15 de gen. 2011

Revista ‘Capçalera’: Barça i mitjans

La revista ‘Capçalera’, publicació del Col·legi de Periodistes de Catalunya, ha dedicat el dossier especial a la relació entre el FC Barcelona i els mitjans de comunicació. Tot i que no combrego gaire amb els titulars –‘Tensió en un entorn canviant’, a la portada i ‘Una relació cada cop més difícil’, a l’interior-, potser perquè sóc part interessada, m’ha semblat oportú fer-ne difusió, ja que no l’he trobat a cap lloc de la xarxa.


Algunes de les reflexions coincideixen amb les que es van fer en la jornada ‘Informació esportiva i ètica’ i que també vaig recollir en un post. La relació entre el clubs i els mitjans sovint té interessos confluents però molts cops també són diametralment oposats; és per tant, una gestió de difícil equilibri. La lluita permanent entre la voluntat del FC Barcelona per controlar tots els missatges que genera –d’altra banda, el mateix que fa qualsevol empresa multinacional i el desig dels mitjans per mantenir l’accés directe als protagonistes deixa sempre alguna ferida a banda i banda.

Emmig de tot plegat, l’existència de mitjans propis del Barça –actualment, el lloc web oficial, Barça TV i, en menor mesura, la revista oficial aixeca susceptibilitats entre els altres periodistes, que ho veuen com una “competència deslleial”. En aquest punt és on més discrepo de les opinions que s’hi expressen. Ni existeix la voluntat de competir per part dels mitjans del Barça, ni els objectius editorials i comercials dels mitjans del club i de la resta són els mateixos. A més, els exemples en què els mitjans del club han exercit la funció d’agència, posant a disposició de la resta de mitjans material del Barça sense cap cost, supera amb escreix les possibles desavinences que s’hagin pogut produir. Malgrat aquest apunt final, crec que el treball de ‘Capçalera’ combina el rigor i la profunditat necessària –em sembla que és el treball periodístic escrit més extens sobre la matèria, amb l’excepció dels llibres d’Àlex Santos com perquè es difongui el seu contingut. I amb aquest objectiu ho he fet.

Share/Bookmark

11 de gen. 2011

Messi, d’Ujfalusi a la Pilota d’Or

Com passa sovint en el món del futbol, i també en el Barça, el debat és intens i abraonat. Ho hem tornat a viure amb l’elecció de Leo Messi com a Pilota d’Or del 2010. Per ser més exactes, el debat s’ha generat sobretot perquè Iniesta i Xavi s’han quedat sense el reconeixement de la FIFA, precisament l’any en què la seva aportació va ser decisiva perquè Espanya aconseguís el Mundial 2010. Aquest fet, barrejat amb una mica de passió identitària –cada cop més present en el món de l’esport-, ha generat algunes portades de premsa escrita força curioses. De fet, en algunes portades de la premsa estatal, la presència de Messi és gairebé testimonial. En d’altres, senzillament grotesca. És cert que la ‘competència’ informativa amb la treva d’ETA no l’ha ajudat a sobresortir encara més, tot i que l’elecció de l’argentí va tenir un alt grau de sorpresa.



En tot cas, m’ha semblat curiós que Messi ocupés gairebé més espai a les portades de la premsa fa uns mesos, l’endemà de la brutal entrada d’Ujfalusi, que no pas aquest dimarts dia 11 de gener, quan ha estat a l’epicentre de la informació esportiva. Aleshores, ja vaig destacar en un post el tractament que en feia la premsa. La incertesa sobre l’abast exacte de la lesió, la rellevància del jugador lesionat i, perquè no dir-ho, l’espectacular foto de Diego G. Souto (Marca), on es veia el moment exacte de l’entrada d’Ujfalusi, segurament van contribuir a donar-li al tema una rellevància mediàtica brutal.
 



El debat sobre què és notícia té tantes lectures com periodistes hi ha. Però aquestes visions diferents, amb Messi de protagonista, m’han semblat especialment significatives.

Share/Bookmark

5 de gen. 2011

Els 5 posts més llegits al 2010


Feia temps que volia fer-ho, però no ha estat fins aquest 2010 que vaig posar en marxa aquest bloc. No es fàcil mantenir una activitat regular com a blogger i compatibilitzar-ho amb la feina (especialment en un any complex com aquest) i la vida familiar (una dona, dues filles petites i una gossa). Però paga la pena l’esforç, encara que s’alimenti a base d’hores de son a la matinada, el moment més tranquil del dia.

Després de 45 posts al 2010, he volgut que el primer de 2011 servís per fer una mica de balanç: he fet una llista del 5 articles que han tingut més lectures, segons les estadístiques de Google. Gairebé tots pertanyen a la part final de l’any, no sé si perquè estava més inspirat, perquè el blog era cada cop més conegut o perquè he après una mica més a fer que els continguts corrin degudament per la xarxa. Els cinc articles, per ordre de major a menor interès, són els següents:
  1. El 5-0 a la premsa escrita: de 1994 al 2010 (31 de novembre)
  2. El mercat de fitxatges dels periodistes esportius (31 d’agost)
  3. El discurs de Ramon Besa sobre Ricard Maxenchs (26 de desembre)
  4. Rellegint Luis Suárez, 50 anys després (16 de desembre)
  5. Periodisme esportiu: ètica i... estètica (I) (18 de desembre)

Inicialment em vaig plantejar el bloc com una manera de tafanejar i com una plataforma d’entrenament per obligar-me a escriure, ja que el dia a dia de la feina cada cop m’hi allunya més. Mirant enrera, veig que tampoc hi he escrit tant; més aviat m’he dedicat a reflexionar sobre coses que han despertat la meva curiositat periodística i que sovint no troben lloc en d’altres espais. També m’he obligat a fer de cronista d’aquells esdeveniments o actes que hi he assistit i que també passaven desapercebut als mitjans. Com es pot veure al núvol de tags, el FC Barcelona i el periodisme esportiu han estat els temes més recorrents. Passió i deformació professional. 

Share/Bookmark