Sergio Busquets, a l’alçada de Ronaldinho

Sí, es tracta d’un titular provocatiu. Volgudament provocatiu. Però també cert. Amb l’espectacular Mundial que ha fet Sergio Busquets, el migcampista català, que avui fa 23 22 anys, acumula un palmarès col·lectiu a l’abast de poquíssims jugadors. I no és cap tòpic: 2 Lligues espanyoles, 1 Lliga de Campions, 1 Copa del Rei, 1 Supercopa d’Espanya, 1 Supercopa d’Europa, 1 Mundial de Clubs i 1 Mundial absolut. Comparant-lo amb Ronaldinho, li falta la Copa Amèrica i la Confederacions, però en canvi el brasiler mai ha gaunyat cap Supercopa d’Europa ni tampoc cap Mundial de Clubs. I em sembla que ara ja tampoc és a temps d’aconseguir-los, especialment si, com sembla, pot acabar al Flamengo.

La comparació entre Ronaldinho i Busquets m’ha vingut al cap sense voler, mentre dinava, de manera casual. Però a mesura que hi pensava, hi creixia l’interès per reflexionar-hi amb una mica més de profunditat. Ni els més agosarats poden retreure el valor que l’arribada de Ronaldinho va significar per al Barça al 2003. Tampoc ningú li pot retrure al Barça que, a l’estiu del 2008, es desfés del jugador brasiler per 24 milions d’euros (potser el Barça no ven tan malament, no?). Cinc anys per transitar del cel a l’infern.

Sempre m’ha fascinat el decliu d’aquest jugador. Evidentment, no com a aficionat culé, perquè vam pagar abastament la seva deixadesa, amb dos títols de Lliga que ara podrien ser del Barça (especialment la Lliga del 2007). Però sí m’han seduït quins poden ser els motius de la decadència personal i professional d’un esportista d’elit del seu nivell (el Canal +, en l’excepcional reportatge ‘La abdicación de un rey’, hi va aprofundir). Un entorn adulador, la falta d’ambició, l’acomodament a la vida fàcil o la soledat personal podrien ser alguna de les explicacions.

En l’altre costat de la comparació, un estil diferent de persona i de futbolista, malgrat que comparteixen un origen humil i havent mamat el futbol des del primer dia. És cert que molt probablement Sergio Busquets mai podrà optar als màxims guardons individuals que sí té Ronaldinho (una Pilota d’Or i dos FIFA World Player, entre els més destacats). No té el talent del brasiler. En canvi, té molts altres valors que l’ajuden a millorar: l’esperit de sacrifici, l’esforç, la capacitat d’escoltar, el treball en equip, la voluntat de millorar, la solidaritat. El millor de tot, és que es tracta de virtuds que també podrien ser vàlides per a Iniesta, Pedro, Xavi, Puyol... No és agosarat dir, doncs, que el segell de la Masia va molt més enllà d’un estil de joc.

Sergio Busquets, a l’alçada de Ronaldinho

Pilota d’Or per a la Masia

Aquesta setmana hem conegut que la FIFA i France Football han arribat a un acord perquè els dos màxims guardons individuals del futbol internacional es fusionin en un de sol. A partir d’aquest mes de desembre, només hi haurà la Pilota d’Or FIFA. D’aquesta manera s’evitaran les lectures diferents que sovint trobàvem entre l’anàlisi dels periodistes (Pilota d’Or) i el que feien els propis jugadors i seleccionadors (FIFA World Player).

Amb aquesta decisió serà més fàcil que tothom es posi d’acord ara en reconèixer, a nivell internacional, el futbol amb el segell de la Masia. És un somni impossible, evidentment; la Pilota d’Or és un guardó individual. Però si alguna cosa s’està demostrant en aquest Mundial és que l’única selecció amb estil propi, definit i reconeixible és l’espanyola. I si en el partit de semifinals hi juguen sis futbolistes formats a la Masia en l’onze titular (Puyol, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta i Pedro) és evident qui mereix més reconeixements.

Sense obviar el paper destacat que poden tenir Villa, Del Bosque o el mateix Casillas en la trajectòria de la selecció espanyola a Sud-àfrica, és inqüestionable que l’ADN del Barça marca aquesta selecció. La combinació al primer toc, el joc d’associació, la pressió dels davanters, la sortida de pilota des del darrera o la passada a l’espai són trets característics que qualsevol aficionat culé troba familiars quan veu jugar l’equip de Del Bosque.

Però més enllà de qüestions d’estil, el combinat espanyol també es beneficia de dos aspectes que, sota el meu parer, són decisius i que els aporta indirectament el Barça. El primer és la mentalitat guanyadora d’uns jugadors acostumats a jugar partits de màxima exigència de manera habitual... i de guanyar-los; és a dir, el fet de jugar una semifinal del Mundial (tot i ser un fet únic en la història del futbol espanyol) no suposa cap pressió afegida per a uns jugadors amb un ampli bagatge en aquests escenaris. I segon, els automatismes que ha incorporat la selecció espanyola a través del joc del Barça. M’explico. En ple segle XXI, amb un futbol plenament global i amb plantilles multiracials i políglotes (l’Inter, per exemple, va jugar la final de la Champions sense cap jugador italià a l’equip titular), és gairebé impossible que una selecció incorpori un bloc ampli de jugadors d’un sol club. Ara, però, la singularitat del Barça ho fa possible. Més ben dit, la singularitat de la Masia (i de Guardiola).

Foto: www.fifa.com (Getty Images)

Pilota d’Or per a la Masia

Una anàlisi de Ramon Besa

Fa setmanes que hi anava al darrera, per fins avui no he pogut posar fil a l'agulla. De fet, ho volia fer des del dia que es va lliurar el VI Premi Internacional de Periodisme Vázquez Montalban a Ramon Besa. Les seves reflexions, tant en el moment de rebre el premi com en l'entrevista que va concedir a 'El Pais', mereixien una relectura pausada, que ara he pogut fer. A banda dels aspectes relacionats amb el FC Barcelona i la figura de Manuel Vázquez Montalban, en aquest cas el meu interès se centrava en les reflexions al voltant del periodisme, el periodista, els mitjans i l'empresa. M'he permès resumir les coses que m'han semblat més interessants:

La situació del periodisme esportiu
"A la premsa esportiva, el periodisme d'opinió s'ha menjat el veritable periodisme d'esports, el que explica una realitat; s'imposa la tesi o el hooliganisme al fet objectiu; avui no hi ha premsa esportiva sinó de club. El subjecte ja no és el partit sinó el Madrid o el Barça; no es parla del mundial de motos sinó de Jorge Lorenzo..."

La barreja d'informació i opinió
"És i ha estat sempre molt difícil ser imparcial en la informació esportiva; a mi em pesa ser del Barça, és clar. Potser la premsa esportiva mai no ha sabut crear les distàncies, però ara això ja és un escàndol. (...) La qüestió emocional als esports ha guanyat massa terreny al fet; només conec un diari esportiu que tingui editorial: als altres no els cal perquè ho barregen tot."

La formació del periodista
"En general, els periodistes esportius estem poc preparats. Quants tenim bones nocions d'economia, d'idiomes, d'educació física? La formació comença per llegir i per escriure molt... i també per esparracar molts papers: aquell soroll i aquella feinada enviada a can pistracs ensenyava molt..."

El periodista estrella

"Ara l'important no és la notícia sinó la teva fotografia i la firma. Avui, els becaris pregunten: "On va la meva peça?", i els redactors seniors , que per menys de 60 línies no s'hi posen... D'altra banda, abans començaves la teva carrera periodística una mica com la d'un esportista: feies la informació d'infantils, després la de juvenils, més tard passaves a cobrir la de l'Español i, si eres molt bo, arribaves a fer la del Barça."
"El periodista no pot ser mai més important que la notícia."

L'adaptació als canvis del sector
"D'entrada, internet vol una altra mena de crònica en el temps, obrir més la història del partit... El que és segur és que ens portarà als periodistes a ser només creadors de contingut i l'empresa decidirà on ho posa, i no estic segur que això sigui bo..."

Les redaccions, avui
"La redacció dels mitjans ha perdut pes, vida, presència, els equips directius i els editors s'han allunyat com mai i el periodista és molt més dòcil, quan el periodista sempre ha de ser rebel, un torracollons: a la família, a l'empresa i a la societat; un descregut i un rebel. I avui ja no és així."
"Avui es pot fer un diari sense sortir de la redacció, només escoltant la ràdio, mirant la televisió i aprofitant els avantatges de les noves tecnologies. Les redaccions estan plenes de gent, però buides de notícies."
"Ja no passa gent pel diari, si crides et prenen per boig, i només se senten les sintonies del mòbil."

Els periodistes i l'empresa
"Els periodistes són substituïts per relacions públiques i els amos ja no inverteixen en el paper, sinó en les promocions."
"No sé per quins setze ous en aquest país cada cop que t'augmenten el sou o et pugen la categoria t'allunyen una passa més del camp, de la notícia, de la feina. És més important tenir una bona llista de contactes que un bon currículum."
"Avui molts dels que manen estan més a prop dels consells d'administració que dels de redacció"
"El periodisme hauria de ser el que vulguem els periodistes i no les empreses periodístiques."

Espero que les frases que he destacat no hagin quedat fora de context i s'entenguin correctament. Per evitar els malentesos, us deixo aquí els links al discurs complet de Ramon Besa i a l'entrevista que va publicar Carles Geli a 'El Pais', que han estat les fonts d'aquest recull. Una d'aquestes frases no he sabut on ubicar-la, però no per això voldria acabar l'article sense citar-la. És un consell que Joaquim Maria Puyal va fer-li a Ramon Besa fa temps. I diu així: "No vulguis ser més ni menys que el que vulguis que representi la teva firma".

Una anàlisi de Ramon Besa

La celebració de Lakers.com

Com haurà celebrat la web dels Lakers el seu 16è campionat de la història? Empès per aquesta curiositat i, segurament, per deformació professional, m'he plantat a Lakers.com. I de la pàgina oficial dels campions de l'NBA, he passat a publicar aquest post.

Ho he fet per dos motius. El primer, pel format: és la primera splash page (pàgina principal destacada) en què hi trobo un vídeo. El segon, pel contingut: el vídeo de resum de la sèrie m'ha semblat fantàstic. Tot i que la durada (més de vuit minuts) supera amb escreix l'estàndard habitual d'internet, el contingut es fa veure. Més, encara: crec que si t'agrada l'esport, és obligatori veure'l.

 

Segueixo enlluernat amb la capacitat que tenen a l'NBA (i en la societat nord-americana, en general) per convertir l'esport en un producte de consum. En aquest cas, ho aconsegueixen amb un relat entre cinematogràfic i documental que barreja música i so ambient (amb alguna locució dels periodistes). I amb el valor afegir de poder accedir a espais reservats, com el vestidor, en la xerrada prèvia al setè partit. Mentrestant, a Europa, els entrenadors i jugadors segueixen restringint l'accés a aquest espai "sagrat". A l'NBA, és un espai més del business.

La celebració de Lakers.com

10 coses que m'han sorprès del desenllaç de l'ACB

Sense haver paït encara la desfeta del Regal Barça a la Lliga ACB, he intentat trobar, en els últims dies, elements racionals que expliquin un desenllaç que ha superat totes les previsions. M'ha costat. Segueixo una mica perplex i en estat de shock. És per això que en aquest post he intentat resumir les 10 coses que més m'han sorprès d'aquest desenllaç:

1. Que un equip que només ha perdut tres partits a la fase regular (i 5 derrotes de 68 partits en total) sigui capaç de perdre'n tres més en només 5 dies i de manera consecutiva.
2. Que després de 17 mesos sense perdre un partit al Palau, el Barça deixi escapar dos partits seguits a casa.
3. Que l'aportació del joc interior del Regal Barça hagi reduït tant la seva aportació si comparem la lliga regular (amb 32.9 punts de mitjana) amb als tres partits de la final (23.26). Hi han tingut un protagonisme destacat dos jugadors com Lorbek (ha reduït la seva mitjana de 10 punts a 5) i Vázquez (de 7.4 a 2.3 en els últims tres partits).
4. Que l'encert en els triples baixi del 39% de la lliga regular al 29% en la sèrie final.
5. Que l'anotació del Regal Barça s'hagi vist tant minvada en aquests tres últims partits, amb una mitjana de 68.33 punts (comptant els 12 punts extres de la pròrroga), molt lluny dels 80.47 de mitjana de la lliga regular.
6. Que el bàsquet decisiu de la victòria del Caja Laboral el faci un jugador, San Emeterio, que 10 mesos abans estava amb un peu i mig a Sevilla, fora de qualsevol planificació de Dusko Ivanovic, i que al final hagi estat l'home més utilitzat a l'ACB (31:05 minuts de mitjana).
7. Que un equip pugui guanyar la lliga amb un jugador com a Milt Palacio de segon base i que Lior Eliyahu esperi 28 partits per fer la seva màxima anotació ACB (18 punts), en un partit contra el Barça.
8. Que el Caja Laboral hagi guanyat totes les lligues ACB de la seva història amb el factor pista en contra i amb contundència (0-3).
9. Que amb la derrota al Bruesa Arena, el Barça només hagi guanyat una lliga ACB de les últimes sis diputades (una menys que el Reial Madrid en el mateix període).
10. Que una lliga que tothom deia, al principi de temporada (m'hi incloc), que seria una lluita entre el Barça i el Reial Madrid se l'acabi emportant el Caja Laboral.

No voldria que aquestes reflexions embrutessin una temporada quasi perfecta, on el nivell de bàsquet del Barça i la seva eficiència ha ratllat l'excel·lent. Tres partits no haurien d'enfosquir el que s'ha aconseguit en una temporada de 71 enfrontaments. Però ja ho deia Ciceró: "Recordo el que no voldria, i no puc oblidar el que voldria".

 Foto: http://www.baskonia.com/

10 coses que m'han sorprès del desenllaç de l'ACB