L'or de Zuric

Amb aquest Barça, ni a Suïssa es pot ser neutral. Amb Messi, tampoc. Les raons són tantes i tan òbvies que no cal enumerar-les per explicar l’èxit assolit el 10 de gener passat a la capital suïssa. Per al Barça, el premi de la Pilota d’Or va avançar-se a la cerimònia que va fer-se al Palau de Congressos de Zuric. El veritable premi es va conèixer un mes abans, el 6 de desembre, quan la FIFA va confirmar que el Barça seria l’únic protagonista de la gala, amb Messi, Iniesta i Xavi com a finalistes. Aquell dia, també feia fred, com a Zuric. Però l’escenari de la commemoració, la Ciutat Esportiva Joan Gamper, era més adient per entendre la manera de fer i de ser dels jugadors blaugrana que no pas l’ostentosa Kongresshaus. Era en un camp de futbol, a peu de gespa, el lloc on més podien lluir les virtuts dels tres jugadors del Barça. Vestits amb el xandall i amb una pilota blaugrana a les mans, els tres finalistes van fer-se la foto que viatjaria per tot el món i que es convertiria en l’enveja de qualsevol dirigent del món del futbol o de qualsevol entrenador.

Fins aleshores, aquella foto només se l’havien pogut fer a Milà dues dècades abans. Parlem d’una foto simbòlica, perquè aleshores no es coneixen els tres finalistes amb anterioritat, com passa ara. El mític AC Milan d’Arrigo Sacchi, que el 1989 ja havia meravellat al Camp Nou en la final de la Copa d’Europa contra l’Steaua de Bucarest (4-0), podia presumir d’aquesta fita. Durant dos anys consecutius (1988 i 1989), va col·locar tres jugadors seus en el podi de la Pilota d’Or. Eren Marco van Basten, guanyador en les dues ocasions, i Frank Rijkaard, dues vegades, més Ruud Gullit, el 1988, i Franco Baresi, el 1989. Un mèrit inqüestionable, com diu el tòpic.

Més de 20 anys després, el Barça ha posat en qüestió aquest mèrit. L’ha igualat i encara l’ha perfeccionat més. Només cal fer un cop d’ull al currículum del Messi, Iniesta i Xavi per ratificar-ho: el Barça ha estat el seu únic equip professional i el seu bressol formatiu. Com va passar amb els sis títols aconseguits el 2009 –sempre que ho recordem, al subconscient comença a sonar el ‘Viva la vida’ de Coldplay–, algun altre club podrà igualar la fita, però mai superar-la. Ara, amb el podi blaugrana de Zuric, podria passar el mateix. Serà molt difícil, gairebé impossible que algú ho aconsegueixi. I possiblement, si això torna a succeir, el Barça torni a ser el protagonista.

La cerimònia de la Pilota d’Or ha donat relleu internacional a una cosa tan nostrada com la Masia. Un tipus de construcció sense elements sobrers, d’estructura sòlida i de parets gruixudes. Molt arrelades al territori. Com el futbol formatiu del Barça, que simbòlicament combina aquests elements per definir un estil propi d’entendre el futbol. De formar futbolistes i persones. De saber guanyar, però també de saber perdre. Ningú com Josep Guardiola –malgrat que segurament ell ho negarà– representa de manera millor tots aquests conceptes. “És un èxit meravellós”, va dir tant bon punt es va saber la notícia. Però no es queda aquí; veu aquest èxit com un punt i seguit: “No crec que sigui la culminació del bon treball de la Masia, perquè això voldria dir que la feina s’ha acabat, i no és així, és un procés que continua. Això ha de ser un referent per quan els resultats ens facin dubtar del nostre model de club.” També el president Sandro Rosell va situar aquest reconeixement internacional a un nivell superlatiu: “Està a l’altura d’un títol de Lliga de Campions”.

Sembla bàsic, però per jugar al futbol cal tenir una idea de com fer-ho. I el Barça l’ha tinguda, des de fa molts anys. Si alguna cosa ha quedat clara amb la Pilota d’Or és que, malgrat que es tracta d’un premi individual, enguany s’ha reconegut la feina del col·lectiu, del FC Barcelona. De l’equip del 2-6 al Bernabéu, del que també va guanyar a Roma, del que va patir a Abu Dhabi, del que va fer 99 punts per guanyar una Lliga o del que li va fer 5 gols –un altre cop– al Reial Madrid. I en tots aquests èxits, Guardiola hi ha tingut una responsabilitat màxima. Partint d’un coneixement absolut de les essències del Barça, ha respectat la feina dels antecessors, ha perfeccionat la manera de jugar, ha aportat la innovació necessària, ha repartit el protagonisme de manera sensata, ha convençut. I ha guanyat, element imprescindible, bàsic i innegociable per entendre el futbol ‘fast food’ d’aquesta època contemporània.

A banda dels èxits del FC Barcelona (i de la selecció espanyola, que també hi han contribuït de manera decisiva), el reconeixement de la Pilota d’Or posa en relleu la manera de concebre el joc que té el Barça. De la pilota arran de gespa, del joc amb el cap alçat, del control orientat, de la passada a l’espai, de la combinació al primer toc... I totes aquestes habilitats, els jugadors anomenats baixets tenen més habilitat per fer-ho. Només al Barça s’entén –i ha costat moltes discussions en tertúlies ‘futboleres’– que dos jugadors com Xavi i Iniesta, a la ratlla del 1.70 metres d’alçada, comparteixin el mig del camp d’un mateix equip en un futbol tan físic com l’actual. I és que el talent segueix estant al cervell i no als centímetres, malgrat que no ha estat fàcil reconèixer-ho. Només així s’explica que ens hàgim de remuntar a l’any 1979 per trobar un Pilota d’Or, l’anglès Kevin Keegan, que estigui per sota de l’alçada de Leo Messi (1.69m).

Seria molt injust acabar aquest article sense dedicar l’espai que es mereixen els tres futbolistes que van ostentar la màxima representació barcelonista a Zuric. Són fills de generacions diferents –cosa que encara dóna més valor a la fita– que entenen el futbol de la mateixa manera, especialment quan ho fan plegats. Tots tres tenen àmbits d’excel·lència particular, que justificaven com a bona qualsevol decisió que hagués pres l’ampli jurat dels premis. En el cas de Xavi, la seva incidència innegable a l’hora de definir l’estil de joc del Barça, de fer millor els seus companys, el do d’aportar l’ADN necessari perquè el futbol blaugrana sigui reconeixible a qualsevol camp. En el d’Iniesta, la capacitat de fer fluir el joc, de jugar amb un coixí cosit al peu, d’apurar un driblatge fins a l’últim segon, de no perdre mai una pilota. I sobre Messi... De Messi sorprèn tot: que cada cop faci més gols, que pugui jugar a qualsevol lloc del migcamp en endavant, que també faci assistències amb tanta generositat, que sigui gairebé imparable en el driblatge, que vegi la porteria dos metres més ampla que la resta de jugadors, que millori cada dia en l’execució de les faltes directes, que s’impliqui com un juvenil en la pressió al rival... I tot amb una precocitat que espanta, que se’n riu del sexe en l’adolescència.

Amb només 23 anys ja és el jugador més jove que ha guanyat consecutivament la Pilota d’Or. I està a tocar de cracs com Cruyff, Platini i Van Basten, els únics que en tenen tres. Si manté aquesta ambició, la imatge que serveix per tancar aquest reportatge pot convertir-se en una rutina, en una cita ineludible en el calendari de cada mes de gener. En aquest trajecte, el Barça serà el seu millor company de viatge. L’or de Zuric és a les seves mans. I no té cap intenció de deixar-lo anar.


PD: Article publicat al número 49 de la Revista 'Barça'. Foto principal de Miguel Ruiz (FC Barcelona).

L'or de Zuric