L’Assemblea i l’opinió publicada

L’Assemblea més moguda de la història recent del FC Barcelona –competeix directament amb la de 1990, quan Núñez va ratificar Johan Cruyff com a entrenador- comença a prendre la distància temporal suficient com per no fer una anàlisi a cor calent. De fet, no em centraré en l’anàlisi estricte dels fets, que permeten interpretacions de tot tipus, encara que es vulgui analitzar de manera objectiva, deixant de banda la militància per un dels dos bàndols. Jo només milito al Barça.

Personalment, el que més m’ha cridat l’atenció ha estat l’evolució de les valoracions sobre el desenllaç de l’acte, especialment pel que fa a la votació de l’acció social de responsabilitat contra la Junta de Joan Laporta. Davant la sorpresa de molta gent, Sandro Rosell va assumir personalment el lideratge de la votació. Primer, responent les inquietuds dels socis. Obro aquí un immens parèntesi figurat per lloar les aportacions de la gran majoria dels compromissaris, sovint menystinguts i caricaturitzats amb el paper de titelles. Val a dir que les opinions expressades reflectien àmpliament el ventall de sensacions i invcerteses que a molts barcelonistes ens passaven pel cap. Estaven fetes amb coherència, raonament i sobretot amb responsabilitat. Tanquem el parèntesi.

Dèiem que Sandro Rosell va respondre totes les intervencions i, afegeixo ,amb un to que personalment em va semblar ponderat i tranquil. Tot seguit, va assegurar que arribava el moment de la decisió social més important de la història del Barça i anunciava llibertat de vot per als seus companys de Junta (segona sorpresa). Per acabar, amb certa solemnitat, anunciava arguments que podien fer seus la majoria de barcelonistes per triar una opció o l’altra, davant la sorpresa de tota la sala, inclosos la majoria de directius. I va votar en blanc, entenc que amb una volutat de no condicionar el sufragi dels compromissaris.

Quan el pensament més extès convidava a què Sandro Rosell fes sang de Joan Laporta, especialment quan encara estaven calentes algunes interioritats de la due dilligence, va aparcar decididament aquesta opció. Poc predisposat a expressar-se en públic, l’actuació del president del Barça va sobtar molta gent per la seva claredat, concrecció i sinceritat –en aquest cas, no va llegir cap discurs, sinó que sabia molt bé què volia dir-. Molts periodistes així ho expressaven immediatament a través del twitter, veritable termòmetre de l’opinió en temps real. Una valoració que s’estenia també entre les tertúlies improvitzades que es feien a cuita correns. Rosell havia agafat el toro per les banyes per conduir el procés de reflexió prèvia a la votació. Magnànim era l’adjectiu que més vaig sentir. I així ho va reflectir l’opinió publicada a la majoria de la premsa de diumenge.

Trobem, però, una excepció amb majúscules. Segurament n’hi vahaver d’altres, però destaco la de Ramon Besa, a ‘El País’, perquè crec que és la que ha contribuït de manera més decisiva obrir una línea argumental que jo no havia sentit fins aleshores: la falta de lideratge de Sandro Rosell, identificada amb el seu vot en blanc. Tot i que a l’article ‘La perversidad del voto en blanco’ destaca algunes coses positives del president del Barça –diu per exemple que “el presidente se reservó una actuación particular y estuvo especialmente lucido en su exposición, como si por una vez actuara de forma natural”- el pòsit que deixa la lectura completa de l’article d’opinió va en una direcció totalment contrària –“Rosell desorienta a los barcelonistas con su actitud”, assegura. I va crear escola. Alguns periodistes i opinadors van fer-la seva i la idea ha quallat entre part de l’opinió pública. Fins i tot ha estat utilitzada per Xavier Sala i Martín com un actiu de la defensa de la seva causa.

Un exemple poc habitual en què l’opinió publicada en converteix en pública. I molt transcendent.

L’Assemblea i l’opinió publicada