Desè aniversari del debut d'Andrés Iniesta: el futbol somriu

El futbol està d’enhorabona. No pot ser de cap altra manera, si Andrés Iniesta rep un premi que reconeix el seu talent. I encara menys si coincideix amb el fet que se celebra el desè aniversari del seu debut amb el primer equip del Barça. Dos motius més que suficients perquè la pilota, que poques vegades ha tingut algú que la tracti millor, també tingui motius de celebració. El premi de la UEFA deixa clar que el futbol també té sentit més enllà dels gols. I Iniesta no necessita els gols per ser feliç, tot i que els seus gols han regalat moments inigualables de felicitat.

Quan va vestir per primera vegada la samarreta del primer equip, feia 41 mesos que el Barça no celebrava cap títol. I encara va haver d’esperar-ne 30 més per saber què significa aixecar un trofeu vestit de blaugrana. Louis van Gaal, en la seva segona etapa, entrenava l’equip en una etapa força inestable, tant en l’aspecte esportiu com en la vessant institucional i social. Segurament no era el millor moment perquè un jove de 18 anys comencés a arrelar-se a un vestidor professional, però no va ser el cas. “A Van Gaal li estic molt agraït. Amb ell vaig jugar sis partits, fins que el van fer fora. Vaig aprendre molt en aquella etapa. De vegades aquestes situacions convulses, quan ets jove, et poden deixar a mig camí i fora de l’objectiu d’arribar al primer equip, però va servir perquè seguís amb la meva formació”, explica amb naturalitat Andrés Iniesta, que també recorda més detalls d’aquella nit: “Em vaig entendre bé amb Riquelme, també jugava Gerard... Recordo que al final del partit gairebé vaig marcar un gol, amb una passada enrere que em va fer Sergio García. Van Gaal em va donar molta tranquil·litat; em va dir que jugués com sabia.”

És cert que l’estrena oficial d’Iniesta amb el Barça va produir-se a Bruges (Bèlgica), en un partit de la Lliga de Campions, però tant el mateix jugador com molts aficionats retenen a la memòria una altra imatge del seu baptisme professional. Va ser un parell d’anys abans, quan l’aleshores tècnic Llorenç Serra Ferrer el va convocar per a un entrenament al camp de la Masia. “Des del moment que entres al vestidor, ja impressiona; no és el vestidor del Barça B o del juvenil... És el vestidor del Barça! És el lloc on vols estar. Un cop entres al vestidor, tot és impactant. No deia gairebé res, només parlava quan em preguntaven”, rememora ara, deixant palesa la seva timidesa proverbial, que ha anat deixant aparcada al mateix ritme que sumava títols i reconeixements. Ara, afortunadament, que un jugador del planter s’entreni al primer equip ha deixat de ser notícia: “Els temps canvien. Ara la gent que puja del ‘B’ ho porta d’una altra manera.” Però en el seu cas, la imatge d’un jove de 16 anys al costat dels Kluivert, Cocu, Luis Enrique, Rivaldo o Guardiola va ocupar força espai als mitjans d’informació. Si ho mirem amb la distància que dóna el pas del temps, l’etapa de formació d’Andrés Iniesta al Barça ha estat segurament una de les més mediàtiques, començant pel torneig televisat de Brunete i continuant per aquell campionat de la Nike Premier Cup del 1999, al Camp Nou, quan Guardiola li va lliurar el trofeu de campions. Tampoc era estrany veure’l als diaris a finals de desembre, amb la tradicional cantada de Nadales que feien els residents de la Masia, on, com a representant dels companys, tenia gairebé sempre un paper protagonista. Per tot plegat, el nom d’Andrés Iniesta ja era força familiar entre el barcelonisme quan va debutar el 29 d’octubre del 2002.

L'evolució del seu joc
Des d’aleshores han passat ja deu anys, però quan el nostre protagonista passa per l’escàner el seu futbol d’ara i el d’abans, no hi troba gaires diferències: “Considero que sóc el mateix jugador des que vaig començar, però millorat. Si no hagués millorat en tots els aspectes no estaria aquí. Però no crec que hi hagi grans diferències. Sempre m’ha preocupat millorar en tots els sentits, ja sigui a nivell tècnic, tàctic o físic, perquè és necessari per sobreviure en un club com el Barça. Tinc la sensació que les coses ‘meves’ les he fet des del primer dia.” Quan parla de les ‘coses meves’ tots els culers –i els amants del futbol gurmet‒ tenim clar de què parla: croquetes impossibles, pilotes que cauen del cel i que les abaixa arran de gespa com si portés un coixí lligat a la bota, canvis de ritme, passades que trenquen dues línies defensives rivals, el cap sempre aixecat, capacitat d’associació constant, precisió de cirurgià per fer la passada impossible... Un recull d’actius del futbol que no cotitzen a borsa, però que quan més t’acostes a la gespa, més es valoren. Ho va fer Román Riquelme ‒company de vestidor al Barça d’un joveníssim Iniesta‒ el dia que va anunciar que penjava les botes i arribava l’hora de fer balanç: “Qui millor juga a aquest joc és Iniesta: sap quan ha d’anar endavant i quan toca anar enrere. Si té la pilota a l’esquerra sap qui té a la dreta. Sap tot el que ha de fer. Quan ha de fer un regat, quan ha d’anar més ràpid, més lent... I penso que això és l’únic que no es pot comprar ni aprendre.” És un bon resum del que Iniesta anomena les ‘coses meves’, unes virtuts que fan estar en tensió els rivals i que donen peu a fotografies com la que van fer-li en l’última Eurocopa, encerclat per cinc jugadors italians, com si fos Oliver Atom, un dels protagonistes dels dibuixos animats ‘d’Oliver i Benji’.

Un futbol més estudiat
L’essència del futbol d’Iniesta és la mateixa ara que fa deu anys, però la capacitat de sorprendre, en un futbol on pocs detalls passen desapercebuts i on l’anàlisi dels rivals és intensiu, es va reduint dia a dia. “La gent està millor preparada físicament, també a nivell tècnic. El futbol ha canviat tàcticament. M’hauria agradat que no fos així, perquè ara és més difícil sorprendre, però en el futbol els jugadors diferents sempre existiran. El talent no es perdrà mai i aquesta és l’essència del futbol”, reivindica. Al Barça, de ‘jugadors diferents’ n’hi ha uns quants, des de Xavi Hernández fins a Leo Messi. I han tingut la sort de ser contemporanis i de compartir l’edat daurada del Club. Per a Iniesta, aquesta acumulació de talent és clau per entendre tots aquests èxits: “Això és molt important, és clar. T’afavoreix un 100%. I també jugar a un club com el Barça. No sabem si jo seria el mateix jugador en un altre lloc, si seria millor o pitjor, però he estat i estic en el club ideal per créixer com a jugador i per ser el jugador que sóc ara. No en tinc cap dubte.” És per això que li costa imaginar el seu futbol en un altre equip o, fins i tot, en una altra etapa de la història del FC Barcelona. Hauria estat igual de decisiu Iniesta, per exemple, en el Barça dels anys 60 o a principis dels 70, quan els títols eren escadussers? “No ho sabrem mai. El futbol no és un esport individual i influeix molt el que tens al voltant. Està clar que no hauria canviat l’essència del meu joc i el que he estat sempre, no ara sinó des que vaig néixer. Tots tenim unes característiques determinades i encara que estigui aquí o a Pequín l’essència de cadascú és la mateixa. El que he viscut aquí, el que he après, el que m’han inculcat... Segurament en un altre lloc no ho hauria tingut.”

Però deixem el futbol ficció i tornem a la dolça actualitat, la dels títols, la de l’admiració global que genera el Barça i la dels èxits individuals. Andrés Iniesta és el protagonista i l’estendard d’un equip gloriós, que cada any que passa allarga la seva llegenda. De tant en tant, cal pessigar-se i recordar-ho. Però, els jugadors, també ho fan? “Ho comentem i cadascú ho sap i ho percep al vestidor. Des de fa uns anys hem tingut la sort de congeniar amb gent molt gran, a nivell personal i a nivell de talent, però també em refereixo a la gent que envolta i treballa cada dia amb els jugadors. Són importants perquè un grup segueixi mantenint aquesta ambició per superar-se any rere any. Portem uns anys fent-ho molt bé i, per part nostra, hem de posar-hi tot el que cal per mantenir-ho, perquè un cop passi ja no tornarà.”

Iniesta és el principal col·leccionista de la vida de l’Andrés futbolista. Retalls de diari, CD amb fotos, DVD amb partits de quan jugava als camps annexos del Miniestadi... Records que es van amuntegant, amb constància però en silenci, per gaudir-los en la justa mesura. Lluny del narcisisme del futbol egòlatra, ell, amb un cervell privilegiat també per recordar dates i moments, opta per convertir-se en el millor documentalista del seu futbol. Aquesta fal·lera per mantenir vius els records ajuda, de tant en tant, a aturar-se una estona i mirar enrere: “Quan paro, l’única cosa que penso és que ni en els millors somnis hagués imaginat tot el que ha passat. És impossible ‒una paraula que diu fins a tres vegades. El meu únic somni era jugar a l’elit, al primer equip. El que ha succeït és genial.” Segurament, hauria estat un pecat de gola juvenil haver somiat, ara fa 10 anys, que ja tindria al cabàs cinc Lligues, tres Lligues de Campions, dos Mundials de Clubs, un grapat de Supercopes de tot tipus, un Mundial i dues Eurocopes. Però aquest palmarès és ben real, fruit d’una manera de jugar i d’entendre el futbol, que està escrit en el seu ADN i en el del Barça. Iniesta toca de peus a terra i no vol deslligar aquest discurs de les essències, que l’assumeix i el fa seu, ni de la necessitat de guanyar, requisit imprescindible en l’esport professional: “És important creure en una manera de jugar, en un perfil de jugador, però unit als èxits. No hem d’oblidar que si no hi ha èxits, la pel·lícula no és la mateixa. Cal respectar una manera de jugar i no val guanyar com sigui, però els èxits et donen l’impuls necessari perquè la gent cregui que som els bons.” I els bons sempre guanyen. “Gairebé sempre”, matisa el nostre protagonista, que encara deu tenir fresc el record del Chelsea.

El paradís de la paternitat
El 2009, després del triplet del primer any de Josep Guardiola com a tècnic (que mesos més tard es convertiria a Abu Dhabi en el memorable sis de sis) i amb l’escalfor encara recent del gol a Stamford Bridge, Andrés Iniesta va deixar escrites les seves vivències, amb la participació els periodistes Dani Senabre i Sique Rodríguez. ‘Un año en el paraíso’ es titulava el llibre. Des d’aleshores han passat moltes coses i gairebé totes bones, des del Mundial de Sud-àfrica fins a la Champions de Wembley, passant pel premi al millor futbolista d’Europa. Per tot plegat, es fa difícil trobar un títol per a aquesta nova etapa. “Paraíso 2”, deixa caure Iniesta, entre somriures. I continua: “El més maco és això: que mai saps com anirà. Sembla que has arribat al màxim i que no hi ha res més... i sempre hi ha alguna cosa. O una situació dolenta que et fa anar a una de millor... Sempre hi ha alguna cosa nova que t’ha d’omplir per aconseguir les coses i sentir-te millor: és el més maco del futbol, de l’esport, de la vida...” I la vida, amb majúscules, té un nom per al nostre protagonista: Valeria. Des d’aquell any al paradís, la paternitat és el que ha deixat la petjada més profunda a Andrés Iniesta: “És un canvi radical. Et canvia la percepció de les coses, estàs pendent sempre d’ella: de què fa, de com ho fa. Veure-la créixer i fer coses noves és diferent. Quan ets pare ho comproves. Quan parlo amb la meva dona o amb gent propera, he tingut la sensació que quan tens una filla la vida té una altra dimensió. És una cosa que no havia experimentat mai.” “M’ho passo genial amb ella. D’ara en endavant, i fins que es faci gran i comencem a patir més, tot són coses noves que em fan arribar a casa i no pensar gairebé en res més”, afegeix amb la naturalitat que l’ha convertit en un dels futbolistes que genera més afinitat personal entre els aficionats. “El futbol està dins de la vida i som gent normal. No em considero més normal que cap altre. Cadascú transmet les coses com les sent. Pel fet que siguis un jugador de futbol no t’has de comportar de manera diferent”, diu aquest ambaixador del sentit comú. Una manera de ser que ben aviat li va valer els elogis del seu admirat Josep Guardiola: “L’Andrés menja a banda. Més enllà del fet que és molt bo, sempre dic que és un exemple per a les joves generacions del futbol base. No porta arracades, no es pinta el cabell... El posis on el posis no es queixa. I sempre juga bé. I sempre entrena bé. I gent així no té preu. Que el Barça tingui un jugador com l’Andrés, no té preu. Ens ajuda moltíssim. I és que és molt bo.”

Les lesions, de cara
Només les lesions, especialment les musculars, ens han privat de veure de manera ininterrompuda com n’és de bo, l’Andrés. Lluny de defugir el tema –l’entrevista es desenvolupa en ple procés de recuperació d’una elongació que pateix a l’adductor‒, l’aborda sense prejudicis. “Això també és futbol, és la vida”, matisa. “No crec que hi hagi ningú que visqui en una plenitud en tots els sentits. Com d’altra gent, m’ha tocat viure la part més negativa, que són les lesions. Però sempre he intentat extreure les coses bones que es puguin aprendre d’un moment dolent: conèixer les teves sensacions, com reacciona la gent del teu voltant, com et sents en aquests moments, com són les teves sensacions corporals...” I de les lesions, la conversa salta a un altre tema tabú per a molts futbolistes, el dia de la retirada. “Espero que encara quedi lluny”, diu ben aviat. “Hi he pensat algun cop i crec que serà un dia molt trist. Ha de ser dur. El futbol és la meva vida: és el que m’agrada i el que he fet sempre. Però s’ha de tenir clar que el futbol no és l’única cosa de la vida. I he intentat que el futbol no sigui exclusiu en la meva vida. Si ho portes així, suposo que no ha de ser tan dolorós.” Però seguirà lligat al món del futbol? “Sí, sí. No sé de què, però sí, estaré involucrat en el món del futbol.” El futbol continua d’enhorabona. 

Fotos: Miguel Ruiz (FC Barcelona)

PD: Article publicat al número 59 de la Revista Barça.

Desè aniversari del debut d'Andrés Iniesta: el futbol somriu

És Felix Baumgartner un esportista?

24 hores després que Felix Baumgartner saltés al buit a més de 39 quilòmetres de la terra, s’ha dit gairebé tot d’aquesta peripècia pseudoespacial. S’han detallat totes les xifres possibles, s’ha insistit l’impacte publicitari de l’acció, s’ha analitzat l’ús de les xarxes socials en el seguiment de la jornada, s’ha comptabilitzat el seguiment televisiu i s’ha comparat amb el seguiment massiu que va fer-se a Youtube... Sigui per deformació professional o per simple curiositat, m’he parat a mirar quin tractament n’ha fet la premsa escrita. No tant de l’espai que li dedicaven ni del desplegament de dades i infogràfics, sinó que m’he preocupat de veure a quina secció encabien aquesta informació, sobretot després de comprovar que la majoria de premsa esportiva li dedicava un espai generós a la portada. Un paio que salta de l’estratosfera es pot considerar un esportista? A mi, que sempre he relacionat l’esport amb la presència d’una pilota, d’un marcador, d’un dorsal o, si voleu, amb la figura de com a mínim un àrbitre, se’m feia difícil de digerir, que voleu que us digui.

En un diumenge sense futbol de Primera Divisió i amb una agenda esportiva sense gaire ganxo mediàtic, més enllà del Gran Premi de F1 de Corea i el Gran Premi  de motociclisme del Japó, els mitjans esportius (‘Sport’, ‘Mundo Deportivo’, ‘Marca’ i ‘As’) s’han abraçat al món de l’espectacle... i de la publicitat. Tots menys ‘El 9 Esportiu’, tot sigui dit. A l’’As’, que li ha dedicat la portada sencera, el director Alfredo Relaño, en el seu article diari, mirava de justificar la vessant esportiva de l’invent de Red Bull: “Todo deporte no es otra cosa que un esfuerzo inútil según unas reglas perfectamente absurdas, si lo amas es porque exalta la superaciñon de toda dificultad.” També a ‘Mundo Deportivo’, que ha inclòs la informació a la secció de Poliesportiu, Josep Maria Artells s’hi referia molt de passada: “Una especie de show mediático que tenía algo de ‘2001 Odiesa del espacio’, algo de deporte extremo y, sobre todo, grandes dosis de un marketing eficaz y bien calculado.” Són les úniques dues referències vinculades a l’esport que he trobat als editorials o articles d’opinió del diaris esportius. ‘Sport’, que també ha reservat un espai destacadíssim a la portada, ha inclòs el tema a la secció Sport Total, mentre que ‘Marca’ calia buscar la secció Poliesportiu, dins de l’apartat ‘Deportes Aéreos’ per veure’n la referència de tres pàgines.

A la premsa generalista, la diferència de criteris encara era més palesa. Només l’’ABC’ ha decidit incloure’l en el seu suplement d’esports, mentre la resta orientaven el tema cap a les seccions de societat. A ‘El Mundo’ el tema també estava dins d’un altre suplement, EM2, però en l’apartat de Ciència, mentre que ‘El Pais’ ha optat per Sociedad (Vida&Artes). És una solució similar a la de ‘La Vanguardia’, que ho ha afegit a Tendencias, la seva secció de temes de societat. Val a dir que és precisament la mateixa secció de ‘La Vanguardia’ on es podia llegir un breu sobre el campionat mundial de curses de muntanya que va aconseguir Kilian Jornet a Malàisia. Més fàcil ho ha tingut ‘El Periódico de Catalunya’, on la secció ‘Tema del dia’ serveix per resoldre perfectament aquests tipus de conflictes. A l’’Ara’ i ‘El Punt Avui’ també han optat per donar-hi cabuda dins de la secció de Societat.

Desconec si aquest repàs de la premsa serveix per ajudar a respondre la pregunta del titular d’aquest post, o ben al contrari, la confusió és total. La porta del debat segueix oberta. Com la porta de la càpsula de Felix Baumgartner.

Foto: Red Bull 
Portades diaris: www.kiosko.net

És Felix Baumgartner un esportista?

Tito Vilanova, el Marquès de Can Planes

La carpeta és de color gris i està una mica rebregada. El pas del temps fa la seva feina, però, malgrat tot, està degudament identificada i no ofereix cap dubte: el nom està escrit en una etiqueta de Dymo. S’hi pot llegir “VILANOVA BAYO FRANCISCO”. L’hem trobada a les entranyes del Camp Nou, en una sala que fa olor de tancat, al costat del Magatzem central. Estava a dins d’una capsa plena de pols. “BAIXES FUTBOL BASE 91/92”, hi posa.

Però, què hi ha a dins d’aquesta carpeta?  És un petit tresor que, pacientment, ha esperat el moment oportú de la seva descoberta. És l’expedient de l’etapa de jugador de l’actual tècnic del Barça, on s’amuntega tot tipus de documentació vinculada a la seva etapa de futbolista al Barça: contractes, fitxes federatives, correspondència oficial, factures, autorització de beques d’estudi... Al costat d’aquesta carpeta n’hi ha d’altres, degudament classificades per ordre alfabètic, de companys de promoció que també van deixar el Club aquell mateix any olímpic del 1992 i que esperen un moment de glòria que, en la majoria de casos, no arribarà mai.

El que ve a continuació és una història de futbol de les d’abans. De l’època en què les samarretes del Barça no es podien comprar a les botigues. De quan les botes dels futbolistes eren de color negre. De futbolistes que també feien la mili. D’informes tècnics escrits a màquina... És el cas de l’informe tècnic (vegeu pàgina següent) que, a finals del 1984, recomanava la incorporació d’un jove Tito Vilanova (Bellcaire, 17 de setembre del 1968) al FC Barcelona. Jaume Oliver, que aleshores era el coordinador del futbol base del Barça, firmava aquell paper, decisiu per entendre la trajectòria esportiva posterior del nostre protagonista. “Que ‘raro’ que ara se sàpiga això. Jo mai no he dit res. És cert que l’última paraula sobre els fitxatges la tenia jo i que el meu vot era definitiu, però sempre he dit que qui fitxa és el Club”, comenta ara amb una barreja d’orgull i certa nostàlgia. L’excusa d’aquest descobriment serveix per fer un breu viatge al passat i recordar un temps en què Jaume Oliver i Oriol Tort van posar les bases de l’actual estructura de futbol base del Barça, a base de tenir apamat tot el futbol català de les categories inferiors.

Han passat prop de 30 anys des d’aquells viatges a Figueres per seguir l’evolució de Tito Vilanova, però els records actuals de Jaume Oliver gairebé calquen el que es va escriure aleshores amb l’Olivetti. “Era un futbolista que veia molt bé el futbol. Tenia un físic molt maco i era un punt fred. Jugava amb el cap aixecat, sense perdre pilotes, sense fer canvis de joc absurds... En resum, s’adaptava molt bé a l’estil de joc que buscava el Barça”, recita gairebé de memòria Oliver. Aquesta opinió es pot contrastar amb les de Jordi Roura i Aureli Altimira, que van compartir equips i convivències amb Tito Vilanova a la Masia i que ara l’acompanyen des de la banqueta en aquesta nova etapa. Tots dos recorden molt bé com era Tito sobre la gespa. “Era un migcampista alt i prim, molt bo tècnicament. Tirava molt bé les faltes, centrava bé i també tenia bona visió de joc. Era un jugador molt fi”, comenta Jordi Roura. Però, per fer-nos una idea millor, a quin jugador del futbol actual es podia assemblar? “A Beckham”, intervé Aureli Altimira, “per estil de joc, era un jugador similar”.  “Sí, per posició de joc s’hi assembla”, remata Roura. De fet, Tito Vilanova era migcampista, però la posició d’interior dret era la més habitual. En aquesta zona del camp el recordava Lluís Carreras, un altre dels companys que Tito va tenir al planter. “Tenia arribada i xut”, concretava l’actual tècnic del Sabadell, fa unes setmanes, en un reportatge de Barça TV.

Els tècnics del planter blaugrana van poder constatar les virtuts de Tito Vilanova en les proves que es feien, en les instal·lacions del Club a Barcelona, als jugadors que interessaven. “Eren tres dies a la setmana i sempre es feien amb la pilota”, destaca Oliver, que ben aviat va comprovar que el jove futbolista empordanès tenia les coses clares. El FC Barcelona estava interessat a fitxar Vilanova. Com era habitual en aquells casos, explica Oliver, li van plantejar que començaria jugant al ‘B’ durant uns mesos per adaptar-se millor i entrar en la dinàmica de joc. “Si no jugo a l’ ‘A’ no fitxo”, explica que li va dir Tito. Encara avui, l’aleshores coordinador del planter blaugrana se’n fa creus: “No li deia que ‘no’ a qualsevol equip. Estava parlant amb el Barça! Això explica una mica el seu caràcter. Ell creia que estava capacitat i ho defensava amb raonament i solidesa.” Tito va acabar jugant al juvenil d’Ursicinio López.

L’actual tècnic del Barça tenia 16 anys acabats de fer quan va trepitjar la Masia per primera vegada. Feia cinc anys que l’edifici de Can Planes s’havia convertit en residència de futbolistes i el dia a dia del centre tenia poques similituds amb l’actual residència moderna de Sant Joan Despí. En el seu primer any, va compartir vivències amb 33 joves més, la majoria catalans, com ara Fradera, Amor, Covelo, Guardiola, Serer o Sánchez-Jara. “La Masia era molt més familiar. Fins i tot l’edifici ajudava al fet que tots ens coneguéssim més. Hi havia quatre habitacions i estàvem agrupats per edats”, explica Altimira, que va incorporar-se un any més tard a la Masia i que era el company habitual d’habitació de Tito Vilanova en els desplaçaments. Ben aviat els seus companys van comprovar que es tractava d’una persona responsable, formal,  poc xerraire, i a qui li agradaven la coses ben fetes; al camp, les pilotes havien d’estar ben inflades i la gespa, ben tallada. D’aquí el sobrenom d’El Marquès’.

Com alguns residents, combinava els entrenaments amb els estudis de batxillerat que feia a La Salle Bonanova i que li van obrir les portes de la universitat per estudiar empresarials. Cada any es feia mereixedor de la beca d’estudis que concedia el Club. “Era dels més aplicats”, diu Altimira, que assegura que aleshores no hi havia tanta facilitat per compatibilitzar els estudis i el futbol.

Per si no n’hi hagués hagut prou, Tito Vilanova també va compaginar el futbol i el servei militar. Al gener del 1987 va allistar-se com a voluntari. D’aquesta manera, tot i que allargava l’estada entre militars durant 18 mesos, podia escollir destinació i això facilitava la possibilitat de seguir jugant al futbol. Va estar a Barcelona, entre el Regimiento de Infanteria Jaén 25 i el Regimiento de Artilleria AA 72. A la carpeta grisa trobem abundant correspondència amb els comandaments militars, per demanar “el oportuno permiso” perquè l’alliberessin en ocasions puntuals per poder jugar, per exemple, la final de la Copa del Rei juvenil del 1987, en la qual un gol seu va donar el títol al Barça, que aleshores entrenava Carles Rexach, davant de l’Athletic Club (2-1). Un any abans, la participació de Tito, amb quatre assistències de gol, també va ser clau per guanyar el Reial Madrid amb contundència (6-3). “Va ser una exhibició. I no jugàvem contra la Penya Calatrava!”, rememora satisfet Jaume Oliver recordant el bany a què van sotmetre l’etern rival. També Carles Rexach recorda aquells èxits, però sobretot la manera de fer del seu pupil: “No es preocupava només d’ell, sinó també de l’equip. Mirava una mica més enllà. A part de jugar, estava pendent de més coses.”

Els èxits a l’equip juvenil van deixar pas a una etapa de tres anys entre l’amateur i el Barça Atlètic. Però a mesura que s’ensuma el primer equip, la paciència és inversament proporcional al desig d’arribar-hi. Homes com Milla, Amor i Guardiola, que ocupaven la posició de migcampista com Tito Vilanova, començaven a fer-se un lloc al primer equip i a convertir-se en un tap per a les aspiracions de l’actual tècnic blaugrana per arribar al Barça de Cruyff. De fet, només hi va jugar dos cops, en un amistós a Banyoles (vegeu secció Quina nit! del número 57 de la Revista ‘Barça’) l’any 1989 i un altre a Palamós, on curiosament va compartir equip amb Andoni Zubizarreta. Un bagatge massa pobre per seguir esperant oportunitats. En aquest context (encara tenia dos anys de contracte), la cessió per dues temporades a la UE Figueres es va convertir en la millor solució. Al seu club d’origen, el jugador empordanès va estar a punt d’assolir l’ascens a Primera, proveint d’assistències de gol el seu company de viatge Aureli Altimira, però el Cadis ho va evitar.  

Aquell mateix estiu del 1992, el FC Barcelona va arribar a un acord amb el Celta perquè Tito Vilanova marxés al conjunt gallec per jugar a Primera Divisió. El Barça es va quedar amb una opció de recompra, per 30 milions de pessetes, però mai la va executar. És l’últim document de la carpeta, al costat d’un altre on se li agraeixen els serveis prestats “per la seva esportivitat, irreprotxable conducta i dedicació absoluta”.

________________________________________________________________

EL PARTIT DELS 14 MILIONS DE PESSETES

Tito Vilanova va deixar la UE Figures l’octubre del 1984, però la seva arribada al FC Barcelona va anar acompanyada d’un ‘regal’ per al seu club d’origen. Com a compensació pel fitxatge del jove futbolista, el Barça es comprometia a disputar un partit a Figueres “con la alineación de los jugadores extranjeros que en aquel momento se hallen encuadrados en la plantilla del FC Barcelona, durante un mínimo de quince minutos”.

El partit s’havia de disputar al mes d’agost del 1985, però l’equip blaugrana no va trobar cap forat a l’agenda. Per evitar la penalització de dos milions i mig de pessetes que hauria d’haver pagat el Barça al Figueres, es va arribar a l’acord de jugar l’amistós l’estiu següent. I el Figueres va sortir-hi guanyant: es va fer coincidir el partit amb l’estrena del Nou Estadi Municipal, el 25 d’agost del 1986, i el club local va recaptar, per la venda d’entrades, 14 milions de pessetes (84.000 euros), segons s’informa a la premsa del dia següent. I, futbolísticament, el repàs dels empordanesos també va ser memorable. El Barça de Terry Venables va caure per un contundent 3-1. És cert que dels 14 jugadors que es van vestir de curt, n’hi havia sis del Barça Atlètic, però l’actuació del conjunt blaugrana, a pocs dies del debut a la Lliga, va oferir molts dubtes contra un rival que aleshores militava a la Segona Divisió. Com resava el contracte, Archibald i Lineker van jugar, però la seva aportació va passar desapercebuda. Els dos davanters eren les referències d’un FC Barcelona que aquell estiu va invertir 1.225 milions de pessetes (prop de 7 milions i mig d’euros) en fitxatges per oblidar el regust amarg de la final de Sevilla.

Article publicat al número 58 de la REVISTA BARÇA.
Fotos: Centre de Documentació i Estudis FC Barcelona

Tito Vilanova, el Marquès de Can Planes

Glòria eterna al Barça de Guardiola

La pilota és rodona i l’etapa de Guardiola només podia tenir un final rodó. Va estrenar el seu palmarès com a tècnic en una final de Copa contra l’Athletic Club i l’ha tancat (de moment) amb el mateix títol i contra el mateix rival. En aquest trajecte, Guardiola deixa un llegat de 14 títols de 19 possibles, però, per sobre de tot, una manera de fer respectada i admirada arreu. Guardiola s’ha buidat, però ha omplert de satisfacció i d’orgull a tots els culers. I als amants del futbol.

Després de la mala passada que va suposar l’eliminació a la Champions contra el Chelsea, el futbol ha retornat el Barça la glòria que li correspon al millor equip de la història. El Vicente Calderón ha vist un Barça com el d’ara fa un any a Wembley, desacomplexat i convençut, que ha fet del joc al primer toc i de la passada a l’espai la quintaessència del seu estil. Aquesta nit, a més, amb una arrencada de partit brutal, directa i efectiva. No sabem si fruit d’una xerrada emotiva i especialment preparada pel tècnic, però segur que no ens equivoquem gaire.

El principal mèrit del Barça de Guardiola és que, com aquesta nit, ha jugat tots els partits mirant la pilota cara a cara. No és un fet menor que mai hagi perdut la possessió de la pilota en els 247 partits de l’era de Guardiola. Ni l’Athletic Club més estètic de la seva centenària història -tot i que avui s’ha assemblat més a aquell equip dels vuitanta- ha aconseguit robar-li al Barça el timó del vaixell. Tampoc és un fet menor que en aquests quatre anys, només s’hagin perdut 19 partits de competició oficial.

Tot aquest bagatge, Guardiola, que mai ha perdut en els 15 partits disputat contra l’Athletic Club en quatre anys, l’ha assolit sent fidel als seus principis. Amb dos homes que va portar de Tercera a la Champions, Pedro i Sergio Busquets, a l’equip inicial de la final i amb un protagonisme indiscutible; amb Pinto com a titular en tots els partits de Copa (tres finals incloses); amb Xavi i Iniesta com a abanderats de l’ADN Barça, i amb Messi, amb tres Pilotes d’Or sota el ‘regnat’ de Guardiola, com a far de l’equip, en una posició on Pep li ha tret el màxim rendiment possible (73 gols).

L’equip, en uns primers 30 minuts de videoteca, ens ha regalat una nova entrega de futbol total. Com a Mònaco, o com a Yokohama, aquesta mateixa temporada. Les baixes de tres homes indicutibles a la defensa (Abidal, Puyol i Alves) no han estat inconvenient per guanyar un Athletic superat pels esdeveniments i la pesada exigència històrica per a un equip encara massa jove. Justament el contrari que simbolitza Xavi, amb 20 títols al seu palmarès blaugrana. Motius suficients perquè el Barça alci el 26è títol de Copa, més que cap equip en tot Europa.

El títol de Copa abaixa el teló de l’etapa Guardiola amb un regust fantàstic. El colofó d’una temporada amb 4 títols, que aviat és dit. Un botí segurament injust amb els mèrits d’aquest equip, si tenim en compte que només ha perdut quatre partits aquesta temporada. Però com diu la samarreta que lluïen els jugadors durant tot el dia d’avui, juguem sota un principi que no té final. Pep marxa, però Tito l’ha acompanyat en tot aquest trajecte. Comença la transició cap a la continuïtat: acaba una etapa, però segueix el cicle del millor equip del món. Gràcies, Pep!

PD: Article publicat a la web del FC Barcelona.

Glòria eterna al Barça de Guardiola

La pilota és del Barça

Aquest 7 de maig se celebra el quart aniversari. L’efemèride no recorda cap títol (de fet, el Barça va acabar perdent), però sí que deixa palesa una manera d’entendre el futbol, envejada arreu del món. El 7 de maig del 2008, es va disputar l’últim partit en què el FC Barcelona es va veure superat pel rival en la possessió de la pilota. Va ser al Santiago Bernabéu, amb la Lliga 2007/08 ja decidida, en un partit en què el Reial Madrid va ser clarament superior al Barça de Frank Rijkaard (4-1). Des d’aleshores, el Barça porta 247 partits consecutius, els dos últims de l’etapa de Rijkaard i tots els de Guardiola, remenant la pilota més que el rival.

Fa pocs dies, quan Pep Guardiola feia balanç de la seva etapa a la banqueta del Barça, explicava que es mostrava especialment orgullós del fet que el seu equip havia dominat sempre tots els partits. Ho ha fet durant 245 enfrontaments seguits, i encara en queden dos.

Repassant tots els partits del tècnic de Santpedor al capdavant del FC Barcelona, només trobem dos casos on la possessió de la pilota va estar una mica equilibrada. La primera ocasió, a la final de la Champions a Roma (2-0), quan el Manchester United va arribar al 49% (pdf estadístiques final 2009). En aquest cas, però, el fet que la final estigués gairebé decidida en el minut 70, amb el gol de cap de Messi, ajuda a entendre una mica millor aquests registres. El segon cas en què el Barça va veure perillar la seva supremacia va ser en el partit d’anada de la Supercopa d’Espanya (2-2) d’aquesta temporada. En aquella oportunitat, l’equip de José Mourinho va arribar fins al 48% de possessió.

Nits inoblidables

A l’altra costat de la balança, trobem exhibicions brutals del Barça, especialment en partits decisius. És el cas, per exemple, de l’última final del Mundial de Clubs contra el Santos (4-0), en què l’equip va tenir una possessió del 71%, amb 768 passades bones, per només 233 del rival. Un partidàs que va deixar bocabadat el tècnic rival, Muricy Ramalho, que al final del partit va explicar que el Barça va jugar amb una disposició tàctica de “3-7-0”. Amb altres paraules, però amb la mateixa reflexió de fons, es va expressar Alex Ferguson després que el seu equip perdés a la final de la Champions a Wembley (3-1), on el seu equip va quedar-se amb un pobre 37% de possessió de pilota (pdf estadístiques final 2011). “És el millor equip al qual ens hem enfrontat. Ningú ens havia donat mai una pallissa així. Ens han hipnotitzat amb el seu joc de passades.”   

PD: Article publicat al lloc web del FC Barcelona. Foto: Miguel Ruiz-FCB.

La pilota és del Barça

Ilias Fifa: la vida és una cursa

“A Tànger, tothom és del Barça”. Ho diu Ilias Fifa, que hi va néixer l’any 1989 i que hi tenia l’habitació plena de fotos dels cracs de l’època. “Quan juguen un Barça-Madrid, has de comprar un tiquet del bar dos dies abans per poder veure el partit per la televisió i no quedar-te fora”, asegura. Ell era un d’aquells nens que somien amb el Barça –en el seu cas, amb Rivaldo i Kluivert-, que juguen a la platja o allà on hi hagi espai per fer córrer la pilota. El futbol és una manera de divertir-se i de matar les hores en un país en què els joves tenen un ull posat a Europa. Al Marroc, a banda del futbol, també hi juga un paper destacat l’atletisme, esport que compta amb un ampli reconeixement popular. En la vida d’aquest jove esportista del Barça, el futbol i l’atletisme serveixen com a fils conductors d’una història vital apassionant, que combina el risc, la joventut, l’esport, l’emigració i l’èxit incipient.

"Amb 12 anys ja va intentar, sense èxit, creuar l'estret de Gibraltar fins a Algesires, a sota d'un camió"

Hem començat la història parlant de futbol, l’esport que, paradoxalment, va obrir les portes de l’atletisme a aquest jove magribí. “Jugant amb els meus amics em vaig trencar el braç i el meu pare em va dir que ho deixés. Per no sentir-me sol vaig anar a entrenar un dia amb un cosí meu que feia atletisme.” Així, amb 16 anys, va començar una passió que, sis anys després, s’albira com una possible sortida professional. Però el camí entre aquests inicis i la situació actual ha estat costerut.

Aquelles primeres sessions d’entrenament no el van convèncer gaire i va estar molt a prop de deixar-ho córrer: “Tenia uns cruiximents insuportables i el meu cosí i els seus amics tenien un nivell molt bo”. Aquell interès inicial compartia protagonisme amb un altre de més ambiciós: arribar a Europa. Vist des de Tànger, l’estret de Gibraltar és l’únic obstacle físic que separa els dos continents. Poca cosa, devia pensar. De fet, ja va intentar creuar l’estret quan tenia només 12 anys. Més tard, amb la companyia de tres amics més del barri, Ilias Fifa va provar fortuna per segona vegada. Ajudat per una complexió física una mica escanyolida i per la poca percepció de risc que acompanya l’adolescència, el jove magrebí i els seus companys de viatge van saber trobar el seu espai als baixos d’un camió. Unes hores més tard, ja tocava terra al port d’Algesires.

I un cop a Europa, què? “Des de petit, jo només coneixia Barcelona, per l’equip de futbol. Ciutats com Madrid o València no sabia ni que existien. Per això vam decidir venir cap aquí. Recordo que l’autocar ens va costar 60 o 70 euros”, rememora amb pausa. Els carrers de Barcelona van ser casa seva durant 3 dies, fins que la policia el va aturar a ell i un altre amic seu -els altres dos van decidir quedar-se a Algesires- i els van portar a un centre d’acollida de menors. “Jo no sabia ni que existien aquests centres. Jo havia vingut aquí a buscar-me la vida”, diu amb la claredat d’algú que les ha vist de tots els colors i que sap destriar el gra de la palla. En aquests primers mesos va passar per diversos centres, entre Barcelona, Santa Perpètua de Mogoda i l’Hospitalet; finalment va estar-se en un pis tutelat. Va ser en aquests centres d’acollida on es va retrobar amb l’atletisme, quasi per casualitat: “La cap d’un dels centres va organitzar una cursa amb tots els que érem allà. I es va quedar flipada. Va veure que vaig guanyar amb molta facilitat i em va preguntar si volia apuntar-me a algun lloc.” Va ser així com poc després va passar a formar part de l’Agrupació Atlètica Catalunya i a participar en les primeres proves atlètiques al seu país d’acollida. La seva progressió va cridar l’atenció de Vicente Egido, responsable tècnic de la secció d’atletisme del Barça, que va incorporar-lo al Club.

La feina ben feta

“Té unes aptituds sensacionals. És cert que l’atleta neix, però també s’ha de fer. I amb ell estem treballant perquè aquesta evolució es faci amb pas ferm, sense voler anar massa de pressa”. Ho diu Rafa Caro, entrenador actual d’Ilias Fifa i responsable de compartir complicitats amb l’atleta, que troba en el seu tècnic el suport necessari que necessita un jove que viu allunyat del gruix de la família, només amb el suport del seu germà gran. “En destacaria sobretot la mentalitat i la disciplina. Sap escoltar i aprendre. Mai oblida el seu origen humil i sap on es troba”. Segurament, les dificultats que ha superat per arribar a la situació actual, a l’avantsala del professionalisme, fan que Ilias Fifa valori tot el que ha aconseguit fins ara. En la seva primera temporada com a atleta sènior, amb només 22 anys, ja ha guanyat la Jean Bouin –feia 30 anys que cap atleta del Barça ho aconseguia- superant un especialista com Kiprono Menjo i ha aturat el cronòmetre en 13 minuts i 25 segons en els 5.000 metres, la seva especialitat en pista. Si en els pròxims mesos aconsegueix reduir el temps fins als 13:20”, podria aconseguir la mínima olímpica. Caldrà veure si arriba a temps, però només de pensar-hi, a Ilias, de rostre imberbe i de discurs directe, del que s’aprèn al carrer, se li il·lumina la cara: “Uff! Els Jocs... Són un somni. Si hi vaig, puc començar una altra vida”.

Un culer orgullós

Mentre no arriba aquest moment, l’atleta magribí, que està tramitant la possibilitat de disposar de passaport espanyol, persisteix en la seva preparació, que combina amb la feina que desenvolupa als matins en una empresa de neteja a Santa Coloma de Gramenet, ciutat on viu. A la tarda toca posar-se el xandall i córrer per les muntanyes de Sant Jeroni de la Murtra, o per les pistes d’atletisme de Badalona, Can Dragó i Mataró. El 2012 està ple de reptes i per preparar-se degudament ha estat durant 22 dies del mes de gener a les muntanyes de l’Atles, entrenant en alçada, matí i tarda. Com a la vida, sap que l’èxit és més fàcil que arribi si va acompanyat del sacrifici i per això no defalleix. “Té molt confiança i l’estabilitat necessària perquè els èxits continuïn”, assegura Rafa Caro, que està convençut que el fitxatge d’Ilias Fifa pel Barça, al novembre de l’any passat, ha estat un pas endavant en el seu creixement esportiu. Defensar la samarreta blaugrana és un valor afegit per a aquest jove esportista. “Sempre ha volgut estar amb nosaltres”, comenta Vicente Egido. Una afirmació que Ilias Fifa subscriu plenament: “Estic boig pel Barça. El meu pare, al Marroc, em comprava samarretes de segona mà de l’equip”. Aleshores les duia amb orgull i no tenia ni idea que el FC Barcelona tenia una secció d’atletisme. Una dècada més tard, vesteix els mateixos colors i el mateix escut. La samarreta és de tirants.

Peu de foto: Ilias Fifa (esquerra), amb el seu entrenador Rafa Caro, durant l'entrevista. Autor: Àlex Caparrós (@alexcaparros)

PD: Article publicat al número 55 de la Revista Barça (pdf).

Ilias Fifa: la vida és una cursa

Xavi i Puyol: dues fotos, la mateixa història

Els principals protagonistes d’aquestes dues fotos són els mateixos: Carles Puyol, Xavi Hernàndez i el fotògraf Miguel Ruiz. L’autor del gol, el responsable de la centrada i l’encarregat de deixar un llegat històric. Les dues fotos són un resum gràfic de l’empremta que el Barça de Pep Guardiola ha deixat al Santiago Bernabéu.

La història es repeteix. I el món del futbol no n’és una excepció. El aficionats del Barça ho van comprovar de nou aquest dimecres. Tal com havia passat poques setmanes abans en el partit de Lliga (1-3), l’equip de Guardiola va començar perdent ben aviat, però va ser una petita pedra en un camí d’èxit, en una nova exhibició futbolística de projecció internacional. El gol inicial de Cristiano Ronaldo va ser l’excepció d’un altre repàs tàctic del Barça, que fa 7 partits consecutius que no perd al camp del Madrid.

Tot va començar el maig del 2009, el primer clàssic al Bernabéu amb Pep Guardiola a la banqueta. Des d’aquell 2 de maig del 2009 fins al partit de Copa d’aquest dimecres, el FC Barcelona ha jugat 7 vegades a Chamartín i encara no ha perdut (ha cedit només 2 empats), una fita que no ha assolit cap altre equip. El balanç de gols encara fa més evident aquesta distància abismal, de joc i de resultats: 18 gols a favor del Barça per només 7 del Reial Madrid.

Pel que fa a les alineacions, en aquest període també hi ha un cert ‘déjà vu’. Del mític equip que va sortir d’inici per aconseguir el 2-6, només hi ha tres canvis de jugadors respecte d’ahir (deixant la porteria de banda): Busquets per Touré, Cesc per Henry i Alexis per Eto’o. El mateix esquelet i el mateix estil. Potser per això, es repeteixen els automatismes i també els gols: centrada de Xavi des de la banda i rematada de cap de Puyol a la xarxa. La mateixa història.

PD: Article publicat a la web del FC Barcelona.

Xavi i Puyol: dues fotos, la mateixa història

FC Barcelona, la cuina del futbol

Melwood o Milanello són noms que, de manera indestriable, van lligats al Liverpool i a l’AC Milan. La mística del treball allunyat dels focus, dels mètodes de preparació secrets, de l’essència del futbol... Tradició i futbol, dos conceptes íntimament lligats. D’aquí a uns anys, quan es parli d’aquest Barça triomfant, la Ciutat Esportiva Joan Gamper, a Sant Joan Despí, tindrà també el seu espai als llibres de futbol. És el centre neuràlgic on es cuina el futbol més admirat del segle XXI.

En els últims mesos, a la Ciutat Esportiva s’ha completat un procés per compartir, en un mateix espai físic, tot el talent del Barça al servei del futbol. La transformació va començar fa anys, amb el trasllat dels equips de futbol base procedents dels camps d’entrenament del Mini. Més tard va començar a ser habitual i regular la presència dels jugadors del primer equip. Amb l’arribada d’Andoni Zubizarreta al Club, també van instal·lar-s’hi els serveis tècnics i el personal administratiu encarregat de la gestió del dia a dia del futbol del Barça, que, al cap d’una temporada, coordina l’activitat relacionada amb prop de 1.200 partits, sense comptar els del primer equip. Des de fa poques setmanes, els Serveis Mèdics, en unes instal·lacions millorades i ampliades, i la residència de La Masia,Centre de Formació Oriol Tort, culminen aquest centre d’excel·lència esportiva.

Pensada com a centre d’entrenament dels equips inferiors del Barça, la Ciutat Esportiva ha anat patint una metamorfosi important des de l’any 2006. El protagonisme dels jugadors del primer equip ha crescut en paral·lel als èxits esportius d’aquest. En la temporada que va entrenar el Barça B, Pep Guardiola va comprovar en primera persona els avantatges d’aquestes instal·lacions de prop de 140.000 metres quadrats. No només per les condicions òptimes de l’espai i dels equipaments, sinó també per la possibilitat de delimitar un espai privat de treball, allunyat dels ulls curiosos que envolten el Camp Nou. A més, sabia que també era la millor manera d’estar al cas del que es cou als equips inferiors, com reconeixia, en roda de premsa, pocs mesos després d’agafar el primer equip: “Els entrenadors del primer equip tenen l’obligació de saber com va el futbol base, perquè és una part important d’aquesta casa. Molts dels que hi ha ara en el primer equip han sortit d’aquí i, per tant, hem d’intentar fer bé les coses per continuar pujant jugadors. És fonamental. És una de les potes de la cadira, sens dubte”.

El 19 gener del 2009, el camp d’entrenament de la Masia, a tocar del Gol Nord del Camp Nou, va cedir definitivament el testimoni al camp 1 de la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí. Però no va ser només un canvi de l’escenari de les sessions de treball de l’equip. Tot l’‘staff’ tècnic, auxiliars i jugadors van mudar-se a l’edifici annex del camp d’entrenament, que es convertia en el veritable centre de l’activitat. Més enllà dels vestidors, és també el lloc on es fan els esmorzars i dinars de l’equip, on s’hi troba la cuina, el gimnàs, la sala dels fisioterapeutes, una altra per als preparadors físics, els despatxos dels tècnics, la sala de material i la sala de vídeo. Tot en dues plantes, incrustat en l’esquelet de les graderies d’un camp on els partits només són d’entrenament.

Des del nou despatx d’Andoni Zubizarreta gairebé s’albira el que passa sobre la gespa on s’entrena l’equip de Pep Guardiola. “Hem ajuntat tots els processos vinculats al futbol en un mateix espai. Intercanviem informació, compartim coneixement. I també ens coneixem millor. Accedim a la informació de manera més ràpida i directa”. Així és com el director de l’Àrea Esportiva resumeix alguns dels avantatges d’aquests canvis recents, que han permès viure encara de més a prop el dia a dia del primer equip. En resum, la moqueta s’ha acostat a la gespa.

La singularitat es treballa

Però al Barça, la responsabilitat sobre el futbol és una mica més complexa. Des de la seva arribada, el director tècnic, que treballa braç a braç amb Narcís Julià, ha volgut també centrar-se en l’organització interna, dotant d’estructura i de contingut una tasca que transcendeix el seguiment de possibles jugadors interessants. La premissa inicial és clara: “El concepte futbolístic no es discuteix, es desenvolupa”. “Tenim una manera de fer i d’entendre el futbol diferent i singular –comenta Zubizarreta-. I el primer equip ho porta a la màxima expressió”. Per transmetre aquesta essència a tots els jugadors del planter, s’han posat en marxa diverses àrees transversals que mantenen una visió global sobre tots els equips. És el cas, per exemple, de l’Àrea de Metodologia, dirigida per Joan Vilà, que analitza les coses singulars que es fan al primer equip per destil·lar-les i traslladarles a la resta d’equips de la casa. En cada etapa formativa, aquests conceptes es treballen de manera específica perquè quan un jugador pugui arribar al primer equip ja les tingui assimilades. Per aconseguir-ho, es treballa també amb els entrenadors i se’ls dota de propostes metodològiques i tecnològiques per analitzar aquests trets d’identitat i poder-los fer evolucionar. “Cerquem talent, però també tenim clar que l’hem de desenvolupar”, apunta el director tècnic.

L’especifitat del joc del Barça també passa per la porteria. Zubizarreta ho sap prou bé. La necessitat de jugar amb criteri amb la pilota als peus, de crear línies de superioritat en la sortida de la pilota, d’actuar de defensa lliure per avortar possibles contraatacs... Són algunes de les exigències que també es treballen de manera conjunta, en tots els equips, sota la supervisió de Juan Carlos Unzué.

L’esforç dedicat a desenvolupar el model no eximeix el Barça de mirar també al seu entorn i, si convé, fitxar nous talents. Aquesta és la tasca de la secretaria tècnica, a càrrec d’Albert Valentín. El rastreig del mercat es traballa d’acord amb tres perfils definits: rendiment immediat, futur i formatiu. En el primer cas, la cerca se centra en el jugador preparat per competir al màxim nivell, al primer equip, que es busca en un mercat d’abast mundial. Pel que fa al jugador de futur, és el que pot incorporar-se al Barça B o al Juvenil, que s’inclou en un àmbit fonamentalment europeu i també estatal. El seguiment d’aquests futurs cracs es fa presencialment –la temporada 2010/11 es van recórrer 360.000 quilòmetres amb aquest objectiu- i també a través de l’‘scouting’ de vídeos, en un departament específic del Club que, a través de programes informàtics especialitzats, alimenta una base de dades de jugadors per donar respostes a les necessitats de cada moment, amb informes digitals amb continguts multimèdia. Gràcies a les noves possibilitats tecnològiques, la informació recollida pels observadors, que s’organitzen per àrees geogràfiques molt disperses, roman en poder del Club, que l’ha centralitzada, ordenada i classificada.

Si baixem un graó, aquesta vocació per detectar jugadors de futur també s’estén al futbol formatiu, que dirigeix Guillermo Amor amb la coordinació d’Albert Puig. En aquest cas es busquen, sobretot en l’àmbit geogràfic de Catalunya, amb extensió a tot l’Estat i, excepcionalment, al mercat internacional, jugadors per als equips de la base que tinguin talent per desenvolupar. És el tercer perfil del tipus de jugadors que busca el FC Barcelona. Un equip de 30 tècnics repartits pel territori espanyol assumeix aquesta tasca específica. Pep Boada és l’encarregat de coordinar aquesta feina i posar ordre en els més de 4.700 informes de jugadors que es van elaborar la temporada passada. Però la tasca del futbol formatiu va molt més enllà de la incorporació de futurs cracs. Després és igualment important saber desenvolupar aquest talent, l’acompanyament formatiu del jugador i la capacitat de crear un entorn estable que es complementi amb el familiar, aspectes que també es tracten de manera específica al FC Barcelona. No és una feina fàcil, sobretot si tenim en compte que es tracta d’un total de 326 futbolistes.

La Masia, la clau de volta

Una petita part d’aquests joves viuen aquest dia a dia des de la Masia, on actualment hi ha 74 residents, 53 dels quals practiquen el futbol. Tots ells han estat els últims a arribar a la Ciutat Esportiva. Després de 32 anys dormint amb el Camp Nou a tocar, els joves esportistes ja estan plenament integrats a Sant Joan Despí, on gaudeixen d’unes instal·lacions de primer nivell, però sobretot de la proximitat a la gespa. Els camps d’entrenaments estan als peus de l’edifici. Els autobusos i els taxis que abans eren necessaris per recórrer els quatre quilòmetres i mig que separen el Camp Nou de la Ciutat Esportiva i arribar a l’entrenament, han passat a la història. “Ara podem ser més eficaços i perdem menys temps amb moltes gestions que afecten els residents”, resumeix Carles Folguera, director de La Masia, Centre de Formació Oriol Tort. Com en el cas de Zubizarreta, també creu que aquest acostament alleugereix la gestió del dia a dia: “El fet d’estar tan a prop és molt més fàcil trobar punts de trobada amb persones d’altres àrees. La comunicació és més ràpida i fluida”. “Hem aconseguit racionalitzar tot el procés. Hem encaixat totes les peces del trencaclosques”, resumeix el màxim responsable de la Masia. 

Fruit d’aquest “salt de qualitat brutal”, ara per exemple, els jugadors del Juvenil poden fer el batxillerat al mateix edifici, en classes adaptades a les seves necessitats curricular. I també els jugadors del Barça B i del Juvenil A, que fan sessió d’entrenament matinal, es troben a la Masia a primera hora compartint esmorzar i rutines que anys més tard seguiran també al primer equip. És un exemple menor, però significatiu, del grau d’evolució del projecte esportiu del Barça, un model admirat i que cada dia que passa genera més interès. No és estrany passejar-se pels camps de la Ciutat Esportiva Joan Gamper i trobar tècnics d’altres clubs o federacions que s’interessen per una manera de fer amb segell propi.  I què és el que més valoren? La resposta és d’Andoni Zubizarreta: “El que més els sorprèn és que aquí es parla de futbol, la senzillesa. Aquí no hi ha coses supèrflues. Aquí fa olor de futbol.”

Els Serveis Mèdics, a peu de camp: Una de les novetats que més agraeixen els esportistes és la nova ubicació dels Serveis Mèdics, que des de l’octubre estan també a la Ciutat Esportiva, a menys de 50 metres del vestidor del primer equip i a tocar de la gespa dels camps d’entrenament. Però les valoracions d’aquest canvi van molt més enllà d’un simple canvi d’ubicació; també hi ha hagut millores en equipaments, amb més prestacions (s’ha doblat la superfície, de 700 a 1.300 metres quadrats) i més qualitat del servei del que fins ara es podia oferir al Camp Nou. Disposen, per exemple, d’equipament nou de suport en diagnòstic per a la imatge (ecografia i radiologia) o d’un espai per fer aportacions de factors de creixement de plasma ric en plaquetes. També hi ha elements de valoració funcional isocinètic d’última generació que serveix per mesurar la força muscular de manera més precisa i una cinta rodant que permet entrenar en situació d’ingravidesa a persones que pateixen patologies al peu, turmell, genoll o maluc.Molts d’aquests serveis, que fins ara es feien fora de les instal·lacions del Barça, en altres centres sanitaris, ara es desenvolupen internament. “Això ens permet que el Club tregui profit del coneixement que es genera amb aquests nous aparells i pugui desenvolupar-lo. Tenim més dades de l’evolució dels nostres esportistes i, a més, podem aplicar-los a tots els equips”, explica Ramon Canal, cap dels Serveis Mèdics, que cobreix al voltant de 2.000 esportistes, comptant tots els equips del Barça, tant del futbol formatiu com de totes les seccions.

PD: Article publicat al número 54 de la Revista Barça

FC Barcelona, la cuina del futbol