Mourinho: escenaris similars, decisions oposades

Avui s’ha confirmat que Mourinho entrenarà al Reial Madrid. Ha passat el que podia haver passat al FC Barcelona al maig de 2008 i que finalment no va passar. Com ara el Madrid, el Barça portava dos anys consecutius sense guanyar cap títol important. Bons jugadors, cap èxit esportiu i pressió asfixiant dels mitjans de comunicació que arribava fins a la Junta directiva (de fet, dos mesos després es va produir el vot de censura).

Si fa no fa, l’ambient és similar al es viu actualment a Madrid, amb l’excepció de la pressió cap la cúpula directiva, on la figura de Florentino Pérez és molt més intocable que no pas ho era Laporta al 2008. Tant aleshores com ara, Mourinho representava el mateix: la possibilitat més creíble que oferia el mercat d’entrenadors per assolir l’èxit immediat. Una necessitat absoluta, tant per al Barça del 2008 com per al Reial Madrid del 2010.

Com és sabut, el Barça va optar per la solució més arriscada (Jordi Badia explica en el seu bloc com es va viure el procés). La tria de Guardiola, malgrat que estava associada a la cantarella constant de la inexperiència, significava l’aposta decidida per un estil, per la gent de casa i pels valors del club. Avui s’ha fet públic que el Reial Madrid ha optat per la solució més fàcil (evidentment, no la més econòmica). En aquest cas, les crítiques són gairebé inexistents, malgrat que la tria de Mourinho xoca frontalment amb els valors que el propi Florentino va atribuir al Reial Madrid en el dia del seu retorn al club.

En dos escenaris similars, les decisions han estat oposades. Amb pressions similars, Laporta i Florentino han reaccionat de manera molt diferent. Només l’anàlisi a mig termini servirà per veure qui l’ha encertada. Amb tot, dubto que cap culer es penedeixi de la decisió que es va prendre ara fa només 25 mesos.

Foto: Portada SportYou, de dimecres 26 de maig de 2010.

Mourinho: escenaris similars, decisions oposades

Tres coses que m’han sobtat de l’Inter

L’Inter de Milà és el nou campió d’Europa. Amb un segell futbolístic propi i molt personal (podrien afegir-se molts més adjectius, però me n’estaré de fer-ho), els italians agafen el relleu del Barça i aconsegueixen el seu primer triplet, per bé que per camins diferents als dels blaugranes. El colofó d’aquesta temporada dels italians va arribar al Santiago Bernabéu. Però més enllà del que va passar als 90 minuts del partit, m’agradaria parlar de tres coses que van succeir abans i després de la final i que m’han sobtat. Us les apunto a continuació:

• Tres dies abans de la final, el diari 'Marca' publica la primera part d’una entrevista en exclusiva a Mourinho, on el tècnic de l’Inter de Milà parla obertament de l’interès del Reial Madrid per fitxar-lo.
• Minuts després d’aconseguir la tercera Copa d’Europa, el president i propietari de l’Inter de Milà, Massimo Moratti, va baixar a la gespa i, amb la medalla de campions al coll, va sumar-se a la foto dels campions. Mourinho era al seu costat abraçant-lo.
•  Tal com ja va fer quan el Porto va guanyar la Champions al 2004, Mourinho tampoc va celebrar, de tornada, el títol amb la seva afició. En aquest cas, ni va viatjar amb els seu jugadors cap a Milà.

Potser hi dono massa trascendència als tres fets i cadascun té arguments suficients per justificar-se per si mateixos. En la lluita per saber si es tracta d’una obsesió personal, he fet l’exercici de tornar a llegir els tres apunts, canviant els noms dels protagonistes: on hi surt Mourinho hi he posat Guardiola i on es parla de Moratti hi he posat Laporta. Potser ara s’entén millor el que volia explicar.

Tres coses que m’han sobtat de l’Inter

El Mundial dels espots: Nike guanya a Adidas

Queda menys d’un mes per al Mundial de Sud-àfrica 2010, el principal esdeveniment esportiu de l’any i, per tant, un dels principals esdeveniments comercials del món. La vinculació entre l’esport i el món de la publicitat és ja indissoluble. La rivalitat supera el terreny de joc i arriba també a les marques comercials, on Nike i Adidas hi juguen un paper destacat.

Fa poc que totes dues marques han llençat el seu espot comercial. En el cas d’Adidas, paradoxalment són dos jugadors del Barça (club equipat per Nike) els protagonistes. La lluita és entre Espanya (Villa) i Argentina (Messi), dues seleccions equipades per la marca de les tres barres.

En el cas de Nike, el protagonisme de la cinta és molt més coral. També hi surten jugadors de la selecció espanyola, però sense que es vegi clarament la samarreta i amb protagonistes que vesteix Nike, com Iniesta o Cesc. Però hi ha moltes més seleccions representades, com Costa d’Ivori, Anglaterra, Brasil, Portugal...

Vistos els dos anuncis, no cal haver assistit a gaires classes de publicitat per tirar-ne un per damunt de l’altre. Clarament, abans de començar el Mundial, Nike ha marcat el primer gol. El seu espot, barreja de curtmetratge i film costumista trepidant i amb dosis d’humor, guanya amb diferència l’aposta d’Adidas. Sobre la gespa, ja veurem què passa...

El Mundial dels espots: Nike guanya a Adidas

10 apunts de la 20a Lliga del Barça

El Barça de Guardiola s'ha endut la Lliga més competida dels últims anys o, si més no, de les que jo recordo. Hem passat dies i dies parlant de les opcions del Barça, de 'villaratos', de fitxatges frustrats, de finals de cicles... El debat ha estat intens, de vegades abraonat i, mirat ara amb perspectiva, potser una mica superflu. En canvi, la ressaca ha estat efímera. Ho vaig comentar al twitter: crec que, en cas de derrota a l'última jornada', s'hagués parlat molt més d'aquesta Lliga que no pas ara que l'hem guanyada.

És cert que l'arribada de David Villa, confirmada aquest dimecres, i la immediatesa de les eleccions a la presidència del FC Barcelona han contribuït a reenfocar ràpidament l'objectiu informatiu, però tot i així em resisteixo a oblidar la 20a Lliga de la història del Barça.

Per contribuir a lluitar aquesta amnèsia col·lectiva instantània, m'he proposat recopilar deu aportacions estadístiques (volia trobar-ne 99, però he desistit) que enalteixin l'èxit de la segona lliga de Guardiola:

• Els 34 gols de Messi, que li han donat la Bota d'Or i el Pitxitxi i que han servit per igualar la xifra de Ronaldo a la temporada 1996/97.
• Valdés, que ha jugat tots els minuts de la competició, ha encaixat només 24 gols i ha aconseguit el seu tercer Zamora amb un coeficient espectacular de gols rebuts de 0.63. A més, ha estat 19 partits (la meitat del campionat) sense encaixar cap gol. Per cert, és la primera vegada que coincideixen al Barça, en una mateixa temporada, el Zamora i el Pitxitxi (l’últim precedent d’un mateix equip cal trobar-lo al Deportivo).
• La coincidència del Pitxitxi i del Zamora al mateix equip ajuda a entendre un altre rècord absolut a la Lliga: la diferència de gols (+74).
• La participació aclaparadora del planter, autor del 64% dels gols de l'equip.
• L'aportació de Pedro, que amb 12 gols s'ha convertit en el jugador del planter que n’ha fet més en el seu segon any al primer equip (fins i tot superant Messi).
• El Camp Nou ha incrementat l'assistència un 10% en els partits de Lliga (13% en totes les competicions oficials), amb una mitjana de 77.033 seguidors per partit.
• Rècord de punts a la Lliga espanyola, amb 99, superant els 92 que va aconseguir el Reial Madrid de Capello de la temporada 1996/97. La xifra de 99 punts també pulveritza les dades de qualsevol lliga europea de primer nivell.
• Aquests 99 punts s’han aconseguit gràcies al fet de sumar més victòries que en cap altra edició (31), així com als 13 triomfs fora de casa. En tots dos casos, són rècords absoluts de la història de la competició.
• És la desena Lliga dels últims 20 anys, des que Cruyff va arribar a la banqueta. Per darrere del Barça, en aquests últims vint anys hi ha el Reial Madrid (6), el València (2), el Deportivo i l'Atlètic de Madrid.
• Guardiola, quart entrenador del Barça en guanyar dues lligues consecutives en les seves dues primeres temporades a la banqueta del club, porta un percentage de victòries (72%) impropi d’un esport d’elit al segle XXI.

Malgrat la contundència de les dades, el Barça va haver d’esperar a l’última jornada per certificar el títol. Queda clar, doncs, que no ha estat una Lliga qualsevol, com per deixar-la paracada ja als llibres d’història. Si, a més, tenim present que el rival fins a l’últim partit ha estat el Reial Madrid dels 260 milions d’euros en fitxatges, cal allargar una mica més el brindis.

10 apunts de la 20a Lliga del Barça

A ‘L’internauta’ parlant del Barça

Aquesta setmana he estat a ‘L’internauta’, el programa degà de la ràdio catalana sobre Internet i tecnologia, amb més de 15 anys en antena. Presentat pel periodista Vicent Partal (amb compte de twitter @vpartal), director de Vilaweb, hem parlat del Barça, de les opcions de guanyar la lliga, de la presència del FC Barcelona a la web i a les xarxes socials… i de l’Ipad. 

De fet, ha estat la primera vegada que en veia un, malgrat que encara no se’n distribueixen a l’estat  espanyol. Hem compartit tertúlia amb Amadeu Abril, Joan Jofre i Jordi Borda (@jordiborda), periodista d’esports de Catalunya Ràdio.

L’experiència ha estat profitosa i ha servit per comprovar ‘in situ’ que es pot fer un programa sobre internet i noves tecnologies sense caure en excessius  tecnicismes. Crec que una de les virtuts del Vicent Partal amb aquest programa és la facilitat que té per convertir-lo en un espai amè (el format de tertúlia hi ajuda) i allunyat del risc de caure en un programa només per a especialistes en la matèria. Aquí podeu escoltar el resultat del programa, que s’ha emès aquest dissabte 15 de maig a Catalunya Ràdio.

En aquest link hi trobareu l’accés al programa que es presenta com a ‘Conversa amb el bloguer David Saura, autor del blog sobre el Barça: davidsaura.blogspot.com’. M’ha fet  gràcia perquè és la primera vegada que algú em defineix com a bloguer. La meva experiència en la matèria és curta (només cal mirar l’arxiu de posts, a la dreta d’aquest text) però confio que serà intensa perquè fa mesos que em voltava la idea d’obrir aquest blog. Aquesta definició m’ha servit per qüestionar-me què hagués posat jo per defeinir-me. ‘Periodista’ s’adiu més a la meva activitat i sobretot a la meva voluntat vital. De fet, en la majoria de llistes de Twitter on hi apareixo hi surto com a periodista. Tan se val. Ja diuen que el nom no fa la cosa.

PD: La foto és la que vaig publicar al twitter, amb l'Ipad de Joan Jofre, mente el Vicent Partal el manipulava (l'Ipad, és clar).

A ‘L’internauta’ parlant del Barça

Primer aniversari del primer títol de l’era Guardiola

Avui 13 de maig es compleix el primer aniversari de la Copa del Rei de València 2009. Encara que ara sembli estrany, fa només 12 mesos que Guardiola estrenava el seu palmarès com a entrenador del FC Barcelona. Un any després, amb sis títols a la butxaca -i el setè a la cantonada-, la primera sensació que em passa pel cap es de vertigen. El paper de Guardiola en els èxits esportius recents del Barça és inqüestionable, però fa només 12 mesos encara no havia aconseguit cap títol. I ja se sap que en el món del futbol el resultadisme és la primera exigència. És cert, però, que, més enllà dels trofeus, el tècnic de Santpedor havia aconseguit en pocs mesos que l’afició se sentís orgullosa de la manera de fer dels seus futbolsites. En definitiva, que això del futbol de vegades va massa ràpid.

Us deixo un vídeo casolà per recordar la imatge de Puyol aixecant un trofeu, que en el passat 2009 es va repetir fins a sis vegades.



Més enllà de l’èxit esportiu del FC Barcelona, que es convertia en el veritable rei de Copes amb 25 títols, i de l’èxit social d’aquell esdeveniment, amb una riuada d’aficionats de l'Athletic Club i amb un ambient exquisit als carrers de València, aquell partit també serà recordat per la xiulada a l’himne espanyol, en els prolegòmens del partit. A TVE no es va poder veure aquell moment en directe, però jo vaig tenir l’oportunitat d’enregistrar-lo. Aquí us el deixo.

Primer aniversari del primer títol de l’era Guardiola

El mèrit de Xavi Pascual

Quan al febrer de 2008, Xavi Pascual agafava les regnes de l’equip de bàsquet del FC Barcelona, en substitució de Dusko Ivanovic, pocs podien pensar que dos anys després entraria en la història com el primer tècnic català que aconsegueix una Eurolliga. Amb només 37 anys, el tècnic de Gavà ja suma cinc títols de manera consecutiva: Lliga ACB 08/09, Supercopa 09/10, Lliga Catalana 09/10, Copa del Rei 09/10 i Eurolliga 09/10.

És just recordar que la decisió de donar-li la responsabilitat a Xavi Pascual va ser de Zoran Savic, aleshores secretari tècnic. Segurament era l’única solució que tenia el serbi, però Savic havia d’estar molt convençut per confiar en un tècnic desconegut com era Pascual quan el FC Barcelona s’estava jugant... la classificació per poder disputar l’Eurolliga 08/09. Era un objectiu de mínims que, per circumstàncies que ara no vénen al cas, s’havia convertit en el màxim objectiu de la temporada. Xavi Pascual el va aconseguir. I, potser per això, va aconseguir també la confiança de Joan Creus, que va donar-li continuïtat, en una decisió que ha estat clau per entendre els èxits actuals.

El treball conjunt de dos homes de bàsquet, que viuen intensament cada minut del dia pensant en aquest esport, ha donat els seus fruits. Creus ha sabut configurar una plantilla molt completa i Pascual ha sabut exprémer-li tot el suc. I això últim és també molt important, especialment quan disposes d’una plantilla molt àmplia. Pascual ha sabut atorgar un rol específic a cada jugador, fer-los partícips dels èxits col·lectius. Sense l’aval de la veterania –que sempre ajuda en aquests casos-, s’ha guanyat el respecte del vestidor amb empatia, coneixements tàctics i amb molta confiança en les seves possibilitats. 

Un exemple que em va sobtar: l’any passat, després de l’eliminació a la Final Four de Berlín, li van preguntar si esperava tornar a una Final a Quatre i Pascual va dir: “No espero tornar, espero guanyar-la (l’Eurolliga)”. Aquest diumenge ha complert la seva paraula. Fa uns mesos, en una entrevista a la Revista BARÇA, vaig tenir l’oportunitat de preguntar-li per aquell episodi i va donar-me aquesta explicació: 

“No pot ser d’una altra manera en un club com el Barça. Pots intentar que el teu equip visqui relativament còmode, traient la pressió als jugadors i traient l’etiqueta de favorit. Però crec que no és la línia correcta per a un club com el Barça. Hem de ser capdavanters en tot, en credibilitat amb nosaltres i amb la resta. Hem d’anar sempre de cara, acceptant el nostre rol i utilitzant els reptes més elevats com a punts de referència.”

Quatre mesos després, aquelles paraules semblen profètiques. El repte més elevat que tenia aleshores ja l'ha aconseguit. Ara, el nou repte pren forma de triplet, com en el 2003, que, com aquest, era també any electoral...

El mèrit de Xavi Pascual

Barça, pluja i titulars de premsa

Com fa Google amb els seus famosos Google Ads, on de manera automàtica relaciona el contingut publicat amb la seva publicitat contextual, els periodistes també desenvolupem una estranya capacitat per vincular els titulars amb els fenòmens meteorològics. No ens ho van ensenyar a la facultat, però devem tenir algun algoritme intern que així ho processa.

Ahir, al Camp Nou, va ploure a bots i barrals. La copiosa pluja que va caure en el partit contra el Tenerife és una excusa perfecta per posar algun exemple del que us comento:

Barça, pluja i titulars de premsa