amb l’estrena del Nou Estadi Municipal, el 25 d’agost del 1986, i el
club local va recaptar, per la venda d’entrades, 14 milions de pessetes (84.000
euros), segons s’informa a la premsa del dia següent. I, futbolísticament, el
repàs dels empordanesos també va ser memorable. El Barça de Terry Venables va
caure per un contundent 3-1. És cert que dels 14 jugadors que es van vestir de
curt, n’hi havia sis del Barça Atlètic, però l’actuació del conjunt blaugrana,
a pocs dies del debut a la Lliga, va oferir molts dubtes contra un rival que
aleshores militava a la Segona Divisió. Com resava el contracte, Archibald i
Lineker van jugar, però la seva aportació va passar desapercebuda. Els dos
davanters eren les referències d’un FC Barcelona que aquell estiu va invertir
1.225 milions de pessetes (prop de 7 milions i mig d’euros) en fitxatges per
oblidar el regust amarg de la final de Sevilla.
Article publicat al número 58 de la REVISTA BARÇA.
Fotos: Centre de Documentació i Estudis FC Barcelona
Fotos: Centre de Documentació i Estudis FC Barcelona
Entrades
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina