El discurs de Ramon Besa sobre Ricard Maxenchs

RAMON BESA sobre RICARD MAXENCHS by davidsaura

Són només 13 minuts, però val la pena. És un curt viatge per redescobrir una bona part de la relació del FC Barcelona i els mitjans de comunicació, en els últims 25 anys. El periodista Ramon Besa va ser l'encarregat de glossar la figura de Ricard Maxenchs el dia que el FC Barcelona, empès per la voluntat de periodistes com Joaquim Maria Puyal o Jordi Basté, va accedir a batejar la sala de premsa del Camp Nou com a Sala de Premsa Ricard Maxenchs. El discurs de Besa, ampliament elogiat i aplaudit (no recordo una ovació similar a un periodista), és un reflex fidel del que la gran majoria de periodistes sentien pel Ricard Maxechs.

Afortunadament vaig tenir la sort de treballar prop de 5 anys amb el Ricard Maxenchs. No ho vaig fer sol. M'acompanyaven, entre d'altres, el Miquel Rivero, Toni Ruiz, Chemi Terés i Gustau Galvache. El dimecres ens vam poder fer una foto (gràcies Àlex Caparrós), que us adjunto. D'aquells 5 anys, també us deixo el meu relat personal.

El discurs de Ramon Besa sobre Ricard Maxenchs

En record de Ricard Maxenchs

Sempre em parlava de vostè. I jo també, evidentment. Era el meu cap. El tractament era mutu, malgrat la diferència d’edat (21 anys). Tot i que pugui semblar el contrari, aquest tracte no es corresponia amb un posat distant. Ans al contrari: el Ricard Maxenchs era una persona pròxima. Ho vaig poder comprovar, per primera vegada, en l’entrevista de feina que va fer-me personalment a finals de febrer de 1998. I durant els 10 anys posteriors. Com li vaig dir el dia que el van acomiadar del Barça, ell va ser una de les dues persones que em va obrir les portes del Barça. L’altra, el Toni Ruiz (d’altra banda i tirant de tòpic merescut, el seu alumne més avantatjat).

Aquesta afabilitat, que el van fer mereixedor d’un prestigi públic de pedra picada, es transformava en compromís exigent durant l’horari laboral. Un concepte, el de l’horari laboral, entès amb tota la flexibilitat que permeten aquestes dues paraules. Quan, de sobte, miraves el rellotge, sempre era tard. No he vist mai ningú amb la seva capacitat de treball. Ni amb la seva persistència. Encara recordo el dia que, després d’una intensa jornada, em va trucar a casa dels pares. Aleshores el mòbil era una ‘rara avis’ i aquesta era l’única manera de localitzar-me. Jo feia pocs mesos que treballava al Barça. “El señor Maxenchs”, em va dir ma mare mentre em passava el telèfon. La urgència de la trucada era per confirmar si durant el dia havia enviat el corresponent fax a l’hotel on estava allotjada una selecció nigeriana de categories inferiors, on hi jugava un jove Haruna Babangida, aleshores estrella emergent blaugrana. Sempre que jugaven els futbolistes internacionals del Barça, era habitual fer-los arribar un fax o un telegrama en nom del president del Barça, aleshores Josep Lluís Núñez, per desitjar-los sort en el compromís esportiu. El fax ja l’havia enviat (i en cas contrari, no hauria estat capaç de dir-li que no). Serveixi el detall per exemplificar l’obsessió i la dedicació absoluta que tenia per la feina.

Li agradava matinar i ser el primer al despatx. També era l’últim en sortir, conseqüència d’un creixent volum de feina i d’una poca disponibilitat a delegar. Sempre volia estar al cas de tot: des del que havia dit l’entrenador a la sala de premsa fins a la revisió, bolígraf en mà, d’una carta de felicitació a un conegut que havia estrenat un nou càrrec. Potser per això, sempre necessitava estar rodejat del seu equip de treball. I de papers. I de carpetes. La seva aversió a la tecnologia augmentava, en paral·lel, la seva dependència dels altres. I és que mai va ser gaire amic dels ordinadors ni d’internet, possiblement per un fet generacional. En canvi, el telèfon mòbil va ser una de les seves grans troballes. Era una extensió del despatx, operatiu les 24 hores. Una eina, per tant, que s’adaptava perfectament a les seves necessitats i exigències. Era poc metòdic, però d’una fiabilitat absoluta.

De dinars desordenats i poc consistents, li agradava la xerrada de sobretaula, on la feina ocupava també gran part de la conversa. I també l’humor, barrejat amb alguna xafarderia. Després d’una llarga jornada, aprofitava la part final del dia per relaxar-se i fer aquelles trucades que la voràgine diària havien convertit, només temporalment, en impossibles. Però en la foscor del dia, sabia buscar el moment per afluixar el nus de la corbata, posar els peus sobre la taula i atendre una nota pendent o tornar la trucada a aquell periodista que havia quedat desatès enmig d’una de tantes reunions. Un moment de complicitat. La quintaessència del detall.

És l’única persona que he conegut que obria ‘La Vanguardia’ per la pàgina de les esquel·les. Un cop d’ull de dalt a baix li permetia, de bon matí, repassar els cognoms dels finats i processar-los al seu cervell per si trobava alguna connexió amb alguna persona vinculada amb el Barça o amb algun càrrec públic. Mai podia faltar la trucada, la corona de flors o la carta de condol del Barça. De fet, sabies que, en el moment de la mort d’algun familiar o conegut, el Ricard sempre estaria al teu costat. Segurament per aquests detalls, més pròxims a la relació humana que a la professional, va guanyar-se la confiança bona part de la gentada que van acomiadar-lo ara fa poc més de dos anys a la parròquia de Sant Ramon Nonat.

Quan enfilem les acaballes del 2010, el FC Barcelona recorda ara la figura del Ricard Maxenchs de manera pública. Sensible al desig d’una bona part de la premsa esportiva, el club ha decidit posar el seu nom a la sala de premsa del Camp Nou. Un reconeixement que, cap dels que el vam conèixer, posa en dubte. Serveixi aquest relat personal per afegir-me al record i a l’homenatge.

Fotos: FC Barcelona / R. Molina

En record de Ricard Maxenchs

Periodisme esportiu: ètica i... estètica (I)

Avessats com estem els periodistes a fer servir el llenguatge mèdic, podríem dir que la premsa esportiva catalana s’ha sotmès aquest divendres a una ressonància magnètica. Els periodistes, en el marc d’una jornada sobre ‘Informació esportiva i ètica’ organitzada pel Consell de la Informació de Catalunya al Col·legi de Periodistes, han estat els responsables també d’analitzar el resultat d’aqueses proves, enteses com una reflexió en veu alta que han inclòs una bona dosi d’autocrítica.

Amb el risc que comporta fer un resum a base només de titulars, especialment per la falta de contextualització i pel reduccionime de les reflexions, intentaré deixar constància de les notes que he pres (mentre tuitejava, cosa que també convida a perdre el fil de la conversa) durant les prop de 5 hores que han ocupat les dues taules rodones. Us deixo les principals frases per ordre d’intervenció, sense fer constar les aportacions del públic ni dels moderadors (Olga Viza i Ramon Besa), que, dit sigui de pas, també han estat força valuoses.

Miquel de Moragas, catedràtic de comunicació UAB

“Els mitjans no són només intèrprets sinó coautors de l’espectacle esportiu”

“Els mitjans traspassen a l’esport les formes naratives de la ficció i l’entreteniment, amb l’objectiu d’aconseguir grans audiències”

“Es pot ser un periodista independent però al mateix temps ser seguidor d’un equip”

Xavier Batalla, periodista

“La no imparcialitat és el principal problema de la premsa esportiva a Espanya. La crítica es fa més com a ‘hincha’ que com a periodista “

“Durant el franquisme, llegíem el ‘Le Monde’ per saber què passava a Espanya. Ara, per saber què passa en l’àmbit esportiu, hauríem de llegir ‘L’Equipe’ (fent referència al 5-0 al Reial Madrid)”

Antonio Franco, periodista

“El partidisme s’ha convertit en un element comercial en el periodisme esportiu. És l’imperi de la informació espectacle”

“L’enfrontament públic entre els periodistes és avui un dels espectacles centrals de la comunicació esportiva. El periodista partidista forma part de l’espectacle. I això no és espectacle, és una crisi del periodisme”

Enric Bañeres, periodista

“El codi ètic (del Col·legi de Periodistes) té un punt d’utopia difícil d’aconseguir. Tenim petites col·lisions”

“Hem de mantenir posicions honestes, evitant caure en el forofisme. No travessar la línia que separa el periodista del ‘forofo’”

“Escampem rumors sense fonament, de vegades de manera arbitrària i demagògica”

“La seducció (amb el personatge de Guardiola) ens porta a la complicitat amb els protagonistes”

Miguel Rico, director adjunt de 'Mundo Deportivo'

“De vegades els diaris estan més interessats en vendre una cullera que una notícia”

“El periodisme no ha buscat lectors, sinó clients. És una perversió”

“De vegades els jugadors parlen més a través de les marques que els patrocinen que a través del seu club”

 “L’essència és saber si els propietaris dels mitjans prefereixen vendre o informar millor”

“El codi deontològic és com el codi de circulació: si tothom el respectés hi hauria un caos”

“Si la premsa escrita esportiva no parlés de rumors, de vegades hi hauria dies en què només encertarien el preu del diari”

David Torras, cap d’esports d’'El Periódico de Catalunya'

“S’ha canviat el periodisme pel forofisme, o pitjor, pel clientelisme. S’ha perdut autenticitat i s’ha guanyat clientelisme”

“La informació és cada cop menys accessible. S’ha enterrat la informació per imposar l’opinió”

“Tenim el vici de fer periodisme per als periodistes”

“Abans, si algú treia una notícia generava admiració per part dels companys. Ara, penses: ‘li haurà filtrat el Club...’”

Lluís Mascaró, director adjunt de 'Sport'

“Amb la passió que es viu el futbol, la neutralitat és gairebé impossible. La gent vol llegir coses maques dels seus equips”

“Intentem fidelitzar els clients donant la millor informació possible i a través de les promocions”

“Es poden vendre 20.000 o 30.000 diaris més o menys en funció de si encertes o no una promoció”

Raül Llimós, cap d’esports de RAC1

“El periodisme esportiu està en evolució; encara s’està reciclant”

“Els clubs s’han bunkeritzat. El Barça sovint actua com a agència de notícies”

“Els periodistes són empreses i sovint no necessiten als periodistes. Canvia la relació dels periodistes amb els protagonistes”

Carme Barceló, cap de premsa del DiR

“Hem de desdramatitzar i divertir-nos. Els periodistes fan de personatges perquè no hi ha protagonistes”

“A Punto Pelota, quan es fa reflexió o no els parla del Barça o el Madrid, la gent canvia de canal”

Per no fer-me pesat i allargar massa aquest resum, deixo per un altre post les meves reflexions personals.

Periodisme esportiu: ètica i... estètica (I)

Rellegint Luis Suárez, 50 anys després

Avui fa 50 anys d’aquesta portada. És en blanc i negre, com el futbol (i la vida) d’aquella època. Buscant informació per preparar la festa de la Pilota d’Or del pròxim 10 de gener, la casualitat m’ha obert un ‘link’ mental amb aquesta publicació. És la portada que BARÇA li va dedicar a Luis Suárez, tot just es va saber que ‘France Football’ li va atorgar la Pilota d’Or. Han passat 50 anys, el trofeu era més petit i tenia molt menys or, però cap jugador espanyol ha tornat a repetir la fita. Sembla que ara, cinc dècades després, un altre jugador del Barça li prendrà el relleu al ‘gallego de oro’.

La curiositat m’ha conduït a llegir aquell text periodístic, obra de les principals referències en la matèria de l’època, un treball coral a mans de Barnils, Ibáñez Escofet, Duran, Ichaso, Sáenz Guerrero i Morera Falcó. Sigui dit: un exemple de recursos humans i de talent en equip, una ‘rara avis’ en el periodisme contemporani.

Suárez tenia aleshores 25 anys i era, conjuntament amb Kubala, una de les referències d’un equip que a l’estiu havia perdut l’ideòleg de la banqueta: Helenio Herrera. La història ens permet saber que aquells mesos van ser també l’inici de la decadència; els primers mesos d’una de les etapes més fosques de la història esportiva del Barça. Una travessia sense Lligues que no s’acabaria fins a l’arribada de Johan Cruyff, a la temporada 1973/74.

El desenllaç de l’entrevista no convida al pesismisme, però. Cap retret a Kubala, cap mala paraula de l’equip ni de l’entrenador (Ljubisa Brocic) i, fins i tot, una proclama de permanència que, al final, no es va complir: “Llevo siete años en el Barcelona y me gustaría acabar aquí mi actividad deportiva.” De tots és sabut que finalment va marxar a l’Inter de Milà per 25 milions de pessetes, una quantitat exhorbitada per a l’època però absolutament malaguanyada per al destí del Barça. Sigui com sigui, l’entrevista és una delícia: futbol en estat pur i alguns apunts de vida personal. Ni conspiracions arbitrals, ni campanyes mediàtiques, ni debats superflus originats a les sales de premsa, espais que d’altra banda no tenien lloc als diccionaris de l’època. És l’art de la pregunta directa i de les respostes intel·ligents. Un exemple:

-¿Novia?

-“Por ahora no. O las mujeres me han marcado mal o las he driblado bien”.

El famós debat entre suaristes i kubalistes va driblar Suárez de la continuïtat al Barça. 5o anys després, afortunadament per al futbol i per al Barça, els debats no estan al terreny de joc. Ni a la banqueta. Benvolgut sigui, doncs, el soroll mediàtic que sobrevola l’estadi, perquè a la gespa només parla el Barça.

Rellegint Luis Suárez, 50 anys després

Guardiola i els rivals francesos

Sempre he pensat que un dels grans mèrits de Guardiola és dominar l’escena. En un món com el futbol, on el que passa durant la setmana a la sala de premsa és gairebé tan important com els 90 minuts a sobre de la gespa, la comunicació és fonamental. I aquí, el tècnic del Barça exerceix també el seu mestratge (és evident que sobre la gespa també ho aconsegueix).

No només és capaç d’expressar-se bé, de defensar les seves posicions sense estridències i amb un to d’absolut respecte, sinó que també sap anticipar els problemes. Un exemple, menor però simbòlic, el trobem en la roda de premsa de dissabte. Era la primera que feia després de saber quins poden ser els candidats que es trobarà el Barça a vuitens de final de la Champions (Arsenal, Inter de Milà, AC Milan, Roma, Olympique de Lió o Olympique de Marsella). “A Europa, no vull als francesos, perquè són equips molt forts, amb arguments futbolístics i que no m’agraden.” I, específicament sobre el Marsella, va afegir: “És un equip molt, molt fort. Físicament són uns animals i hi ha molta pressió al seu camp. En general, estan molt ben preparats físicament i tàctic”.

Suposo que poca gent posa en dubte l’anàlisi de Guardiola sobre l’equip de Marsella (3r classificat a la Ligue 1) o del Lió (6è). És ben saluda la seva capacitat per descriure les virtuts dels rivals. És també cert que els dos equips francesos són els que desperten menys interès per als aficionats i periodistes. Guardiola sap que una eliminatòria contra l’Inter d’Eto’o, el Milan d’Ibra, l’Arsenal de Cesc o la Roma de Totti necessita poca feina prèvia de mentalització. No passaria el mateix amb els dos Olympiques. Abans que arribi el sorteig del dia 17, el tècnic del Barça ja ha començat a preparar l’eliminatòria. Ha estat el primer en llançar el missatge que més l’interessa, tant per a l’opinió pública com per als seus propis jugadors. Novament ha pres la iniciativa. 

Foto: Miguel Ruiz - www.fcbarcelona.cat

Guardiola i els rivals francesos

D’Ibrahimovic a la Pilota d’Or de la Masia

Dimarts passat em vaig enrecordar d’Ibrahimovic. No trobo a faltar els seus gols, ni tampoc el seu posat desafiant. El camí per arribar a aquesta reflexió és una mica més recargolat. Dimarts, els tres diaris esportius de Barcelona ('Sport', 'Mundo Deportivo' i 'El 9') van coincidir en la mateixa foto de portada, amb els tres candidats del Barça a la Pilota d’Or. Aquesta coincidència de la foto de portada és poc habitual a la premsa esportiva, però encara ho és menys si es tracta d’una foto que no és de cap agència, sinó del FC Barcelona, que la va facilitar gratuïtament a tots els mitjans.

Per trobar l’últim precedent similar, cal viatjar fins a l’estiu del 2009, coincidint amb el debut d’Ibrahimovic amb la samarreta del Barça, en el Gamper contra el Manchester City. En aquella ocasió, a la prèvia del partit, 'Sport', 'Mundo Deportivo' i 'El 9 esportiu' també van coincidir amb la mateixa imatge per a la portada (la foto no és ben bé la mateixa). I les fotos també eren del Barça.

Solucionat l’enigma que em va portar a pensar en Ibrahimovic, aprofito l’ocasió per relligar-ho tot plegat i fer un petit viatge de més d’un any, des de l’agost de 2009 al desembre de 2010. És curiós, però la història dirà que el fitxatge més car de la història del Barça va anar a càrrec de Pep Guardiola. Paradoxes del futbol: el mateix entrenador que és admirat, entre moltíssimes altres coses, per apostar a ulls clucs per la gent de casa.

Aquesta aposta –millor n’hauríem de dir creença, potser­– troba el seu punt més àlgid amb l’anunci que situa tres jugadors formats a casa (Xavi, Iniesta i Messi) en el podi de finalistes a la Pilota d’Or. Tres grans jugadors que, des que Guardiola és a la banqueta, han lluït més que mai i han estat capaços de mostrar totes les seves potencialitats. Només amb Guardiola trobo explicació al descobriment golejador de Messi o a la capacitat de lideratge de jugadors com Xavi o Iniesta, que durant uns anys tenien gran part del seu talent amagat sota l’ombra de Deco i Ronaldinho. Confiem que la pròxima portada conjunta, amb la mateixa foto, sigui per anunciar la renovació de Guardiola.

D’Ibrahimovic a la Pilota d’Or de la Masia