Necrològica de 'BARÇA CAMP NOU'

Aquest dijous hem conegut la mort el diari 'BARÇA CAMP NOU'. Amb 5 anys acabats de fer, la publicació del FC Barcelona ens ha deixat de manera sobtada, sense avisar. Potser per aquest fet, la pèrdua és més dolorosa. 'BARÇA CAMP NOU' era fill legítim del Barça, nascut a les mateixes oficines de l’avinguda Arístides Maillol. Deixa un cosí germà, la Revista 'BARÇA' desconsolat, així com milers de fidels seguidors desorientats, que quan arribin al Camp Nou hauran de trobar aixopluc en altres publicacions que diuen que són del Barça i que no ho són.

Com en altres casos, la situació econòmica de la família, explica aquesta irreparable pèrdua. De fet, un parell d’anys abans, la mort també va apropar-se, encuriosida, a 'BARÇA CAMP NOU'. En aquell cas, però, la situació financera no era l’excusa. N’hi havia que no el volien tornar a veure amb vida perquè deien que no l’utilitzaven per a la seva finalitat principal (ser llegit), sinó com a eina per mostrar el malestar general del poble contra la gent mudada de la zona noble de l’estadi. En aquell cas, el comportament professional dels metges que van atendre 'BARÇA CAMP NOU' de manera immediata van allargar la seva trajectòria vital.

En tots aquests anys de vida, 'BARÇA CAMP NOU' ha viscut amb honradesa i professionalitat, malgrat la seva gratuïtat. A diferència d’altres casos, l’absència de preu no estava renyida amb la qualitat. Sempre anava ben mudat, amb pas ferm però no altiu, mirant sense enveja els seus competidors, però a la seva mateixa alçada. En 111 edicions, ha complert amb escreix les seves principals funcions: oferir una veu pròpia a la família emmig del soroll mediàtic constant que l’envolta (i que seguirà envoltant-la); convertir-se en un canal directe d’informació amb els abonats, la part de la família que fa més anys que viu a l’estadi; servir d’actiu de patrocini perquè la família obtingui ingressos econòmics per altres vies; i explicar les coses com ningú més no farà.

Per als que hem conviscut amb 'BARÇA CAMP NOU' des que vam veure’l néixer, la tristor i la nostàlgia es barregen amb una certa impotència. Som de la família i estem una mica abatuts. Vam estar sempre al seu costat, però mai vam tenir la sensació que ens podia deixar. I quan vam vere que començava a tancar els ulls era ja massa tard.

No hi haurà cerimònia fúnebre de comiat. Descansi en pau. 

PD: Aquí teniu l'accés a la descàrrega en pdf dels 111 exemplars editats. La primera imatge correspona la primera portada i la segona, a l'última. L'última foto és un recull de les 100 primeres portades de 'BARÇA CAMP NOU'.

Necrològica de 'BARÇA CAMP NOU'

L’Assemblea i l’opinió publicada

L’Assemblea més moguda de la història recent del FC Barcelona –competeix directament amb la de 1990, quan Núñez va ratificar Johan Cruyff com a entrenador- comença a prendre la distància temporal suficient com per no fer una anàlisi a cor calent. De fet, no em centraré en l’anàlisi estricte dels fets, que permeten interpretacions de tot tipus, encara que es vulgui analitzar de manera objectiva, deixant de banda la militància per un dels dos bàndols. Jo només milito al Barça.

Personalment, el que més m’ha cridat l’atenció ha estat l’evolució de les valoracions sobre el desenllaç de l’acte, especialment pel que fa a la votació de l’acció social de responsabilitat contra la Junta de Joan Laporta. Davant la sorpresa de molta gent, Sandro Rosell va assumir personalment el lideratge de la votació. Primer, responent les inquietuds dels socis. Obro aquí un immens parèntesi figurat per lloar les aportacions de la gran majoria dels compromissaris, sovint menystinguts i caricaturitzats amb el paper de titelles. Val a dir que les opinions expressades reflectien àmpliament el ventall de sensacions i invcerteses que a molts barcelonistes ens passaven pel cap. Estaven fetes amb coherència, raonament i sobretot amb responsabilitat. Tanquem el parèntesi.

Dèiem que Sandro Rosell va respondre totes les intervencions i, afegeixo ,amb un to que personalment em va semblar ponderat i tranquil. Tot seguit, va assegurar que arribava el moment de la decisió social més important de la història del Barça i anunciava llibertat de vot per als seus companys de Junta (segona sorpresa). Per acabar, amb certa solemnitat, anunciava arguments que podien fer seus la majoria de barcelonistes per triar una opció o l’altra, davant la sorpresa de tota la sala, inclosos la majoria de directius. I va votar en blanc, entenc que amb una volutat de no condicionar el sufragi dels compromissaris.

Quan el pensament més extès convidava a què Sandro Rosell fes sang de Joan Laporta, especialment quan encara estaven calentes algunes interioritats de la due dilligence, va aparcar decididament aquesta opció. Poc predisposat a expressar-se en públic, l’actuació del president del Barça va sobtar molta gent per la seva claredat, concrecció i sinceritat –en aquest cas, no va llegir cap discurs, sinó que sabia molt bé què volia dir-. Molts periodistes així ho expressaven immediatament a través del twitter, veritable termòmetre de l’opinió en temps real. Una valoració que s’estenia també entre les tertúlies improvitzades que es feien a cuita correns. Rosell havia agafat el toro per les banyes per conduir el procés de reflexió prèvia a la votació. Magnànim era l’adjectiu que més vaig sentir. I així ho va reflectir l’opinió publicada a la majoria de la premsa de diumenge.

Trobem, però, una excepció amb majúscules. Segurament n’hi vahaver d’altres, però destaco la de Ramon Besa, a ‘El País’, perquè crec que és la que ha contribuït de manera més decisiva obrir una línea argumental que jo no havia sentit fins aleshores: la falta de lideratge de Sandro Rosell, identificada amb el seu vot en blanc. Tot i que a l’article ‘La perversidad del voto en blanco’ destaca algunes coses positives del president del Barça –diu per exemple que “el presidente se reservó una actuación particular y estuvo especialmente lucido en su exposición, como si por una vez actuara de forma natural”- el pòsit que deixa la lectura completa de l’article d’opinió va en una direcció totalment contrària –“Rosell desorienta a los barcelonistas con su actitud”, assegura. I va crear escola. Alguns periodistes i opinadors van fer-la seva i la idea ha quallat entre part de l’opinió pública. Fins i tot ha estat utilitzada per Xavier Sala i Martín com un actiu de la defensa de la seva causa.

Un exemple poc habitual en què l’opinió publicada en converteix en pública. I molt transcendent.

L’Assemblea i l’opinió publicada

Camp Nou en tres textures

No passa gaire sovint. I encara menys en un mateix any. En aquest 2010 hem pogut gaudir del Camp Nou, ara que s’acaba de completar el canvi de gespa, amb tres textures i tonalitats diferents: verd, marró i blanc. 

El futbol es pot jugar sobre totes tres superfícies, per bé que l’espectacle, concebut com un efecte de bellesa plàstica, prefereix la gespa. De camps de sorra, també n’hi ha un munt, però s’identifiquen amb un futbol més primari, segurament amb una fase més iniciàtica de la pràctica d’aquest esport. De camps amb neu també se’n veuen, de manera esporàdica, per aquestes contrades n’hi ha pocs. Potser per això és el que més m’agrada. I a vosaltres?

PD: La foto superior és de Miguel Ruiz, la del mig meva i la de sota d'Àlex Caparrós.

Camp Nou en tres textures

Gires i esports: del Barça als Lakers

Encara no fa dos mesos que el Barça va arribar a Barcelona procedent de la gira asiàtica. Els Lakers van arribar ahir a Barcelona en el marc de seva particular gira europea (NBA Europe Live, en diuen), després d’un primer partit a Londres. Dos esports diferents, dos clubs grans i dos conjunts líders en els seus àmbits. En tots dos casos, els dos equips estaven en plena pretemporada. En el cas dels nord-americans, es pot afegir que, a més, estan de promoció.

Es podria dir que la paraula gira té un valor diferent per als nord-americans, amb molts més matisos. No oblidem que són els inventors del màrqueting esportiu... i del bàsquet. És difícil saber què és abans si l’esport o el negoci. Costa saber què ocupa el primer lloc dins de les prioritats d’una pretemporada d’un equip de l’NBA. Sigui com sigui, la predisposició dels seus cracks en aquestes circumstàncies és envejable: predisposició amb els aficionats, amb la premsa, amb els patrocinadors, amb els organitzadors locals... Un petit exemple: Kobe Bryant (que podríem arribar a la conclusió que no és precisament un ‘rookie’) ha atès els mitjans de comunicació en tres ocasions i en tres escenaris diferents, en un marge de menys de 20 hores de diferència.  És igual si preguntava un becari o si ho feia un ‘totem’ del periodisme local. Tan és si estava assegut còmodament o rodejat de micros i gravadores a peu dret. Mai falta el somriure. Ni la resposta.

Als Estats Units el negoci de l’esport està lligat de manera indiscutible als mitjans. Encara recordo un article de Jorge Garbajosa a ‘El País’ on, en la seva primera temporada als Raptors, se sorprenia que, un cop a dins de les instal·lacions de l’equip canadenc, la televisió del club podia gravar-lo en qualsevol espai i en qualsevol moment. És evident que els europeus no hi estem acostumats.

Quan arribin a Los Angeles no crec que molta gent posi en dubte la necessitat d’aquesta gira europea dels Lakers, que també necessiten aquests amistosos per preparar una temporada que, en un termini màxim de 9 mesos, pot acabar amb 120 partits, en cas d’arribar a la final del playoff. Tampoc es qüestionarà la durada dels viatges, si es tracta d’obrir nous mercats. La distància és encara llarga.


Foto: www.nba.com/lakers

Gires i esports: del Barça als Lakers