Elogi de Patricia Plasencia

Un dels avantatges de tenir un blog és que pots escriure del (i el) que vulguis. Bé, allà fins on arriba el teu sentit comú. I per això avui em ve de gust parlar de la Patricia Plasencia, fins ahir companya de feina del FC Barcelona.

La vaig conèixer al 2002, quan va entrar al Club amb l’Esteve Calzada per convertir un departament de betes i fils, en què la paraula màrqueting era un neologisme poc explorat, en el departament comercial i de màrquèting d’una multinacional de l’esport del segle XXI. No em toca a mi dir-ho (no sóc pas un expert en la matèria, ni aspiro a ser-ho), però la transformació de l’àrea, tant a nivell d’estructura com d’ingressos econòmics, és prou evident. En un Club que feia certa olor a naftalina, de poca llum i parets fosques, va ser de les primeres persones a qui vaig sentir pronunciar paraules cools que tant els agrada a la gent del sector: target, brainstorming, claim, briefing, revenue share, teaser, display, retail... Molts no enteníem gaire cosa, però quan posaves cara de despistat, tenia la paciència d’explicar-te, somrient, què volia dir. De fet, més enllà de l’estima personal, el que més valoro d’aquest trajecte conjunt és que, per sobre de tot, m’ha obert la porta a un món fins aleshores desconegut.

Els primers anys van ser els més intensos, amb el mític carnet de Gent del Barça traient el cap. Però també amb els temes de la revista Barça, quan vam recuperar els drets de la publicació i la Pati buscava la meva complicitat per donar-li “un to més marquetinià” a l’assumpte. I què podem dir de la Festa del Gamper, amb majúscules? Encara se m’escaparà alguna una llagrimeta...

Sovint, en el dia a dia de la feina, trobem perfils professionals que podrien encaixar en alguna de les descripcions següents: el que és incapaç d’aportar res i encara menys d’executar bé alguna cosa (el bluff); el que tampoc pensa ni aporta, però com a mínim tira del carro (el voluntariós); el que es passa el dia proposant però és incapaç d’arremangar-se la camisa (el pressumpte líder); i, per últim, el que li corre la sang pel cap i, a més, sempre el trobes al front d’acció (el crack). Com no podria ser d’una altra manera (si abans de començar algú s’ha llegit el titular d’aquest post), a la Pati la trobem en aquest últim grup. El que més valoro de la gent capaç és que, a més, tingui la capaciat de suar la samarreta. Ella ho ha fet.

Seguint amb el dia a dia de la feina, sovint et trobes amb l’obligació de valorar la feina d’un altre company. I sovint dubtes: que si és un tio amb talent però una mica despistat; que si fa bé la seva feina però sempre s’escaqueja; que si li falta formació però fa més hores que un rellotge. En aquests casos, sempre recorro a la mateixa pregunta: si l’empresa fos teva, el tindries contractat? A la meva empresa no hi faltaria mai una Patricia Plasencia. 

Suposo que no és fàcil deixar de treballar al Barça. Sobretot si no és per voluntat pròpia, com és el cas. Jo no sé si hi estaria preparat. Ella s’ho ha pres amb una dignitat i una serenor encomiable. Sembla un tòpic, però el valor emocional d’aquesta empresa és molt elevat. L’alt nivell d’exigència, la disponibilitat gairebé absoluta, la dedicació sovint malaltissa i l’acceleració amb què es viuen els esdeveniments fa que estableixis lligams molt forts amb la gent que comparteixes les urgències del dia a dia, encara més si hi tens afinitats personals. Si, a més, et sents culé, aquest valor emocional s’eleva al quadrat. És segurament aquest valor emocional el que explica que ara estigui escrivint aquestes línies. Ha estat un plaer.

Elogi de Patricia Plasencia