Elogi de Patricia Plasencia

Un dels avantatges de tenir un blog és que pots escriure del (i el) que vulguis. Bé, allà fins on arriba el teu sentit comú. I per això avui em ve de gust parlar de la Patricia Plasencia, fins ahir companya de feina del FC Barcelona.

La vaig conèixer al 2002, quan va entrar al Club amb l’Esteve Calzada per convertir un departament de betes i fils, en què la paraula màrqueting era un neologisme poc explorat, en el departament comercial i de màrquèting d’una multinacional de l’esport del segle XXI. No em toca a mi dir-ho (no sóc pas un expert en la matèria, ni aspiro a ser-ho), però la transformació de l’àrea, tant a nivell d’estructura com d’ingressos econòmics, és prou evident. En un Club que feia certa olor a naftalina, de poca llum i parets fosques, va ser de les primeres persones a qui vaig sentir pronunciar paraules cools que tant els agrada a la gent del sector: target, brainstorming, claim, briefing, revenue share, teaser, display, retail... Molts no enteníem gaire cosa, però quan posaves cara de despistat, tenia la paciència d’explicar-te, somrient, què volia dir. De fet, més enllà de l’estima personal, el que més valoro d’aquest trajecte conjunt és que, per sobre de tot, m’ha obert la porta a un món fins aleshores desconegut.

Els primers anys van ser els més intensos, amb el mític carnet de Gent del Barça traient el cap. Però també amb els temes de la revista Barça, quan vam recuperar els drets de la publicació i la Pati buscava la meva complicitat per donar-li “un to més marquetinià” a l’assumpte. I què podem dir de la Festa del Gamper, amb majúscules? Encara se m’escaparà alguna una llagrimeta...

Sovint, en el dia a dia de la feina, trobem perfils professionals que podrien encaixar en alguna de les descripcions següents: el que és incapaç d’aportar res i encara menys d’executar bé alguna cosa (el bluff); el que tampoc pensa ni aporta, però com a mínim tira del carro (el voluntariós); el que es passa el dia proposant però és incapaç d’arremangar-se la camisa (el pressumpte líder); i, per últim, el que li corre la sang pel cap i, a més, sempre el trobes al front d’acció (el crack). Com no podria ser d’una altra manera (si abans de començar algú s’ha llegit el titular d’aquest post), a la Pati la trobem en aquest últim grup. El que més valoro de la gent capaç és que, a més, tingui la capaciat de suar la samarreta. Ella ho ha fet.

Seguint amb el dia a dia de la feina, sovint et trobes amb l’obligació de valorar la feina d’un altre company. I sovint dubtes: que si és un tio amb talent però una mica despistat; que si fa bé la seva feina però sempre s’escaqueja; que si li falta formació però fa més hores que un rellotge. En aquests casos, sempre recorro a la mateixa pregunta: si l’empresa fos teva, el tindries contractat? A la meva empresa no hi faltaria mai una Patricia Plasencia. 

Suposo que no és fàcil deixar de treballar al Barça. Sobretot si no és per voluntat pròpia, com és el cas. Jo no sé si hi estaria preparat. Ella s’ho ha pres amb una dignitat i una serenor encomiable. Sembla un tòpic, però el valor emocional d’aquesta empresa és molt elevat. L’alt nivell d’exigència, la disponibilitat gairebé absoluta, la dedicació sovint malaltissa i l’acceleració amb què es viuen els esdeveniments fa que estableixis lligams molt forts amb la gent que comparteixes les urgències del dia a dia, encara més si hi tens afinitats personals. Si, a més, et sents culé, aquest valor emocional s’eleva al quadrat. És segurament aquest valor emocional el que explica que ara estigui escrivint aquestes línies. Ha estat un plaer.

Elogi de Patricia Plasencia

Iríbar, Zubizarreta i Valdés: una història de samarretes

Quan José Angel Iríbar va penjar les botes, al 1980, Víctor Valdés encara no havia nascut. Tots dos són porters, però mai han coincidit en un mateix club. Si qué ha conviscut amb tot dos una altra persona, que serveix de punt de connexió d’aquesta petita història de futbol: Andoni Zubizarreta. 

L’actual director esportiu del Barça va ser el primer porter que aixecaba una Copa d’Europa defensant la samarreta del FC Barcelona. I, com és sabut, ho va fer lluint-ne una de color verd, al vell Wembley. És una samarreta històrica, que des de fa anys és propietat del ‘Txopo’ Iríbar, un altre il·lustre de la porteria. “Se la vaig regalar a l’ídol de la mava infantesa, Iríbar. Sé que no pot estar en millors mans”, rememorava Zubizarreta a Londres, pocs dies abans de la Champions que s’havia de disputar al nou Wembley. El porter de Zarauz, que va defensar 614 vegades la samarreta de l’Athletic Club, va marcar la trajectòria de Zubizarreta, especialment quan el jove porter basc començava a despuntar a San Mamés, amb Iríbar com a referent per emmirallar-s’hi.

Pocs dies abans de la final de la Champions, Víctor Valdés picava l’ullet a la història, com havia fet ‘Zubi’ molts anys abans. En una entrevista a ‘El País’, li preguntaven sobre l’equipació de la final: De quin color jugarà? “Si em deixen, de verd. A Wembley el porter del Barça ha de jugar sempre de verd per respecte a Zubizarreta i a la final del 92”. Segurament, a aquelles alçades de la història, Valdés, que ja havia tractat amb Zubizarreta abans que aquest tingués un lloc de responsabilitat als despatxos del Barça, ja en duia una de cap. I ho va poder acomplir.

Amb la seva tercera Champions a la butxaca, l’actual porter del Barça va anar a buscar el director esportiu del Club per regalar-li la samarreta que havia lluït aquella nit. En una sala del laberíntic Wembley, Valdés li va fer entrega, amb una extensa dedicatòria inclosa que feia referència al simbolisme del color verd i a la final del 92. Un gest de maduresa, sensibilitat històrica i de respecte a la institució que Andoni Zubizarreta va agrair. Si la història és justa amb Valdés, d’aquí a uns quants anys rebrà la samarreta del futur porter del Barça. 

PD: A la foto de dalt, Zubizarreta, després del partit, atén a la premsa amb la samarreta de Valdés a una mà. Foto publicada al twitter de Toni Ruiz (@Truiz74)

Iríbar, Zubizarreta i Valdés: una història de samarretes

Wembley once again

Lliçó de futbol al temple del futbol. El Barça recupera el regnat d’Europa amb una exhibició de futbol mai vista en una final. La Quarta Champions ja és al sac d’un club que és l’enveja del món de l’esport. Guardiola va prometre que els jugadors no fallarien. I no ho han fet. El Barça més admirat de la història s’ha graduat a la catedral del futbol europeu. Amb estil, amb una superioritat aclaparadora, amb un model de joc que està en els gens de la Masia. I ho ha aconseguit contra un dels clubs més admirats d’Europa, el Manchester United, que ha patit un cop duríssim a la seva imatge.

Wembley ha tornat a picar l’ullet al FC Barcelona, en una combinació perfecta de tradició i modernitat. De l’antic Wembley, al nou. Del camp on el mític Dream Team de Johan Cruyff va batejar-se a Europa, al nou estadi londinenc, símbol de l’essència del futbol barrejada amb la modernitat del segle XXI. El futbol d’inspiració romàntica dóna pas a un futbol d’avantguarda. Només 19 anys separen aquest trajecte.

A l’alçada dels clàssics

En aquestes dues dècades, els clubs hegemònics de la Champions han obert la porta també al Barça. Ja en té quatre, una xifra que comença a fer justícia a la tradició i el pes específic d’una institució com aquesta, que mereix, com a mínim, estar a l’alçada dels clàssics. I ha arribat a aquest estatus en un esprint contemporani, de la mà de Johan Cruyff, Frank Rijkaard i Josep Guardiola.

Tots tres entrenadors donen un fil de continuïtat a aquesta història, lligada amb coherència i una manera similar de veure el futbol. Però, sens dubte, ha estat Guardiola qui ha tret més lluentor a la fòrmula de l’èxit que va inventar Cruyff. El tècnic de Santpedor ha impregnat de tinta el tampó identitari de l’equip; només així s’entén que es pugui alinear d’inici a 7 jugadors de casa en dues finals consecutives de la Lliga de Campions. Ha posat els jugadors al servei de l’equip, amb una defensa treballada que -encara que sembli contradictori- dóna sentit al joc ofensiu. Ha sabut treure el màxim rendiment dels cracs, amb empatia i dots innates per a la comunicació. Tot amanit amb més hores de laboratori que ningú. Només amb aquesta manera de fer s’explica que ja hagi sumat 10 títols com a entrenador amb només 3 anys a la banqueta del Barça. Precisament el desè títol és el que li dóna un salt qualitatiu a la seva trajectòria: és el primer entrenador blaugrana amb dues Champions al seu palmarès. I tot amb molta precocitat. De fet, amb 40 anys, és l’entrenador més jove que ha aixecat dues vegades l’orelluda, superant José Mourinho.



La figura de Guardiola també s’engrandeix al costat de la de Ferguson. El tècnic en actiu més llorejat del futbol europeu és a punt de cedir el relleu al tècnic del Barça. L’entrenador galès encarna com pocs els valors d’un club –alguns parlen del ‘Ferguson United’-, una característica també vàlida per a Guardiola que, a més, aporta un estil i una manera de jugar irrenunciable, cosa que no està tan clara en el cas dels Red Devils. El Barça sempre és reconeixible, amb una manera de fer envejada.

Cracs universals

Seria injust parlar de l’èxit d’aquest Barça sense fer-ho dels seus jugadors. Guardiola tampoc ens ho perdonaria. Parlar de Messi, Iniesta, Xavi, Villa, Pedro, Piqué... els noms que tots els nens que somien amb el futbol tenen avui al cap. Però per damunt de tot, tothom parlarà de Messi. L’argentí va prometre que parlaria, i ho ha fet sobre la gespa, de la millor manera que sap fer-ho, amb un gol, el 53è de la temporada i el 12è de la Champions, rècord absolut de la competició.

La “final de la dècada”, com va definir Ferguson el partit d’avui, és també per al Barça, que regna al futbol contemporani. L’escenari, bressol del futbol europeu, i el rival, un equip amb un camí paral·lel al del FC Barcelona en les últimes dues dècades, ajuden a dotar de solemnitat una victòria impregnada d’essències i de valors. Només cal recordar el mosaic que s’ha vist abans de començar: “We love football”. Un missatge que perdurarà durant molts anys.

PD: Article publicat a www.fcbarcelona.cat

Wembley once again

Wembley’92: jo també hi vaig ser

Feia dies que hi anava al darrera. I ja les he trobades. Les tenia al meu germà. Les fotos de Wembley’92 ja són a les meves mans. El valor artístic del material és més aviat precari. Les fotos són d’una època en què no les podies esborrar, amb un senzill ‘delete’. Com a molt, si no t’agradaven, les podies estripar, un cop revelades i degudament pagades. Evidentment, no n’he tirat cap.

El cert és que el record que tenia de Wembley’92, la meva primera final com a culé, era una mica dispers. He hagut de repassar les fotos per recordar l’expedició i retrobar-me amb els Ballesteros, Caus, Ruaix, ‘Bimbo’, Prenafeta, Alpiste i companyia. Gairebé tots d’un curs superior, quan estàvem a les Escoles Minguella de Badalona. Un grup heterodox, però molt culé i molt de la conya. De fet, el record és tan poc precís que no recordo ni com vam aconseguir les entrades (a la foto del costat, surto al mig, amb una bufanda al cap). Tampoc era tan complicat com ara: si volies anar a una final, pagaves i tenies l’entrada, especialment si tenies algun contcte en algunya penya.

El que tinc molt clar és l’espai temporal en què vaig debutar com a culé que voltava pel món. Estava estudiant COU (sí, el curs aquell que feies abans d’entrar a la universitat) i tot just havia acabat els exàmens abans de la selectivitat. Encara quedava més d’un mes per les proves d’accés per estudiar Periodisme. Per tant, el calendari s’havia aliat amb mi i convidava a provar fortuna.

Tenia la majoria d’edat agafada amb pinces (havia fet els 18 anys el 13 de maig) i la independència econòmica necessària per pagar-me l’entrada i un desplaçament de més de 24 hores en bus. Ja feia 3 anys que arbitrava partits de bàsquet i, per tant, els diners suficients per pagar-me capritxos d’aquest nivell sense haver de trucar a la porta dels pares. A ma mare no li feia gaire gràcia això de passar-me quasi 3 dies fora de casa i una mica descontrolat, però tampoc recordo que hi posés moltes pegues. Al meu pare, no calia gaire esforç per convèncer-lo.

Dit i fet. Ja estàvem a dalt de l’autobús, quan després d’alguns càntics propis d’adolescents immadurs vam començar a llegir la premsa esportiva. Primera sorpresa: les entrades que teníem els de la colla, eren del gol on estaven els aficionats de la Sampdoria. “Potser s’han equivocat els del diari”, vam pensar, mentre ens donàvem unes hores de marge per comprovar-ho. Poc després, va arribar la segona sorpresa: parlant amb la gent del bus, tothom tenia viatge d’anada, nit d’hotel i viatge de tornada. Nosaltres només havíem reservat un viatge d’anada i tornada en bus el mateix dia, sense cap cosa que s’assemblés a un llit o una habitació d’hotel. “Quan arribem a Londres ja us posarem en un autobús que torni després del partit capa Barcelona”, ens va assegurar el guia. Entre sorpresa i sorpresa anàvem fent camí. A Calais, va arribar l’hora del ferry. Cal no oblidar que això de l’eurotúnel era encara un somni d’enginyeria que estava per arribar. Per tant, si anaves per carretera, el peatge del ferry era inevitable.

Un dia després de la sortida, ja érem a Londres, una ciutat que em va semblar immensa, d’una extensió col·losal. Des de bon matí, vam voltar una mica per la ciutat, vam fer una foto amb algun Bobby simpàtic i ben aviat vam enfilar camí de mític Wembley, amb aquell sol tan poc londinenc que sempre anirà lligat a la primera Copa d’Europa del Barça. Era l’hora de comprovar si les entrades que teníem eren de la zona de la Sampdoria o del Barça. Amb les bufandes i banderes amagades a la bossa per si de cas, vam entrar a l’estadi. Tinc una imatge gravada que no oblidaré mai: ja dins de les grades de Wembley, aficionats italians amb una cridòria espectacular i fent volar les bufandes per sobre del cap. No vam trigar gaire a decidir que ens havíem de buscar la vida i arribar fins al costat del aficionts del Barça. Reconec que em vaig cagar una mica. Amb cares d’espantats i un anglès precari vam aconseguir sortir d’allà i que ens deixessin tornar a entrar, ara sí, al gol on estaven els culers. Bufff. Respir de tranquilitat.

Encara quedava força temps perquè comencés el partit i no va ser gens complicat trobar un seient buit. Però de seguida arribava un altre barcelonista que ens recordava que el seient en qüestió li correspoia a ell. Així fins a tres o quatre vegades. I, a poc a poc, anàvem baixant de les fileres més altes fins a les de sota. Al final, vam acabar amorrats a les primeres fileres, les que estaven a tocar de la tanca de protecció que hi havia al costat de les pistes d’atletisme. Les dues primeres fileres estaven buides com a mesura de precaució, per donar un espai de marge que absorvís les possibles les allaus de gent. I allà ens vam quedar. Una ubicació lamentable per veure un partit de futbol. O per veure més enllà del pal del còrner. Rectifico: una de les millors posicions per veure com Stòitxkov maleïa la seva sort, amb els punys de les dues mans tancats, després d’enviar una pilota al pal de la porteria de Pagliuca. A més, Koeman va tenir la deferència de marcar a la ‘nostra’ porteria. Per tant, finalment, el balanç superava amb escreix les misèries que havíem patit per gaudir d’una final memorable, tant a nivell personal com col·lectiu.

Era l’hora de tornar cap a casa. Però encara no havíem resolt qui ens portaria a Barcelona després del partit. Fos com fos, el guia de l’expedició no ens va trobar cap bus amb espai disponible. Així, doncs, ens van haver de buscar allotjament a la capital britànica aquella mateixa nit del 20 de maig. Sense roba de recanvi ni cap cosa similar a un respall de dents o una ampolleta de sabó, ens van ubicar en una habitació als afores de Londres. Amb un cansament difícil d’explicar, ho vam agrair eternament i sense pagar ni cinc. A l’endemà, i després de buscar un telèfon per avisar a casa (els mòbils eren objectes de pel·lícules de ciència ficció), ja estàvem de nou al bus i cap a Barcelona, on vam arribar a una ciutat que ja havia donat la benvinguda que es mereixien els herois del Dream Team. Era el divendres 22 de maig. Aleshores no ho sabia, però quedaven poc menys de sis anys perquè entrés a treballar al Barça. Però això ja és una altra història.

Wembley’92: jo també hi vaig ser

El futbol porta el Barça a Wembley

El futbol és generós amb qui l’estima. I el Barça ho fa. El conjunt de Pep Guardiola disputarà una nova final de la Lliga de Campions després de fer valer el seu estil contra el Reial Madrid de Mourinho. Guanya el futbol. El Barça tornarà a Wembley, on tot va començar fa 19 anys. I ho farà amb la mateixa essència, amb el mateix respecte per al futbol, amb les mateixes ganes de gaudir sobre el terreny de joc i de captivar amb la seva manera de fer. I amb l’objectiu de sumar la quarta Champions al seu palmarès, precisament al lloc on va arribar la primera.

En la semifinal europea més mediàtica de la història, el Barça ha estat l’encarregat de posar el futbol i més gols que el rival (3-1). L’espectacle del Barça només s’entén a sobre de la gespa. I el veredicte del futbol ha estat inapel·lable, després que ara fa un any li girés l’esquena en l’eliminatòria contra l’Inter. A diferència de les semifinals de l’any passat, el resultat de l’anada era un coixí confortable per donar al Barça un paper de favorit que ha interpretat a la perfecció. Fidel al seu estil (10 faltes contra 31 del rival i amb 64% de possessió de pilota en el dia d’avui), el conjunt de Guardiola ha afegit la maduresa competitiva a un model de joc consolidat de fa molts anys.

El Barça més identitari

La classificació per a Wembley 2011 completa un cercle virtuós que ajuda a entendre la història contemporània del Club. Pep Guardiola, alumne avantatjat de Johan Cruyff a la banqueta, ha assumit l’ideari d’aquell Dream Team, l’ha millorat i l’ha fet encara més identitari. Només cal fer un cop d’ull a la convocatòria prèvia al partit amb 14 jugador formats al planter d’un total de 20 convocats. Amb un líder indiscutible sobre la gespa, de nom Leo Messi, que en aquesta eliminatòria ha tornat a deixar clar que és el millor de món, amb la mateixa dosi de talent que d’humilitat.



En aquestes dues últimes dècades, el llegat del Barça és inqüestionable. El repàs del palmarès (3 Champions, 10 Lligues i mitja, 3 Copes, 1 Mundial de Clubs, 1 Recopa, 8 Supercopes d’Espanya i 3 d’Europa) deixa pocs dubtes. El FC Barcelona està, novament, a les portes d’una final de la màxima competició europea. I no és gens fàcil aconseguir-ho. Des de 1955, quan va començar a disputar-se la Copa d’Europa, el Barça ha disputat sis finals d’aquesta competició. És evident, doncs, que aquesta fita mereix una celebració per si mateixa. La setena classificació per disputar el partit que tothom vol jugar. I el Barça ho farà per tercera vegada en sis anys.

Una versió millorada del 92

El nou Wembley serà testimoni d’una versió millorada del FC Barcelona. El Barça 2.0 de Guardiola, gairebé infalible en eliminatòries a doble partit (18 de 20) i en finals (6 de 7), està preparat per a un altre repte en forma de Lliga de Campions. Més a prop de saldar el compte pendent que va prometre al final de la temporada passada. “Us en devem una”, va dir. I ja està a només un pas de complir la paraula.

PD: Article publicat ahir a la web del FC Barcelona.

El futbol porta el Barça a Wembley